miniatura|Batalles de la campanya alemanya inscrites en una medalla miniatura|El freikorps de Ludwig Adolf Wilhelm von Lützow en acció La campanya alemanya ( ' Guerres d'Alliberament ') es va combatre el 1813. Els membres de la Sisena Coalició, inclosos els estats alemanys d'Àustria i Prússia, més Rússia i Suècia, van lliurar una sèrie de batalles a Alemanya contra l'emperador francès Napoleó, els seus mariscals i els exèrcits de la Confederació del Rin, una aliança de la majoria dels altres estats alemanys - que va acabar amb la dominació del Primer Imperi Francès.
Després de la devastadora derrota de la Grande Armée de Napoleó Bonaparte a la Invasió francesa de Rússia de 1812, Johann Yorck, el general al comandament dels auxiliars alemanys de la Grande Armée () – va declarar un alto el foc amb els russos el 30 de desembre de 1812 mitjançant la Convenció de Tauroggen. Aquest va ser el factor decisiu en l'esclat de la campanya alemanya l'any següent.
La campanya de primavera entre França i la Sisena Coalició va acabar amb una treva d'estiu per l'Armistici de Pleischwitz. Mitjançant el Pla Trachenberg, desenvolupat per Carles XIV Joan durant un període l'alto el foc en la conferència de Trachenberg, els ministres de Prússia, Rússia i Suècia van acordar seguir una única estratègia aliada contra Napoleó. Després del final de l'alto el foc, Àustria finalment es va fer costat a la coalició, frustrant les esperances de Napoleó d'arribar a acords separats amb Àustria i Rússia. La coalició tenia ara una clara superioritat numèrica, que finalment van afectar les forces principals de Napoleó, malgrat els retrocés anteriors com la batalla de Dresden. El punt àlgid de l'estratègia aliada va ser la batalla de Leipzig l'octubre de 1813, que va acabar amb una derrota decisiva per a Napoleó. La Confederació del Rin es va dissoldre després de la batalla amb molts dels seus antics estats membres unint-se a la coalició, trencant el control de Napoleó sobre Alemanya.
Després d'un retard en què es va acordar una nova estratègia, a principis de 1814 la coalició va envair França, coincidint amb la marxa de l'exèrcit britànic del Arthur Wellesley, el duc de Wellington, cap al nord des d'Espanya fins al sud de França. Napoleó es va veure obligat a abdicar i Lluís XVIII va assumir el tron francès. La guerra va acabar formalment amb el Tractat de París el maig de 1814.
Causes Des del 1806 escriptors i intel·lectuals com Johann Philipp Palm, Johann Gottlieb Fichte, Ernst Moritz Arndt, Friedrich Ludwig Jahn i Theodor Körner havien estat criticant l'ocupació francesa de bona part d'Alemanya. Van defensar limitacions als prínceps dinàstics d'Alemanya i un esforç conjunt de tots els alemanys, inclosos els prussians i els austríacs, per expulsar els francesos. A partir de 1810, Arndt i Jahn van demanar repetidament a personalitats d'alt rang de la societat prussiana que preparessin aquest aixecament. El mateix Jahn va organitzar la Lliga Alemanya i va fer una gran contribució a la fundació del freikorps de Ludwig Adolf Wilhelm von Lützow.
Fins i tot abans de la campanya alemanya, hi havia hagut aixecaments contra les tropes franceses que ocupaven Alemanya, que havien esclatat a partir de 1806 a Hessen i el 1809 durant la Revolta Tirolesa. Aquests aixecaments es van intensificar el mateix any sota Wilhelm von Dörnberg, l'iniciador i comandant en cap de l'aixecament de Hessen, i el Major Ferdinand Von Schill.
Successions Després de la gairebé destrucció de la Grande Armée de Napoleó Bonaparte a Rússia el 1812, Ludwig Yorck von Wartenburg, el general al comandament dels auxiliars alemanys de la Grande Armée (Hilfskorps) de la Confederació del Rin, va declarar un alto el foc amb els russos el 30 de desembre de 1812 a través de la Convenció de Tauroggen.
El 17 de març de 1813, el dia que Alexandre I de Rússia va arribar al campament de Frederic Guillem III de Prússia, Prússia va declarar la guerra a França. El 20 de març de 1813, El diari Schlesische privilegierte Zeitung va publicar el discurs de Frederic titulat An Mein Volk (al meu poble), pronunciat el 17 de març i demanant una guerra d'alliberament. A més de les unitats prussianes recentment formades, Els combats inicials es van dur a terme per voluntaris com les tropes voluntàries alemanyes, les unitats de caçadors, els freikorps, i les tropes russes, (des de l'estiu de 1813 en endavant) sueques sota el príncep hereu Carles Joan, que havia estat l'antic mariscal francès Jean-Baptiste Bernadotte, i austríaques sota el mariscal de Camp Carles Felip de Schwarzenberg. Ja ocupat amb el manteniment de la supremacia naval i la lluita a la Guerra del Francès, Gran Bretanya no va prendre cap part directa en la campanya alemanya, tot i que va enviar subsidis per donar-li suport. Una sola bateria de Coets de Congreve comandada pel Capità Richard Bogue, que va morir a Leipzig, va participar en la campanya de 1813.
La Guerra d'Alliberament La Convenció de Tauroggen es va convertir en el punt de partida de la regeneració de Prússia. A mesura que es va estendre la notícia de la destrucció de la Grande Armée i l'aparició d'innombrables endarrerits va convèncer el poble prussià de la realitat del desastre, va esclatar l'esperit generat per anys de dominació francesa. El rei i els seus ministres es trobaven en una posició d'angoixa més gran, perquè coneixien massa bé els recursos de França i la versatilitat sense límits del seu arxienemic per imaginar que la fi dels seus patiments encara era a la vista. Renegar dels actes i desitjos de l'exèrcit i de les societats secretes de defensa amb les quals tota Alemanya del nord estava dividida seria posar en perill l'existència mateixa de la monarquia, mentre que un atac contra les restes de la Grande Armée significava la certesa d'una terrible retribució dels nous exèrcits francesos que es formaven ràpidament al Rin.
Però els russos i els soldats estaven decidits a continuar la campanya i, treballant en connivència, pressionaven els representants del poder civil, no desitjosos, perquè facilitessin el subministrament i l'equipament de les tropes que encara estaven al camp; no podien rebutjar menjar i refugi als seus compatriotes famolencs o als seus aliats lleials, i així, a poc a poc, les guarnicions franceses escampades pel país es van trobar envoltades o es van veure obligades a retirar-se per evitar aquest destí. Així va succeir que el príncep Eugeni de Beauharnais, virrei d'Itàlia, es va sentir obligat a retirar-se de les posicions que Napoleó li va ordenar mantenir a tota costa fins a la seva avançada posició a Posen, on uns 14.000 homes s'havien reunit gradualment al seu voltant, i a retirar-se. pas a pas fins a Magdeburg, on va trobar reforços i va manar tot el curs del baix Elba.
Els preparatius de Napoleó miniatura|Napoleó el 1812. Pintura de Jacques-Louis David. Mentrestant, a París, Napoleó Bonaparte havia anat aixecant i organitzant un nou exèrcit per a la reconquesta de Prússia. Gràcies al fet d'haver obligat els seus aliats a lluitar per ell, encara no havia esgotat els recursos de lluita de França. També havia creat entre 1811 i 1812 nova Guàrdia Nacional, organitzada en cohorts per distingir-la de l'exèrcit regular, i només per a la defensa de l'interior, i aquestes, per una hàbil apel·lació al seu patriotisme i la pressió judiciosa aplicada a través dels prefectes, es van convertir en una reserva útil d'homes mig entrenats per als nous batallons de l'exèrcit actiu. També es van fer impostos amb rigorositat als estats de la Confederació del Rin, i fins i tot Itàlia va ser cridada per nous sacrificis. D'aquesta manera a finals de març, 200.000 homes es desplaçaven cap a l'Elba, i durant la primera quinzena d'abril, estaven degudament concentrats en l'angle format per l'Elba i el Saale, amenaçant d'una banda. Berlín i de l'altra, Dresden i l'est.
Campanya Militar de primavera miniatura|Mapa de la campanya de primavera La Sisena Coalició, conscient de l'enfortiment gradual de les forces enemigues però encara incapaços de posar més de 200.000 en el camp de batalla, havia deixat un petit cos d'observació enfront de Magdeburg i al llarg de l'Elba per donar avís oportú d'un avanç cap A Berlín; i amb el gruix de les seves forces havent pres posició prop de Dresden, des d'on havien decidit marxar pel curs de l'Elba i arrossegar els francesos de dreta a esquerra. Tots dos exèrcits estaven proveïts d'informació de manera molt indiferent, ja que tots dos no tenien cap cavalleria regular fiable capaç de perforar la pantalla dels llocs avançats amb els quals cadascun s'esforçava per ocultar la seva disposició, i Napoleó Bonaparte, que operava en territori majoritàriament hostil, va patir més en aquest sentit que els seus adversaris.
El 25 d'abril, Napoleó va arribar a Erfurt i va assumir el comandament. Aquell mateix dia, les seves tropes es van situar en les següents posicions. Eugène, amb els cossos del mariscal Jacques MacDonald i els generals Jacques Lauriston i Jean Reynier al baix Saale, el mariscal Michel Ney davant de Weimar, sostenint el congost de Kösen ; la Guàrdia Imperial a Erfurt, el mariscal Auguste Marmont a Gotha, el general Henri Bertrand a Saalfeld i el mariscal Nicolas Charles Oudinot a Coburg, i durant els dies següents el conjunt es va posar en marxa cap a Merseburg i Leipzig, en l'ara estereotipat ordre napoleònic. una forta guàrdia avançada de tots els braços al capdavant, la resta, aproximadament dos terços del conjunt, seguint com a "massa de maniobra", aquesta vegada, a causa de la cobertura que ofereix l'Elba a l'esquerra, a la part posterior dreta de l'avançat. guàrdia.
Mentrestant, els prussians i els russos havien concentrat tots els homes disponibles i es desplaçaven en una línia gairebé paral·lela, però una mica al sud de la direcció presa pels francesos. L'1 de maig, Napoleó i l'avantguarda van entrar a Lützen. El general rus Peter Wittgenstein, que ara comandava els aliats de la Coalició en lloc del mariscal de camp Mikhaïl Kutúzov, escoltat de la seva aproximació, havia decidit atacar l'avantguarda francesa, que creia erròniament que era tota la seva força, al seu flanc dret, i durant el matí havia reunit el gruix de les seves forces a la seva dreta als voltants de Gross-Görschen i Kaya.
Batalla de Lützen miniatura|La batalla de Lützen Al voltant de les 09: 00 del 2 de Maig, va començar el seu atac contra l'avantguarda francesa a Lützen, mentre que la resta del seu exèrcit es dirigia contra La rereguarda i la dreta de Napoleó Bonaparte. de la mateixa manera que aquests últims s'allunyaven dels caps del cos principal francès van aparèixer de sobte i, a les 11:00, napoleó, que es trobava a prop del Monument de Gustavus Adolphus al camp de Lützen, va sentir el rugit d'un pesat canó a la seva rereguarda dreta. Es va adonar de la situació en un moment, va galopar cap a l'escena i, alhora, va agrupar les seves forces per a una acció decisiva: el do en què era suprem. Deixant les tropes capdavanteres per rebutjar el millor possible l'atac furiós Dels Prussians i Russos, i preocupant-se poc de si van perdre terreny, ràpidament va organitzar per al seu propi control una batalla-reserva. Finalment, quan els dos bàndols estaven esgotats pels seus esforços, va enviar cap endavant prop d'un centenar de canons que van trencar la línia enemiga amb metralla i van fer marxar la seva reserva a través de la bretxa. Si hagués tingut una força de cavalleria adequada, la victòria hauria estat decisiva. Tal com era, la Sisena Coalició es va retirar en bon ordre i els francesos estaven massa esgotats per a una persecució.
Batalla de Bautzen miniatura|El general Gebhard Leberecht von Blücher i els cosacs a Bautzen, 1813