Bohuslav Jan Martinů (; Polička, 8 de desembre de 1890 – Liestal, 28 d'agost de 1959) va ser un compositor txec, nacionalitzat estatunidenc, de música clàssica moderna.
Va escriure 6 simfonies, 15 òperes, 14 partitures de ballet i un gran conjunt d'obres orquestrals, de cambra, vocals i instrumentals. Es va convertir en violinista de l'Orquestra Filharmònica Txeca, i va estudiar breument amb el compositor i violinista txec Josef Suk. Després de marxar de Txecoslovàquia el 1923 per anar a París, Martinů es va retirar deliberadament de l'estil romàntic en què s'havia format. Durant la dècada de 1920 va experimentar amb els desenvolupaments estilístics francesos moderns, exemplificats per les seves obres orquestrals Half-time i La Bagarre. També va adoptar modismes de jazz, per exemple a la seva La revue de cuisine. És àmpliament considerat, després de Janáček, el compositor txec més important del .
A principis de la dècada de 1930 va trobar la seva principal font per a l'estil compositiu: el neoclassicisme, creant textures molt més denses que les que es troben en compositors que tractaven Stravinski com a model. Va ser prolífic, va compondre ràpidament obres de cambra, orquestrals, corals i instrumentals. El seu Concerto Grosso i el Doble Concert per a dues orquestres de corda, piano i timbales es troben entre les seves obres més conegudes d'aquesta època. Entre les seves òperes, Julietta i La passió grega són considerades les millors. S'ha comparat amb Prokófiev i Bartók en la seva innovadora incorporació d'elements populars txecs a la seva música. Va continuar utilitzant melodies populars bohèmies i moravianes al llarg de la seva obra, per exemple a L'obertura de les fonts (Otvírání studánek).
La seva carrera simfònica va començar quan va emigrar als Estats Units el 1941, fugint de la invasió alemanya de França. Les seves sis simfonies van ser interpretades per totes les principals orquestres dels Estats Units. Finalment, Martinů va tornar a viure a Europa durant dos anys a partir del 1953, després va tornar a Nova York fins que va tornar a Europa el maig de 1956. Va morir a Suïssa l'agost de 1959.
Biografia 1890–1905: Polička miniatura|246x246px| Martinů quan era nen tocant el violí (c. 1896) L'escenari del naixement de Martinů va ser inusual. Va néixer a la torre de l'església de Sant Jaume a Polička, una ciutat reial emmurallada a les terres altes de Bohèmia, prop de la frontera amb Moràvia. Els seus pares hi vivien des de feia anys. Els seus pares es van casar el 1878. La seva mare es deia Karolína, nascuda Klimešová, i era filla d'un fuster de Polička. El seu pare, Ferdinand, era sabater i també treballava com a sagristà de l'església i era l'encarregat de les campanes i de la vigilància del foc. A canvi dels seus serveis, rebia un petit sou i allotjament gratuït a la torre. Per això, ell i la seva família van poder viure a l'apartament de la torre, el mirador més alt de la ciutat. Bohuslav molt poques vegades va abandonar la torre per anar a la ciutat durant els primers anys fins que va començar l'escola el 1897. Per tant, durant aquest període no va socialitzar amb els altres nens fins a entrar a l'escola. Aquesta infantesa aïllada, a uns trenta metres d’alçada i separada del món per una escala fosca de dos-cents graons, ajuda a entendre el caràcter distant i singular de la seva personalitat i de la seva música.
En unes memòries posteriors va recordar passar llargues hores mirant la ciutat des de dalt: miniatura|esquerra|Torre de l'església de Sant Jaume a Polička, on va viure Martinů els primers anys
La seva educació fou estricta. La mare, enèrgica i dominant, el tractava sovint amb severitat; en canvi, el pare, bondadós i amant de la natura, li donava l’afecte que necessitava. Aquest amor per la natura es reflectia també en les flors de colors que Ferdinand cultivava dalt de la torre. Des d’aquella alçada, la família contemplava tot l’any el paisatge de Bohèmia: boscos blaus a l’horitzó, camps petits i endreçats, neu durant mesos, tempestes d’estiu, vents de tardor i l’arribada de la primavera. Bohuslav observava el món a través de les obertures estrellades del parapet, com si cada finestra li oferís una visió diferent de la realitat. Aquesta infantesa elevada, solitària i en contacte directe amb el paisatge marcà profundament la seva imaginació. De petit, Bohuslav sempre estava malalt, i sovint havia de pujar els esglaons de la torre a l'esquena del seu pare o de la seva germana gran, Marie. Tenia dos germans més: František i Karel, que havia anat a viure a Praga.
Des d’allà no podia veure els detalls de la vida quotidiana de Polička, sinó només grans escenes col·lectives: enterraments, casaments, festes pageses o maniobres militars, que li semblaven jocs de soldats de joguina. En canvi, el so de l’orgue, els cants de l’església i el tic-tac constant del rellotge de la torre marcaven el seu contacte diari amb el temps i amb la comunitat.
Als sis anys començà a baixar regularment al poble per anar a l’escola, i així tingué el primer contacte continuat amb altres infants i amb la vida ordinària. A l'escola se'l coneixia per ser molt tímid, i no participava en les obres de teatre ni en les activitats amb els seus companys. Al mateix temps va començar a anar dos cops per setmana a aprendre violí amb el mestre local Josef Černovský, que era sastre de professió. Černovský era un excel·lent pedagog i va ensenyar molts músics locals. Aviat va observar les habilitats del jove Bohuslav i el va encoratjar a experimentar amb les seves primeres composicions. El seu progrés amb el violí fou extraordinàriament ràpid. Va desenvolupar una forta reputació entre la resta i el 1905 va tenir la seva primera actuació pública al poble proper de Borová i, després d'un gran èxit, també a Polička.
Els veïns de Polička esperaven que Martinů esdevingués un nou Jan Kubelík, però ell no tenia grans ambicions com a violinista: ja de petit se sentia més atret per la composició. Als deu anys escrigué la seva primera obra, un quartet de corda, tot i que encara cometia errors tècnics com escriure la part de viola en clau de sol. Des d’aleshores no deixà mai de compondre.
De petit, Martinů passava hores al vell teatre de Polička, fred i fosc, mentre el seu pare feia d’apuntador. Allà descobrí el teatre des de dins, en ple procés d’assaig, i aquest món s’afegí als seus dos grans interessos inicials: la composició i la lectura.
1906–1922: Praga miniatura|Conservatori de Praga
La gent adinerada del poble va recaptar prou diners per finançar la seva escola, i a la tardor de 1906, Bohuš (com l'anomenava la seva mare) va abandonar el camp per començar els estudis al Conservatori de Praga i estudiar a la classe de violí del professor Štěpán Suchý. A Praga visqué com un estudiant pobre, amb els set florins mensuals que li enviaven els pares. L’adaptació a la ciutat i a la nova vida fou lenta i difícil.
A Praga, Martinů s’adaptà amb dificultat al nou ambient. Tot i avançar en violí, harmonia i contrapunt, aviat es cansà de la disciplina rígida del Conservatori, que xocava amb el seu desig d’independència. En canvi, la ciutat li obrí un món immens de lectures: llegí repetidament Dostoievski, descobrí Gógol amb entusiasme i s’interessà per autors decadents com Strindberg i Przybyszewski. Això contrastava amb el seu company d'habitació, Stanislav Novák, que era un excel·lent estudiant i després seria un brillant violinista. Va assistir amb entusiasme a actuacions al Teatre Nacional i al Nou Teatre Alemany, així com a concerts de la Filharmònica Txeca i de la Societat de Música de Cambra. Martinů es va dedicar a analitzar la música nova, especialment les obres impressionistes franceses. Podia memoritzar-ne gran part, fins al punt que quan tornava a la seva habitació, podia escriure grans parts de la partitura gairebé perfectament. Novák es va sorprendre de la minuciositat amb què Martinů ho podia fer. Es va convèncer que el seu company d'habitació, tot i que mancava d'altres assignatures, posseïa un cervell increïble per analitzar i memoritzar música.Rybka, F. James, p 22. Es van fer amics de per vida. Abandonat del programa de violí, Martinů va ser traslladat al departament d'orgue que ensenyava composició, però finalment va ser acomiadat el 1910 per "negligència incorregible".Jan Smaczny, "Martinů, Bohuslav", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publishers, 2001), vol. 15, p. 939. Al final, el 1912 va superar (en el segon intent) l'examen estatal de violí i pedagogia, obtenint així la qualificació per ensenyar.
Les seves primeres composicions d’aquests anys estaven molt lligades a la literatura, però encara eren immadures. Esbossà una obra orquestral inspirada en Els treballadors de la mar de Victor Hugo, pensà en una òpera sobre De Profundis de Przybyszewski, compongué poemes simfònics a partir de Tetmajer i Maeterlinck, i escrigué dos ballets inspirats en Albert Samain. El segon ja tractava un tema típicament martinunià: la doble personalitat i el reflex al mirall. Com que encara no dominava l’escriptura vocal, s’inclinà inicialment pel ballet i l’orquestra. Durant els estudis compongué molt, però la major part d’aquestes obres s’ha perdut i ell mateix gairebé no les recordava. Una de les poques peces que conservà en la memòria fou Niponari, un cicle de cançons amb acompanyament instrumental sobre textos orientals, escrit cap al 1908.
Però la seva dedicació al teatre, la lectura i la composició perjudicà els estudis de violí. Fracassà a la classe del professor Suchý, fou traslladat a un altre professor que detestava i finalment fou expulsat del Conservatori per haver acceptat una gira amb una orquestra rural per guanyar diners, cosa prohibida als estudiants. Gràcies a alguns ciutadans influents de Polička pogué tornar-hi, però al cap de poc fou expulsat de nou per negligència. Després ingressà a l'Escola d'orgue de Praga, on havia estudiat Janáček. Tot i que l’escola tenia molt bon nivell, sobretot en teoria, Martinů no s’hi adaptà: les institucions acadèmiques no encaixaven amb el seu caràcter. Vivia absorbit pels seus propis interessos, no es defensava ni quan era acusat injustament i no volia aprofitar a classe els coneixements que havia adquirit pel seu compte. Només destacava en dictat musical, que feia gairebé sense esforç. Finalment tampoc acabà aquests estudis, i els pares, desesperats pels seus fracassos, pensaren que potser podria obtenir un títol oficial de violí com a alumne lliure.
Martinů va passar els anys següents vivint a casa a Polička, intentant guanyar una mica de posició en el món musical. Les seves primeres composicions, en particular per a piano, daten d'aquest període (1910-1915) i ja reflecteixen les seves ambicions mostrant una gran riquesa d'invenció. En aquella època havia escrit diverses composicions, inclosa l'Elegia per a violí i piano, i els poemes simfònics L'Àngel de la mort (Anděl smrti) i La mort de Tintagiles (Smrt Tintagilova). Martinů prossegueix el seu camí autodidacte. Martinů va fer el seu primer pas en el món de l'escriptura de quartet amb el seu "Quartet francès". L'obra va ser composta a Polička l'any 1918. El 1925 Martinů tenia la intenció de fer interpretar la composició a París, amb el Quartet Ševčík. Tanmateix, el quartet no es va estrenar fins al 1927 a Brno.
miniatura|El Rudolfinum, seu dels concerts de l'Orquestra Filharmònica Txeca