va ser un tenor italià, considerat com el successor d'Enrico Caruso.
Biografia Els inicis Últim de sis fills de Domenico, sabater i campaner de la catedral, i d'Ester Magnaterra, va mostrar grans aptituds per al cant des de ben petit, sent acollit a l'edat de set anys al Cor Pueri Cantores de la catedral de Recanati. La pobresa de la família l'obligà a fer sacrificis durs, però, entre una ocupació i una altra, aconseguí prendre classes de cant del mestre Quirino Lazzarini, organista i director del cor de la Santa Casa di Loreto.
Als quinze anys, mostrant veu de contralt, va ser escollit a Macerata com a protagonista, amb indumentària femenina, de l'opereta La fuga di Angelica d'Alessandro Billi, a la qual van seguir altres bones interpretacions del gènere, que van convèncer la família per afavorir el seu trasllat. a Roma la tardor de 1907.
Després d'un breu interludi d'uns mesos de servei militar durant la guerra de Líbia de 1912, va guanyar una beca i finalment es va poder matricular al Conservatori de Santa Cecilia, on va estudiar a Roma amb els mestres Agnese Bonucci, Antonio Cotogni i Enrico Rosati.
Tot i que els alumnes tenien prohibit actuar oficialment, va aparèixer sota el pseudònim de Mino Rosa en nombrosos salons romans, aconseguint guanyar la respectable suma de tres-centes lires. El 24 d'abril de 1914 va cantar amb el seu propi nom a la sala de l'"Accademia di Santa Cecilia" al conte musical La princesa de cabells d'or d'Alessandro Bustini i el 10 de juny següent va ser admès al recital final del conservatori. El debut teatral, després de guanyar un altre concurs de cant a Parma, va tenir lloc al Teatro Sociale de Rovigo la tarda del 14 d'octubre del mateix any que Enzo amb La Gioconda d'Amilcare Ponchielli..
La carrera Les aparicions van seguir en alguns dels principals teatres italians (Palerm, Nàpols, Gènova, Catània, Costanzi a Roma), en òperes com Manon, Tosca, Mefistofele, La favorita.
El 1917 va començar els seus compromisos a l'estranger (Madrid, Barcelona, Montecarlo, Rio, Buenos Aires) i, després d'haver debutat a Milà al Teatre Lirico la primavera de 1918 amb Lodoletta de Pietro Mascagni, el 19 de novembre del mateix any va debutar a La Scala de Mefistofele, sota la direcció d'Arturo Toscanini. L'any 1919, per primera vegada, va visitar Amèrica del Sud.
El 26 de novembre de 1920 va entrar al Metropolitan de Nova York, de nou amb Mefistofele; va ser un èxit i el director del teatre li va allargar el guió, primer dos mesos més i després quatre anys. L'èxit es va veure afavorit tant per la important apreciació de la comunitat italiana com per la declaració peremptòria d'Enrico Caruso, que va veure en ell el seu successor. El 2 d'agost de 1921 va morir Caruso i la temporada metropolitana, que va inaugurar durant divuit anys, va ser inaugurada aquell any per Gigli amb La traviata. Va ser habitual del "Met" durant més d'una dècada on cantà diverses òperes amb la soprano espanyola Ángeles Ottein, i l'èxit es va estendre a moltes altres ciutats (San Francisco, Filadèlfia, Chicago). En el mateix període va fer una gira per Europa (incloent l'important debut el 27 de maig de 1930 al Covent Garden de Londres a Andrea Chenier) i Amèrica del Sud. Durant els anys 1920 i 1930, Gigli no va tenir rival entre els tenors italians. La seua carrera es va iniciar amb el seu triomf en un concurs internacional realitzat a Parma l'any 1914. miniatura|esquerra|Beniamino Gigli El seu registre de tenor agut de timbre agradable li donava especial qualitat sonora en les parts líriques i de tenor spinto, també a causa de la suavitat, a la potència i a la fluïdesa de les seues interpretacions.
L'any 1932, després de dotze anys consecutius i unes cinc-centes representacions, la col·laboració amb el Metropolitan es va interrompre arran de la reducció de les quotes per la gran crisi econòmica americana i Gigli va tornar a Itàlia, fent del "Teatro dell'Opera de Roma" la seu principal de les seves activitats (retornarà al "Met" només l'any 1939 amb cinc actuacions, entre les quals Aïda). També va ser present, fins a l'esclat de la guerra, a les altres principals ciutats europees (d'especial rellevància el seu debut amb Aida a Viena amb la direcció de Victor de Sabata el 1936) i de nou a Sud-amèrica.
Més tard, amb l'arribada del so, també va aterrar al cinema, fent una sèrie continuada de setze pel·lícules des del 1935 fins a principis dels anys cinquanta, malgrat les òbvies limitacions d'una interpretació fotogènica i més aviat convencional.
Va interpretar una gran quantitat de papers protagonistes, entre els quals cal destacar el de Nemorino en L'elisir d'amore de Donizetti, el del Duc de Màntua en Rigoletto de Verdi, el del cavaller des Grieux en Manon Lescaut de Puccini, i el de Mario Cavaradossi en Tosca, també de Giacomo Puccini.
Després de l'alliberament es va retirar temporalment de l'escena, tornant el 1946, encara capaç d'emocionar el públic malgrat la seva edat ja no verda. Aleshores es va veure obligat per motius de salut (patia de diabetis) a interrompre primer les produccions teatrals i després els concerts, l'últim dels quals, a nivell oficial, va ser al Carnegie Hall de Nova York el 20 d'abril de 1955 i un altre al Constitution Hall de Washington.. va actuar de vegades. amb la seva filla Rina, soprano. Se'l comparava sovint amb Enrico Caruso, i a la definició que de vegades se li donava de "Caruso Secondo" solia respondre que preferia la de "Gigli Primo".
Va estar acompanyat en la seva carrera, des del primer moment, pel seu agent i secretari personal Amedeo Grossi, que amb la seva dona Barbara Gazzera Berardengo també va editar un arxiu monumental, avui guardat al Museu Gigli de Recanati.
Vida privada i mort El 4 d'octubre de 1915 es va casar amb Costanza Cerroni a l'església romana de la Madonna dei Monti. Del matrimoni van néixer els dos fills Rina el 1916, futura soprano de valor, i Enzo el 1919.
El 1932 va conèixer a Lucia Vigarani, amb qui va mantenir una relació secreta de la qual van néixer tres fills: Giovanni el 1940, Gloria el 1942 i Maria Pia el 1944.
Encoratjat pel seu amic Adriano Belli, en els primers mesos de la postguerra Gigli va acudir al Pare Pio de Pietrelcina per demanar consell moral. El frare li va encarregar inicialment que tallés dràsticament qualsevol relació extramatrimonial, després va recomanar que la caritat s'exercés també amb els fills naturals, que de fet tenien la seva part de l'herència.
Va morir als seixanta-set anys a casa seva de via Serchio a Roma, assolit per una aturada cardíaca arran d'una pneumònia. El funeral va tenir lloc a l'església de Santa Maria Addolorata de la plaça Buenos Aires (coneguda com a Piazza Quadrata); està enterrat a la tomba familiar de Recanati.
Des de 1993, la Societat finlandesa Beniamino Gigli atorga el Premi Beniamino Gigli a artistes que realitzen investigacions i estudis musicals sobre aquest gran artista.
Notes vocals i artístiques Per estèril que sigui elaborar un "rànquing" dels principals cantants d'òpera del , no hi ha dubte que la veu de Gigli s'ha de considerar una de les més belles, no només pel que fa al tenor, del segle: homogènia., amb un timbre rar que combinava esmalt i suavitat, molt musical, poc ampli però excepcionalment dotat d'harmònics naturals, encara inconfusibles fins i tot a la primera escolta d'un dels nombrosos discos que va deixar l'artista. Va poder combinar els seus talents naturals amb una tècnica ferotge, en particular en l'emissió "mixta" del falset, en la qual probablement encara es manté insuperable. A nivell interpretatiu, tot i que influenciat, com quasi inevitable, pel gust verístic imperant en aquella època (al qual va afegir una nota característica d'emoció externa), que en molts casos és incompatible amb el gust modern, va prodigar una tensió dramàtica constant, sense mostrar mai fredor ni lliurar-se a la rutina.
miniatura|Busto di Beniamino Gigli a Recanati Va debutar com a tenor líric i graciós al , amb alguna dificultat per controlar completament les notes agudes a tota veu (se sap que en les primeres interpretacions de La Gioconda). va evitar el b bemoll de la tradició al final de la peça més famosa, decebre parcialment el públic), convertint-se ràpidament en l'intèrpret més conegut del donizetti repertori fins després de la Segona Guerra Mundial, amb actuacions memorables, entre d'altres, a L'elisir d'amore i Lucia di Lammermoor. Després es va distingir en el repertori líric de Verdi, decididament d'acord amb la seva vocalitat (La traviata, Rigoletto, Un ballo in maschera), així com en el repertori francès (interpretat aleshores en italià), on destaquen Faust i Manon . Tampoc cal oblidar el Puccini de Bohème, Tosca i, més tard en la seva carrera, Manon Lescaut.
En la segona part de la seva carrera també va abordar les parts vocals més oneroses de Verdi d'''Aïda, Il Trovatore, La forza del destino, destacant també els aspectes amorosos i elegíacs que també estan presents en aquests rols. Aleshores va ser un excel·lent intèrpret del verisme, molt de moda a l'època, distingint-se especialment per Andrea Chénier, Pagliacci i Cavalleria rusticana, gravats sota la batuta del mateix Mascagni.
La seva fama planetària es deu també a les innombrables cançons de saló i romanç, sovint interpretades en pel·lícules, entre les quals cal esmentar almenys la famosíssima No m'oblidis (1935) i Mamma (1940).
Repertori RepertoriRol TítolAutor Don Giovanni Don Giovanni di Manara AlfanoGualtiero Il pirata BelliniPollione Norma BelliniElvino La sonnambula BelliniDon José Carmen BizetFaust Mefistofele BoitoWalter Loreley CatalaniFederico L'Arlesiana CileaMaurizio di Sassonia Adriana Lecouvreur CileaLionetto Ricci Gloria CileaFernando La favorita DonizettiEdgardo Lucia di Lammermoor DonizettiGennaro Lucrezia Borgia DonizettiNemorino L'elisir d'amore DonizettiPoliuto Poliuto DonizettiLionello Marta FlotowAndrea Chénier Andrea Chénier GiordanoLoris Fedora GiordanoGiannetto Malespini La cena delle beffe GiordanoPery Il Guarany GomesFaust Faust GounodRomeo Romeo e Giulietta GounodMylio Le Roi d'Ys LaloCanio Pagliacci LeoncavalloMilio Dufresne Zazà Leoncavallo? Evangelina MarcacciTuriddu Cavalleria rusticana MascagniFritz Kobus L'amico Fritz MascagniOsaka Iris MascagniFlammen Lodoletta MascagniIl piccolo Marat Il piccolo Marat MascagniFolco Isabeau MascagniDes Grieux Manon MassenetVasco de Gama L'africana MeyerbeerAvito L'amore dei tre re MontemezziDon Ottavio Don Giovanni MozartGiovanni Riada Maristella PietriEnzo Grimaldo La Gioconda PonchielliDes Grieux Manon Lescaut PucciniRodolfo La bohème PucciniMario Cavaradossi Tosca PucciniPinkerton Madama Butterfly PucciniRuggero La rondine PucciniBaldo I compagnacci RiccitelliGuglielmo Mignon ThomasDuca di Mantova Rigoletto VerdiManrico Il trovatore VerdiAlfredo Germont La traviata VerdiRiccardo Un ballo in maschera VerdiDon Alvaro La forza del destino VerdiRadames Aïda VerdiFenton Falstaff VerdiLohengrin Lohengrin WagnerPaolo Francesca da Rimini Zandonai
Discografia Gravat a l'estudi Pagliacci, con Iva Pacetti, Mario Basiola, Leone Paci, dir. Franco Ghione - EMI 1934 La bohème, con Licia Albanese, Afro Poli, Tatiana Menotti, Duilio Baronti, dir. Umberto Berrettoni - EMI 1938 Tosca, con Maria Caniglia, Armando Borgioli, dir. Oliviero De Fabritiis - EMI 1938 Messa di requiem, con Maria Caniglia, Ebe Stignani, Ezio Pinza, dir. Tullio Serafin - EMI 1939 Madama Butterfly, con Toti Dal Monte, Mario Basiola, Vittoria Palombini, dir. Oliviero De Fabritiis - EMI 1939 Cavalleria rusticana, con Lina Bruna Rasa, Gino Bechi, dir. Pietro Mascagni - EMI 1940 Andrea Chénier, con Maria Caniglia, Gino Bechi, dir. Oliviero De Fabritiis - EMI 1941 Un ballo in maschera, con Maria Caniglia, Gino Bechi, Fedora Barbieri, dir. Tullio Serafin - EMI 1943 Aida, con Maria Caniglia, Ebe Stignani, Gino Bechi, Tancredi Pasero, dir. Tullio Serafin - EMI 1946