Trio per a piano núm. 1, op. 8, en do menor per a violí, violoncel i piano és una composició de cambra molt primerenca de Dmitri Xostakóvitx. Es va estrenar el 13 de desembre de 1923 al conservatori de Sant Petersburg (llavors Petrograd), interpretat pel mateix compositor al piano, Veniamin Xer (violí) i Grigori Pekker (violoncel). El va dedicar a Tatiana Glivenko. La durada estàndard és d'aproximadament 14 minuts.
Vint anys més tard, el compositor va escriure el més conegut Trio per a piano núm. 2 en mi menor, op. 67.
Origen i context L'obra va ser composta l'any 1923 quan el compositor tenia setze anys i havia estat al Conservatori de Leningrad durant tres anys. Originàriament, va ser titulada com a Poème. Aquell període va estar marcat per circumstàncies personals i materials molt dures: la mort recent del seu pare, la precarietat de la Rússia postrevolucionària —amb escassetat d’aliments i calefacció— i un estat de salut delicat.
A principis del 1923, Xostakóvitx va contraure una tuberculosi bronquial. Després de l'operació va ser enviat a un balneari a Haspra, a Crimea, on va conèixer a Tatiana Glivenko, la filla d'un conegut investigador literari de Moscou. Tatiana era encara estudiant i de la mateixa edat que Dmitri; ell havia nascut un 25 de setembre i ella dues setmanes després. Els anys vinents es van veure intermitentment, i l'estiu del 1926 el van passar junts. Un cop acabada la relació sentimental, va seguir sent amiga del compositor i de la seva família.
Tot i tractar-se d’una obra juvenil, ja s’hi poden reconèixer alguns dels trets característics de Xostakóvitx: melodies expressives amb un rerefons harmònic aspre, canvis bruscos de ritme i intensitat, pulsacions obstinades i una escriptura sovint despullada que, de sobte, es transforma en passatges d’un romanticisme intens amb clímaxs de gran força. En aquest sentit, la peça pot entendre’s com un preludi del seu gran èxit de graduació, la Primera Simfonia, escrita només dos anys més tard.
Tanmateix, el Trio no va veure la llum en vida del compositor. L’edició publicada pòstumament es va reconstruir a partir de diversos manuscrits autògrafs incomplets, ja que no es conservava una partitura íntegra. En particular, mancaven els vint-i-dos compassos finals de la part de piano, que van ser completats pel seu deixeble Borís Tísxenko.
Anàlisi musical Aquest trio constitueix el primer acostament de Xostakóvitx a la música de cambra i és una de les seves obres juvenils més singulars i inquietants. En aproximadament deu minuts, alterna de manera sorprenent entre llenguatges moderns i evocacions romàntiques: en alguns moments sembla gairebé un experiment sonor, mentre que en d’altres recorda l’univers de Rakhmàninov. Hi emergeix la personalitat d’un compositor jove decidit a allunyar-se de qualsevol convenció o fórmula acadèmica. Malgrat el seu caràcter poc habitual, l’obra continua mantenint-se vigent com a peça de concert.
L'obra s’articula en un ampli moviment de forma sonata, tot i que amb una tendència clara cap a una escriptura de caràcter rapsòdic. Les tres primeres notes que exposa el violoncel funcionen com a motiu generador de la peça. Tot seguit apareix el primer tema, de perfil més afirmatiu, al qual se li contraposa un segon element de to líric, gairebé com una romança. Ambdós materials van alternant-se i desenvolupant-se successivament. Es percep encara que el jove Xostakóvitx, amb només disset anys i en plena etapa d’estudiant, no tenia voluntat de subvertir el model: els dos temes reapareixen en la recapitulació i la peça conclou amb una joiosa coda en mode major.
En una carta a la dedicada del trio, la seva aleshores xicota Tatiana Glivenko, Xostakóvitx va escriure que el segon tema havia estat recuperat d'una Sonata per a piano en si menor que havia compost tres anys abans.
Recepció L’any següent, descontent amb el caràcter rígid de l’ensenyament al Conservatori de Petrograd, va viatjar a Moscou amb la intenció de continuar-hi els estudis. El 8 d’abril de 1924, en una carta a la seva mare, relatava l’audició en què va interpretar obres pròpies —incloent-hi el trio— davant d’un jurat on hi havia el compositor Miaskovski: «Vaig tocar les peces per a violoncel jo mateix, i el Trio amb el violinista Vlasov i el violoncel·lista Klevensky. Van tocar terriblement... però el resultat va ser completament inesperat. Mai m'ho hauria pogut imaginar. Van decidir considerar el Trio com la meva peça en forma sonata, i immediatament em van acceptar al curs de composició gratuït».
Finalment, el compositor va descartar la idea d’instal·lar-se a Moscou, en gran part per la inquietud de la seva mare davant el seu estat de salut fràgil, i va continuar la seva formació a Petrograd. En aquells anys difícils, per ajudar a sostenir l’economia familiar, va acceptar treballar com a pianista en sales de cinema, posant música en directe a les projeccions de pel·lícules mudes. Segons el record de la seva germana Zoia Dmitrievna, en una d’aquestes sales ell i dos companys van arribar a preparar el Trio amb piano amb la intenció d’interpretar-lo durant una projecció. Si aquest episodi és cert, no sorprèn gaire que, tal com explicava Zoia, el públic no sempre rebés amb entusiasme les seves intervencions musicals: «Sovint hi havia escàndols, i la gent xiulava i xiulava».
Referències
Trio 01 Categoria:Composicions en do menor Xostakovitx 01 Categoria:Composicions musicals del 1923 Categoria:Composicions per a violoncel de la dècada del 1920 Categoria:Composicions per a violí de la dècada del 1920 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1920