La batalla de Tsingtao o setge de Tsingtao, fou una operació militar de la Primera Guerra Mundial que es desenvolupà als voltants de la colònia alemanya de Tsingtao, a la Xina entre octubre i novembre de 1914, en la qual tropes japoneses i britàniques assetjaren i finalment capturaren el port sota control alemany.
Situació abans de l'inici de les hostilitats Des de la seva unificació el 1871, l'imperi Alemany havia buscat una expansió colonial que pretenia situar al país entre les majors potències colonials del moment, en igualtat amb els imperis britànic i francès. Això incloïa l'establiment de colònies a ultramar. Aquesta política dugué a la incorporació a l'imperi de diversos territoris a l'Àfrica i a Oceania. En el cas d'Àsia la política expansionista es basà, igual que la de les altres potències, en la intervenció en els assumptes interns de la debilitada Xina de la dinastia Qing. Després de l'assassinat de dos dels seus missioners el 1897, els alemanys van obligar els xinesos a cedir-los la ciutat de Kiaochow, a la província de Shandong, durant un període de 99 anys; una concessió similar a la que els britànics havien aconseguit als nous territoris de Hong Kong després del final de la Segona Guerra de l'Opi. Des de Kiaochow, els alemanys van estendre ràpidament la seva influència a la resta de Shandong i van construir un important port militar a Tsingtao, que va esdevenir la principal base de la Kaiserliche Marine al Pacífic i el lloc des d'on es dirigien les colònies alemanyes menors a Oceania.
La presència alemanya a Shandong fou percebuda per les altres potències europees com una amenaça als seus interessos a la Xina, raó per la qual començaren a capturar una sèrie de localitats portuàries xineses com a mitjà per reduir la influència alemanya sobre la regió. Així, els britànics van conquerir Weihaiwei, els russos Lüshunkou (coneguda a Occident com Port Arthur) i els francesos Kwang-Chou-Wan. Els britànics també van establir relacions cada vegada més estretes amb els japonesos, la potència emergent a la zona. El 30 de gener de 1902 es va firmar l'Aliança Anglo-Japonesa, que establia la cooperació militar entre ambdós països. Aquesta es va reforçar encara més després de la victòria japonesa en la guerra russojaponesa, el 1905, que va expulsar els russos del Mar Groc i va suposar l'entrada del Japó dins del club de les grans potències.
Els primers mesos de guerra Després de l'esclat de la I Guerra Mundial, l'agost de 1914, els britànics van sol·licitar ràpidament el suport japonès, en virtut dels tractats de cooperació entre ambdós països. El militarisme es trobava en apogeu al país i el primer ministre, Okuma Shigenobu, va pensar que podria frenar les aspiracions dels militars sobre el govern japonès si mantenia una estreta relació amb els britànics. Per això, el Japó va llançar el 15 d'agost un ultimàtum a Alemanya exigint-li l'evacuació immediata de les aigües sinojaponeses i el lliurament de Tsingtao al govern japonès. El 23 d'agost va expirar el termini i el Japó va declarar la guerra a Alemanya.
La declaració de guerra va arribar en un moment en què Tsingtao no estava especialment protegit, ja que l'esquadra de creuers d'Àsia, comandada per l'almirall Maximilian von Spee, havia deixat el port, on estava basada, per assegurar les Illes Marianes davant una possible invasió britànica i des d'allà (amb l'excepció del SMS Emden, que havia partit cap a l'oceà Índic), s'havia dirigit a les costes de Sud-amèrica, on va destruir la flota britànica de Christopher Cradock a la batalla naval de Coronel, al sud de Xile, abans de ser ella mateixa destruïda en la batalla naval de les Malvines.
Primeres accions dels aliats El primer moviment de l'Armada Imperial Japonesa va consistir en la tramesa d'una flota, dirigida pel vicealmirall Sadakichi Kato, a la badia de Jiaozhou a fi de bloquejar Tsingtao, bloqueig que es va iniciar el 27 d'agost. En el curs d'aquestes operacions, la Royal Navy va cedir als japonesos el cuirassat predreadnought HMS Triumph i el destructor HMS Usk, a fi de reforçar la flota japonesa, una mica obsoleta en comparació amb la de les grans potències de l'Europa Occidental. No obstant això, els japonesos disposaven en aquell moment d'alguns vaixells moderns que també van emprar en el bloqueig, com el Wakamiya, capaç de portar hidroavions, els cuirassats tipus dreadnought Kawachi i Settsu i el creuer de batalla Kongo.
A partir del 2 de setembre es van produir desembarcaments de la 18a Divisió d'Infanteria de l'Exèrcit Japonès a Lungkou i a la badia de Laoshan, ambdues a la península de Shangdong i no lluny de Tsingtao. Els japonesos sumaven un total de 23.000 homes i 142 peces d'artilleria; per enfrontar-s'hi el Capità-Governador de Tsingtao, Alfred Meyer-Waldeck, amb prou feines comptava amb una guarnició de 3.000 alemanys recolzats per menys de 1.000 xinesos i austrohongaresos. Després de la partida de la flota de creuers de von Spee, al port només romanien algunes naus obsoletes entre les quals es trobava el creuer protegit austrohongarès SMS Kaiserin Elizabeth, la tripulació del qual va lluitar a terra al costat de les tropes alemanyes.
D'altra banda, a fi de no deixar tota la situació a les mans dels japonesos, que probablement exigirien tota mena de concessions a la zona si obtenien una victòria en solitari, els britànics van enviar un contingent simbòlic de 1.500 homes des de Tianjin (on es trobaven com a part de la força estacionada allà des de la supressió de la revolta dels bòxers), comandats pel general Nathaniel Walter Barnardiston. El govern de la Xina, que en aquells moments era neutral en la guerra, va protestar per l'ús del seu territori a mans dels exèrcits estrangers, que hi circulaven lliurement i sense donar cap mena d'explicació. Tot i així, no va poder fer cap altra cosa més enllà de la diplomàcia. Com en temps de la dinastia Qing, el país continuava sent summament feble i incapaç d'oposar-se a les ingerències foranes.
Els alemanys havien sospesat la possibilitat d'emprendre un atac preventiu sobre la colònia britànica de Weihawei a fi de sorprendre l'enemic, però això es va rebutjar davant de la falta d'homes i, sobretot, de municions. Dividir la guarnició a fi d'iniciar una expedició d'èxit més que dubtós no hauria fet altra cosa que complicar encara més la seva feble situació. A més, l'exèrcit japonès i les seves tàctiques de combat eren un complet misteri per als alemanys, que mai no s'hi havien enfrontat, i no hi havia manera de saber si en aquell moment optarien per un assalt amfibi directe o per un setge convencional des de terra. En aquest cas, era imprescindible saber on estaven desembarcant els japonesos (si és que ho feien), cosa que evidentment, els alemanys no podien conèixer. Durant la tensa espera que va seguir el bloqueig del port sense que s'iniciessin els combats, van començar a proliferar tot tipus d'especulacions i rumors entre les files alemanyes, totalment aïllades de l'exterior. Estaria de camí la flota de Von Spee després de destruir els britànics, i els japonesos no s'atrevien a atacar amb aquesta flota a les proximitats? Haurien pressionat els Estats Units al Japó perquè tornés a la no-bel·ligerància? Seria potser certa la història que un senyor de la guerra xinès, descontent amb els anglesos, havia atacat les guarnicions britàniques al país i havia preparat una força de fins a 80.000 homes al servei d'Alemanya?
L'assalt a Tsingtao El retard japonès en realitzar l'assalt es devia a dues raons: el pèssim temps a la zona, fuetejada en aquell moment per les inundacions provocades per un tifó, i l'excessiva cautela dels japonesos, que sospesaven la possibilitat de caure en una emboscada alemanya d'un moment a un altre. El 13 de setembre, ambdós bàndols es van veure per fi les cares, en produir-se l'assalt d'un post de guàrdia alemany a Tsimo, a la frontera del protectorat, per un cos de la cavalleria japonesa. Després d'una petita escaramussa, els alemanys van abandonar la posició i es van retirar cap a Tsingtao. Els japonesos van avançar, van tallar la línia de ferrocarril de Shangtung i van tractar seguidament de bloquejar les carreteres construïdes pels alemanys, aïllant de forma completa l'enclavament. El 18 de setembre la flota japonesa va obrir foc contra la platja de Lao Schan i la infanteria es va desplegar a fi d'assegurar el control sobre Tsimo. Un nou enfrontament amb un altre post de vigilància alemany al pas d'Hotung, aquesta vegada més violent, va donar lloc al començament formal del setge.
Mayer-Waldeck va decidir retirar les seves forces de la primera línia de defensa i concentrar-les en la segona i tercera, a fi de garantir una defensa més compacta. El coneixement de la situació a les files enemigues va començar a ser llavors un problema per a ambdós bàndols, però gràcies a l'ús d'hidroavions, els japonesos van aconseguir una informació millor de la situació dels vaixells, defenses i danys causats als alemanys. Els dos bàndols també van tractar d'aconseguir informació per mitjà dels civils xinesos a la zona, convertits en espies improvisats. En general, aquests es van decantar del bàndol japonès, ja que estaven descontents amb la prepotència mostrada pels alemanys des de l'ocupació de la zona 17 anys abans. La informació que facilitaven als alemanys sobre les baixes japoneses era habitualment exagerada i és possible que això animés Mayer-Waldeck a realitzar un petit contraatac a la rodalia de Tsimo, a càrrec d'una petita força de 130 homes recolzats per 4 metralladores que va atacar per sorpresa un post avançat japonès. No obstant això, els japonesos van mantenir les posicions i van obligar els alemanys a retirar-se de nou. Poc després van arribar a Lao Schan els reforços britànics.
Els combats pel turó Prinz Heinrich El 26 de setembre Kamio va ordenar un avenç general. Es van succeir escaramusses de diversa consideració durant l'avenç, però a poc a poc els posts alemanys de la segona línia van anar caient, molts d'ells sense vessament de sang, simplement abandonats pels alemanys, que es retiraven cap a l'última línia de defensa. Els vaixells alemanys fondejats al port van obrir foc i van destruir una posició japonesa sobre un turó; això va fer que Kamio ordenés a Kato que comencés a bombardejar la flota enemiga.
Els dies 27 i 28 de setembre el temps va empitjorar encara més, però els japonesos van decidir prosseguir amb el seu avenç, fins i tot durant la nit. Kamio va ordenar atacar la petita fortalesa situada al turó Prinz Heinrich (l'última d'importància en la segona línia de defensa), operació en la qual els alemanys van oferir una resistència més dura de l'esperada. El combat, pràcticament a les fosques, es va saldar amb la mort de 24 japonesos i 6 alemanys. Els 54 alemanys restants van oferir lliurar la posició a canvi de què se'ls permetés retrocedir fins a Tsingtao, cosa que els japonesos no van acceptar i van retenir els soldats alemanys com a presoners. D'altra banda, el foc aliat sobre els vaixells alemanys va obligar aquests a retirar-se cap a l'interior del port.
Contraatacs alemanys Els alemanys van emprendre un nou contraatac el 2 d'octubre, enviant 3 companyies per comprovar la situació. Una va trobar una trinxera japonesa buida, mentre que les altres van ser sorpreses per tropes enemigues, iniciant-se un combat que es va saldar amb 29 soldats alemanys caiguts i 6 presoners. No obstant això, els alemanys (segurament esperonats pels falsos informes xinesos) van qualificar l'acció com un èxit en creure que havien infringit greus baixes a l'enemic. L'arribada dels britànics va ser interpretada erròniament com un indicatiu que els japonesos estaven sent superats i necessitaven reforços. La momentània inutilització del Triumph, que es va haver de retirar dels enfrontaments al port, va ser considerada també com una nova victòria, tot i que la nau va ser reparada i va tornar al seu lloc en poc temps.