S'han desenvolupat models d'ecologia social (o models socioecològics) per aprofundir en la comprensió de les interrelacions dinàmiques entre diversos factors personals i ambientals.

Els sociòlegs associats a l'Escola de Chicago després de la Primera Guerra Mundial van introduir els models socioecològics als estudis urbans com a reacció a l'àmbit reduït de la majoria de les investigacions dels psicòlegs del desenvolupament. Aquests models fan un pont entre les teories del comportament que se centren en entorns petits i les teories antropològiques.

Introduït com a model conceptual a la dècada del 1970, formalitzat com a teoria a la dècada del 1980 i revisat contínuament per Bronfenbrenner fins a la seva mort el 2005, el marc ecològic per al desenvolupament humà d'Urie Bronfenbrenner aplica models socioecològics al desenvolupament humà. En la seva teoria inicial, Bronfenbrenner va postular que, per entendre el desenvolupament humà, cal tenir en compte tot el sistema ecològic en què es produeix el creixement. En revisions posteriors, Bronfenbrenner va reconèixer la rellevància dels aspectes biològics i genètics de la persona en el desenvolupament humà.

Al nucli del model ecològic de Bronfenbrenner hi ha la composició biològica i psicològica del nen, basada en la història del desenvolupament individual i genètic. Aquest maquillatge continua afectat i modificat per l'entorn físic i social immediat del nen («microsistema»), així com per les interaccions entre els sistemes dins del medi («mesosistemes»). Altres condicions socials, polítiques i econòmiques més àmplies («exosistema») influeixen en l'estructura i la disponibilitat dels microsistemes i en la manera com afecten el nen. Finalment, les condicions socials, polítiques i econòmiques estan influenciades per les creences i actituds generals («macrosistemes») compartides pels membres de la societat [Bukatko i Daehler, 1998].

En els seus termes més simples, la «teoria de sistemes» és la idea que una cosa afecta una altra. La idea bàsica darrere de la teoria de sistemes és que una cosa afecta un altre esdeveniment i l'existència no es produeix en el buit, sinó que en relació amb les circumstàncies canviants els sistemes són dinàmics i, paradoxalment, conserven la seva pròpia integritat mentre s'adapten als canvis inevitables que tenen lloc al seu voltant. El nostre comportament individual i col·lectiu està influenciat per tot, des dels nostres gens fins a l'entorn polític. No és possible entendre completament el nostre desenvolupament i comportament sense tenir en compte tots aquests elements. I de fet, això és el que insisteixen algunes teories del treball social que fem si volem fer intervencions efectives. Darrere d'aquests models hi ha la idea que tot està connectat, tot pot afectar tota la resta. Els sistemes complexos estan formats per moltes parts. No és possible entendre el tot sense reconèixer com els components interactuen, s'afecten i es canvien mútuament. A mesura que les parts interactuen, creen el caràcter i la funció del tot.

Del pensament sistèmic als models socioecològics Un «sistema» es pot definir com una estructura comparativament limitada que consisteix en elements interactius, interrelacionats o interdependents que formen un tot. El «pensament sistèmic» argumenta que l'única manera d'entendre completament una cosa o un fet és entendre les parts en relació amb el tot. Així, el pensament sistèmic, que és el procés d'entendre com les coses s'influeixen mútuament dins d'un tot, és fonamental per als models ecològics. En general, un sistema és una comunitat situada dins d'un entorn. Alguns exemples de sistemes són els sistemes de salut, els sistemes educatius, els sistemes alimentaris i els sistemes econòmics.

A partir dels ecosistemes naturals que es defineixen com la xarxa d'interaccions entre organismes i entre organismes i el seu entorn, l'ecologia social és un marc o conjunt de principis teòrics per comprendre les interrelacions dinàmiques entre diversos factors personals i ambientals. L'ecologia social presta una atenció explícita als contextos socials, institucionals i culturals de les relacions persones-entorn. Aquesta perspectiva posa èmfasi en les múltiples dimensions (per exemple: entorn físic, entorn social i cultural, atributs personals), múltiples nivells (per exemple: individus, grups, organitzacions) i la complexitat de les situacions humanes (per exemple: impacte acumulat dels esdeveniments al llarg del temps). L'ecologia social també incorpora conceptes com la interdependència i l'homeòstasi de la teoria de sistemes per caracteritzar les transaccions recíproques i dinàmiques persona-entorn.

Els «individus» són agents clau en els sistemes ecològics. Des d'una perspectiva ecològica, l'individu és alhora un postulat (una entitat bàsica l'existència de la qual es dona per feta) i una unitat de mesura. Com a postulat, un individu té diverses característiques:

En primer lloc, un individu necessita accedir a un entorn, del qual depèn per al coneixement. En segon lloc, són interdependents amb altres humans; és a dir, sempre forma part d'una població i no pot existir d'una altra manera. En tercer lloc, un individu està limitat en el temps o té un cicle de vida finit. En quart lloc, tenen una tendència innata a preservar i ampliar la vida. En cinquè, tenen capacitat per a la variabilitat del comportament.

Els models ecològics socials són, doncs, aplicables als processos i condicions que regeixen el curs vital del desenvolupament humà en l'entorn real en què viuen els éssers humans. El model ecològic d'Urie Bronfenbrenner per al desenvolupament humà es considera el model ecològic social més reconegut i utilitzat (aplicat al desenvolupament humà). La teoria dels sistemes ecològics considera el desenvolupament d'un nen en el context dels sistemes de relació que formen el seu entorn.

Model ecològic de Bronfenbrenner per al desenvolupament humà miniatura|Il·lustració del model ecològic de Bronfenbrenner per al desenvolupament humà. L'entorn de l'individu està influenciat per cada capa imbricada però per estructures

El model ecològic de Bronfenbrenner per al desenvolupament humà es va introduir per primera vegada a la dècada del 1970 com a model conceptual i es va convertir en un model teòric a la dècada del 1980. Es poden identificar dues fases diferents de la teoria; Bronfenbrenner va afirmar que «és útil distingir dos períodes: el primer que acaba amb la publicació de l'Ecologia del desenvolupament humà (1979), i el segon caracteritzat per una sèrie de treballs que van posar en dubte el model original». La teoria inicial de Bronfenbrenner va il·lustrar la importància del lloc per a aspectes del context, i en la revisió, es va dedicar a l'autocrítica per descomptar el paper que té una persona en el seu propi desenvolupament mentre es centrava massa en el context. Tot i que revisada, alterada i ampliada, el cor de la teoria de Bronfenbrenner segueix sent la interrelació persona-context d'estrès ecològic.

El model ecològic de Bronfenbrenner examina el desenvolupament humà estudiant com els éssers humans creen els entorns específics on viuen. És a dir, l'ésser humà es desenvolupa segons el seu entorn; això pot incloure la societat en el seu conjunt i el període en què viuen, la qual cosa afectarà el comportament i el desenvolupament. Això considera el comportament i el desenvolupament com una relació simbiòtica, per això també es coneix com a «model bioecològic».

Teoria dels sistemes ecològics Bronfenbrenner va fer la seva teoria dels sistemes ecològics per explicar com tot en un nen i l'entorn del nen afecta com creix i es desenvolupa. En la seva teoria original, Bronfenbrenner postulava que, per entendre el desenvolupament humà, cal tenir en compte tot el sistema ecològic en què es produeix el creixement. Aquest sistema està format per cinc subsistemes organitzats socialment que donen suport i guien el desenvolupament humà. Cada sistema depèn de la naturalesa contextual de la vida de la persona i ofereix una diversitat creixent d'opcions i fonts de creixement. A més, dins i entre cada sistema hi ha influències bidireccionals. Aquestes influències bidireccionals impliquen que les relacions tenen un impacte en dues direccions, la que s'allunya de l'individu i la que s'apropa a l'individu.

Com que potencialment tenim accés a aquests subsistemes podem tenir més coneixement social, un major conjunt de possibilitats per a la resolució de problemes d'aprenentatge i accés a noves dimensions de l'autoexploració.

Microsistema El «microsistema» és la capa més propera al nen i conté les estructures amb les quals el nen té contacte directe. El microsistema engloba les relacions i interaccions que un nen té amb el seu entorn immediat o l'entorn que l'afecta com ara la família, l'escola o el barri. A nivell de microsistema, les influències bidireccionals són més fortes i tenen el major impacte en el nen. Tanmateix, les interaccions als nivells exteriors encara poden afectar les estructures internes. Aquest entorn bàsic és el lloc del nen per aprendre inicialment sobre el món. Com a entorn d'aprenentatge més íntim del nen, li ofereix un punt de referència per al món. El microsistema pot proporcionar la peça central nutritiva per al nen o convertir-se en un conjunt inquietant de records. El poder real d'aquest conjunt inicial d'interrelacions amb la família per al nen és el que experimenten en termes de desenvolupament de confiança i mutualitat amb les seves persones significatives. La família és el primer microsistema del nen per aprendre a viure. Les relacions de cura entre el nen i els pares (o altres cuidadors) poden ajudar a influir en una personalitat saludable.

Per exemple, els comportaments d'aferrament dels pares ofereixen als nens la seva primera experiència de creació de confiança.

Mesosistema El «mesosistema» ens mou més enllà de la diada o relació entre dos parts. Els mesosistemes connecten dos o més sistemes en què viuen fills, pares i família. Els mesosistemes proporcionen la connexió entre les estructures del microsistema del nen. Per exemple, la connexió entre el mestre del nen i els seus pares, entre la seva església i el seu barri, cadascun representa mesosistemes.

Exosistema L'«exosistema» defineix el sistema social més ampli en el qual el nen no funciona directament. Les estructures d'aquesta capa afecten el desenvolupament del nen interactuant amb alguna estructura del seu microsistema. Els horaris de treball dels pares o els recursos familiars basats en la comunitat en són exemples. Pot ser que el nen no estigui directament implicat en aquest nivell, però sí que sent la força positiva o negativa implicada amb la interacció amb el seu propi sistema. Els principals exosistemes que influeixen indirectament en els joves a través de la seva família inclouen: l'escola i els companys, el lloc de treball dels pares, les xarxes socials familiars i els contextos comunitaris de barri, la política local i la indústria. Els exosistemes poden ser empoderadors (per exemple: un programa d'atenció infantil d'alta qualitat que beneficia a tota la família) o poden ser degradants (per exemple: l'estrès excessiu en el treball afecta a tota la família). A més, l'absència d'un sistema no el fa menys poderós en una vida. Per exemple, molts nens s'adonen de l'estrès dels llocs de treball dels seus pares sense estar mai físicament en aquests llocs.

Macrosistema