LAmèrica del Sud, segons el model continental ibèric, és un subcontinent d'Amèrica travessat per l'equador terrestre. La major part de la seva superfície es troba a l'hemisferi sud, envoltat a l'oest per l'oceà Pacífic i a l'est per l'oceà Atlàntic. S'estén, geopolíticament, des de la frontera entre Panamà i Colòmbia fins al cap d'Hornos al sud, tot i que, seguint un criteri estrictament geofisiogràfic, el límit entre Centreamèrica i Amèrica del Sud pot ser establert als relleus més septentrionals de la serralada de Bandó i a la vall inferior del riu Atrato, amb la qual cosa, una petita part del nord-oest colombià formaria part de l'Amèrica central. La serralada dels Andes és a la vora occidental del subcontinent; al nord-est es troba una vasta regió de selves pluvials tropicals drenades pel riu Amazones. Des del fins al , la major part del continent estava dividit en colònies governades pels països europeus, principalment per Espanya i Portugal. Aquestes colònies actualment són repúbliques independents, exceptuant-ne la Guaiana Francesa, les illes Malvines i altres illes menors.

Història del poblament d'Amèrica del Sud

miniatura|esquerra|Mapa antic del subcontinent miniatura|Possible ruta migratòria dels primers pobladors d'Amèrica des de Beríngia Amèrica del Sud va ser habitada originàriament per grups nòmades que, segons la teoria més acceptada, van creuar per mitjà del pont de gel a l'estret de Bering, encara que altres investigadors suggereixen la possibilitat de migracions per la zona sud de l'oceà Pacífic.

Segurament, el motiu que va empènyer aquestes persones a creuar el "pont de Bering" va ser seguir les bandades d'animals, la seva font de proteïnes. Igual que l'humà de Neandertal, l'humà de Cromanyó era recol·lector, caçador i pescador indiferenciat, és a dir, no eren experts en cap de les activitats referides. L'organització social era la de la "comunitat primitiva", és a dir, s'agrupaven en bandes que reunien diverses famílies amb fins de caça, recol·lecció i seguretat; el que extreien era repartit en parts iguals. La gegantesca aventura de creuar l'estret de Bering acabà de deu a quinze generacions després. Com més al sud avançaven, trobaven millors condicions climàtiques i majors facilitats per a la caça.

Els vestigis de l'emigració es troben sota l'aigua del mar de Bering o encara no estan descoberts al nord-est de Sibèria o a Alaska. Les proves són escasses o no existeixen, però aquesta teoria es comença a enunciar des del pel cosmògraf, geògraf i cronista del Consell d'Índies, Juan López de Velasco, el 1574.

Al sud de Xile s'han trobat restes fòssils de recol·lecció i caça de fa 7.000 anys (5000 aC). Si, com es diu al començament, el poblament d'Amèrica es va iniciar fa 36.000 anys i les restes trobades a Xile, que suposen la part més meridional del continent, tenen una data de 7.000 anys, el poblament d'Amèrica va durar 29.000 anys.

Geografia física Punts extrems miniatura|Camps de canya de sucre a Avaré (São Paulo, el Brasil) Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides). Extrem septentrional: punta Gallinas (Colòmbia), 12° 28′ S. Extrem meridional: cap d'Hornos (Xile), 55° 59′ sud. Extrem oriental: cap Branco (Brasil), 34° 47′ oest. Extrem occidental: punta Pariñas (Perú), 81° 15′ O. Lloc més sec del món: desert d'Atacama (Xile), < 15 mm/any. Lloc més alt: Aconcagua (Argentina), 6.960 msnm. Major depressió: llacuna del Carbón (Argentina), - 105 metres. Riu més llarg: riu Amazones (Perú, Colòmbia, el Brasil), 6.788 km. Llac més gran i més alt del món navegable: llac Titicaca (Perú, Bolívia), 8.300 km², 3.821 metres. Cascada més alta del món: salto Angel (Veneçuela), 979 metres de caiguda.

Geologia i relleu Topogràficament, Amèrica del Sud es divideix en tres seccions: la serralada, les terres baixes de l'interior i l'escut continental. La serralada dels Andes destaca per ser la serralada més llarga i jove del món, així com la més alta fora d'Àsia. Naixent de les profunditats oceàniques, s'aixeca des del sud de Terra del Foc seguint un traç paral·lel a la costa del Pacífic, per diversificar-se al nord, obrint-se en dos braços, un cap a l'istme de Panamà i l'altre seguint la costa del Carib. Passa per Argentina, Xile, Bolívia, el Perú, Equador, Colòmbia i Veneçuela. El seu cim més alt és l'Aconcagua, amb 6.962 msnm. Durant el seu recorregut, la serralada es ramifica en diverses serralades secundàries que tanquen valls com la depressió intermèdia i la vall del Cauca, a Colòmbia, i altiplans com l'altiplà andí que es troba a uns 3.000 msnm en una zona entre Bolívia, el Perú, Argentina i Xile. L'origen de la serralada és el resultat de la subducció de la placa de Nazca sota la placa sud-americana a uns 9 cm/any. A Colòmbia, a l'altre extrem del subcontinent, hi ha una serralada independent dels Andes, la sierra Nevada de Santa Marta, amb el pic Cristóbal Colón com a punt culminant, amb 5.776 m.

Les terres baixes se solen classificar en tres sistemes: els llanos del Orinoco, la plana de l'Amazones i la plana Chacopampeana o del Plata, formades per la sedimentació produïda pels rius que les travessen i per les partícules fruit de l'erosió eòlica. A més, hi ha petites planes costaneres tot seguint l'oceà Pacífic a Colòmbia, Equador i Perú i l'Atlàntic a Guyana, Surinam, Guayana Francesa i Brasil. La major depressió del subcontinent es troba a 105 m sota el nivell del mar, a la llacuna del Carbón, Argentina.

L'escut continental se separa en tres seccions desiguals: el massís de Brasília, el massís Guaianès i el massís Patagó, i es troben els dos primers entre els més antics del planeta. La duresa de les roques cristal·lines que els formen els atorga gran estabilitat i és la raó per la qual no es produeixen terratrèmols en les enormes regions que ocupen. El massís de Brasília ocupa l'est, centre i sud del Brasil, gran part d'Uruguai, l'est del Paraguai i el nord-est de l'Argentina. El massís Guaianès comprèn gran part de Guyana, Surinam i la Guaiana Francesa; el sud de Veneçuela, una part del nord del Brasil i de l'orient colombià. El massís Patagó comprèn quasi tota la Patagònia argentina i l'extrem sud de la xilena. També hi ha altres sistemes orogràfics importants rejovenits pel plegament andí dispersos entre les planes del subcontinent, com ara les serres Macarena i Chiribiquete a Colòmbia, la serrania de Santiago a Bolívia, i les serras Pampeanas, Ventania i Tandilia a l'Argentina.

A la plataforma continental d'Amèrica del Sud hi ha algunes illes, i les més grans són Terra del Foc (Argentina i Xile), Marajó (Brasil), l'Illa Gran de Chiloé (Xile), les illes Malvines (Territori Britànic d'Ultramar), Puná (Equador) i illa Margarita (Veneçuela). El sud del continent mostra la seva característica exglaciar amb nombrosos fiords i illes al sud de Xile. Hi ha alguns grups d'illes fora de la plataforma continental, però pròximes a les costes sud-americanes: les illes Galápagos (Equador), l'Illa de Pasqua (Xile), Illa Sala y Gómez (Xile), Malpelo (Colòmbia) i els arxipèlags de la Geòrgia del Sud i les Sandwich del Sud (Territori Britànic d'Ultramar).

Clima Amèrica del Sud acull una gran varietat de climes: la humitat càlida de la selva amazònica, el fred sec de la Patagònia, l'aridesa del desert d'Atacama, els vents de la Terra del Foc. L'explicació es deu a: L'amplitud de latituds que ocupa el continent. La major part del subcontinent es troba dins les zones tropicals, l'equador terrestre el travessa per la part nord, el tròpic de Capricorn passa prop de la seva latitud mitjana i això fa que bona part del continent tingui un clima tropical. Per sota d'aquest, predomina el clima temperat a l'Uruguai, el centre de l'Argentina, el sud del Brasil i el sud de Xile, i el clima mediterrani al centre de Xile. Finalment, a la Patagònia es troben els climes freds, humit a la serralada i la zona occidental, i sec a la zona oriental. L'extrem sud s'endinsa en la zona subantàrtica. La diferència de temperatures entre els oceans que l'envolten. Generalment la costa atlàntica és més càlida, i la pacífica és més freda per la presència del corrent de Humboldt, procedent de l'oceà Antàrtic. La presència dels Andes, que presenta grans diferències tèrmiques segons l'alçària.

A la regió occidental, entre els Andes i el Pacífic, es localitzen les zones més humides i seques del planeta: El Chocó (Colòmbia, Equador, el Perú, Panamà) i el desert d'Atacama (Xile), respectivament.

Astronomia a Amèrica del Sud L'observatori astronòmic de Quito fou creat el 1873, dins del programa de modernització de l'ensenyament superior i l'àmbit acadèmic endegat pel president Gabriel García Moreno. En el moment de la fundació, estava situat als afores de la ciutat i el seu disseny es basà en el de l'observatori de Bonn. El projecte fou del jesuïta pare Menten, que també en fou el primer director, i entre les primeres activitats desenvolupades es troben estudis d'astrometria, determinació del temps, meteorologia i sismologia.

Posteriorment, a començaments del , l'observatori serví de base a la segona missió geodèsica francesa, encarregada per l'Acadèmia de Ciències de París de mesurar la longitud d'un grau de meridià terrestre a l'equador (i així precisar les mesures fetes 60 anys abans per la primera missió geodèsica de La Condamine). El principal instrument d'observació és un telescopi refractor equatorial Merz de 1875; té un diàmetre de 23,8 cm i una distància focal de 319 cm; està equipat amb micròmetres, un espectroscopi i un polarímetre. Un altre telescopi, de muntura altazimutal, 90 mm de diàmetre i distància focal de 141 cm, s'utilitza actualment per a l'observació solar. Cal destacar també el cercle meridià Repsold de 1889, de 16,2 cm de diàmetre, i un astrolabi Danjon. L'observatori de Quito, al mig del parc de La Alameda, és un dels més antics d'Amèrica del Sud (1873), gestionat per l'Escola Politècnica Nacional.

Hidrografia El 26% de l'aigua dolça de la Terra es troba a Amèrica del Sud, on destaquen per la seva enorme extensió les conques dels rius Amazones (la major del planeta), Orinoco i Paraná. Per la presència de la serralada dels Andes en paral·lel a l'oceà Pacífic, els rius de major cabal i conca són aquells que desguassen a l'oceà Atlàntic.

Per la seva estructura geològica, Amèrica del Sud presenta dos grans tipus de rius: Els que desemboquen a l'oceà Atlàntic, que són llargs i cabalosos. Els que desemboquen a l'oceà Pacífic, que són curts i torrencials.

Als Andes Patagons hi ha el camp de gel patagó nord i el camp de gel patagó sud, aquest darrer la tercera major extensió de gel del món després de l'Antàrtida i Groenlàndia.

El llac de Maracaibo, a Veneçuela, és el més gran del subcontinent, amb 13.000 km², mentre que el llac Titicaca, situat entre el Perú i Bolívia, és el llac més gran i més alt del món navegable, amb 8.300 km² i 3.821 msnm, respectivament.

Geografia política

270px|Mapa polític d'Amèrica del Sud Països Superfície en km² Població (dens.) IDH Capital Argentina (14) (46) Buenos Aires Bolívia (8) (115) La Paz i SucreLa Paz És la capital administrativa de Bolívia; Sucre és la seu judicial. Brasil (22) (70) Brasília Colòmbia (36) (75) Bogotá Equador (47) (89) Quito Guyana 9 (3) (97) Georgetown Paraguai (14) (95) Asunción Perú (22) (87) Lima Surinam (3) (85) Paramaribo Uruguai (19) (46) Montevideo Veneçuela (27) (74) Caracas Xile (20) (40) SantiagoDependències Guaiana Francesa (2) (10) Caiena Illes Malvines Port Stanley 20px|Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud King Edward Point Total

Població= Nombre d'habitants en milions (densitat, habitants/km²), segons estimacions del 01/07/2002. Índex de Desenvolupament Humà, 2007. El IDH és mitjà a la majoria dels països del subcontinent amb l'excepció de l'Argentina, Xile, Uruguai i Brasil, on és més alt. Regió ultraperifèrica de la Unió Europea.