El dirigible és una pel·lícula de 1994 dirigida per Pablo Dotta. Va ser la coproducció uruguaiana amb major pressupost en la història de la cinematografia d'aquest país i també va significar la fallida per a la productora uruguaiana. Va ser la primera pel·lícula uruguaiana a ser presentada en Canes. La crítica la va rebre amb opinions oposades. En 1994 va guanyar el Premi Coral d'Òpera Prima en el Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana i a l'any següent va obtenir el premi a la Millor Música Original al Festival Internacional de Cinema de Cartagena de Indias, però va representar un fracàs de taquilla.
Argument La pel·lícula comença amb la presentació de totes i cadascuna de les productores i productors associats amb lletres blanques en fons negre. En acabar, se sent un tret i apareix una fotografia de Baltasar Brum en sépia al costat d'altres tres homes i un anunci d'una cartellera de cinema de l'estrena d’ «El Dirigible», per Jack Holt. Una veu femenina comença a parlar en off primer en francès i després en castellà mentre per darrere de la imatge de Brum unes mans li fan talls amb un bisturí. S'escolten diversos esbufecs i el grinyol que es produeix en lliscar el tall de l'instrument sobre un vidre. Mentre les mans van retirant els trossos de la foto amb pinces, la veu conta que no va conèixer al seu avi, aficionat a filmar, i que l'últim que va filmar va ser el suïcidi de Brum. La imatge queda totalment en blanc quan es retiren tots els trossos de diari i els títols passen a tenir lletres negres. Encara sense acabar la presentació, apareix una filmació antiga del passatge del dirigible Graf Zeppelin per Montevideo en la dècada de 1930 amb una cançó a cappella, que és l'única part musicalitzada de la introducció. Mentre estan acabant els títols s'escolten novament esbufecs.
Finalment la imatge deixa de ser un camp blanc i apareix un ancià recolzat encenent un cigarret. La veu en off li diu que li va demanar a Onetti a Madrid que li mostrés «la foto» —mentre l'ancià sosté a les seves mans la mateixa imatge tallada en els títols. Quan la narradora parla de la seva entrevista amb l'escriptor, s'enfoquen les expressions facials i especialment els ulls de l'home, que no pronuncia una paraula en tot el segment.
En la següent escena un jove (Marcelo Bouquet) fotocòpia una sèrie de fotografies en sépia que mostren el suïcidi de Brum com si fos una pel·lícula quadre per quadre. La periodista (Laura Schneider) pren fotografies del quiosc i hi entra cercant un traductor de francès. Parlen francès —sense subtitulat— i quan obre la porta per a anar-se entra un corrent d'aire que fa volar les fotocòpies, que es barregen en l'aire. En la següent presa, la periodista està asseguda en un banc de la Plaça Independencia. Al seu costat, una senyora gran recita els primers versos del poema «El inefable», de Delmira Agustini. Quan la protagonista s'aixeca i s'allunya, els coloms volen i fan un efecte similar al de les fotocòpies de l'escena anterior, alhora que es sent la mateixa cortina musical que en els títols.
A l'interior d'un automòbil, l'inspector Carrizo (Ricardo Espalter) infla un globus blanc que es rebenta quan la periodista treu el cap per la finestreta per a demanar-li l'hora, la qual cosa produeix un so similar al del tret d'obertura. La protagonista s'allunya per a fer una trucada des d'una cabina telefònica —que el policia pot escoltar a través de la ràdio policial. Li pren una fotografia al telèfon i se’n va. El traductor surt d'un ascensor i es troba amb la jove que és assetjada per un núvol de periodistes que li pregunten sobre Onetti. 4espon mitjançant traducció simultània. A la fi de l'entrevista ambdós corren cap a un ascensor, i els pot sentir conversant en francès mentre s'il·lumina el pou de l'ascensor a mesura que baixa.
En una escena filmada en sépia, es veu l'interior d'un taxi que recorre la ciutat. La veu en off diu que «va tornar per a trobar la imatge que li falta d'aquesta història». El taxista li indica quin és el Palau Excepte i li pregunta si filma. La pantalla es posa en blanc. Apareix un braç que corre una cortina sépia. L'inspector està agenollat en el sòl, prenent una mostra. Ingressa el traductor, vestit sol amb un vaquers. L'inspector li diu que no toqui res i es posa a inflar un globus blanc enfront de la finestra, que deixa anar i es desinfla. Ha d'investigar un robatori en el quiosc, però en el seu lloc li pregunta al traductor què és el que ha passat, al que el jove respon «I jo què sé… Vostè és el policia no?» L'inspector aconsella al jove sobre com cremar el quiosc i després comença a parlar incoherències sobre «El Moco». L'aigua de la pluja d'un bany mulla la pantalla, revelant-se que en realitat l'escena transcorria darrere del vidre de la dutxa en la qual la periodista prenia un bany, la qual cosa es posa més en evidència quan es realitza una presa de la protagonista completament nua. Un home de túnica blanca s'agenolla en el mateix lloc en el qual estava el detectiu, revelant-se que l'evidència era una mostra de matèria fecal deixada en el sòl. La fa olor, toca i se l'emporta a la boca. Li diu al traductor —ja vestit— que és freqüent que els delinqüents a més de robar facin altres danys com defecar. Li promet al seu amic que l'ajudarà a trobar al lladre, de qui diu que és «un gurí mal menjat». Tota l'escena transcorre davant de la banyera mentre la protagonista es dutxa. En finalitzar s'asseca el cabell i la pantalla es posa en blanc. El traductor és alçat pel pou d'un ascensor dins d'un pneumàtic fins al sostre d'un edifici, on s'entrevista amb un grup d'adolescents liderats per «El Moco». El traductor li pregunta per la càmera de la periodista i l'adolescent pretén negociar-la a canvi de diners. Com el traductor no té els diners, es retira.
En una altra escena de sépia dins del taxi mostrant la rambla, la veu en off esmenta els rius que limiten a l'Uruguai i que en aquest moment el Riu de la Plata no es veu però que està darrere de la boirina. La pantalla es posa en blanc i passa a la llum de la fotocopiadora del quiosc on està el traductor, mentre que una veu anuncia un espectacle en el Palau Excepte. La periodista pren l'ascensor (on hi ha un ascensorista), i mentre baixa l'ascensor la periodista comença a sentir un soroll molt agut i es tapa una oïda. Quan surt de l'ascensor, està en un saló on hi ha gots tirats mentre s'escolta la veu que anunciava l'espectacle. Allí la periodista es troba amb un empassafocs en un escenari posant les seves coses en un maletí. La periodista li diu alguna cosa en francès i l'empassafocs baixa de l'escenari (fent so similar al del tret d'obertura) i acompanya a la periodista. Tots dos espien a un bomber borratxo rentant el pis amb la mànega. En aquest moment una banda d'adolescents xinesos el molesten i se’n van. L'inspector Carrizo apareix amb un globus blanc a la mà i li pregunta al bomber si ha vist a «El Moco» i aquest respon que no. Carrizo li pregunta si no li feia vergonya estar borratxo amb l'uniforme i el bomber li respon si no li feia vergonya caminar amb un globus d'aniversari, al que Carrizo respon que els col·lecciona i es retira. Sense canviar d'escena, l'empassafocs apareix llançant focs amb una bengala i la periodista el mira sorpresa. En això apareix el traductor i el bomber els fa fora dient que no es pot jugar amb foc.
Antecedents Va ser la primera pel·lícula uruguaiana a ser presentada a Canes, anunciada com «la primera pel·lícula del cinema uruguaià», encara que de fet s'havien produït altres pel·lícules ja des de 1898 però a causa de la no existència d'una indústria filmogràfica pròpia ni produccions estables, es perdien els antecedents dels treballs anteriors.
Repartiment principal 150px|miniatura|Ricardo Espalter, interpreta a l'inspector de policia.
Actor/actriu Personatge Laura Schneider Maude (periodista francesa jove bonica i seductora) Marcelo Bouquet Traductor Eduardo Miglionico Julio (veterinari) Gonzalo Cardozo El MocoRicardo Espalter Inspector CarrizoLuis Aranovsky Empassafoc
Preproducció Finançament i suport Dotta i Besuievsky van realitzar Tahití, un curtmetratge que va cridar l'atenció d'un directiu de Channel 4 de Londres, qui es va interessar en el seu treball. Van decidir treballar junts en un projecte en el qual el canal anglès seria coproductor, filmat en 35 mm pels requeriments internacionals, encara que a l'Uruguai no s'utilitzava des de la dècada de 1960 excepte per a alguns curts publicitaris. Dotta i Besuievski van crear la productora Nubes, Imágenes en Movimiento i cercaren més suport. En el procés d'aconseguir finançament, diverses empreses es van retirar de la producció i van ingressar noves.
La Fundació Rockefeller amb la Fundació MacArthur de partenaire li va atorgar una de les vint beques del Programa Intercultural de Film i Vídeo per a Projectes Experimentals. Va ser la primera vegada que es lliuraven beques fora dels Estats Units. Sobre aquest tema el president de la Fundació Rockefeller va dir que «molt sovint films importants no són fets perquè els realitzadors manquen de suport financer. Els nostres premis confirmen una vegada més la comesa de la Fundació de promoure el talent dels artistes audiovisuals els treballs dels quals exploren els llegats de la diversitat cultural aquí i a Llatinoamèrica.»
Després de la beca de la Fundació Rockefeller, van aconseguir el suport internacional de l'Institut Cubà d'Art i Indústria Cinematogràfiques i el Centre de Capacitació Cinematogràfica (Estudios Churubusco, Mèxic), i el nacional de la Fundació Banc de Boston, Federal Express i les ambaixades de França i Mèxic. La pel·lícula va ser declarada a més «d'interès nacional» pel Ministeri de Turisme i el Ministeri d'Educació i Cultura i afavorida per la Intendència Municipal de Montevideo.
Guió Segons Martínez y Zapiola, «Cal raonar que en algun moment del procés, Dotta va perdre el control».
Elecció del repartiment Besuievsky i Dotta van seleccionar a Eduardo Migliónico per a representar al veterinari Julio, a Ricardo Espalter com el policia i a Marcelo Bouquet com el traductor, qui hagué de viatjar des de Mèxic per a poder filmar. El paper femení va ser l'últim a omplir-se perquè malgrat audicionar a més de cinquanta actrius tant a Montevideo com a Buenos Aires cap omplia les expectatives del director i la productora. Finalment van triar Laura Schneider, una model uruguaiana de vint-i-dos anys que treballava per a Valentino a Montevideo i Elite a Nova York. Schneider va haver de prendre classes intensives de francès per a preparar-se per al rodatge que va començar el 2 de novembre de 1992, a penes dues setmanes després de ser seleccionada.
Producció El dirigible va ser la tesi de Pablo Dotta. La productora Mariela Besuievsky comenta: «L'experiència va ser increïble. La vaig produir de cap a cap; vaig buscar el finançament i la vaig promoure després de realitzada. Va ser la meva gran escola i una experiència molt removedora, perquè en aquest moment fer audiovisual a l'Uruguai era bastant difícil.»
Banda sonora La musicalització de la pel·lícula va estar a càrrec de Fernando Cabrera, que el va gravar en l'estudi situat al soterrani del matrimoni d'artistes Washington Carrasco i Cristina Fernández. De música popular i titulat Música para El dirigible, va obtenir el primer premi a la millor música en el Festival Internacional de Cinema de Cartagena de Indias, el 1995.
«Tiroleses» és una al·lusió al Palau Salvo, edifici simbòlic de Montevideo sobre el que va sobrevolar el Graf Zeppelin els dies 29 i 30 de juny de 1934.«Santa María» i «Santa María Para Rato» fan referència directa a la ciutat imaginada per Onetti.