miniatura|Impremta del segle XV Una impremta o premsa d'impremta és un dispositiu mecànic que permet, per mitjà de la pressió a una superfície entintada, la reproducció de textos escrits i imatges per un mitjà d'impressió com pot ser el paper, tela, pergamí o altres materials. És també el conjunt de procediments gràfics i de tècniques que concorren en l'elaboració d'una obra impresa. Consisteix a aplicar tinta, generalment oliosa, sobre unes peces metàl·liques per gravar-les als materials per compressió. Més modernament, l'evolució de diverses tecnologies ha donat lloc a nous mètodes d'impressió i reproducció, com són la flexografia, la serigrafia, el gravat al buit, o l'alt gravat, entre d'altres. Qui fa la feina d'imprimir o estampar és l'impressor o estamper.
El llibre imprès més antic que es conserva és el Nou Codi d'Etiqueta de Yi Gyu-bo, publicat a Corea entre 1234 i 1241. Majoritàriament, s'atribueix l'invent de la impremta a Johannes Gutenberg, tot i que en realitat la impremta de tipus mòbils procedeix de l'Extrem Orient creada per Bi Sheng, qui al ja la feia servir.
A Europa la va començar a fer servir Johannes Gutenberg cap al 1440, al Sacre Imperi Romanogermànic, com un conjunt d'innovacions en premses de caragol existents. Gutenberg va desenvolupar un sistema d'impressió complet, el que perfecciona el procés d'impressió a través de totes les seves etapes mitjançant l'adaptació de les tecnologies existents a Occident per als propòsits d'impressió.
Antecedents de la impremta Les primeres manifestacions La utilització de les pedres per segellar potser és la forma més antiga coneguda d'impressió. D'ús comú en l'antiguitat a Babilònia i molts altres pobles, com a substitut de la firma i com a símbol religiós, eren segells i tampons per imprimir sobre argila, o pedres amb dibuixos tallats o gravats en la superfície. La pedra, incrustada sovint en un anell, s'acoloria amb pigment o fang i es premsava contra una superfície elàstica i dúctil per tal d'aconseguir la seva impressió.
Les primeres manifestacions impreses van ser ideogràfiques, d'aquesta manera el primer escrit que es coneix s'atribueix als sumeris de Mesopotàmia i és anterior al 3000 aC. Primeres manifestacions a la Xina: La civilització de l'antiga xina no només va inventar el paper, sinó que també ho farà del principi de la impremta. La teoria més acceptada és que els orígens de la impremta xinesa s'ha de buscar els Txops al segells gravats amb caràcters cal·ligràfics fets amb petits blocs de jade, or o ivori. Amb els Txops els xinesos ja tenien resolt el principi de la xilografia al Segle VII, la primera tècnica d'estampació que permet la multiplicitat d'exemples. A partir d'una matriu (un bloc de fusta), és grava amb Gúbia i/o Burí, allò que es vol reproduir, s'entinta, es col·loca un paper a sobre, es pressiona i ja tenim la imatge reproduïda mecànicament. Amb la tècnica d'estampació de la xilografia s'imprimien documents, rotlles i llibres de blocs. El llibre de bloc més antic conservat és el “Sutra del Diamant”, fet l'any 868 dC per fer un llibre com aquest es calcula què es necessitaven uns 60.000 blocs de fusta. Primeres manifestacions a Corea: Els coreans seran els primers a utilitzar tipus mòbils metàl·lics. Utilitzant aquest sistema s'imprimirà el Jikji, de l'any 1377. El Jikji és el primer llibre imprès amb tipus metàl·lics de la història de la humanitat. Posteriorment, també van sorgir sistemes isosil·làbics a l'Egeu, la vall de l'Indus i Xina. Un altre sistema d'escriptura semblant data del 1300 aC i s'ha trobat a la costa del nord de l'actual Síria, però en aquest cas els caràcters de l'escriptura eren unes falques com les de l'escriptur a cuneïforme de Mesopotàmia. En els seus començaments a Orient, les impressions s'aconseguien oprimint el paper amb un tros de fusta contra el bloc entintat, el qual va inventar Bi Sheng.
Durant l'edat mitjana, juntament amb la invenció del paper, els xinesos van donar els primers passos en el desenvolupament de la impremta. Van buscar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La solució va ser llaurar els caràcters d'una pàgina en una planxa de fusta, de manera que aquests sobresortissin. Després entintaven la planxa i aplanaven sobre ella fulls de paper.
Des del , a la Xina i el Japó es practicava la impressió de bloc de fusta per a lletres i gravats, però resultava poc precís si la fusta es trencava en exercir-hi molta pressió, a més que no es podien corregir errors al tallat. A aquest tallat sobre fusta se l'anomena xilografia. És considerat el primer sistema de reproducció d'imatges a través de la impressió.
Dos factors importants que van influir favorablement en el desenvolupament de la impremta a la Xina van ser la invenció del paper a 105 dC i la difusió de la religió budista. Els materials d'escriptura comuns de l'antic món occidental, el papir i el pergamí, no resultaven apropiats per a imprimir. El papir era massa fràgil com a superfície d'impressió i el pergamí, un teixit fi extret de la pell d'animals, resultava un material costós. El paper, per contra, és bastant resistent i econòmic. La pràctica budista de confeccionar còpies de les oracions i els textos sagrats va afavorir els mètodes mecànics de reproducció.
La utilització dels tipus mòbils Els tipus mòbils, fosos en motlles, van ser inventats independentment pels coreans al , però també els van considerar menys útils que la impressió tradicional amb l'ús de blocs. (Vegeu Tipus mòbils)
Els impressors orientals que van utilitzar tipus mòbils els mantenien units amb fang o amb varetes. Els primers llibres es van realitzar en planxes de fang que contenien caràcters o dibuixos incidits amb un punxó (Planxes de fang). Les primeres civilitzacions que van realitzar aquests documents van ser els antics pobles de Mesopotàmia, entre els quals, els sumeris i els babilonis. Encara que aquests havien estat imprimint des de cent anys abans, el cost tan elevat i la impossibilitat de la fabricació en massa va ser un impediment per a ells, a més que per cada pàgina s'havia de fer un motlle específic, fent que el procés fos especialment lent.
A més, per a la societat oriental va ser especialment difícil a causa a la gran quantitat de símbols. En canvi, per als europeus no va ser així, a causa al nombre considerablement menor de símbols (lletres) que els xinesos, els costos van ser molt menors, facilitant així la seva producció.
Gràcies a la suma de la premsa, la utilització dels tipus mòbils va causar una revolució a Europa. La utilització de la premsa no és casualitat que es produeixi a Europa, ja que, des de l'època dels romans, els europeus la utilitzaven per a premsar olis i raïm.
Més semblants als llibres actuals van ser els rotllos que realitzaven els egipcis, els grecs i els romans, compostos per llargues tires de papir (un material semblant al paper, que s'obtenia a partir dels joncs del delta del riu Nil, que s'enrotllaven al voltant d'un bastó de fusta. El text s'escrivia amb una ploma, també de jonc, en denses columnes i per una sola cara, i es podia llegir desplegant el rotllo. La longitud de les làmines de papir era molt variable, i la més llarga que es coneix és el papir anomenat Papyrus Harris el qual feia uns 40,5 metres i es troba al Museu Britànic de Londres.
alt=https://tocandolaluna.files.wordpress.com/2014/11/image26.jpg?w=652|miniatura|Planxa de fang amb punxó Més endavant, cap al , els llibres més llargs els van començar a subdividir en diversos rotlles, que s'emmagatzemaven junts. Els escribes professionals es dedicaven a copiar o escriure al dictat, i els rotlles solien protegir-se amb teles i portaven una etiqueta amb el nom de l'autor. Atenes, Alexandria i Roma eren grans centres de producció de llibres.
No obstant això, la còpia a mà era lenta i costosa, de manera que només els temples i algunes persones riques o poderoses podien posseir-los, i la major part dels coneixements es transmetien oralment, per mitjà de la repetició i la memorització.
Encara que els papirs eren barats, fàcils de confeccionar, resultaven poc duradors i molt fràgils, fins al punt que, en climes humits, es desintegraven en menys de cent anys. Per això, gran part de la literatura i de la resta de material escrit de l'antiguitat s'ha perdut d'una manera irreversible. El va marcar també la culminació d'un llarg procés, que havia començat al , que tendeix a substituir els incòmodes rotlles pels primers còdexs, antecedent directe dels actuals llibres.
El còdex, que en un principi era utilitzat pels grecs i els romans per a registres comptables o com a llibre escolar, consistia en un quadernet de fulles ratllades fetes de fusta coberta de cera, de manera que s'hi podia a sobre ell amb alguna cosa afilada i esborrar-la després, si calia. Entre les tauletes de fusta s'inserien, de vegades, fulls addicionals de pergamí. Amb el temps, va anar augmentant la proporció de papir o, posteriorment, pergamí, fins que els llibres van passar a confeccionar-se gairebé exclusivament d'aquests materials, que, plegats, formaven quadernets, que després s'ajuntaven entre dues planxes de fusta i es lligaven amb corretges. Les columnes d'aquests nous formats eren més amples que les dels rotlles.
Naixement de la impremta Inventor La invenció de la impremta al món occidental s'atribueix a Johannes Gutenberg, el "Pare de la Impremta", que durant el creà la seva pròpia impremta i va inventar un procediment d'impressió de tipus mòbil, intercanviable i reutilitzable.
No obstant això, s'han trobat inscripcions sobre objectes d'argila procedents de les antigues civilitzacions romanes dels anys 430 aC. Però la creació de la impremta també té els seus inicis a l'antiga Xina amb la xilografia. A la dinastia Han (206 aC – 220 dC), els artesans xinesos reproduïen sobre tela il·lustracions gravades en blocs de fusta com a impremta. La tècnica xinesa va avançar quan cap al es desenvoluparen els tipus mòbils. Durant el , Gutenberg va desenvolupar un mètode que va permetre fondre satisfactòriament les lletres metàl·liques en dimensions precises. Aquesta invenció va anar acompanyada de la primera obra impresa de la història: la Bíblia de Gutenberg.
En el període comprès entre 1450 i 1500 dC es van arribar a imprimir més de 6.000 obres diferents a causa del gran augment del nombre d'impremtes.
Història de la Impremta Fins a l'any 1450 i tots els anys posteriors, es difonien còpies manuscrites dels llibres, aquestes eren escrites per monjos i frares dedicats exclusivament a resar i a la rèplica d'exemplars per encàrrec del mateix clergat o de reis i nobles. Aquests escriptors duien a terme el copiat de llibres a lScriptorium. Els monjos realitzaven la funció de copistes, imitaven signes que moltes vegades no entenien, aquest darrer detall era fonamental quan es tractava de la còpia de llibres prohibits. Les il·lustracions i les lletres majúscules eren un producte decoratiu i artístic que realitzava el mateix copista amb la llibertat de decorar cada exemplar al seu gust.