La Simfonia núm. 6 El cel esquinçat (en danès ), BVN 165, de Rued Langgaard va ser composta entre 1919 i 1920. Es va estrenar el 15 de gener de 1923 a Karlsruhe interpretada per la Badisches Landestheater-Orchester sota la direcció de Hans Seeber van der Floe.

Moviments Amb una durada de 21 minuts, la simfonia no segueix una forma clàssica i tot i que s'interpreta de forma seguida es poden distingir set moviments: I Thema (Versione I) II Thema (Versione II) III Var. I (Introduzione) IV Var. II (Fuga) V Var. III (Toccata) VI Var. IV (Sonata) VII Var. V (Coda)

Origen i context Després de l'estrena, que va ser un gran èxit, el diari Die Musik va remarcar que la simfonia va emocionar especialment "el jove públic musical de Karlsruhe, que va aplaudir amb entusiasme aquesta obra bella, distintiva i altament moderna".

La primera interpretació a Dinamarca va tenir lloc a Copenhaguen el 26 de setembre de 1923 amb la famosa Blüthner Orchestra de Berlín dirigida pel mateix compositor. Va tenir una freda recepció amb algun xiulet. Langgaard la va revisar entre el 1928 i el 1930.

En un principi la Sisena Simfonia estava pensada per a un sol moviment i sense títol. L'obra es va inspirar en la Simfonia núm. 4, "L'Inextingible", del també compositor danès Carl Nielsen (1916), que havia sigut el seu professor de contrapunt. Langgaard s'avança en aquesta simfonia a la música realista de Paul Hindemith i, quan la va acabar, va dir que considerava que el sistema major-menor no li permetia expressar el que volia, que era «l'extensió, l'expansió i l'anhel sense límits».

El 1949 el compositor va afirmar que l'obra representava «la lluita entre Jesús i les forces espirituals del mal als llocs celestials». El títol "El cel destrossat" està inspirat a partir de paraules de l'escriptor d'himnes i poeta Hans Adolf Brorson i en la Carta als Efesis de sant Pau, que diu: «Llavors Jesús va intervenir amb poder, lluitant contra l'exèrcit del mal que destrossa el cel.»

És la més gravada de les 16 simfonies de Langgaard.

Anàlisi musical Langgaard intentava comunicar idees noves mitjançant estructures molt concentrades. La Simfonia núm. 6 presenta així una visió transformadora i gairebé revolucionària en un únic moviment simfònic d’uns vint minuts, organitzat en diverses seccions que porten noms de formes tradicionals com variació, fuga, tocata, sonata i coda.

El mateix compositor va explicar el sentit d’aquesta visió amb motiu d’una interpretació de l’obra el 1949, quan hi va afegir el lema següent: «Llavors Jesús va intervenir amb poder i va esquinçar la host violenta del mal als cels.» La Sisena Simfonia es pot entendre així com la representació d’una batalla apocalíptica entre el bé i el mal.

Quan Langgaard va abordar aquest tema el 1919, amb només 26 anys, es va allunyar del seu punt de partida tardoromàntic i es va aventurar cap a alguns dels llenguatges més radicals de la música de postguerra. Una melodia d’aire gairebé litúrgic apareix primer en uníson i després es desenvolupa en un contrapunt dens de les cordes que recorda l’estil de Paul Hindemith. El compàs tranquil de 6/8 i la tonalitat de fa major creen inicialment una atmosfera pastoral.

Després d’una intervenció gairebé imperceptible de les timbales, el tema reapareix sota una llum completament diferent: l’harmonia es torna més aspra i una campana que ressona de manera obstinada sembla actuar com una mena d’«alarma en la nit». A partir d’aquí s’encadena una sèrie de variacions que poden entendre’s com diversos episodis d’un mateix drama simbòlic. La secció d’Introducció ofereix una imatge lluminosa del cel, mentre que la Fuga, amb el seu contrapunt tallant i tens, suggereix una lluita ferotge per la seva possessió.

Els redoblaments del tambor militar, els violins en staccato i els metalls amb sordina impulsen la música cap a la Toccata. Aquesta secció destaca especialment pel brillant virtuosisme de l’orquestra i crea un efecte gairebé cinematogràfic, com si diferents fragments d’una escena de batalla —comparables a les de William Shakespeare— apareguessin successivament davant l’oient.

Una variació viva per a cordes en ritme de marxa, amb fanfàrries de metalls i timbales, introdueix la secció més extensa de la simfonia: la Sonata, formada —com és habitual en aquesta forma— per temes contrastants que es repeteixen i es desenvolupen. Al final d’aquesta secció (marcada Magnificamente''), el conflicte entre llenguatge tonal i atonal es fa explícit, quan un contrapunt atonal xoca amb acords triàdics simples.

La Coda final celebra el retorn del fa major i del tema original, amb la campana d’alarma i els motius dissonants unint-se també a una dansa jubilosa que culmina en un fortissimo sostingut i triomfal.

Instrumentació La Simfonia núm. 6 de Langgaard està instrumentada per a 3 flautes (totes alternant amb flautí), 3 oboès (un alternant amb corn anglès), 3 clarinets, 3 fagots (un alternant amb contrafagot), 4 trompes, 8 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, percussió, 2 arpes, celesta, orgue i cordes.

Referències

Langgaard 06 Categoria:Composicions musicals del 1923 Categoria:Simfonies de Rued Langgaard