miniatura|Campanar de Sant Just i Sant Pastor de Son al Pallars Sobirà miniatura|Sant Cristòfol de Beget és una mostra del romànic prepirinenc en el seu estat més pur.El romànic és l'art que es va desenvolupar per la major part d'Europa occidental, incloent les illes Britàniques i la Sicília normanda, d'ençà el fins ben entrat el . Tot i la seva expansió és un art molt homogeni, per la qual cosa ha estat considerat el primer estil medieval europeu plenament constituït. Malgrat aquest consens, i com passava amb les llengües romàniques, van aparèixer en menor grau diferents escoles nacionals, com ara la catalana, molt relacionada amb la de la Llombardia. El seu nom és modern i revela els seus orígens en la tradició romana, de la qual s'inspira tant en arquitectura, en escultura i també en la pintura, en aquest cas, però, a través de la influència romana d'Orient, molt forta al nord d'Itàlia.

Després de la descomposició de l'imperi Carolingi, el territori que abastava es fragmentà en petits estats i comtats regits pel feudalisme, sistema economicojurídic i de relacions socials que s'estengué per tot l'occident europeu a partir del coincidint amb l'expansió del romànic. El desenvolupament del romànic també va paral·lel amb l'eclosió de les llengües romàniques que s'han anat formant a partir del llatí en els segles precedents, amb el ressorgiment de la consciència de nació (l'abat Oliba ja parla de pàtria), i, concretament a Catalunya, amb la progressiva consolidació com a sobirans dels comtes de Barcelona.

L'inici d'aquest art (ja entre finals del segle VIII i segle IX) estaria vinculat al naixement dels Comtats Catalans i, des d'allà, s'estendria com un ventall per la península Ibèrica i resta d'Europa occidental, adquirint un notable desenvolupament al nord de França i Llombardia a partir del , que influiria com un bumerang en altres indrets. Hi ha estudis i erudits que durant el segle XX han defensat que l'origen del romànic europeu es troba, precisament, a l'Empordà i al Rosselló, on se situen les capelles i esglésies més antigues (d'abans de l'any 1000) que ja es poden considerar plenament romàniques i no preromàniques.

A partir del hi ha dos períodes o estils dins el romànic que coincideixen a Catalunya amb dues etapes de la lluita per reconquerir el territori a l'islam. Així, el primer romànic o romànic llombard coincideix amb l'antiga Gòtia, allà on havien arribat els comtes catalans al , i el segon romànic o romànic ple que s'ajusta amb la Catalunya Nova, el país conquerit al : les terres de Lleida, el camp de Tarragona i Tortosa, i amb el qual quedarà configurat definitivament el territori.

El romànic a Catalunya es prolongà fins ben entrat el , és a dir, que encara era l'art vigent quan Jaume I conquerí Mallorca (1229) i València (1239). No va ser fins a la segona meitat de segle que progressivament s'anaren introduint a Catalunya les formes i l'esperit del nou estil que prendria el relleu, el gòtic.

Context històric i social Antecedents històrics miniatura|La batalla de Tours pintada per Charles de Steuben, castell de Versalles, França. Catalunya va ser envaïda devers el 716 per les tropes musulmanes, que prosseguiren la seva expansió cap al nord fins que foren derrotades en la batalla de Tours el 732 per les tropes de Carles Martell. Carlemany, que veia perillar el seu vast imperi europeu, l'Imperi Carolingi, va provar d'interposar entre aquest i l'islam una marca o frontera, que només es consolidà a l'extrem oriental, a la Gòtia.Hom ha emprat sovint el terme Marca Hispànica per referir-se a aquesta entitat. En canvi, d'altres han assenyalat que el concepte no és adient: Sabaté 1998, pàg. 377.Sabaté 1998, pàg. 378 Dues etapes importants de l'establiment d'aquesta marca són el 785 amb el lliurament de la ciutat de Girona als francs, i el 801, quan Lluís el Piadós, fill de Carlemany, conquereix la ciutat de Barcelona i, amb ella, les terres immediates fins al Llobregat.

És en aquest moment que el curs baix del Llobregat es converteix en frontera meridional de l'imperi, la marca entre cristians i sarraïns. No és fins a principi del , el 904, que són documentats els primers establiments cristians a l'altra riba del riu, al castell de Cervelló. Molts dels pagesos que colonitzaren aquestes terres ho feren per mitjà de l'aprisió.

Sobirania miniatura|Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó La progressiva implantació del romànic a Catalunya coincideix amb l'assoliment de la seva sobirania. Des de Guifré el Pilós (878-897), els comtes catalans havien iniciat la marxa cap a la sobirania, però seran els grans comtes de Barcelona, com Ramon Berenguer I (1035-1076), el Vell, o Ramon Berenguer III (1093-1131), el Gran, els que conduiran el país a la seva plenitud, paral·lelament al desenvolupament de l'art romànic. El mosaic de comtats en què Catalunya estava dividida s'havien anat incorporant a la sobirania dels comtes de Barcelona, unificant-se en un sol estat, excepte els de Pallars i Empúries, que ho feren més tard.

Ramon Berenguer IV (1113-1162), conqueridor de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), assolirà l'acompliment de la definitiva configuració territorial de Catalunya, tal com la coneixem avui, i ensems s'assolirà la unió amb Aragó, pel seu prometatge (1137) amb la princesa Peronella, filla de només un any del rei d'Aragó Ramir II. Llur fill, Alfons el Cast (1162-1196), serà el primer comte de Barcelona que durà, a més d'aquest títol sobirà, el de rei d'Aragó.

Feudalisme

miniatura|Al·legoria de la societat feudal: un monjo, un cavaller i un camperol, els tres estaments socials El desenvolupament i l'expansió de l'art romànic coincideix també amb la del feudalisme a totes les capes de la societat, caracteritzat per la desintegració de l'autoritat del poder públic, és a dir, per la progressiva privatització dels càrrecs i funcions públiques i la seva conversió en hereditaris.Els primers comtes eren nomenats i triats entre els cavallers directament pel monarca de l'Imperi Carolingi, més tard del Regne de França. Gradualment desapareix el nomenament de lliure elecció i és substituït per una elecció familiar. El mateix procés passarà amb els vescomtats establerts pels comtes catalans. Essent aquest l'origen d'algunes de les poderoses famílies de la Catalunya medieval (Cardona, Requesens, Cabrera…) En el feudalisme els homes estaven lligats els uns als altres per vincles de vassallatge i fidelitat, i la unitat que segellava els pactes era el feu, l'objecte del qual consistia generalment en l'usdefruit d'una terra o d'un castell termenat, però també d'una funció pública o d'unes rendes. Dalt d'aquest entramat hi havia el seu príncep, el comte de Barcelona, a qui estaven sotmesos molts nobles i barons, en alguns casos tan poderosos que àdhuc s'arribaren a rebel·lar contra l'autoritat del sobirà.

Per contraposició al feu, l'alou era un domini lliure de tota prestació. En el feudalisme, els pagesos, sotmesos a servitud, eren adscrits a la terra, que no podien abandonar sense pagar una remença al senyor.

Gràcies a aquest sistema, els antics castells que s'havien erigit apressadament en el moment de la reconquesta del país van ser reconstruïts. Els més estratègics assoliren aviat una importància remarcable i sorgiren llinatges que en prenien el nom, com els Cardona, els Cabrera, etc., que gràcies a la lluita contra els sarraïns i la “Reconquesta” de la Catalunya Nova esdevindran senyors de grans dominis i molt influents políticament.

La Pau i Treva

miniatura|Monument a l'abat Oliba a Vic Un dels motius de la proliferació de tantes esglésies romàniques el podem trobar en la violència feudal, moguda pels nobles, que afectava a tothom, no solament els nobles i llurs guerrers, sinó també els clergues i els monjos, els pagesos i tots els estaments de la societat.

Hi arribà a haver tanta inseguretat que l'Església, a instàncies de l'abat Oliba, instituí el moviment de la pau i treva de Déu, la qual, a fi de protegir persones i béns, consistia a establir la prohibició de fer la guerra en determinats dies i en determinats llocs. Es formaren així les sagreres de les esglésies, la immunitat de les quals s'estenia per una zona de trenta passes al voltant del temple.

El preromànic

Podem dividir l'art preromànic en dos períodes o etapes: anterior i posterior als sarraïns. L'art que es practicava abans de la dominació sarraïna seguia la tradició paleocristiana i n'han arribat molt poques mostres doncs gairebé sempre s'hi bastí un nou temple al seu damunt.

De forma estricta, l'art preromànic o primer romànic és tot aquell anterior al romànic, però aquest terme seria massa general i s'acostuma a associar-lo amb més propietat al que es practicà després de la dominació sarraïna durant els segles i .

Arquitectura L'art preromànic, lluny de ser homogeni, revela una pluralitat de formes, originades la majoria en tradicions anteriors autòctones i més o menys influenciades pels substrats culturals de cada regió, així com una continuïtat de les formes més simples heretades d'època visigòtica. En alguns casos hi ha una voluntat notable d'entroncament amb la romanitat, entesa com a civilització superior, com en l'art carolingi. En altres casos, la influència de l'ocupació sarraïna és més forta, com és el cas de l'art mossàrab de l'occident peninsular. A Catalunya, els falsos arcs de ferradura que hi trobem, sense el cànon dels arcs àrabs, no són d'influència mossàrab sinó exemple de rusticitat.

En un primer moment corresponen a les construccions d'època anterior que s'apedaçaven o recomponien, però tot seguit s'aixecaren edificis de nova planta, basíliques o petites esglésies obrades amb pedres i fang, cobertes de fusta, que seguien els models dels temps precedents. El tipus més corrent d'església preromànica és el d'una petita església de nau única capçada per un absis quadrat o trapezoïdal de vegades amb un transsepte elevat entre l'absis i la nau, que representa la influència de l'arquitectura carolíngia. A la fi del , l'absis comença a tenir la planta semicircular aprofundida, molt irregular. miniatura|Exemple de mur en espina de peix En el decurs del hom inicià l'assaig de la coberta de volta en els santuaris per estendre-la més tard sobre la nau de les esglésies de dimensions petites. Les estructures es feren més sòlides, amb parets de grossos carreus angulars, i presentant sovint l'aparell de pedres en espina de peix, mètode constructiu d'influència romana seguit arreu i que predominà a la segona meitat del segle, tant a les esglésies que s'han conservat a l'Empordà i a les voreres del Llobregat com als castells bastits a la darreria del segle a les marques de frontera amb els musulmans.

Entre les obres preromàniques més importants sobresurten l'església de Santa Maria de la Tossa de Montbui (Anoia), bona part del conjunt de les esglésies de Terrassa, Sant Quirze de Pedret, la porta Ferrada -única resta de l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols-, i d'altres.

Cap a la fi del , és el moment de més empenta constructiva en les esglésies dels monestirs i de la Gòtia, als territoris menys afectats per les incursions musulmanes de les valls pirinenques i de les terres que en davallen. És en aquesta època que es comencen les grans obres de Cuixà, de Ripoll, de Sant Pere de Rodes, amb àmplies construccions basilicals cobertes amb encavallades de fusta i finestres d'una sola esqueixada.

Escultura i pintura miniatura|Pintures preromàniques de l'església de Sant Quirze de Pedret