miniatura|Escena de la pel·lícula Gösta Berlings saga (1924), amb Greta Garbo i Lars Hanson. Va ser el primer paper important de Garbo al cinema i es va convertir en el punt de partida de la seva futura carrera a Hollywood. El cinema suec fa referència a la indústria cinematogràfica establerta a Suècia i es pot identificar des de finals del . És conegut per incloure moltes pel·lícules aclamades; durant el segle XX la indústria va ser la més destacada a Escandinàvia. Això es deu en gran part a la popularitat i protagonisme dels directors Victor Sjöström i especialment d'Ingmar Bergman; i més recentment Roy Andersson, Lasse Hallström, Lukas Moodysson i Ruben Östlund.
Les estrelles de cinema i televisió sueques famoses van ser Anna Q. Nilsson, Victor Sjöström (també director, etc.), Lars Hanson, Warner Oland, Greta Garbo, Ingrid Bergman, Kristina Söderbaum, Zarah Leander, Anita Ekberg, Ann-Margret, Viveca Lindfors, Signe Hasso, Mai Zetterling, Max von Sydow, Erland Josephson, Ann Zacharias, Maud Adams, Britt Ekland, Ingrid Thulin, Ernst-Hugo Järegård, Agneta Eckemyr, Harriet Andersson, Bibi Andersson, Sven-Bertil Taube, Bo Brundin, Dolph Lundgren, Joel Kinnaman, Melinda Kinnaman, Pernilla August, Peter Stormare, Lena Olin, Stellan Skarsgård, Malin Åkerman, Alexander Skarsgård, Bill Skarsgård, Alicia Vikander, Izabella Scorupco, Noomi Rapace, Ola Rapace, Mikael Nyqvist, David Dencik, Helena Mattsson, Rebecca Ferguson, Fares Fares i MyAnna Buring.
Primer cinema suec miniatura|Trolldrycken (1915) L'art cinematogràfic va arribar aviat a Suècia. La primera projecció d'una pel·lícula al país va tenir lloc al Teatre d'Estiu de Pilstorp en relació amb l'Exposició Industrial i Artesania de Malmö el 28 de juny de 1896, l'any després de la primera projecció a París. El 18 de maig de 1897, es va inaugurar la primera sala de cinema sueca a l'exposició d'art i indústria Allmänna d'Estocolm amb el nom de Lumières Kinematograf i Gamla Stockholm, també anomenat Kinematografen i Gamla Stockholm. A més de les pel·lícules dels germans Lumière, s'hi mostraven enregistraments amb el rei Òscar II de Suècia.Svenska Filminstitutet, Filmhistoriskt kalendarium Darrere aquesta sala i dels primers enregistraments de pel·lícules a Suècia, així com de la seva distribució, hi havia el farmacèutic i empresari Numa Peterson i la seva empresa Numa Petersons Handels-och Fabriks-AB.Att saluföra Modernitet. Numa Petersons handels- och fabriksaktiebolag av Maria Dahlquist.
La primera pel·lícula sueca va ser un documental fet el 1897, en el qual es mostrava Òscar II donant la benvinguda al rei Chulalongkorn de Siam (actual Tailàndia), a Estocolm;Svenska Filmarkivet, Konungens af Siam landstigning vid Logårdstrappan (1897) uns anys més tard es van començar a produir curtmetratges.
El cinema suec va assolir protagonisme internacional quan Svenska Biografteatern es va traslladar el 1911 de Kristianstad a l'illa de Lidingö, més a prop de la capital. La productora, sota la direcció del guionista i productor Charles Magnusson des del 1909, va intentar apropar-se al cinema d'art francès i al model danès i va contractar professionals del món teatral, entre els quals hi havia Victor Sjöström i Mauritz Stiller. El 1913, Victor Sjöström va crear un debat sobre l'estat del benestar amb Ingeborg Holm, la primera pel·lícula que va rebre reconeixement internacional, i amb Terje Vigen (1917) va començar la primera època daurada del cinema suec, que va durar fins a principis de la dècada del 1920. Durant aquesta edat d'or, el cinema suec va desenvolupar un estil propi inspirat en la seva literatura i a partir d'altres elements procedents de la seva cultura i societat, i en el qual la natura era un element primordial a l'hora d'elaborar les obres.
miniatura|esquerra|El director de fotografia Henrik Jaenzon (càmera) i el director de cinema Victor Sjöström (de blanc), al plató de Hans nåds testamente (1919) Entre el 1911 i el 1917, els dos directors estrella de la companyia, Victor Sjöström i Mauritz Stiller, van fer unes 60 pel·lícules mudes a l'estudi Lidingöat, algunes d'elles adaptacions d'històries de la novel·lista premi Nobel Selma Lagerlöf. Les pel·lícules més respectades de Sjöström sovint feien ús del paisatge suec. Stiller va fomentar la popularitat primerenca de Greta Garbo, especialment a través de Gösta Berlings saga (1924). Moltes de les pel·lícules fetes al Biografteatern van tenir un impacte significatiu en els directors alemanys de les èpoques del cinema mut i del cinema sonor primerenc, en gran part perquè Alemanya es va mantenir allunyada de les influències franceses, britàniques i estatunidenques durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
L'expansió global dels Estats Units després d'aquesta va tenir les seves conseqüències en la dinàmica del cinema i va canviar les condicions favorables prèvies del mercat que van beneficiar les exportacions de cinema de Suècia a Europa. Durant els temps de guerra, Hollywood no només va poder conquerir el seu mercat interior sinó que també va aconseguir augmentar les seves exportacions als països europeus -que produïen menys pel·lícules en temps de guerra- i fins i tot a l'Amèrica Llatina.Bakker, Gerben. America's master: the European film industry in the United States, 1907-1920. In: Sedgwick, John and Pokorny, Michael, (eds.) An Economic History of Film. Routledge explorations in economic history. Routledge, London. 2004. p. 24-47 La neutralitat de Suècia es podria haver traduït en l'enfortiment de la seva indústria cinematogràfica, cosa que fins a cert punt era cert, ja que la seva producció va créixer relativament durant aquest període, però la seva quota de mercat va disminuir molt. Mentre que el 1913, l'últim any abans de la guerra, la quota estatunidenca a Suècia era només d'un 4%, el 1919, el primer any després de la guerra, era del 80%.Bjork, Ulf Jonas. 'The backbone of our business': American films in Sweden, 1910-50. Historical Journal of Film, Radio & Television, 01439685, Jun1995, Vol. 15, Issue 2.
miniatura|El director de cinema Mauritz Stiller (esquerra) i el director de fotografia Henrik Jaenzon (càmera, brusa blanca) al plató de De landsflyktige (1921) Davant el creixement exponencial de les pel·lícules estatunidenques i el seu domini nacional i internacional, la producció cinematogràfica sueca, segons l'acadèmic Jan Olsson, "va operar amb una base nòrdica […]"Olsson, Jan. "National Soul/Cosmopolitan Skin: Swedish Cinema at a Crossroads". In Jennifer Bean et al eds. Silent Cinema and the Politics of Space (Bloomington: Indiana UP, 2014), p. 250. i es va sentir obligada a adaptar les seves estratègies de mercat al nou context per tal de recuperar la rellevància. L'ordre del dia era aturar el que s'anomenava el risc que no només el país sinó tot el continent es convertís en una "colònia de Cinema Estats Units".Higson, Andrew, and Richard Maltby. 'Film Europe' and 'Film America': An Introduction". In ”Film Europe" and ”Film America": Cinema, Commerce and Cultural Exchange, 1920–1939, edited by Andrew Higson and Richard Maltby. Exeter: University of Exeter Press, 1999. p.1. L'organització monopolista de Svensk Filmindustri el 1919 i també el seu model posterior de coproduccions amb altres companyies cinematogràfiques europees són una de les primeres expressions de la paradoxa que va caracteritzar l'intent de consolidar simultàniament un cinema nacional i un cinema transnacional. La dificultat de delimitar com comença i acaba la producció no és l'única restricció que fa que aquests marcs teòrics siguin potencialment problemàtics, sinó que els múltiples discursos que expressen cada pel·lícula reforcen la complexitat que és una suposada propietat de les expressions culturals.
Per fer que les pel·lícules sueques fossin més atractives per al públic, el repte va ser mantenir la seva especificitat -les històries amb antecedents basats en la literatura sobre el camp nòrdic eren una de les marques comercials "nacionals"Olsson. p. 251. -amb alguns aspectes que van donar èxit a Hollywood, com ara com un ritme narratiu àgil-. La nova dinàmica del mercat va establir noves expressions estètiques diferents per al cinema suec, i les seves narracions expressaven la dualitat entre cosmopolitisme i herència sueca. Flickan i frack (Arne Mattson, 1926), per exemple, representa la convergència d'aquestes diferents perspectives amb la seva representació d'un Estocolm urbà que contrasta amb el camp i el desig de la protagonista d'esdevenir una dona independent però també de ser reconeguda pel tradicionalisme suec.
Els intents de construir un cinema nacional capaç de ser també universal van ser una resposta al domini de Hollywood, que, en definitiva, és conseqüència de la consolidació de la supremacia econòmica dels Estats Units; al cap i a la fi, les pel·lícules europees no van poder desenvolupar la mateixa capacitat d'escalada en producció i exhibició. La tendència capitalista de constituir monopolis i concentrar la riquesa s'estén també al cinema. A finals de la dècada del 1920, tots els principals expositors estatunidencs tenien oficines a Suècia.Bekker, p. 40.
A mitjans dels anys vint, Sjöström Stiller i Greta Garbo es van traslladar als Estats Units per treballar per a la Metro-Goldwyn-Mayer, i van fer arribar la influència sueca a Hollywood. La marxa va deixar un buit al cinema suec, que posteriorment va entrar en crisi financera. Ambdós directors van tornar més tard a Suècia, però Stiller va morir poc després del seu retorn, mentre que Sjöström va tornar al teatre durant la major part de la resta de la seva carrera.
Dècada del 1930 i el cinema sonor miniatura|L'actor suec Edvard Persson (esquerra) durant una pausa en el rodatge de Baldevins bröllop (1938) El període de declivi del cinema suec va finalitzar amb el llargmetratge Flickan från Värmland (1931) d'Erik A. Petschler, que és també l'última pel·lícula muda sueca. L'arribada de les pel·lícules parlades a principis de la dècada del 1930 va provocar una estabilització financera per al cinema suec, però la indústria va sacrificar les ambicions artístiques i internacionals per aquest èxit financer. El públic va tornar en gran nombre i la demanda de pel·lícules sueques va augmentar. Es van produir moltes comèdies rurals, creades per al mercat local, en les quals Edvard Persson i Dagmar Ebbesen eren cares populars.
När rosorna slå ut, dirigida per Edvin Adolphson, va ser la primera pel·lícula sueca sonora; es va gravar parcialment en un estudi de so a París i es va estrenar a Estocolm el 30 de juliol de 1930. La selecció de pel·lícules sueques de les dècades del 1930 i del 1940 estava dominada per drames i comèdies amb cançons i elements de «pel·lícules pilsner» i «pel·lícules de preparació».
Edvard Persson va aparèixer com a figura central escaniana i segura en un total de 46 pel·lícules, de les quals en va dirigir algunes de mudes a la dècada del 1920. Es va convertir en un concepte del cinema suec durant entre les dècades del 1920 al 1950 amb el seu tocat especial i cantant al llaüt en pel·lícules com Söder om landsvägen (1936), Skanör-Falsterbo (1939), Nils Holgerssons underbara resa (1939), Kalle på Spången (1939), la primera pel·lícula sueca en color Klockorna i Gamla Sta'n (1946), Jens Månsson i Amerika (1948), amb gran èxit entre els sueco-estatunidencs de gira amb Stig Olin, així com Vart hjärta har sin saga (1948) i Flickan från Backafall (1953).