Les muralles romanes de Tarragona és una de les primeres grans obres que els romans van emprendre, després del desembarcament dels Escipions a Empúries, l'any 218 aC, i de l'arribada a Tàrraco. I és que Tàrraco, en el context de la Segona Guerra Púnica, va constituir la principal base militar romana.
Des de l'època romana, amb la primigènia estacada de fusta que envoltaria l'establiment militar i les dues fases constructives inicials, fins a l'actualitat, aquesta muralla ha anat patint tota una sèrie de transformacions i s'ha anat refent quan ha estat necessari de forma que, avui en dia, és el resultat de pràcticament vint-i-dos segles d'evolució. A més, amb el temps, parts de la mateixa s'han anat integrant dins les edificacions medievals, modernes i contemporànies de la ciutat formant avui una unitat en si mateixes.
Fases constructives miniatura|Les muralles amb el portal de Sant Antoni i les finestres d'habitatges particulars miniatura|Portal del Roser S'han pogut diferenciar dues fases en el procés de construcció. La primera, datada en els primers anys de la presència romana, amb una amplada de 4 metres per 6 d'alçada; era reforçada mitjançant torres de planta quadrangular de les quals en coneixem tres: la de Minerva (o Sant Magí), la del Cabiscol (o Seminari) i la de l'Arquebisbe (reconstruïda al ).
La segona fase respon a un canvi de plantejament arquitectònic i estratègic amb la fita d'augmentar l'amplada a 6 metres i l'alçada a 12. Aquesta segona fase es produeix pocs anys més tard de la fundació de la ciutat i, sembla, que es pot relacionar amb les campanyes militars del cònsol Cató per reprimir la revolta de les tribus indígenes, tot just començat el .
Els llenços de les muralles i de les torres presenten la mateixa tècnica constructiva: la base és constituïda per blocs megalítics on s'obren petites portes (portelles) que només permeten el pas d'una persona a peu amb finalitat militar. Damunt del sòcol megalític es recolza el doble parament de carreus tallats i, generalment, encoixinats, fins a completar l'alçada. L'espai entre tots dos paraments s'omple amb toves i pedres petites.
Pel que fa a les portes d'accés, només en coneixem una d'original (llevat de les poternes), situada molt a prop de la torre de Minerva, encara que fortament emmascarada per aprofitaments posteriors. Es tracta d'una porta adovellada, d'arc de mig punt, de grans dimensions.
El caire de plaça militar de Tarragona al llarg de la història ha fet que les transformacions i les restauracions de la muralla es produïssin repetidament, especialment a l'edat mitjana i en el decurs de la Guerra de Successió (1702–1714), quan els anglesos feien servir la ciutat com a punt d'avituallament i de comunicació amb el seu destacament a l'illa de Menorca, reformaren el port i milloraren l'estat de les fortificacions, també van construir la Contramuralla o Falsa Braga. CC-BY-SA
Les fortificacions de la ciutat van caure en desús a la fi de l'ocupació per part de les tropes napoleòniques que van haver de reconstruir gran part de les mateixes a causa dels estralls produïts durant el setge de 1811. Tot i de decaure del seu primer ús, les muralles han estat aprofitades per a instal·lar-hi habitatges en l'espai existent entre ambdós paraments en els quals s'han obert, a més, finestres i balconades.
Història Les investigacions arqueològiques realitzades han permès situar la construcció inicial de la muralla a finals del , al moment de l'arribada dels exèrcits romans a la Península dins del context de la II Guerra Púnica. Tàrraco fou en principi una base militar dins del marc d'aquestes operacions.
La muralla fou construïda en dues fases. En un primer moment, dins la primera fase de la conquesta i en temps dels Escipions, es van edificar una sèrie de fortaleses (castellà), que pocs anys després, a principis del , i un cop acabada la guerra amb els cartaginesos, foren englobades per una nova construcció, que correspon a l'actual muralla.
Aquesta segona muralla responia al moment en què, acabada la guerra púnica, els romans s'enfrontaven amb les tribus indígenes, en el que posteriorment es du a terme el procés d'expansió per la península.
Fins ara s'havia suposat que les marques de picapedrer visibles en alguns carreus, i escrites aparentment en l'alfabet ibèric, eren un testimoni de la participació de mà d'obra indígena en la construcció de la muralla. Tanmateix, estudis recents demostren que en realitat són obra de picapedrers itàlics.
Les muralles han experimentat nombroses modificacions i restauracions, especialment durant l'edat mitjana i arran de la Guerra de Successió (s. ). L'element medieval més important que es conserva és la torre de l'Arquebisbe o del Paborde, construïda al damunt dels fonaments, clarament visibles, d'una torre romana.
Pel que fa a les intervencions setcentistes, cal fer especial esment de la contramuralla de 550 m de llarg que els enginyers britànics van construir durant la Guerra de Successió. D'aquest mateix període són el portal del Roser, el baluard de Santa Bàrbara (dit també Fortí Negre), el de Sant Antoni i el portal de Sant Antoni, l'aspecte actual del qual correspon a la construcció del 1757. El sector de muralla comprès entre aquest portal i l'actual edifici del Museu Arqueològic va ser aprofitat per fer-hi habitatges.
Ja dins del es va fer el Passeig Arqueològic, zona enjardinada que ocupa l'espai entre la muralla romana i la contramuralla del . L'obra, inaugurada el 22 d'octubre de 1932, fou projectada per l'arquitecte Jeroni Martorell.
Estructures de la muralla De la primera muralla en pedra, construïda entre el 217 i el 197 aC, es conserven tres torres: les de l'Arquebisbe, Cabiscol i Minerva.
La torre de l'Arquebisbe és una torre de la primera fase de la muralla romana, amb una important ampliació d'època medieval. Les torres de l'Arquebisbe o del Paborde i les del Cabiscol o del Seminari, i Minerva o Sant Magí tindrien una estructura similar. Les excavacions a l'interior de les darreres en mostren la similitud estructural i projectual, encara que la conservació del cos de carreus no ha deixat rastre de les obertures per a espitlleres, perquè noves finestres i balcons han desfigurat aquesta part de la torre. Aquesta torre enllaça per l'est amb un pany de la «primera fase» que la uneix amb el Fortí Negre, mentre que per l'est se li recolza un pany de la «segona fase» que va fins a la torre del Seminari.
Des del Passeig Arqueològic es pot veure un potent sòcol megalític sobre el qual hi ha el cos de carreus romà, força desfigurat per intervencions d'època medieval i moderna. L'espai interior del cos superior actualment és ocupat per un despatx de l'Arquebisbat. A l'edat mitjana es va aixecar un segon cos a aquesta torre, que hom coneix com la torre dels Templers i posteriorment del Paborde i de l'Arquebisbe. La part medieval es basteix amb carreus, alguns encoixinats i marques de picapedrer, i a l'interior mostra una sala coberta amb volta apuntada de carreus. Encara es poden veure elements com mènsules sota l'arrancada de la volta, base d'un trespol, i part d'una escala de cargol posterior. Exteriorment hi una gran finestra de mig punt amb esqueixat i es corona amb un fris de merlets sota el qual hi ha un triple fris d'espitlleres, llucanes i espitlleres, així com l'empremta d'un possible cadafalc. Si bé s'ha datat tradicionalment en època baixmedieval, l'aparell constructiu, el tipus de merlets, les llucanes, el finestral de mig punt esqueixat i la coberta de volta apuntada de carreus, fan replantejar-se la datació i pensar en una cronologia més alta, entre els segles i .
Les torres del Cabiscol o del Seminari és una altra de les torres de la primera fase de la muralla romana, de característiques constructives similars a la del Seminari: base megalítica amb farciment interior de capes de terra i reble, cos superior de carreus possiblement amb espitlleres que donen a una sala de tir interior, i terrassa com a coberta. Aquesta torre enllaça per l'est amb un pany de la «primera fase» que la uneix amb la de Minerva, mentre que per l'oest se li recolza un pany de la «segona fase» que va fins a la torre de l'Arquebisbe. En els dos costats es localitzen sengles portes per accedir a l'interior de la torre. El sondeig al peu de la porta est va permetre localitzar el parament interior de la muralla de la «primera fase», de quatre metres i mig d'ample per sis d'alt, tot ell de megàlits. També s'hi observen reformes i obertures d'època moderna i contemporània. Aquesta torre ha estat estudiada per l'Institut Arqueològic Alemany sota la director del Dr. Hauschild.
Finalment trobem la torre de Minerva. Aquesta defensa es localitza en el punt més alt de la ciutat, orientada vers l'interior, però amb un clar domini visual de la mar i de l'accés republicà cap al campament romà, fossilitzat «mutatis mutandi» en l'actual camí de la Cuixa. Es tracta d'una torre de planta gairebé quadrada, de l'anomenada «primera fase» de la muralla. Té uns 11 metres de costat, amb dues cares en origen lliures, al nord i a l'est, mentre que les altres dues serien obertes a sengles panys de muralla. Amb la construcció de la «segona fase», la cara est va quedar parcialment paredada en adossar-se-li el corresponent tram de la nova fortificació. Aquest fet va provocar que el relleu de Minerva fos cobert fins a l'any 1932, quan l'esllavissada del parament exterior del llenç el va tornar a deixar a la vista. Amb tot, Pons d'Icart havia pogut veure la part superior del relleu, ara desapareguda: «en el muro de la ciudad arriba, entre la puerta del Carro y el baluarte de sant Antón, en una grande piedra, ay también una estatua o figura con la ropa larga parece alguna diosa; tiene rostro tan gastado que no se puede conocer que diosa era». El basament de la torre estaria format per sis grans filades irregulars de megàlits, força llargs, i amb peces de menors dimensions, a la manera de falca per donar-los-hi estabilitat. La sisena filada seria molt més regular, amb la cara superior horitzontal, o regularitzada amb pedres menors, per tal de rebre el segon cos, de carreus. Del cos de carreus es poden estudiar les cares est i oest, mentre que la nord es presenta refeta. Es construeix com ja hem dit, a base de blocs tendents a la forma quadrada o lleugerament rectangular, amb una anatyrosis força regular i un bon acabat i es disposen en paraments lleugerament atalussats (un 2,5 % apunta Hauschild). En força peces es pot veure els encaixos dels ferrei forfices utilitzats per a l'elevació mitjançant politges i tenalles.
Les cares oest i est presenten uns trets força interessants. A la primera es va descobrir una obertura allargada en el cos de carreus, i que podríem prendre com una espitllera. A la segona n'hi hauria una de característiques similars, que flanqueja una franja de carreus sense encoixinar, sobre la qual hi ha una mena de cornisa quadrada, que es considera la preparació del camp epigràfic per a una inscripció monumental. En l'eix de simetria d'aquesta preparació, sobre seu, es localitza el famós relleu de Minerva, descobert després de l'esllavissada de 1932. Del relleu de Minerva es conserva poc més de la meitat inferior de la figura, vestida amb un peple i armada amb llança i escut. L'estudi realitzat per Wilheim Grünhagen corrobora la hipòtesi de Hauschild que es troba in situ.