Nocturn de París és un quadre d'Hermen Anglada Camarasa que mostra un ambient parisenc nocturn, ubicat a un exterior on s'hi representa una dona fantasmagòrica en primer pla que mira i interacciona directament amb l'espectador.
L'obra, datada cap al 1900 mostra una decadència innegable, amb unes pinzellades pròpies del corrent impressionista francès.
Contextualització biogràfica, històrica, cultural i artística Hermen Anglada Camarasa, nascut a Barcelona l'onze de setembre de 1871, fou fill de Josep Anglada Llecuna (qui era un pintor, decorador i aquarel·lista) i de Beatriu Camarasa Casanovas. Va interessar-se per la pintura des de ben jove quan va iniciar la seva carrera sent deixeble de Josep Planella, però poc després va inscriure's a l'Escola de Llotja, de Modest Urgell (qui sempre fou considerat per Anglada Camarasa el seu únic mestre) i de Tomàs Moragas. Les seves primeres exposicions foren sobre temàtiques pertinents i habituals de l'època, altament influenciades pel seu mestre Urgell. Es tractava d'una sèrie de paisatges que va exposar per la zona del Montseny durant l'any 1984.
L'any 1894,Any que el pintor va a arribar a París, que coneixem pels documents epistolars conservats per la família. Aquestes cartes foren consultades per Francesc Fontbona durant la seva estada a Pollença, Mallorca per la seva investigació sobre l'artista, que donà peu a la publicació monogràfica gestionada per Edicions Polígrafa l'any 1981. sabem que el pintor va arribar a París aquell mateix any sent alumne de Jean-Paul Laurens i Benjamin Constant a l'Acadèmia Julian i de René Prinet. També es va formar a la Colarossi amb Girardot. Allí és on conegué al seu íntim amic Carlos Baca-Flor, d'origen peruà. Ambdós van recórrer els cabarets del París nocturn. Passejant i sociabilitzant pels ambients parisins (els quals gaudien d'una àmplia varietat d'oci, especialment vinculat als vicis, la bohèmia i la decadència), ambdós van conèixer l'obra de pintors com ara Antonio Mancini. A tot això, es fa neccessari esmenar que el pintor va participar a partir de 1898 en el 'Salón de la Société Nationale des Beaux Arts' de París' (conegut també com Salon du Champ de Mars), fet que el va ajudar a integrar-se més en l'ambient artístic parisenc i les tendenties pictòriques de l'època i entorn.
Ambientant París com la "ciutat de la llum" (a la qual li va valer el nom per ser la primera ciutat europea en usar làmpades de gas en l'enllumenat públic), la ciutat esdevingué el punt neuràlgic de les Avantguardes històriques, on es reunien artistes de tot el món amb la finalitat d'exposar i nodrir-se de les més noves tendances artístiques. L'avantguarda parisenca va influir directament als artistes. Quan parlem de l'Anglada d'aquell moment, podem apreciar una sèrie de vinculacions amb l'art impressionista del moment, però, de tota manera, l'artista tenia un caràcter personal i una 'estampa' pròpia que el feia reconeixible. Tal com defineix Fancesc Fontbona: "Sin duda que el Anglada de los primeros años de París se nos aparece como un rebelde. Años más tarde, Baranda Icaza Lleó definida retrospectivamente como un hombre que, seguro de su triunfo, no claudicaba ante marchantes ni adoptaba tendencias que no sentía. Por esto, en sus tiempos de estudiante se dice que algunos de sus profesores se enfadaban con él porque no quería ceñirse a las convenciones pictóricas tradicionales".Fontbona, F. (1981). p.30
Si observem més obres de la mateix època, com ara el retrat de Lily Grenier (retratada també per Toulosue-Lautrec), París, la nuit (que sembla la versió nítida i saturada del Nocturn de París), el Cap/perfil de Madame Berthe, (de la qual també es conserva un quadre dedicat a l'estudi del retrat de la mateixa dona), La Llotja, La Droga, un interior de París, El Casino de París, el Jardin du théâtre, entre múltiples dibuixos i esbossos preparatoris de pintures (totes datades entre 1897-1900), podem apreciar un estil únic on es representa la Belle Époque, que no tardà en canviar. Recent tornat de París va exhibir a la Sala Parés de Barcelona un recull de les seves mostres amb altres dibuixos de caràcter més acadèmic. El mateix any de la mostra, 1900, sis anys després d'estar a París, va redactar junto a Sebastià Junyent una mena de manifest anomenat 'La Honradesa en l'Art Pictorich', on manifestava el següent: "Dugas causas principals que tenen estreta relació entre si, contribuheixen á la prostitutie del Art. La primera y principal es la falta de fe, la falta de verdader estudi dels artistas, sobre tot dels que tenen medis per'estudiar i viajar, y qu'en comptes d'airó's deixan dominar per un indigne mercantilisme y, abdican de la seva dignitat d'artistas (...). El burgés ignora y'l artista falta d'honradesa's compenetran y's completan l'un al altre, y produheixen una atmósfera u'arriba á verse irrespirable per l'Art verdader (...). El fals artista, doblegantse á n'aquista errada idea de veritat, s'esforça en trevallar minuciosament, y convertintse en xino, pinta aquella cuadros en que s'hi poden contar els fils dels tapissos, ahont hi ha exagerats tots ells lluhents dels robles y en els que las figuras, aixís las primer terme com las del últim, tenen ulls ab parpellas, nina, iris, ceyas y pestanyas (...). L'Art pictorich, com total las manifestacions del sentimiento, es casi impossible de definir (...). També creyém equivocada la manía de representar el natural ab tanta fidelidad que sembli de debò, fluctuante entre la fotografía y las figuras de cera (...)".Vegi's a: Fontbona, F. (1981). p.305. En aquesta selecció de fragments del manifest (fruit d'una conversa després de la visió d'obres de Rusiñol, Anglada i Junyent van redactar aquest escrit on defensaven de manera culpidora la responsabilitat de l'artista de ser un filtre de la realitat, sense plasmar-la de manera versemblant i apel·lant a una dura crítica institucional reivindicant la seva posicional intel·lectual i lliure). A partir d'aquest escrit va néixer el seu apropament amb el centre i punt de trobada artístic català Quatre Gats, on va poder relacionar-se amb els principals artistes del moment. La vinculació no fou massa fructífera, doncs Anglada tenia més ambicions per renovar-se a París. Fent tombs per Europa a tombants de final del segle XIX, va exposar per tot el continent, sent destacable la seva participació a la V Bienal de Venècia i la seva mostra a països com Alemanya i Bèlgica. Sempre va causar impacte i polémica fins que, cap a 1904, va canviar radicalment el seu estil, per un propi de folklorisme valencià, on es representaren gitans i gitanes dins d'escenes quotidianes, juntament amb temàtiques equestres i pageses on s'hi representaven caballs. La paleta pictòrica va canviar radicalment, incrementant la saturació dels pigments a nivells extrems inesperats, cosa que ens assenyala que, almenys (i molt segurament), l'obra del Nocturn de París, data d'abans de 1904.
Concloent la secció, cal fer esment d'una sèrie d'arxius exposats a la recent exposició que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar al pintor celebrant la donació de la família d'Anglada Camarasa. L'exposició "Anglada Camarasa. L'arxiu premeditat",Celebrada entre el 9 de febrer i el 7 de maig de 2023, comissariada per Pilar Cueva i Eduard Vallès, a la sala 64 del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), mostrava un ampli contingut de material d'arxiu on s'expressava la voluntat retrospectiva de l'artista de recopilar la seva trajectòria artística. A la mostra s'hi exhibia també l'obra Nocturn de París. mostrava una sèrie de documents que cal destacar, com ara els dos articles de Povo,Povo. (s.d.). El Mercado de París i En el estudio del pintor Anglada. La Voz de Buñol. en un d'ells, a la secció de Recuerdos de París, va dedicar un breu escrit a l'estudi del pintor Anglada: "Anglada pinta casi siempre de noche. Son ya las 12, abandonamos Wepler para dirigirnos a su estudio a pocos pasos de allí. Me pide que lo acompañe pues ha citado a dos nuevas modelos y hay que examinarlas y juzgar sus líneas (...). Anglada fija sus ojos en aquella cabeza de mirada inquietante (...) estaba silencioso, abstraído, en s u boca se mueve inquieto el enorme cigarro que fuma siempre a mitad porqué el resto lo destroza a dentelladas. Apareció ella mujer, blanca deslumbrante; mi imaginación al contemplar aquel cuerpo (...) su luminosidad triunfaría en las tinieblas. Inmóvil, sus ojos están fijos en los del maestro que abarca aquella maravilla (...). Y Anglada, tan enamorado de la belleza como de las dificultades para conseguir la exclama por fin satisfecho y gozoso... 'Con ese; con el blanco'. Y aquella noche, en el taller del pintor colorista, triunfa la sinfonía de tonos nácar y jazmines". També, fora de l'exposició i a l'arxiu del museu, es podia veure un document on es descrivia la cronologia de manera sintètica de la Sala Parés. A l'apartar de 1900 a 1910, destaquen que durant aquesta dècada s'hi van produir 'exposicions transcendentals', entre d'elles, la d'Anglada Camarasa de la primavera de 1900.íbid. En l'escrit, es destaca que la Sala Parés tenia la primàcia absoluta entre els anys 1884 i 1912 per exhibir i fer 'desfilar' als millos artistes de botes les tendències, defensant al propietari, el Sr. Parés (qui va inaugurar la sala d'exposicions amb els ducs de Baviera, fent una entrada triunfal) generalment qualificat de tradicional per 'estar aferrat a una tendència pictòrica impermeable a tota renovació artística'. En aquesta traducció el defensa plantejat com un mecenes de les arts d'avantguarda i un defensor del que podríem denominar progrés pictòric, o bé modernitat.
Finalizant l'apartat de contextualització i fent un salt documental cap als anys seixanta-setanta del , cal destacar que quan l'obra fou adquirida per la Diputació de Barcelona, fou anonada sota el nom 'Dama con abrigo en un restaurante'. Aquesta denominació de caràcter descriptiu, revel·la que aquesta obra fou feta a partir d'un interior i que molt segurament, la dama era una model.
Descripció formal
Aquesta obra es caracteritza per tenir un primer pla, altament destacat d'uns tons beige i blancs, que doten a la composició d'una certa brillantor. Així mateix, el pes visual de la peça es dirigeix a la figura femenina de primer terme, una dona que porta un barret exuberant de grans dimensions, amb una gran capa a conjunt que mira directament a l'espectador.