Jorge Fernando Branco de Sampaio GColTE • GColIH • GColL (Lisboa, São Sebastião da Pedreira, 18 de setembre de 1939 – Oeiras, Carnaxide, 10 de setembre de 2021) va ser un polític portuguès que va exercir el càrrec de president de la República Portuguesa, entre 9 de març de 1996 i 9 de març de 2006.
Infància i joventut Fill del metge Arnaldo Sampaio i de Fernanda Bensaúde Branco (filla de Fernando Branco, antic Ministre dels Negocis Estrangers i de la Marina de la Dictadura Nacional (1928-1933), i de la seva dona, Sara Bensliman Bensaúde, aquesta, per la seva banda, besneboda de l'industrial de tabacs José Bensaude, d'ascendència judaica). Va néixer a la maternitat fundada pel seu besoncle, Abraão Bensaúde, a la Rua de la Beneficência, a Lisboa. Era nebot de l'escultor António Duarte i germà del psiquiatra Daniel Sampaio.
Va viure amb la família a Sintra fins i tot als quatre anys. El 1944, passa a viure a casa de l'àvia, Sara Bensaúde, i entra pel jardí-escola Queen Elizabeth’s Kindergarten & Junior School, a la zona de São Bento, a Lisboa, on va tenir com professora l'actriu Mariana Rey Monteiro. Per imperatiu de la carrera del pare, que rep una borsa per estudiar salut pública a la Universitat Johns Hopkins, es canvia amb la família a Baltimore, als Estats Units, el 1947. Va freqüentar, durant un any, l'escola pública americana i el Conservatori Peabody. Es va inscriure a la YMCA, on va fer estudis musicals i va practicar esport.
El 1949, després de suspendre en l'examen d'admissió al Col·legi Militar, entra al Liceu Pedro Nunes, a Lisboa. El 1952, passa vacances a Londres, on el pare feia investigació científica, assistint a un debat a la Cambra dels Comuns, experiència que el va marcar molt. El 1953, es transfereix al Liceu Passos Manuel, també a Lisboa, on va tenir com professors José Hermano Saraiva i Joel Serrão i on conclou els estudis secundaris. El 1956, és admès a la Facultat de Dret de la Universitat de Lisboa, on es va llicenciar el 1961. El seu nom es troba a la llista de col·laboradors de la publicació acadèmica Quadrante (1958-1962), publicada per la AAFDL.
Carrera professional Després de concloure la llicenciatura en Dret, s'inscriu en l'Ordre dels Advocats i inicia la seva carrera professional com advocat estudiant en pràctiques, en l'oficina de José Olímpio, acabant les pràctiques el 1963. Es converteix en un advocat especialitzat en matèries de propietat industrial, aconseguint diversos clients nacionals i internacionals, d'ahí tragué ingressos amb vista al seu sosteniment econòmic. L'advocacia el va dur a enredar-se, pro bono, en la defensa de presos polítics, sent convidat per Mário Soares per defensar un dels acusats del cas de la Revolta de Beja contra l'Estat Nou. El 1965, viu als Estats Units durant prop de quatre mesos, en l'àmbit d'una borsa de Foreign Leader Program, assistint als discursos d'Edward i Robert Kennedy, que exerceixen sobre ell gran influència, al Senat, a Washington, DC.
Amb Júlio Castro Caldas, es va ajuntar, el 1977, a la societat d'advocats formada a la dècada de 1970 per José Vera Jardim, Jorge Santos i José Macedo i Cunha, donant origen a la Jardim, Sampaio, Caldas i Associats, la qual adopta, actualment, la denominació de Jardim, Sampaio, Magalhães i Silva & Associats. També va tenir funcions directives en l'Ordre dels Advocats.
Carrera política Abans del 25 d'abril de 1974 Va iniciar la seva carrera política en l'altura en que era estudiant a la Facultat de Dret de la Universitat de Lisboa. Enredat en la contestació al règim salazarista, va donar suport a la candidatura d'Humberto Delgado a la Presidència de la República, encara que no pogués encara votar, i va ser president de l'Associació Acadèmica de la Facultat de Dret de la Universitat de Lisboa, el 1959-1960 i el 1960-1961, i secretari general de la Reunió Inter-Associacions Acadèmiques (RIA), el 1961-1962. Va ser, en aquesta qualitat, un dels protagonistes de la Crisi acadèmica de 1962, inici d'un llarg i generalitzat moviment de contestació estudantil, sorgit de la prohibició pel govern de les commemoracions del Dia de l'Estudiant (24 de març de 1962), i que va tenir el seu auge a la Universitat de Lisboa el 1962, i a la Universitat de Coïmbra, el 1969. En aquest procés, va estar arrestat tres dies en la seqüència d'una vaga de gana a la cantina de la Universitat de Lisboa.
En el context de les lluites acadèmiques, crea, el 1962, amb João Cravinho i altres, el MAR - Moviment d'Acció Revolucionària, d'esquerra radical, on també arriba a participar Vasco Pulido Valente. El juliol d'aquest any, la PIDE va fer recerques en la seva casa, a Sintra, havent estat interrogat el setembre de 1962. A continuació, s'acostarà dels catòlics progressistes com Vasco Pulido i col·labora a O Tempo e o Modo d'António Alçada Baptista i João Bénard da Costa. Abans, va publicar articles en la Seara Nova, revista amb connotacions a l'esquerra republicana oposicionista.
L'agost de 1968, el mateix mes en que António de Oliveira Salazar sofreix una caiguda d'una cadira, coneix Álvaro Cunhal en un viatge a París, encara que es negui adherir-se al Partit Comunista Portuguès (PCP) per oposar-se a la invasió de Txecoslovàquia. Prosseguint la seva acció com opositor a la dictadura, es va presentar com a candidat, en les eleccions generals de 1969, a l'Assemblea Nacional, integrant les llistes de la Comissió Democràtica Electoral (CDE), que a Lisboa s'oposava a la CEUD (aquesta liderada per Mário Soares i amb incorporació de la Comissió Electoral Monàrquica).
Després, va desenvolupar una constant activitat política i intel·lectual, participant en els moviments de resistència a la dictadura i propugnant alhora una alternativa democràtica de matriu socialista, oberta als nous horitzons del pensament polític europeu.
Pólvores-25 d'abril Després del cop del 25 d'abril de 1974, va negociar l'alliberament dels presos polítics a Caxias, llançant també l'eslogan 25 d'abril sempre. El maig de 1974, va ser fundador del Moviment d'Esquerda Socialista (MES). Consta que abans fora sondat per la fundació del Partit Socialista (PS), però va rebutjar. Tot i el seu paper en la fundació del MES, va abandonar el projecte just en el primer congrés del partit, el desembre de 1974, al·legant discordància de fons amb l'orientació ideològica marxista-leninista aquí definida.
El 28 de setembre de 1974, està a les barricadas prop de Lisboa, destinades a impedir l'arribada de la població a la manifestació de suport al general António de Spínola, més coneguda com la manifestació de la majoria silenciosa. El març de 1975, sent ministre de Negocis Estrangers Melo Antunes, és nomenat secretari d'Estat de la Cooperació Externa de l'IV Govern Provisional, el tercer i penúltim de Vasco Gonçalves, que va durar fins a juliol de 1975. Va participar, en aquesta qualitat, en les negociacions per la independència de Moçambic. Va optar per no integrar els governs provisionals següents a causa de la seva proximitat amb Ernesto Melo Antunes, sent una espècie d'agent d'enllaç entre les institucions democràtiques i l'ala moderada del Moviment de les Forces Armades (MFA) i un actiu apoiant de les posicions del Grupo dos Nove. A continuació al 25 de novembre de 1975, és un dels fundadors de la Intervenció Socialista, un grup constituït per polítics i intel·lectuals que es dedica a la reflexió política, defensant una tercera via d'aliança entre el PS i el PCP.
A la semblança d'altres antics militants del MES (casos d'Eduardo Ferro Rodrigues i Augusto Mateus, per exemple), es va afiliar al Partit Socialista, el 1978, any en què la Intervenció Socialista és absorbida pel PS. Encara el 1978, va liderar la delegació portuguesa a les converses per la cooperació amb Moçambic. Així, és ja en la bancada socialista que s'estrena com diputat a l'Assemblea de la República, en la seqüència de les eleccions generals de 1979. Per designació de l'Assemblea, entre 1979 i 1984, va ser membre de la Comissió Europea pels Drets Humans, on va tenir un paper actiu. Entre 1979 i 1980, va ser membre del Secretariat Nacional del PS. Entre 1986 i 1987, va ser responsable per les Relacions Internacionals del PS i, entre 1986 i 1988, va ser president del Grup Parlamentari del PS. El març de 1988, va ser elegit membre del Consell d'Estat, òrgan consultiu del president Mário Soares, per l'Assemblea de la República, durant la legislatura 1987-1991.
A 16 de gener de 1989, en la seqüència de la dimissió de Vítor Constâncio, concorre a secretari general del PS, derrotant Jaime Gama i assumint aquestes funcions. Exerceix també les funcions de copresidente del Comitè Àfrica de la Internacional Socialista. El 1989, després de fallar a nomenar un candidat a l'alcaldia de Lisboa, assumeix ell propi la posició de cap de llista a la CML i obté aquell que serà, probablement, el fet polític més marcant en la seva carrera, al liderar una històrica col·ligació entre el PS i el PCP, a l'Ajuntament de Lisboa, en les eleccions municipals d'aquest any. Aquesta unió fa que aconsegueixi derrotar el candidat de la col·ligació PSD/CD-PP/PPM, Marcelo Rebelo de Sousa, amb 49,07% dels vots i 9 regidors (en 17), contra 42% de l'adversari. Pren possessió a 22 de gener de 1990, mantenint el càrrec de secretari general del PS, i opta per distribuir carteres als regidors de la coalició de centre-dreta, encara que només els regidors del CD i del PPM acceptin. L'èxit de la coalició dictaria que en les autàrquiques següents, el 1993, continués el projecte de coalició, ara ampliat a la Unió Democràtica Popular (UDP) i al Partit Socialista Revolucionari (PSR); el que va succeir, permetent la reelecció de Sampaio, amb 56,66% dels vots i 11 regidors (en 17), contra els 26,4% del candidat del PSD, Macário Correia. Aquest va ser el millor resultat de sempre obtingut per un candidat a la Càmera lisboeta. Per inherència de les funcions d'alcalde de Lisboa, és elegit president de la Federació Mundial de les Ciutats Unides, del Moviment Eurociutats i de la Unió de les Ciutats Capitals de Llengua Portuguesa; vicepresident de la Unió de les Ciutats Capitals Iberoamericanes; dirigent del Comitè de les Regions de la Unió Europea; i vicepresident de la Junta Metropolitana de Lisboa. Durant el seu mandat, Lisboa va ser Capital Europea de la Cultura, el 1994, i es va donar inici a la reconversió urbanística de la part oriental de la ciutat, amb vista a la realització de la Expo 98. Va ser executat el Programa Especial de Reallotjament, una iniciativa del govern cèntric, liderat per Aníbal Cavaco Silva, tenint en compte l'eliminació de les àrees urbanes de genere il·legal, i va ser aprovat, en 1994, el primer Pla Rector Municipal de la ciutat.
No obstant això, en les eleccions generals de 1991, suspèn el mandat en l'Ajuntament de Lisboa l'agost de 1991 i lidera la candidatura del PS, però és derrotat, amb 29,1% dels vots, pel PSD, liderat per Aníbal Cavaco Silva, que obté 50,6% dels vots. En aquesta seqüència, és també derrotat en el X Congrés del PS, el febrer de 1992, per António Guterres, que es presenta com a candidat a secretari general del PS i venç. Abandona així les funcions de secretari general del PS, mantenint l'alcaldia de Lisboa.
Presidència de la República El juliol de 1995, va anunciar la seva candidatura a la Presidència de la República, a la contra del PS, que només el recolzaria posteriorment, i dimiteix de l'alcaldia de Lisboa el novembre de 1995. Va guanyar les eleccions del 14 de gener de 1996 just en la primera volta, amb 53,83% dels vots, després dels abandonaments al seu favor de Jerónimo de Sousa (PCP) i Alberto Matos (UDP), contra Aníbal Cavaco Silva, l'anterior primer ministre, que va obtenir 46,17% dels vots.