miniatura|Esquema de l'Infern, de Sandro Botticelli (1490) LInfern (lInferno) és el primer dels tres llibres o càntics que componen la Divina Comèdia, de Dante Alighieri (el Dant). Els dos següents són el Purgatori i el Paradís. Consta de 34 cants a diferència dels següents que consten de 33 cants cadascun. Com en la resta de l'obra, en la descripció de l'infern el nombre tres es fa servir constantment de manera simbòlica. El poema està escrit en tercets encadenats de versos hendecasíl·labs en llengua vulgar florentina.
L'ordenament de les penes, com explica Virgili al cant XI, troba el seu origen en lÈtica a Nicòmac d'Aristòtil, i estableix una jerarquia del mal, basada en l'ús de la raó. Els pecadors menys allunyats de Déu i la llum són els culpables d'incontinència, que no han fet ús de la raó per cometre el seu pecat. Posteriorment venen els violents, que tot i regir-se per la raó, l'han vista encegada per la passió. Finalment, s'hi troben els fraudulents i els traïdors, que sent savis han obrat el mal intencionadament. Tots els pecadors de l'infern tenen una característica en comú: tot i els turments a què estan sotmesos, perceben la seva distància de Déu com el patiment més dur. Però a diferència dels pecadors que es trobaran al purgatori, els de l'infern justifiquen els seus pecats i no se'n penedeixen.
Els cercles de l'infern són àrees circulars concèntriques i superposades en què el Dant, en la seva obra La Divina Comèdia, s'imagina que es divideix l'Infern. L'Infern està dividit en cercles que són nou, en cadascun dels quals són castigats els que a la vida eren culpables d'un tipus ben definit de pecat. La divisió en nou es refereix al pensament aristotèlic-tomista. La visió del viatge de l'autor al més enllà i la descripció de l'Infern tal com se l'imaginava Dant es presenta en l'onzè cant.
Abans d'accedir als cercles veritables, trobem la Selva i el Turó, on Dant es troba perdut "a la meitat del camí de la vida". Darrere d'aquest turó es troba la ciutat de Jerusalem, sota la que hom imagina excavat l'immens abisme de l'Infern. A continuació, entra a través de la Porta de l'Infern i penetra en el Preinfern. Superant el riu Aqueront possiblement sobre la barca de Caront (Dant passa el riu, però la seva pujada a la barca no es conta, gairebé deixant entendre que el seu pas ha succeït d'una manera diferent, que es deixa a la imaginació del lector), finalment entra a l'infern veritable.
Primer Cercle - Llimbs Abans d'entrar en el primer cercle, trobem el preinfern i el riu Aqueront que les ànimes damnades travessen sobre la barca de Caront. En el preinfern es troben les ànimes dels indecisos, és a dir, aquells que mai no han estat capaços de prendre una decisió o, per contra, aquells que canviaven d'opinió constantment. Aquí també hi ha els àngels que van ser incapaços de decidir si s'aliaven amb Déu o amb Satanàs i que es veuen obligats a perseguir una pancarta que canvia de direcció constantment; són picats per vespes i tàvecs que els fan sagnar i aquesta sang nodreix la terra plena de cucs.
A continuació entrem al primer cercle, els llimbs: aquí es troben les ànimes dels que, no havent estat batejats i havent estat desproveïts de la fe, pateixen l'angoixa de no poder gaudir de la visió de Déu, però no són castigats per cap pecat; la seva condició després de la mort té molts punts de contacte amb la concepció clàssica dels Camps Elisis.
Segons la doctrina catòlica, però, algunes ànimes van ser capaces de sortir dels llimbs i accedir al Paradís: es tracta dels grans Pares, com Adam, Abel, Noè, Moisès, Abraham, David, Salomó d'Israel, Isaac, Jacob, Raquel i molts altres (en el cant XX del Paradís descobrirem entre ells també el pagà Rifeu), que havien viscut abans de l'arribada del cristianisme, però que Crist va venir a alliberar després de la seva mort portant les insígnies de la seva victòria sobre el mal, i provocant, entre altres coses, les destrosses de l'infern (per exemple, fent ensorrar tots els ponts de les Malebolge, com li explica Malacua a Virgili al cant XXI).
Estan aquí: Homer, Horaci, Ovidi, Lucà, Electra, Hèctor, Enees, Juli César, Camil·la, Pentesilea, el Rei Latinus, Lavinia, Luci Juny Brut, Lucrècia, Jùlia, Màrcia, Cornèlia, Saladí, Aristòtil, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes de Sínop, Anaxàgores, Tales, Empèdocles, Heràclit, Zenó, Dioscòrides, Orfeu, Ciceró, Linos, Sèneca, Euclides, Ptolemeu, Hipòcrates, Avicenna, Galè, Averrois.
Per altra part, en el cant XXII del Purgatori, en una conversació amb el poeta llatí Estaci, Virgili anomena altres companys seus que es troben en els Llimbs. Aquests són: Terenci, Cecili Estaci, Plaute, Vari Ruf (o potser Varró), Persi, Eurípides, Antífont, Simònides de Ceos, Agaton, Antígona, Deifile, Argia, Ismene, Hipsípile, Manto? (Dant parla de "filla de Tirèsias: potser hauríem de pensar en un error, ja que l'hem trobada entre els endevins al cant XXVI de l'Infern), Teti, Deidamia.
Segon cercle - Els luxuriosos Aquí comença el veritable infern: De fet trobem a Minos que jutja els condemnats, segons el mite ja present en Homer i Virgili. Com s'explica al cant, cada ànima jutjada és enviada directament al seu cercle de turment etern, fent així instantània la justícia divina. En el segon cercle són castigats els pecadors incontinents, i en particular els luxuriosos: són arrossegats per l'aire, colpejats per la tempesta infernal, contrapàs per analogia evident, de la passió sense control que els va aclaparar en vida.
Són castigats aquí: Semíramis, Dido, Cleòpatra, Helena, Aquil·les, Paris, Tristany, Paolo Malatesta i Francesca da Polenta.
Tercer cercle - Els golafres Al tercer cercle, Dant i Virgili, segueixen trobant pecadors incontinents, els golafres: aquests estan immersos en el fang pestilent, sota una pluja incessant de calamarsa i neu, i trossejats per Cèrber, guardià de tot l'Inframón segons la mitologia clàssica, però que aquí és relegat a guardià del tercer cercle únicament.
El contrapàs és més complex que en el cercle anterior, però encara es pot veure, en el fang desagradable en el qual es veuen obligats a arrossegar-se els condemnats, una antítesi del luxe refinat dels sentits que van experimentar durant la vida, especialment del gust, però també de la vista i de l'olfacte i, en la voracitat del guardià que els estripa, un reflex de la seva pròpia voracitat i la gola. En conjunt, podem dir que es potencia al màxim l'aspecte bestial de l'avidesa pel menjar, com també es nota en la degradació soferta pel mateix Cèrber, en comparació amb la seva breu aparició a l'Eneida (Dant, de fet, n'ha augmentat la monstruositat tant en la seva representació física, com en el menjar que se li ofereix: un pastís soporífer en el poema llatí i aquí per contra un grapat de terra).
Aquí és castigat: Ciacco.
Cercle quart - Avars i Pròdigs Els pecadors per incontinència del quart cercle són els avars i els pròdigs, condemnats a empènyer enormes roques, dividits en dos grups quan es troben s'insulten tirant-se en cara la culpa contrària: la grandària del pes que els oprimeix simbolitza la quantitat dels béns terrenals que van acumular o van dilapidar dedicant-se per complet a fer això durant la seva vida.
El guardià d'aquest cercle és Plutos, déu de la riquesa, és probable que Dant el confongués amb Plutó, rei de l'Avern i senyor del Hades.
Cinquè cercle - Els iracunds i els peresosos Aquest cercle és l'últim en el qual trobarem pecadors castigats per la seva incontinència: aquí són castigats els colèrics i els peresosos, els primers immersos i els segons completament submergits dins la llacuna Estígia; de fet, els primers van viure la vida immersos en el fang de la seva ira, i ara es colpegen a si mateixos intentant de lliurar-se'n eternament. Els segons en canvi van gastar la seva vida en la immobilitat del esperit, i per això estan submergits al fons de la llacuna, privats d'aire i paraules igual que en vida es van privar d'actuar.
El vigilant i també barquer de la llacuna Estígia, és Flegiàs, al·legoria de la ira: la seva figura és, de fet, agafada de la mitologia, havent estat un rei dels làpites que va incendiar el temple de Delfos, per venjar-se d'Apol·lo, que havia seduït la seva filla, com conten Virgili i Estaci
Alguns comentaristes han especulat que al pantà es podrien trobar també els superbs i els envejosos, que no trobem en cap altre lloc: però si ho mirem bé, són infinites les formes en què pot pecar un home, i per això les culpes estan repartides en grans categories, segons una justícia divina incomprensible per a la lògica humana. Veurem com la supèrbia i l'enveja són castigades en el Purgatori, però no com a culpes concretes, sinó com a tendències generals del caràcter, diferència que distingeix bé els dos regnes de l'inframón.
Aquí com a iracund és castigat: Filippo Argenti.
Sisè cercle - Heretges i epicuris El sisè cercle està tancat dins dels alts murs de la ciutat de Dite, paraula que en la mitologia és homònima de Plutó. Ciutat vigilada per una multitud de dimonis i per les Fúries o Erínies (el primer és el nom llatí, el segon el nom grec); són tres: Megera, Al·lecto i Tisífone, i són les deesses de la venjança, que personificaven el remordiment per un delicte comès que perseguia al criminal.
Aquí són castigats els heretges (entre ells els epicuris, que negaven la supervivència de l'ànima després que el cos moria) en tombes de foc: la idea, probablement és presa de la pena a la qual eren sotmesos els heretges pels tribunals terrenals, és a dir el foc, perquè el foc era considerat un símbol de purificació i potser corresponia a la falsa llum que, ells pretenien difondre amb les seves doctrines. En l'infern els seguidors de cada secta estan junts, en contrast amb la discòrdia i la divisió que van portar a l'Església, mentre que el sepulcre al·ludeix a la negació de la immortalitat (encara que no totes les heretgies la negaven).
Els "heretges" no s'inclouen en les categories principals de la incontinència i la malícia, formen una classe diferent, perquè ells de fet creien que podrien lliurar-se del judici normatiu de Déu, però no van ser immunes al càstig. Naturalment són diferents dels condemnats del primer cercle, que no estan realment condemnats perquè la seva "manca de fe" era simple ignorància, i no una elecció deliberada.
Aquí són castigats: Farinata degli Uberti, Cavalcante dei Cavalcanti, Frederic II de Suàbia, Ottaviano degli Ubaldini i el papa Anastasi II.
Setè cercle - Els Violents Al setè cercle s'hi arriba després de passar per les restes d'un esllavissament de terres causat pel terratrèmol que va sacsejar la terra en el moment de la mort de Crist; aquest punt assenyala una clara ruptura amb la part superior de l'infern. Els condemnats dels últims tres cercles en realitat són culpables d'haver actuat amb malícia en les seves males accions. El guardià del cercle és el Minotaure, que representa la "boja bestialitat" o violència que fa que l'home s'assembli a les bèsties: i de fet els condemnats aquí són els violents, dividits en tres grups:
Primer anell o cercle menor - Els homicides Els violents contra els altres, és a dir, els assassins, els lladres, tirans i bandits, estan submergits en el Flegetont, segons el seu grau de culpa. El Flegetont és un riu de sang bullent, que simbolitza bé la sang per ells vessada durant la seva vida, i aquí són turmentats pels Centaures, que vigilen que no sobresurtin del riu més del que els permet la gravetat de les seves faltes (tirans submergits fins als ulls, els homicides fins al coll, els lladres fins al pit). Quan intenten sortir són colpejats per les fletxes dels Centaures.
Aquí són castigats com a tirans: Alexandre de Feres, Dionís de Siracusa, Ezzelino da Romano, Opizzo II d'Este, Àtila, Pirros Neoptòlem i Sext Pompeu.
Com a assassí: Guy de Montfort;
Com lladres: Rinieri da Corneto i Rinieri de Pazzi.
Segon anell o cercle menor - Els suïcides i malbaratadors