El negoci internacional es refereix al comerç de béns, serveis, tecnologia, capital i/o coneixement a través de les fronteres nacionals i a escala global o transnacional.
Implica transaccions transfrontereres de béns i serveis entre dos o més països. Les transaccions de recursos econòmics inclouen capital, habilitats i persones amb el propòsit de la producció internacional de béns i serveis físics com ara finances, banca, assegurances i construcció. El negoci internacional també es coneix com a globalització.
Per fer negocis a l'estranger, les empreses multinacionals han de connectar mercats nacionals separats en un mercat global. Hi ha dos factors a macroescala que subratllen la tendència a una major globalització. La primera consisteix a eliminar les barreres per facilitar el comerç transfronterer (per exemple, la lliure circulació de béns i serveis, i de capital, denominada " lliure comerç "). El segon és el canvi tecnològic, especialment els desenvolupaments en la comunicació, el processament de la informació i les tecnologies del transport .
Visió general El "negoci internacional" també es defineix com l'estudi del procés d'internacionalització de les empreses multinacionals. Una empresa multinacional (EMN) és una empresa que té un enfocament mundial als mercats, la producció i/o les operacions en diversos països. Entre les EMN conegudes inclouen empreses de menjar ràpid com ara: McDonald's (MCD), YUM (YUM), Starbucks Coffee Company (SBUX), etc. Altres empreses multinacionals industrials líders inclouen fabricants de vehicles com: Ford Motor Company i General Motors (GMC). Alguns productors d'electrònica de consum com Samsung, LG i Sony, i empreses energètiques com Exxon Mobil i British Petroleum (BP) també són empreses multinacionals.
Les empreses multinacionals van des de qualsevol tipus d'activitat empresarial o mercat, des de béns de consum fins a la fabricació de maquinària; una empresa pot convertir-se en un negoci internacional. Per tant, per dur a terme negocis a l'estranger, les empreses han de ser conscients de tots els factors que poden afectar qualsevol activitat empresarial, inclosos, entre d'altres: la diferència en els sistemes legals, els sistemes polítics, la política econòmica, l'idioma, els estàndards comptables, els estàndards laborals, el nivell de vida., estàndards ambientals, cultures locals, cultures corporatives, mercats de divises, aranzels, regulacions d'importació i exportació, acords comercials, clima i educació. Cadascun d'aquests factors pot requerir canvis en la manera com operen les empreses d'un país a un altre. Cada factor marca una diferència i una connexió.
Un dels primers estudiosos que es va dedicar a desenvolupar una teoria de les empreses multinacionals va ser l'economista canadenc Stephen Hymer.Buckley P.J. (2010) Stephen Hymer: Three Phases, One Approach?. In: Foreign Direct Investment, China and the World Economy. Palgrave Macmillan, London Al llarg de la seva vida acadèmica, va desenvolupar teories que pretenien explicar la inversió estrangera directa (IED) i per què les empreses esdevenen multinacionals.
Hi va haver tres fases d' internacionalització segons el treball d'Hymer. La primera fase del treball d'Hymer va ser la seva dissertació l'any 1960 anomenada Operacions internacionals d'empreses nacionals. En aquesta tesi, l'autor s'allunya de la teoria neoclàssica i obre un nou àmbit de producció internacional. Al principi, Hymer va començar a analitzar la teoria neoclàssica i la inversió financera, on la raó principal del moviment de capital és la diferència de tipus d'interès . Després d'aquesta anàlisi, Hymer va analitzar les característiques de la inversió estrangera de les grans empreses amb finalitats productives i comercials directes, anomenant aquesta inversió estrangera directa (IED). En analitzar els dos tipus d'inversions, Hymer va distingir la inversió financera de la inversió directa. La principal característica distintiva era el control. La inversió de cartera és un enfocament més passiu i l'objectiu principal és el benefici financer, mentre que en la inversió estrangera directa una empresa té el control de les operacions a l'estranger. Així doncs, la teoria tradicional de la inversió basada en els tipus d'interès diferencials no explica les motivacions de la IED.
Segons Hymer, hi ha dos determinants principals de la IED; on una estructura de mercat imperfecta és l'element clau. El primer són els avantatges específics de l'empresa que es desenvolupen al país d'origen de les empreses concretes i, de manera rendible, s'utilitzen a l'estranger. El segon determinant és l'eliminació del control on Hymer va escriure: "Quan les empreses estan interconnectades, competeixen per vendre en el mateix mercat o una de les empreses pot vendre a l'altra", i per això "pot ser rendible substituir les empreses centralitzades". presa de decisions per a la presa de decisions descentralitzada ".
La segona fase d'Hymer és el seu article neoclàssic de 1968 que inclou una teoria de la internacionalització i explica la direcció del creixement de l'expansió internacional de les empreses. En una etapa posterior, Hymer va passar a un enfocament més marxista on explica que les MNC com a agents d'un sistema capitalista internacional causant conflictes i contradiccions, provocant entre altres coses desigualtat i pobresa al món. Hymer és el "pare de la teoria de les EMN", i explica les motivacions de les empreses que fan negoci directe a l'estranger.
Entre les teories econòmiques modernes de les multinacionals i la inversió estrangera directa es troben la teoria de la internalització i el paradigma OLI de John Dunning (que significa propietat, ubicació i internacionalització). Dunning era àmpliament conegut per la seva recerca en economia de la inversió directa internacional i l'empresa multinacional. El seu paradigma OLI, en particular, continua sent la contribució teòrica predominant per estudiar temes de negoci internacional. Hymer i Dunning es consideren fundadors del negoci internacional com a camp d'estudi especialitzat.
Factors físics i socials de l'entorn empresarial i social competitiu La realització de les operacions internacionals depèn dels objectius de l'empresa i dels mitjans amb què les duen a terme. Les operacions afecten i es veuen afectades pels factors físics i socials i l'entorn competitiu.
Operacions Totes les empreses que volen internacionalitzar-se tenen un objectiu en comú; la voluntat d'augmentar els seus respectius valors econòmics quan es realitzen transaccions comercials internacionals. Per assolir aquest objectiu, cada empresa ha de desenvolupar la seva estratègia i enfocament individuals per maximitzar el valor, reduir costos i augmentar els beneficis. La creació de valor d'una empresa és la diferència entre (el valor del producte que es ven) i (el cost de producció per cada producte venut).
La creació de valor es pot classificar en: activitats primàries (investigació i desenvolupament, producció, màrqueting i vendes, atenció al client) i com a activitats de suport (sistemes d'informació, logística, recursos humans). Totes aquestes activitats s'han de gestionar eficaçment i ser coherents amb l'estratègia de l'empresa. Tanmateix, l'èxit de les empreses que s'estenen internacionalment depèn dels béns o serveis venuts i de les competències bàsiques de l'empresa (Habilitats dins de l'empresa que els competidors no poden igualar o imitar fàcilment). Perquè una empresa tingui èxit, l'estratègia de l'empresa ha de ser coherent amb l'entorn en què opera. Per tant, l'empresa ha de canviar la seva estructura organitzativa per reflectir els canvis en l'entorn en què està operant i l'estratègia que segueix.
Una vegada que una empresa decideix entrar en un mercat estranger, ha de decidir una manera d'entrada. Hi ha sis maneres diferents per entrar en un mercat estranger, i cada mode té avantatges i contres que hi estan associats. L'empresa ha de decidir quina modalitat s'alinea més adequadament amb les metes i objectius de l'empresa. Les sis maneres diferents d'entrada són l'exportació, projectes clau en mà, la concessió de llicències, la franquícia, l'establiment d'empreses conjuntes amb una empresa del país d'acollida o la creació d'una nova filial de propietat total al país d'acollida.
El primer mode d'entrada és l'exportació. L'exportació és la venda d'un producte en un mercat nacional diferent d'un centre centralitzat de fabricació. D'aquesta manera, una empresa pot aconseguir una escala substancial d'economies amb els seus ingressos de vendes globals. Per exemple, molts fabricants d'automòbils japonesos van entrar al mercat nord-americà mitjançant l'exportació. L'exportació té dos avantatges principals: evitar costos elevats d'establir la fabricació en un país d'acollida (quan aquests són més elevats) i obtenir una corba d'experiència . Alguns dels possibles desavantatges de l'exportació són els alts costos de transport i les elevades barreres aranzelàries.
La segona modalitat d'entrada és un projecte clau en mà. En un projecte clau en mà, l'empresa contracta un contractista independent per supervisar tota la preparació per entrar al mercat estranger. Un cop finalitzada la preparació i arribat al final del contracte, la planta es lliura a l'empresa totalment preparada per a funcionar.
La llicència i la franquícia són dues maneres d'entrada addicionals que funcionen de manera similar. La llicència permet a un llicenciador concedir els drets d'una propietat intangible al titular de la llicència durant un període determinat per una taxa de regal. La franquícia, d'altra banda, és una forma especialitzada de llicència en què el "franquiciador" ven la propietat intangible al franquiciat, i també requereix que el franquiciat operi segons el dictat pel franquiciador.
Finalment, una empresa conjunta i una filial de propietat total són dues maneres més d'entrada al negoci internacional. Una empresa conjunta és quan una empresa creada és propietat conjunta de dues o més empreses (la majoria d'empreses conjuntes són 50-50 associacions). Això contrasta amb una filial de propietat total, quan una empresa té el 100 per cent de les accions d'una empresa en un país estranger perquè ha establert una nova operació o ha adquirit una empresa establerta en aquest país.
Tipus d'operacions Exportacions i importacions
Exportacions de mercaderies: béns exportats sense incloure els serveis.What is Merchandised Exports. The Law Dictionary. Accessed 30 September 2015. Importacions de mercaderies: el bé físic o producte que s'importa al país respectiu. Els països importen productes o béns que no tenen el seu país. Un exemple d'això és que Colòmbia ha d'importar cotxes ja que no hi ha cap empresa d'automòbils colombiana. Exportacions de serveis : , el sector exportador de més ràpid creixement. La majoria de les empreses creen un producte que requereix instal·lació, reparació i resolució de problemes, Service exports és simplement un resident d'un país que ofereix un servei a un altre país. Una plataforma de programari al núvol utilitzada per persones o empreses fora del país d'origen. "Turisme i transport, rendiment del servei, ús d'actius". Les exportacions i importacions de productes, béns o serveis solen ser les transaccions econòmiques internacionals més importants d'un país.
Les principals importacions i exportacions del món Les dades són del CIA World Factbook, compilat el 2017: Nom del soci Exportació (milers de dòlars EUA) Importació (milers de dòlars EUA) Import del partner quota (%) Quota de soci d'exportació (%) Món 14.639.041.733,88 14.748.663.389,75 100.00 100.00 Estats Units 1.456.000.000 1.292.436.125,64 8,76 13.29 Japó 634.900.000 661.678.484,03 4.49 3.20 Alemanya 1.322.000.000 1.145.973.941,19 7,77 6.26 França 507.000.000 488.825.071,86 3.31 3,68 Regne Unit 407.300.000 359.480.074,29 2.44 4.17
Elecció de la modalitat d'entrada en negocis internacionals