Viri Nicòmac Flavià (en ) va ser un historiador, polític i militar romà de l'Imperi Romà d'Occident.
Pagà i amic íntim de Quint Aureli Símmac, va ser prefecte del pretori d'Itàlia del 390 al 392 durant el regnat de Valentinià II (r. 371-392). Sota l'usurpador Eugeni (392–394), Flavià va continuar al càrrec de prefecte del pretori (393–394) i fou nomenat cònsol el 394 (reconegut només dins del territori d'Eugeni). Després de la mort d'Eugeni a la batalla del Frígid, Flavià es va suïcidar.
Biografia Nicòmac Flavià va néixer l'any 334 i pertanyia als Nicomachi, una família influent de rang senatorial. El seu pare era Volusi Venust, i va tenir un fill també anomenat Nicòmac Flavià i potser un altre fill anomenat Venust; també era avi d'Api Nicòmac Dextre i de Gal·la.Macrobi, Saturnalia, 5.13; CIL, VI, 1783; Quint Aureli Símmac, Epistulae, vi.32.
El seu cursus honorum es pot reconstruir a partir de dues inscripcions: una (CIL, VI, 1782) feta pel marit de la seva neta Gal·la, Quint Fabià Memmi Símmac, i probablement inscrita el 394; l'altra (CIL, VI, 1783) prové de la base d'una estàtua erigida el 431 al Fòrum de Trajà pel seu nebot Api Nicòmac Dexter, per celebrar la memòria del seu avi després de la seva restauració pels emperadors regnants.O'Donnell; Jones.
Va ser qüestor, pretor i pontífex maior en dates indeterminades. L'any 364/365 va exercir el càrrec de consularis (governador) de Sicília,En aquest període va rebre dues cartes de Quint Aureli Símmac, Epistulae ii.4 i ii.27 (aquesta última en acabar el seu mandat) vicari d'Àfrica del 376 al 377En aquest càrrec va rebre la llei XVI 6.2. recollida al Codi Teodosià. Durant el seu càrrec com a vicari d'Àfrica va rebre una llei contra el donatisme;Aquesta llei (Codex Theodosianus xvi.6.2, del 17 d'Octubre del 377) està dirigida a "Florianus vicarius of Asia", però el seu contingut la connecta clarament amb Àfrica, on eren presents els donatistes (O'Donnell; Jones). devia prendre partit per ells, ja que l'any 405 Agustí d'Hipona el confon amb un donatista.Agustí d'Hipona, Epistulae 87.8. Exercint aquest càrrec, juntament amb Decimi Hilarià Hesperi, va dirigir una investigació al voltant d'un escàndol que implicava la ciutat de Leptis Magna, però les seves conclusions, incloses en un informe, van exonerar els ciutadans dels càrrecs;Ammià Marcel·lí, xxviii.6.28. posteriorment, els ciutadans de Leptis Magna li van erigir una estàtua.Inscriptions of Roman Tripolitania, 475 (erigida el 377/378).
Posteriorment fou nomenat per Teodosi I (r. 378-395) quaestor sacri palatii a Constantinoble, més precisament quaestor aulae divi Theodosii,CIL VI, 1783. tenint així la tasca de formular lleis per a l'emperador Teodosi. Segons O'Donnel del 381 al 383 i segons Martindale et alii el 389-390.En aquest càrrec rep la carta de Quint Aureli Símmac, Epistulae ii.8 Un cop finalitzat el seu mandat va tornar a Itàlia, un cop reinstaurat al tron Valentinià II després d'aixafada la usurpació de Magne Màxim (r. 383.388), on Teodosi, el va nomenar prefecte del pretori d'Itàlia i d'Il·líria, càrrec que el va convertir en un dels funcionaris civils més poderosos de l'Imperi. No es pot descartar que la carrera de Flavià, i en particular el favor del qual gaudia amb Teodosi, fos degut al desig de l'emperador de mantenir bones relacions amb el partit pagà, fort en cercles aristocràtics i senatorials a Roma, que era hostil a la política de l'emperador cristià, i del qual Flavià era un dels màxims representants.
El 392, Nicòmac Flavià havia estat prefecte del pretori d'Itàlia i d'Il·líria durant dos anys, quan l'emperador de l'Imperi Romà d'Occident, Valentinià II, va morir, ja sigui assassinat o suïcidant-se (15 de maig). El seu magister militum, i autèntic dirigent de l'Imperi, Arbogast, amb qui havia tingut un llarg conflicte, va quedar sota sospita de ser-ne el causant. Tan bon punt va saber de la mort de Valentinià, l'emperador oriental Teodosi I va nomenar un altre prefecte del pretori d'Il·líria, Apodemi, que també va rebre la prefectura del pretori d'Àfrica a finals del 392/principis del 393. Arbogast, preveient un atac de Teodosi, va col·locar un usurpador, Eugeni, com a emperador de la part occidental. Tan bon punt Eugeni va entrar a Itàlia (la seva coronació havia estat a Lió el 22 d'agost del 393), Flavià va anar a veure'l i va ser nomenat prefecte del pretori per segona vegada; el seu paper clau dins de l'administració d'Eugeni es va confirmar amb l'elecció de Flavià al consolat del 394 sense un col·lega (aquest càrrec només es va reconèixer dins del territori d'Eugeni).
Hi ha un altre aspecte important de l'activitat de Flavià sota Eugeni, el que sovint es coneix com el "renaixement pagà". Eugeni era cristià, però va triar diversos aristòcrates pagans com a aliats seus. Flavià va aprofitar l'oportunitat i va renovar les cerimònies públiques de la religió romana, sense l'oposició d'Eugeni, que va ser, per aquesta raó, renyat per Ambròs, bisbe de Milà. La propaganda teodosiana primer i les fonts cristianes més tard van presentar la lluita entre Teodosi i Eugeni com una lluita de la fe cristiana contra un paganisme persistent: per aquesta raó, els actes religiosos de Flavià s'han interpretat com un renaixement pagà recolzat, o si més no permès, per Eugeni; un exemple típic és l'episodi de la Vita Ambrosii de Pau el Diaca,Pau el Diaca, Vita Ambrosii, 31.2. en què Flavià i Arbogast, sortint de Milà per enfrontar-se amb l'exèrcit de Teodosi, prometen destruir la basílica de la ciutat i allistar el clergat cristià a l'exèrcit després del seu retorn victoriós. Els historiadors moderns creuen que no hi va haver aquest "renaixement pagà", sinó que Flavià va aprofitar un buit de poder (tant en política com en religió, ja que en aquell moment no hi havia una figura cristiana poderosa) per donar suport a la religió romana, però sense cap pla per part d'Eugeni.Neil B. McLynn, Ambrose of Milan: Church and Court in a Christian Capital, University of California Press, 1994, ISBN 0-520-08461-6, p. 350-354.
La restauració del culte als antics déus, recolzada per Flavià, va ser òbviament oposada pels cristians: hi ha un conegut Carmen adversus Flavianum, que acusa el polític pagà d'haver practicat les "ridícules" Amburbalia, Isia, Megalesia i Floralia.Lanciani, p. 169. Flavià, de fet, va practicar públicament i oficialment una sèrie de cerimònies paganes que no s'havien celebrat durant molt de temps. Va començar amb el sacrifici del lustrum o amburbium de Roma, que s'havia celebrat per última vegada en temps d'Aurelià (r. 270-275), quan la ciutat, amenaçada pels alamans, va ser defensada per l'erecció de les Muralles Aurelianes. Isaïes lamentava haver vist una processó fúnebre feta per Flavi i els seus partidaris que, amb el cap rapat, llargues túniques de llana sense tenyir i amb cinocèfals a la mà, lamentaven la mort d'Osiris. També va celebrar les Megalèsies, en nom de Cíbele, amb el baptisme de la sang dels fidels i una processó de l'estàtua de la deessa; finalment van arribar les Floràlies, que, a causa de la dansa salvatge que les caracteritzava, ara es consideraven indecents. Fins i tot els preparatius militars per a l'enfrontament amb l'exèrcit de Teodosi es van caracteritzar per l'antiga religió: el làbar de Constantí I va ser substituït per l'efígie d'Hèrcules l'Invicte, mentre que es van col·locar estàtues de Júpiter als passos alpins pels quals havia de passar l'exèrcit de Teodosi.Lanciani, p. 174.
Flavià va animar Eugeni a la seva lluita contra Teodosi, al·legant que els sacrificis havien indicat la victòria en la guerra imminent. Tanmateix, Eugeni i Arbogast van morir a la batalla decisiva del Frígid contra l'exèrcit de Teodosi (5 de setembre del 394); pocs dies després, Flavià es va suïcidar als seixanta anys.Sozomen, vii.22.
Damnatio Memoriae i rehabilitació Els fills i successors de Teodosi, Honori i Arcadi, van promulgar una llei el maig del 395 que indultava els partidaris d'Eugeni, però alhora condemnava Flavià a una forma reduïda de damnatio memoriae, que incloïa, entre altres coses, la revocació del seu consolat de l'any anterior.Codex Theodosianus, XV.14.9. La mesura del maig del 395 exigia que els fills dels condemnats renunciessin a la seva fe pagana a canvi de la fe cristiana.Ambròs de Milà, De obitu Theodosii, iv. Aquesta abjuració va permetre als descendents de Flavià ocupar càrrecs importants en l'administració imperial: el fill de Flavià, també anomenat Nicòmac Flavià, es va convertir en prefecte del pretori d'Itàlia, Àfrica i d'Il·líria el 431 i el nét de Flavià, l'influent senador Api Nicòmac Dextre, va ocupar càrrecs públics. Va ser el mateix Dexter qui, el 431, es va valer del suport dels influents cercles senatorials als quals pertanyia per aconseguir que el seu avi fos rehabilitat públicament. Es va erigir una estàtua a Flavià, la dedicatòria del qual explicava que Flavià sempre havia estat estimat per l'emperador Teodosi, i que la mesura de damnatio s'havia d'atribuir a persones envejoses, i no als emperadors.
L'Aristocràcia pagana senatorial miniatura|El díptic de Nicòmac i Símmac; la fulla esquerra és al Musée National du Moyen Âge, Paris, la dreta al Victoria and Albert Museum a Londres. Flavià pertanyia al cercle pagà que també incloïa Veti Agori Pretextat i Quint Aureli Símmac. Aquest cercle va ser al centre del moviment pagà de finals del segle IV i, en particular a través de l'obra de les famílies Nicomachi i Symmachi, a qui s'atribueix la preservació fins als temps moderns de les obres de diversos autors pagans, com ara Livi, Marcial i Apuleu.Oliver Taplin, Literature in the Greek and Roman Worlds: A New Perspective, Oxford University Press, 2000, ISBN 0-19-210020-3, p. 537.Codex Vaticanus lat. 3225; Vergilius Vaticanusː Nicomachus Flavianus vir clarissimus III praefectus urbis emendavi (fine libro VI), Emendavi Nicomachus Flavianus vir clarissimus ter praefectus urbis apud Hennam (fine libro VII).
La relació entre els Nicòmacs i els Simmacs es va enfortir a través de casaments: el 393/394 el fill de Flavià, Nicòmac Flavià, es va casar amb Gal·la, filla de Quint Aureli Símmac, el fill del qual, Quint Fabi Memmi Símmac, es va casar el 401 amb una neta de Flavià. El vincle entre les dues famílies es va celebrar, ja fos amb motiu d'un dels dos casaments o amb motiu d'una aprovació conjunta d'oficis religiosos, amb l'emissió d'un díptic, una fulla es titula Nicomachorum i l'altre Symmachorum.Serena Ensoli, Eugenio La Rocca, Aurea Roma. Dalla città pagana alla città cristiana, L'ERMA di BRETSCHNEIDER, 2000, ISBN 88-8265-126-6, p. 467.
Pretextat, Símmac i Flavià són els personatges principals de les Saturnals de Macrobi, escrites al segle V però ambientades en les vacances d'estiu de l'any 384; l'autor descriu els líders del moviment pagà que acullen al seu torn diferents intel·lectuals pagans per discutir assumptes filosòfics i religiosos.
Obra literària