miniatura|La Bastilla, fortalesa del rei a París emprada com a presó. Va ser considerada un símbol de l'antic règim pels seus enemics, i la presa va representar, simbòlicament, l'inici de la Revolució francesa (1789). La runa va ser objecte d'un comerç semblant al que, dos-cents anys més tard, van tenir les restes del mur de Berlín
LAntic Règim (francès: Ancien Régime) és un terme dels revolucionaris francesos per a designar pejorativament el sistema de govern anterior a la Revolució francesa de 1789, la monarquia absoluta de Lluís , i que es va aplicar també a la resta de les monarquies europees amb un funcionament similar; posteriorment, ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat a diversos països de l'Europa moderna.
El període de vigència de l'antic règim, pràcticament, coincideix amb l'etapa històrica de l'edat moderna i, a Espanya, culmina amb la construcció de l'estat liberal durant el .
Origen del terme El terme és contemporani a la Revolució francesa, tanmateix va ser Alexis de Tocqueville que el va fixar,Tocqueville, Alexis (1856): L'ancien régime et la Révolution. Traducció catalana de Joan Casas, L'Antic Règim i la Revolució, seguit de Estat social i polític de França abans i després de 1789 / Alexis de Tocqueville. Edició a cura de Xavier Arbós; pròleg de Josep Ferrater Mora. Barcelona, Ed. 62, 1983 (Clàssics del pensament modern; 10) que va indicar que «la Revolució francesa va batejar allò que va abolir».«la Révolution française a baptisé ce qu'elle a aboli» Tocqueville, doncs, va donar al concepte antic règim una difusa diferenciació respecte del d'edat mitjana, que es va fer comuna en la historiografia durant el i la primera meitat del . Historiadors posteriors han discutit el terme, especialment François Furet.François Furet té nombroses obres dedicades al tema, des de La Révolution française, en col·laboració amb Denis Richet (Fayard, París, 1965), fins a un Dictionnaire critique de la Révolution Française
Des del punt de vista dels enemics de la revolució, els «reaccionaris», el terme antic règim va ser reivindicat amb un punt de nostàlgia, seguint el tòpic literari del paradís perdut. Talleyrand va arribar a dir que «els qui no van conèixer l'antic règim mai podran saber el que era la dolçor de viure».«Ceux qui n'ont pas connu l'Ancien Régime ne pourront papeu savoir ce qu'était la douceur de vivre»
L'aplicació del terme a les estructures econòmiques i socials s'atribueix a Ernest LabrousseCèlebre per la seva concepció de la història en tres nivells: econòmic, social i polític. A partir de la seva obra Crise de l'économie française à la veille de la Révolution (1944) va construir la història econòmica i social de l'antic règim. i va ser difós per la contemporània escola dels Annals, amb gran acceptació a l'estat espanyol a través d'hispanistes com Pierre Vilar o Bartolomé Bennassar.
Definició miniatura|Mapa d'Europa de Herman Moll (1703). Els colors utilitzats pel cartògraf no designen entitats polítiques existents sinó, més aviat, el record de les antigues divisions geogràfiques de l'època romana (Gàl·lia, Itàlia, Germània), junt amb altres que sí que són efectives (imperis turc i rus, Confederació Helvètica, Regnes de Portugal, Suècia o Polònia
L'antic règim era el sistema social, polític i econòmic imperant al continent europeu abans que es produïssin les dues grans revolucions del que marcarien l'inici de l'edat contemporània: la revolució politicoideològica del liberalisme, i la revolució economicosocial de la industrialització.Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ; p. 47 Podem considerar-lo vigent en la seva forma més genuïna durant l'edat moderna, concretament els segles XVI, XVII i XVIII. Però cal tenir en compte que va sorgir com a consolidació i evolució gradual del feudalisme propi de l'edat mitjana (s. VI - XV); i que no desapareixeria de cop sinó també gradualment durant el .
Es caracteritzava per una societat classificada entre els que gaudien de privilegis legals i els que no. Els primers estaven jurídicament per damunt de la gran majoria de la població i, per tant, s'acceptava la desigualtat de drets entre les persones. En la pràctica això es traduïa en una societat en què la població quedava classificada en tres estaments: El primer estat, el clergat, propietari de terres i generalment dedicat al sacerdoci propi de l'Església catòlica o les seves derivacions protestants), que tenia el privilegi de no pagar impostos. El segon estat, el nobiliari, generalment propietaris de terres i dedicats a l'ofici militar, que tenia el privilegi de no pagar impostos. La resta de la societat pertanyia al tercer estat, també anomenat "reial" o de les "viles i ciutats", que englobava pràcticament tota la població d'un país i havia de sufragar amb els seus impostos les despeses de l'estat, l'aristocràcia i l'església. Per exemple, a França participaven del sistema polític com a representants del tercer estat sis-cents representants, dels quals dos terços havien de disposar de coneixements legals i tres quartes parts havien de provenir de ciutats de més de dos mil habitants. El pes polític d'aquest estament requeia normalment, pel seu poder econòmic, sobre els mercaders, menestrals, i professionals liberals, en general els habitants acomodats de les ciutats. De tota manera, la immensa majoria de la societat, la continuava formant la pagesia, que vivia aïllada més o menys pobrament a l'àmbit rural, subordinada a l'autoritat d'un senyor privilegiat, i amb una escassa representació política.
El sistema polític per excel·lència de l'antic règim fou l'absolutisme. Les diverses monarquies europees intentaren concentrar a les seves mans tot el poder de fer lleis, de governar i d'ajusticiar. Per fer-ho van procurar no reunir les institucions parlamentàries d'origen medieval. Fou la monarquia francesa la que va assolir el grau més elevat d'absolutisme. De tota manera, cal tenir en compte que en la pràctica el sistema polític en cada país podia variar molt segons el pes dels seus costums i la força de la monarquia. Per exemple a Anglaterra aquesta lluita va desembocar en la Revolució anglesa, que va escapçar la monarquia tradicional durant onze anys. Un altre exemple fins al 1714 foren els països de la corona d'Aragó, on moltes decisions polítiques no depenien només del rei sinó que aquest (molt a pesar seu) les havia de prendre a les Corts juntament amb els tres estaments (cadascun dels quals representava 1 vot), un sistema que va rebre el nom de pactisme. Finalment cal recordar que l'individu no tenia cap valor polític dins del sistema del poder de l'antic règim (a diferència de les democràcies del món actual), sinó que eren els tres estaments els que conceptualment eren els actors polítics del país, juntament amb el rei que era el màxim protagonista com a governant.
Durant l'antic règim l'economia dels països europeus fou sempre bàsicament agrícola perquè la major part de la població vivia de la producció local dels camps: perquè els treballaven (la pagesia) o perquè els posseïen (la noblesa que vivia de les rendes de la pagesia). Tot i això, ja des de l'edat mitjana i encara més durant l'edat moderna, a les principals ciutats creixia un nou sector econòmic molt dinàmic: el comerç, sobretot el transoceànic generat a partir del des de les primeres colònies europees als continents americà, africà i asiàtic i que tingué formes molt diferents (mines o plantacions explotades directament per europeus, comerç d'esclaus africans, compra d'espècies asiàtiques a canvi de metalls preciosos, etc.). En canvi, el que avui dia qualifiquem d'indústria no era encara un sector definit i es trobava en un estat preindustrial: els productes eren manufacturats per famílies que els venien al detall, a un nivell tan petit que no hi ha marge per diferenciar entre els conceptes de capital i treball. (L'historiador Franklin F. Mendels va encunyar el terme de protoindústria.)
Definició i anàlisi del terme segons el materialisme històric El plantejament actual que la historiografia fa del concepte "antic règim" és hereu fonamentalment del corrent historiogràfic anomenat materialisme històric. Des del punt de vista del materialisme històric es tractaria d'una formació econòmica i social diferenciada d'altres models (per exemple, del feudalisme), és a dir, es tractaria d'una combinació de forces productives i de relacions socials en un àmbit espacial i temporal, que és capaç de construir una superestructura política i ideològica justificativa. Aquesta formació econòmica i social es caracteritzaria per: Un sistema econòmic de transició del feudalisme al capitalisme.Els autors pròxims al materialisme històric van explicar aquest model social i econòmic de transició en la revista anglesa Past and Present i la francesa Annales per especialistes com Maurice Dobb, Karl Polanyi, R. H. Tawney, Paul Sweezy, Kohachiro Takahashi, Christopher Hill, Georges Lefebvre, Giuliano Procacci, Eric Hobsbawm i John Merrington, entre d'altres. Una recopilació dels articles amb les seues respostes es va fer a l'obra de Rodney Hilton (ed.) (1976): La transición del feudalismo al capitalismo, Barcelona, Crítica, 1977. Un sistema de relacions socials de base estamental, amb una burgesia que no pot accedir al paper de classe dominant que ocupen els estaments privilegiats (noblesa i clergat). Un sistema polític fonamentat en la consolidació de l'estat modern: és el moment de la consolidació de la monarquia absoluta. La tensió fonamental es produeix entre la centralització del poder i el respecte als privilegis de caràcter personal, estamental i territorial basat en jurisdiccions i furs.
Extensió miniatura|Recreació moderna que representa les divisions polítiques després del tractat de Westfàlia (1648); pau que conclou la Guerra dels Trenta Anys amb un nou equilibri europeu El concepte d'antic règim pot aplicar-se amb propietat als regnes de l'Europa occidental que tendeixen a definir-se com a estats nació des de finals de l'edat mitjana. El primer va ser el Regne de Portugal. A finals del s'hi van afegir el Regne de França, Anglaterra i Espanya. A Anglaterra la dinastia Estuard va intentar instaurar un model absolutista semblant als del continent europeu. No ho aconseguiren, i el 1688 una revolució burgesa (que es va avançar més de cent anys a les altres revolucions) va posar fi a la dinastia i a l'absolutisme. A Espanya la crisi de l'antic règim es va allargar tot el .
Per a la resta d'estats europeus, el concepte és d'ús problemàtic (vegeu la secció "Altres països europeus" en aquest mateix article). Pel que fa a la resta del món, tan sols al territori americà, durant el període en què va ser colonitzat per les potències europees podrien considerar-se similituds en les seves grans ciutats, però és una opció arriscada.Hi ha alguna utilització del concepte per l'Amèrica espanyola: Guerra, Francois Xavier (1988) México: del antiguo règimen a la Revolución, Mèxic, FCE. En qualsevol cas, la independència americana contribueix decisivament a la fi de l'antic règim. El Japó representa una formació econòmica i social que, d'alguna manera, mostra similituds amb les occidentals, per la qual cosa alguns autors li van aplicar el concepte de feudalisme o el de monarquia absoluta –no tant el d'antic règim–, i seria aquesta similitud, ben diferenciada de la Xina, junt amb la no-submissió colonial, allò que explicaria el seu ràpid accés a la modernitat en l'era Meiji.Perry Anderson i Kohachiro Takahasi, entre d'altres, van tractar el tema en els debats historiogràfics entre historiadors materialistes de mitjans del