El sistema kafala o kefala (; ‘sistema de garantia’ o ‘sistema de fiança’) és un sistema social utilitzat per a controlar els treballadors migrants que treballen principalment en els sectors de la construcció i domèstic als estats membres del Consell de Cooperació del Golf, és a dir, Bahrain, Kuwait, Líban, Oman, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, i en alguns països veïns.Khan, Azfar and Hélène Harroff-Tavel (2011).
El sistema exigeix que tots els treballadors immigrants tinguin un patrocinador (kafil, en ) al país, normalment el seu ocupador, que és responsable del visat i de la situació legal. Aquesta pràctica ha estat criticada per les organitzacions de drets humans per generar oportunitats fàcils per a l'explotació dels treballadors, ja que molts ocupadors retenen els passaports i abusen dels treballadors amb poques possibilitats de repercussions legals.
Segons The Economist, «és poc probable que la sort dels treballadors immigrants millori fins que es reformi el sistema de kafala, pel qual els treballadors estan en deute amb els ocupadors que van patrocinar els seus visats. El sistema bloqueja la competència nacional pels treballadors estrangers als països del Golf».
Context jurídic i etimologia Segons el dret islàmic, el terme «kafala» fa referència a l'apadrinament d'un menor d'edat per part d'una persona diferent dels pares biològics. A diferència de l'adopció occidental, a la kafala el menor no renuncia a la família d'origen ni adquireix parentiu amb el tutor.
Al començament de la dècada de 1970, coincidint amb el desenvolupament dels estats àrabs del Golf, alguns països de la regió van acceptar l'arribada de treballadors immigrants no qualificats sota la condició que una altra persona, normalment l'ocupador o una agència, es responsabilitzés del visat i del permís de residència. La similitud entre ambdós conceptes ha fet que la premsa occidental es refereixi a aquesta pràctica com a «sistema kafala».
Escriptors com Omar Hesham AlShehabi i Shirleen Anushika Datt han atribuït les arrels del sistema de kafala a l'època colonial, quan l'Imperi Britànic va portar treballadors del subcontinent indi a l'Orient Mitjà.
Funcionament per país Bahrain Derogació El 2009, Bahrain va ser el primer país del Consell de Cooperació del Golf (CCG) a reclamar la derogació del sistema de kafala. En una declaració pública, el ministre de Treball va comparar el sistema amb l'esclavatge. L'abril del 2009 es van introduir canvis en el Suggeriment de Regulació del Mercat Laboral, que es van aplicar a partir de l'1 d'agost del 2009. Segons la nova llei, els immigrants són patrocinats per l'Autoritat de Regulació del Mercat Laboral i poden canviar d'un ocupador a un altre sense l'acord del seu ocupador. Cal un preavís de tres mesos per renunciar a un ocupador.
Tot i això, el novembre de 2009, Human Rights Watch (HRW) va afirmar que «les autoritats fan poc per imposar el compliment» dels «ocupadors que retenen els salaris i els passaports dels empleats immigrants... pràctiques [que] són il·legals segons la legislació bahrainiana».
Kuwait Els treballadors immigrants a Kuwait representen el 60% de la població i el 80% de la mà d'obra nacional. L'estat compta amb una llei, coneguda com a «sistema de patrocini de treballadors estrangers», que exigeix la garantia d'un ocupador local per obtenir el visat de treball. Tot i que el govern kuwaití ha aprovat algunes mesures per millorar les condicions dels treballadors migrants, el sistema kafala continua en vigor.
El sistema de kafala es practica a Kuwait. El 2018, Kuwait es va veure embolicat en una crisi diplomàtica amb les Filipines, que va acabar en un acord laboral del maig del 2018 que prohibia les pràctiques habituals de la kafala contra els treballadors migrants filipins, inclosa la confiscació de passaports i la garantia d'un dia lliure a la setmana de feina.
Aràbia Saudita Segons un informe de HRW del 2008, amb el sistema de kafala a l'Aràbia Saudita, «un ocupador assumeix la responsabilitat d'un treballador migrant contractat i ha de concedir un permís explícit abans que el treballador pugui entrar a l'Aràbia Saudita, canviar de feina o sortir-ne del país. El sistema de kafala dona a l'ocupador un immens control sobre el treballador». HRW va afirmar que «alguns ocupadors abusius exploten el sistema de kafala i obliguen els treballadors domèstics a continuar treballant contra la seva voluntat i els prohibeixen tornar als seus països d'origen» i que això és «incompatible amb l'article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans».
HRW va afirmar que «la combinació de les elevades taxes de contractació pagades pels ocupadors saudites i el poder que els atorga el sistema de kafala per controlar si un treballador pot canviar d'ocupador o sortir del país va fer que alguns ocupadors se sentissin amb dret a exercir la “propietat” sobre un treballador domèstic» i que el «sentit de propietat... crea condicions similars a l'esclavitud». El 2018, France 24 i ALQST van informar sobre l'ús de Twitter i altres xarxes socials en línia per part dels ocupadors del sistema de kafala, kafils, per «vendre» treballadors domèstics a altres kafils, en violació de la llei saudita. ALQST va descriure el comerç en línia com a «esclavitud 2.0».
Diversos treballadors domèstics indonesis van ser executats a Aràbia Saudita entre 2015 i 2018. Siti Zaeneb i Karni van ser decapitats l'abril del 2015. Muhammad Zaini Missin va ser executat el març del 2018 per haver matat el seu ocupador. El 29 d'octubre del 2018, Tuti Tursilawati, també treballadora domèstica indonèsia a l'Aràbia Saudita, va ser executada per haver matat el seu ocupador, acció que, segons ella, havia estat en defensa pròpia en relació amb els abusos sexuals. La ministra d'Afers Estrangers d'Indonèsia, Retno Marsudi, va presentar una queixa oficial per l'execució, que es va dur a terme sense previ avñis i malgrat que s'havia recorregut la sentència.
Entre 1991 i 2019, 300.000 dones bangladeshianes van anar a l'Aràbia Saudita sota el sistema de kafala. A principis de novembre del 2019, es van produir protestes a Dacca en resposta al cas de Sumi Akter, que va denunciar «despietades agressions sexuals», haver estat tancada durant 15 dies i que els seus ocupadors saudites li van cremar les mans amb oli calent. El cas d'una altra bangladeshiana, Nazma Begum, que va afirmar que havia estat torturada, també va atreure l'atenció dels mitjans de comunicació. A totes dues se'ls va prometre feina com a personal de neteja a hospitals, però van ser enganyades per convertir-se en empleades domèstiques. Begum va morir a l'Aràbia Saudita d'una malaltia no tractada.
El 4 de novembre del 2020, com a part de la seva visió 2030, Aràbia Saudita va anunciar un pla de reforma de la seva legislació laboral. Les noves mesures, que entraran en vigor el 14 de març del 2021, pretenen frenar el sistema de kafala:
Documentació digital obligatòria dels contractes laborals. Se suprimeix l'estipulació del consentiment del patrocinador per als visats de sortida, els visats de sortida definitiva, els visats de reentrada i el canvi de patrocinador, sempre que se sol·licitin després de la finalització d'un termini contractual o d'un període de preavís adequat especificat prèviament al contracte. En cas que se sol·licitin dins d'un termini contractual, es poden continuar aplicant altres requisits.
Els canvis s'aplicaran als portals Absher i Qiwa, que formen part de l'administració electrònica d'Aràbia Saudita.
El març del 2021, Aràbia Saudita va introduir noves reformes laborals que permetien a alguns treballadors migrants canviar de feina sense el consentiment del seu ocupador. Human Rights Watch va afirmar que les reformes no van desmantellar els abusos del sistema de kafala, «deixant els treballadors migrants en alt risc d'abús». Molts treballadors domèstics i agricultors que no estan emparats per la llei laboral continuen sent vulnerables a múltiples abusos, com ara la confiscació del passaport, el retard en el pagament dels salaris i fins i tot el treball forçat. Tot i que els treballadors migrants poden sol·licitar un permís de sortida sense el permís del seu ocupador, la necessitat de tenir un permís de sortida és una violació dels drets humans.
Una investigació realitzada per France 24 a l'abril del 2021 va documentar els abusos soferts per les treballadores migrants a Aràbia Saudita. Una treballadora migrant de 22 anys, procedent de Madagascar, va ser assassinada per la màfia de la prostitució clandestina per a la qual treballava després de fugir de la casa del seu ocupador i enterrada sense taüt a al-Jubail. A causa de la pràctica d'alguns patrocinadors que confisquen els passaports de les treballadores migrants, les joves de l'Àfrica oriental tenen dificultats per tornar al seu país després de percebre els maltractaments dels ocupadors. Les dones solen acabar caient en la prostitució.
Qatar Al voltant d'1,2 milions de treballadors estrangers a Qatar, la majoria procedents de l'Índia, el Pakistan, Bangladesh, el Nepal i les Filipines, que constitueixen el 94% de la mà d'obra. Hi ha gairebé cinc treballadors estrangers per cada ciutadà qatarià, majoritàriament empleades domèstiques i treballadors poc qualificats.
La majoria dels treballadors viuen en condicions que Human Rights Watch ha comparat amb el «treball forçat». Sharan Burrow, secretària general de la Confederació Sindical Internacional, va declarar: «a finals de 2010 vam realitzar una avaluació de riscos en relació amb els drets laborals fonamentals. La regió del Golf va destacar com una llum vermella. Es trobaven absolutament a l'extrem inferior dels drets dels treballadors. Eren fonamentalment estats esclavistes». El sistema de visats de sortida impedeix als treballadors abandonar el país sense el permís del patrocinador, i cal el consentiment de l'ocupador per canviar de feina, sortir del país, obtenir el permís de conduir, llogar un habitatge o obrir un compte corrent. Amnistia Internacional va ser testimoni de com els treballadors signaven declaracions falses que havien rebut els seus salaris perquè se'ls tornés el passaport. L'organització va demanar una revisió del sistema de «patrocini». L'empresari àrab-estatunidenc Nasser Beydoun va descriure la seva situació de tal manera que: «els treballadors estrangers a Qatar són esclaus moderns dels seus ocupadors locals. El qatarià local és el seu amo». L'atenció dels mitjans de comunicació internacionals va augmentar després del nomenament de Qatar com a seu de la Copa Mundial de la FIFA 2022. El març de 2022, el President de la FIFA, Gianni Infantino, es va reunir amb el Ministre de Treball de Qatar, el Dr. Ali bin Samikh Al Marri, per a tractar dels progressos realitzats en l'àmbit del benestar dels treballadors i els drets laborals. A la reunió també es va donar a conèixer la Llei núm. 18 de 2022 de les reformes laborals de Qatar, que ordenava l'eliminació del permís de l'ocupador per a canviar de feina, alhora que establia un salari mínim no discriminatori per a tothom.
El sistema de kafala o patrocini practicat per les nacions del Consell de Cooperació del Golf s'ha declarat com la raó principal de l'abús dels drets dels treballadors migrants amb baixos ingressos.
Es discuteix poc el fet que els treballadors professionals expatriats amb ingressos alts també es veuen profundament afectats per l'abús del sistema per part de les empreses. Una qüestió confusa és que moltes de les empreses tenen la seu a països occidentals de la UE i els Estats Units.
La forma més típica d'abús per part d'aquestes empreses és la negativa a alliberar els empleats una vegada que la seva feina ha acabat amb l'empresa. Aquesta manca d'alliberament (normalment a través d'un Certificat de No-Objecció o NOC) restringeix els empleats de traslladar-se a una altra empresa a Qatar després que l'ocupació ha acabat amb l'ocupador actual.