Els gitanos catalans de França són els membres del poble gitano residents a França que tenen com a llengua materna el català. Si bé la seva distribució geogràfica s'havia considerat tradicionalment restringida a la Catalunya Nord, el 2016 es va publicar un estudi d'Eugeni Casanova que revelava que aquests col·lectius, que s'anomenen a si mateixos «gitanos catalans», es troben dispersos per tot el territori de França, especialment a Occitània però també al centre del país i fins i tot en llocs tan septentrionals com París i la frontera amb Bèlgica. N'hi ha també algunes comunitats a Còrsega. L'estudi de Casanova va treure a la llum l'existència de grans bosses de catalanoparlants, fins ara ignorades, que l'autor quantifica en desenes de milers de persones.
L'origen de totes aquestes comunitats catalanoparlants és, sobretot, la zona de l'Alt Empordà, des d'on nombroses famílies gitanes haurien anat passant al Rosselló, el Llenguadoc i la Provença de forma continuada des de finals del .Casanova 2016: «4. La migració al Rosselló. Els gitanos no tenen fronteres» p. 101-129 Alguns dels seus descendents són, per exemple, Manitas de Plata, els Gipsy Kings i Kendji Girac. Hi ha un segon focus d'emigració menys significatiu, localitzat a les terres de Ponent, la Franja i l'Aragó limítrof, des d'on algunes comunitats podrien haver-se dispersat per l'Alta Garona més recentment.
Història
miniatura|Les bohémiens au Pont du Gard (Colin, 1836), conservat al Museu de Belles Arts de Nimes. Amb tota probabilitat, gitanos catalans (s'hi aprecien dos personatges amb barretina). Els primers testimonis de presència de gitanos als Països Catalans daten del . El 1425 apareixen documentats per primer cop en territoris de la Corona d'Aragó i el 1447 a Barcelona.Casanova 2003, p. 37 En algunes zones del Principat al sud dels Pirineus, com ara Gràcia, Sants, Figueres, Lleida, Balaguer i Tarragona, els gitanos catalans hi han mantingut una presència continuada durant segles.
A la península Ibèrica, el poble gitano va patir persecució i va estar sotmès a nombroses prohibicions ja des de l'Edat Moderna. A la Corona de Castella es va optar per forçar-los a integrar-se a la població autòctona i abandonar el nomadisme, mentre que a la d'Aragó van predominar les mesures d'expulsió,Casanova 2016: «2. La legislació de la Corona d'Aragó, una història de persecucions» p. 61-74Casanova 2016: «3. El segle XVII a Espanya, entre l'extermini i l'acceptació» p. 75-100 per bé que no es van executar de forma estricta: el 1595 consta un "Jaume Batista gitano" a Tuïr i el 1623 es documenta un altre gitano, Joan Ximénez, domiciliat a Sant Esteve del Monestir.
El 1716, el Decret de Nova Planta va imposar les lleis castellanes al Principat i va obligar, doncs, els gitanos a viure de forma sedentària. El 1749, les autoritats borbòniques van començar a detenir tots els gitanos del regne per tal de fer complir la llei, cosa que en va provocar una fugida en massa pels Pirineus cap al Rosselló.Casanova 2003, p. 38 Arribats al 1783, Carles III signà una pragmàtica que els permetia travessar la frontera amb França,Amellal i Michel 2013, p. 14-15 la qual cosa va facilitar que molts gitanos catalans passessin al Rosselló. En aquells moments hi havia necessitat de cavalleries a la zona i els gitanos s'havien dedicat tradicionalment a aquesta mena de comerç, no només com a tractants d'ases i cavalls, sinó també com a tonedors.
A finals del s'establiren comunitats fixes a Perpinyà, poc després a Besiers i aviat es van anar escampant per dues grans rutes comercials: la del litoral mediterrani fins a Niça i la que segueix la Garona passant per Tolosa de Llenguadoc, la Dordonya i més enllà.Casanova 2016: «5. Dispersió per França. Els catalans exploren tot el territori» p. 131-151 Aquest procés es va produir amb certa rapidesa i el 1833 ja hi ha constància documental de tot un barri de gitanos de Tolosa que parlava català, els habitants del qual eren coneguts com a les catalans. Hi va haver altres onades migratòries procedents d'altres zones del Principat, concretament grups que van passar a França pels ports de la Ribagorça i l'Alt Pirineu procedents de les terres de Ponent i que es van establir inicialment al departament de l'Alta Garona i més endavant als de Tarn i Garona i Òlt i Garona.
miniatura|esquerra|Gitanos a Tolosa, ciutat amb importants assentaments de gitanos catalans, el 1962 Durant quasi tot el i fins a la segona meitat del , Perpinyà i el Llenguadoc van continuar rebent una gran afluència de gitanos procedents del Principat, els quals es continuaren escampant per tot el territori francès. De fet, els fluxos de gitanos de banda a banda de la frontera han estat continus des de sempre, amb prohibicions i tot. Històricament, els gitanos de l'Empordà fugien a Perpinyà quan hi havia guerra a Espanya, i quan n'hi havia a França, els de Perpinyà fugien a l'Empordà. A més, com que tradicionalment es dedicaven a vendre bestiar, freqüentaven les fires a ambdós vessants dels Pirineus i sovint s'estaven llargues temporades en diversos indrets. La darrera gran arribada de gitanos del Principat a França va ser durant la Guerra Civil espanyola.
El 2010, la comunitat gitana de la Catalunya Nord es va veure afectada per la política migratòria de Nicolas Sarkozy, que expulsava els gitanos sense papers o que delinquissin reiteradament. Més recentment, el triomf de Kendji Girac al concurs televisiu de TF1 The Voice, la plus belle voix l'any 2014, i especialment la xerrada en català del cantant amb Manuel Valls, retransmesa en directe, va posar d'actualitat el col·lectiu gitano català de França.
Descoberta Abans de la publicació de l'estudi de Casanova, l'existència de les nombroses comunitats gitanes de parla catalana més enllà de la Catalunya Nord era pràcticament desconeguda de tothom. Alguns visitants que s'hi topaven per casualitat atribuïen l'anècdota a un origen perpinyanès dels gitanos en qüestió. Artur Bladé i Desumvila, recordant el seu primer exili a Occitània després de la Guerra Civil espanyola, recollia aquest fet: «¿D'on procedeix la colònia gitana de Montpeller? 'De Perpinyà', em va dir una vella a qui vaig fer la pregunta». El mateix li varen dir a Eugeni Casanova mentre preparava el seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua, publicat el 2003.Casanova 2003, p. 35 Més tard, el filòleg Joan Alegret va recollir l'anècdota del protagonista del film de François Truffaut L'enfant sauvage (1970), un nen gitano anomenat Jean-Pierre Cargol que es comunicava en català amb el director de fotografia, el barceloní Néstor Almendros. Se sabia que Manitas de Plata parlava català, i també els Gipsy Kings, però ningú no hi donava importància i, en general, es justificava l'existència d'aquests catalanoparlants a França dient que eren de Perpinyà.
L'obra d'Eugeni Casanova va capgirar l'estat de la qüestió. Publicada el 2016, es basava en una tesi doctoral que l'autor havia presentat el novembre del 2014 i que havia estat dirigida per Joan Albert Argenter, catedràtic de lingüística general de la UAB i director de la Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural de l'IEC.
miniatura|Bany ritual durant el pelegrinatge de les Santes Maries del 2000 Casanova explica que va descobrir l'existència d'aquest extens col·lectiu per casualitat, la segona vegada que assistia al gran pelegrinatge anual dels gitanos de França, celebrat el mes de maig a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga. Mentre que el primer any que hi va anar, en trobar-hi molts gitanos que parlaven català es va pensar que eren de Perpinyà, el segon hi va entaular conversa i va constatar que molts d'ells provenien d'indrets tan allunyats del Rosselló com ara París, Montpeller, Arle o Lió. Un jove catalanoparlant que afirmava ser «de Narbona de tota la vida» el va convidar a l'assemblea religiosa que hi dirigia i un cop allà, Casanova va comprovar sorprès que la major part dels dos-cents assistents parlaven en català i molts d'ells tenien parents per tot França («a pertot», com li van dir). Aquesta revelació va fer que l'escriptor decidís d'estudiar el fenomen en profunditat i va donar peu a la seva tesi doctoral.
La publicació de l'estudi d'Eugeni Casanova ha estat comparada, per inesperada, a la descoberta d'una ciutat catalanoparlant ignorada a la llunyana Sardenya, l'Alguer, al (un fet que va donar a conèixer, especialment, el reusenc Eduard Toda). Gràcies a la troballa de Casanova, la llengua catalana disposa de desenes de milers de parlants més, tots fora de l'àmbit lingüístic natural. El 2015, el lleidatà fou guardonat amb el Premi Jaume Camp de Sociolingüística, convocat per Òmnium del Vallès Oriental conjuntament amb l'IEC.
Distribució A la Catalunya Nord miniatura|Pere Espinasse, gitano català de Sant Cebrià de Rosselló, fotografiat el 1895 amb les seves eines de tonedor A Perpinyà, el Barri de Sant Jaume ha estat tradicionalment la zona amb més presència de gitanos catalans. Mentre que a començaments del era encara un barri popular habitat per perpinyanesos de tota la vida (hi consta documentada una sola família gitana, vinguda del sud), les successives onades migratòries provinents de l'Empordà en van canviar totalment la fesomia. Si inicialment els gitanos de Perpinyà vivien fora del nucli urbà, en campaments ambulants vora la Tet, a tocar del Castellet i altres zones, a mesura que anaven adoptant modes de vida més sedentaris al llarg del van començar a instal·lar-se dins els murs de la ciutat i van fer-ho sobretot a Sant Jaume, on hi havia molts habitatges disponibles a l'època.
Actualment, Perpinyà és la ciutat europea amb més gitanos, n'hi ha mes de 10.000 en paraules dels propis habitants. El lingüista Jean-Paul Escudero, gran coneixedor de la societat gitana de Perpinyà, considera que no es pot saber exactament quants n'hi ha al barri de Sant Jaume en concret, tot i que se n'han publicat estimacions que van des dels 600 fins als 16.000. De fet, al barri pràcticament només s'hi sent català i àrab. Hi ha altres zones amb població important de gitanos catalans a Perpinyà i rodalia, com ara el barri de Sant Mateu, al Vernet i la Cité du Nouveau Logis, una antiga barriada de barraques.
A tot França Fora de la Catalunya Nord, els gitanos catalans es troben especialment per tot el territori d'Occitània, entre Bordeus i Niça, del Massís Central de França a Perpinyà.Casanova 2016: «7. Presència actual a França: de Bordeus a Niça, de Sant Gaudenç a Douai» p. 173-202 A Carcassona, Besiers, Montpeller, Niça, Bordeus i Tolosa, per exemple, hi ha més de dos mil catalanoparlants a cada ciutat (només a Montpeller, n'hi ha entre 4.000 i 5.000) i a Arle, Perigús o Lió n'hi ha més de mil. En paraules d'Eugeni Casanova, «hi ha més catalanoparlants a Montpeller que no pas a Alacant». Malgrat que tots es reconeixen com a gitanos catalans, n'hi ha molts que no tenen la consciència que allò que parlen sigui català, sinó que en diuen "parlar gitano".
Famílies Per raó de l'endogàmia característica dels grups gitanos, els cognoms catalans originaris dels primers emigrants procedents del Principat s'han mantingut fins a l'actualitat. Els més habituals són Batista, Patrac, Ferrer, Pubill, Cargol o Malla. Hi ha també molts Espinàs, Serviole i Reyes.
Sovint, les famílies gitanes catalanes fan servir sobrenoms per a anomenar els fills (són famílies nombroses, amb un mínim de tres fills). Aquests sobrenoms poden ser "reals", noms de fonts gitanos com ara Patchaï o José, o qualificatius en llengua catalana o francesa lligats a un tret físic del nounat, com ara "Guapu" (escrit wapou en francèsAmellal i Michel 2013, p. 80) i mots afectius del tipus "Rei", "Paio" (escrit payou) o "Cucu" (coucou). Aquests sobrenoms es coneixen entre el col·lectiu com a "nom gitano" i són els que es fan servir a la vida quotidiana.
Quantificació