El papa Climent XIII (llatí: Clemens PP. XIII, nascut Carlo della Torre di Rezzonico; Venècia , 7 de març de 1693 – Roma , 2 de febrer de 1769 ) va ser el 248è bisbe de Roma i papa de l'Església catòlica, des de 1758 fins a la seva mort.
Biografia Va néixer a Venècia el 7 de març de 1693 de nobles patricis de la Sereníssima: Giovanni Battista della Torre di Rezzonico i Vittoria Barbarigo. Els Rezzonico eren en realitat originaris del poble del mateix nom del llac Como; la seva filial s'havia establert a Venècia el 1640; allà el seu pare i el seu oncle, enriquits gràcies al comerç, el 1687 havien aconseguit comprar la inscripció al Llibre d'Or de la noblesa veneciana per cent mil ducats.Clemente XIII in "Enciclopedia dei Papi"
Carlo va ser educat pels jesuïtes a Bolonya, al col·legi de Sant Francesc Xavier. Tornat a Venècia, va estudiar teologia dogmàtica i jurisprudència. Es va graduar a la Universitat de Pàdua in utroque iure el 30 de setembre de 1713. Havent arribat als 21 anys, va obtenir la custòdia in commendam de l'abadia de Summaga. Després es va traslladar a Roma, on va exercir l'advocacia sota la direcció de Giacomo Lanfredini (un famós advocat a l'època, més tard creat cardenal). Les frases que va escriure es van publicar l'any 1759 en tres volums (Decisiones S. Rotae Romanae coram R.P.D.C. Rezzonico, Romae 1759).
El 28 de maig de 1716 ingressà a la prelatura, el primer rang de la seva carrera dins la cúria romana. El 23 de desembre de 1731 va rebre les ordes sagrats.
Va ser creat cardenal per Climent XII l'any 1737, gràcies al suport decisiu de Neri Corsini, que va professar ser amic de l'aspirant cardenal. El 1743 va ser nomenat bisbe de Pàdua, càrrec que va ocupar fins a la seva elecció al tron pontifici.
esquerra|miniatura|Zona veneciana - Retrat del bisbe Rezzonico - Palau Episcopal - Pàdua Ja abans de prendre possessió de la diòcesi, Rezzonico va enviar una carta pastoral plena de bones intencions d'acord amb els dictats del Concili de Trento. Inspirant-se en sant Carles Borromeu i sant Gregori Barbarigo, s'ocupà amb gran fervor de la cura de les ànimes, realitzant nombroses visites pastorals i recomanant al clergat el comportament i la sobrietat adequades als eclesiàstics. La conducta del bisbe, dictada pel zel pur i cristià, va ser recompensada amb el sobrenom de "el sant" pels paduans, que el comparaven amb el patró de la ciutat, sant Antoni.Claudio Rendina, I Papi - storia e segreti, p. 735 El resultat més que positiu també va ser comentat pel papa Benet XIV, a qui succeirà:
El bisbe va convocar un sínode diocesà i va fer restaurar el seminari. Va tenir un important paper de mediació entre la República de Venècia i l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en la qüestió d'Aquileia (la disputa sobre els límits del Patriarcat, és a dir, fins a on el Patriarcat exercia la seva jurisdicció). Aquileia era la seu del Patriarcat i la ciutat era un feu imperial. El bisbe, però, residia a Udine, és a dir, a la República de Venècia. Segons l'emperador, el bisbe hauria d'haver residit a Aquileia. La Sereníssima es va oposar decididament a aquesta solució i, en canvi, va defensar la supressió del Patriarcat i la seva substitució per una càtedra episcopal que s'erigís a Udine. Rezzonico va ser escollit per Venècia per actuar com a mediador entre l'Església i l'ambaixador austríac. Les negociacions van durar dos anys (1749-1751), al final dels quals la Santa Seu va decidir suprimir el Patriarcat i crear dos nous bisbats, un a Udine i un altre a Gorizia (bulla del 6 de juliol de 1751).
Carlo Rezzonico va participar en dos conclaves: el de 1740 i el de 1758, que el va veure elegit.
Historial de tasques 28 de maig de 1716: és Protonotari dels participants; 21 de maig de 1716 – 12 de juliol de 1721: governador de Rieti (nomenament de Climent XI); 12 de juliol de 1721: és governador de Fano; 1723 : és membre del Sagrat Consell (nomenament d'Innocenci XIII); 1729: és auditor venecià a la Sacra Rota; 20 de desembre de 1737 : és cardenal diaca; el 27 de gener de 1738 va assumir el títol de San Nicola in Carcere; Durant el seu cardenalat va ser membre de diverses Congregacions: del Sagrat Consell, "de Propaganda Fide", de la Visita Apostòlica, dels Bisbes i Regulars i de la Fàbrica de Sant Pere; 11 de març de 1743 – 6 de juliol de 1758: bisbe de Pàdua (consagrat bisbe el 19 de març de 1743 per Benet XIV); 15 de maig de 1747 - 17 de febrer de 1755: opta pel títol presbiteral de Santa Maria in Ara Coeli; 17 de febrer de 1755 – 6 de juliol de 1758: opta pel títol de San Marco; 6 de juliol de 1758: elegit pontífex romà.
El conclave de 1758 miniatura|Retrat conservat als Museus Vaticans
El conclave va començar el 15 de maig i va durar poc menys de dos mesos. El ple del col·legi de cardenals estava format per 47 cardenals. Només 27 cardenals van ser presents a la primera ronda. En l'última votació van participar 44 cardenals. El rei francès Lluís XV, a petició del cardenal Paul d'Albert de Luynes, va vetar Carlo Alberto Guidobono Cavalchini.
Climent XIII va ser elegit papa el 6 de juliol de 1758 al Palau Apostòlic i va ser consagrat pel cardenal Alessandro Albani el 16 de juliol.
Dos retrats del nou pontífex elegit, respectivament assegut al tron i al seu estudi, van ser pintats per Anton Raphael Mengs.
Tan bon punt la seva mare es va assabentar de la nominació del seu fill com a papa, va morir d'emoció el 8 de juliol.
El pontificat Relacions amb les institucions de l'Església Cúria romana Secretari d'Etat: Ludovico Maria Torriggiani (1758-1769) Cambra Apostòlica: Camarlenc: Girolamo Colonna di Sciarra (1756-1763), Carlo Rezzonico (1763-1799) Tresorer: Nicola Perrelli (1753 – novembre 1759), Saverio Canale (1760 – 21 de juliol de 1766), Giovanni Angelo Braschi(1766 - 1773) Congregacions: Inquisició: Neri Maria Corsini (1753-1770) Ritus: Fortunato Tamburini (1747-1761), Giuseppe Maria Feroni (1761-1767), Flavio Chigi (1768-1771) Índex: Antonio Andrea Galli (1756 ? - 1767), ... Concili: Clemente Argenvilliers (1757-1758), Ferdinando Maria de' Rossi (1759-1775) Bon govern: Giorgio Doria (1754-1759), Federico Lante della Rovere (1759-1773) Bisbes: Carlo Alberto Guidobono Cavalchini (1748-1774) Consulta: Tribunals de la Cúria: Penitencier Major: Antonio Andrea Galli (1755-1767), Giovanni Carlo Boschi (1767 - 1773) Prefecte de la Signatura Apostòlica: Degà de la Rota Romana: …, Bartolomeo Olivazzi (1765 - 1769) Vicari per la diòcesi de Roma: Giovanni Antonio Guadagni (1732-1759), Antonio Maria Erba Odescalchi (1759-1762), Marcantonio Colonna (1762-1793) Companyia de Jesús esquerra|miniatura|252x252px|Sebastião José de Carvalho e Melo, també conegut com el marquès de Pombal, va ser l'oponent més formidable dels jesuïtes al tauler d'escacs europeu.
El predecessor Benet XIV havia estat testimoni de l'augment de diverses controvèrsies a Europa sobre la Companyia de Jesús en els seus últims anys. El clima contra els jesuïtes va empitjorar durant el pontificat clementí. El 3 de setembre de 1758 va tenir lloc a Lisboa un atac fallit contra el rei de Portugal Josep I. L'any següent els jesuïtes, acusats d'haver complotat contra el rei, foren expulsats del país lusità (16 de setembre de 1759).Franco Savelli, Il meridione d'Italia Borbone di fine '700. El pontífex va expressar la seva oposició i va convocar l'ambaixador portuguès a la Santa Seu, però el rei de Portugal al seu torn va convocar el nunci Filippo Acciaiuoli, ordenant-li que tornés a Roma. Les relacions diplomàtiques entre la Santa Seu i Portugal es van trencar.
A França, el Parlament de París va iniciar la pressió per obtenir l'expulsió dels jesuïtes a la primavera de 1761 i va publicar extractes dels escrits jesuïtes, els Extraits des assertions que, mutilats i extrets de context, certament van proporcionar munició als opositors a la jesuïtes. Tot i que una congregació de bisbes reunida a París el desembre de 1761 va recomanar cap acció, Lluís XV va emetre una ordre reial que permetia que la Companyia romangués al regne, sempre que certs canvis essencialment liberalitzadors dins de la institució satisfessin el Parlament, amb un vicari general dels jesuïtes francesos. qui havia de ser independent del General a Roma. A larrêt del 2 d'agost de 1762, amb el qual el Parlament va suprimir els jesuïtes a França, imposant condicions inacceptables, Climent va respondre amb una protesta contra la invasió dels drets de l'Església, i va anul·lar larrêt. Quan el papa va anul·lar la decisió del Parlament, la política francesa va ressentir la intervenció de Roma en els afers interns del país. L'1 de desembre de 1764 l'activitat dels jesuïtes va ser prohibida a tota França per decret de Lluís XV. El 7 de gener de 1765 Climent XIII va publicar la butlla Apostolicum pascendi munus on confirmava el suport de l'Església a la Companyia de Jesús.
El 3 d'abril de 1767 els jesuïtes foren desterrats d'Espanya, el 3 de novembre del mateix any del Regne de Nàpols. A Espanya totes les cases dels jesuïtes foren envoltades, els ocupants detinguts i embarcats amb la roba que portaven, en vaixells amb destinació a Civitavecchia.Guido Sommavilla, La compagnia di Gesù, Milano, Rizzoli, 1985, p. 153-155.
Els jesuïtes expulsats de França i Espanya van ser acollits pel rei de Prússia Frederic II al seu estat. Gràcies també al compromís dels jesuïtes, Prússia va ser la primera nació a organitzar l'educació en tres cicles (primària, secundària i superior) i a introduir l'ensenyament obligatori.
Esglésies de ritu oriental L'any 1760 el pontífex va ser cridat per resoldre una polèmica al si de l'Església grega catòlica melquita: el sínode local havia elegit Michel Jawhar, Basilian Salvatorian, el besnet del difunt patriarca Ciril VI Tanas, patriarca d'Antioquia dels Melquites. Però els soarites basilians van protestar contra les eleccions, impugnant-ne la legitimitat. Climent XIII va anul·lar l'elecció de Jawhar i l'1 d'agost de 1760 va nomenar el soarita Maximus II Hakim com a patriarca en el seu lloc .
Ordres i congregacions monàstiques Amb una butlla del 18 de gener de 1766 va erigir el monestir de Monte Oliveto Maggiore en una abadia territorial (és a dir, el va declarar exempt de qualsevol jurisdicció) . El 1769, a petició del duc de Mòdena, va suprimir el monestir de NonantolaL'activitat monàstica va ser restaurada per Pius VII (1800-1823). El 1753 el pontífex va aprovar la congregació dels antonians armenis i els va regalar el palau Cesi L'any 1760 va finançar les obres de construcció de la nova seu de la congregació dels Pius Obrers Catequistes Rurals.
Decisions sobre qüestions doctrinals El 2 de desembre de 1758 va condemnar l'obra Histoire du Peuple de Dieu d'Isaac-Joseph Berruyer, inclosa a l'Índex de llibres prohibits; El 5 de març de 1759 va condemnar la ja famosa Encyclopédie, amb l'addició d'una excomunió per als seus lectors. El 3 de setembre de 1759, el papa Climent XIII va advertir a tots els catòlics propietaris de l'obra: si no la feien cremar per cap sacerdot, incorrerien en excomunió; El mateix any, De l'Esprit de Claude-Adrien Helvétius també va ser inclosa a l'Índex ; El 27 de febrer de 1764 va condemnar l'obra De statu ecclesiae et legitimate potestate romani pontificis del canonista alemany Justinus Febronius, el sistema de pensament del qual s'anomenava febronianisme. Febronius considerava el papa no com el cim de l'Església, sinó com un "primer entre iguals" ” (primus inter pares);Febronio firmò la propria ritrattazione nel 1778 davanti ai nunzi di Colonia e Vienna. El 25 de novembre de 1766, el pontífex publica l'encíclica Christianae Reipublicae amb la qual condemna totes les publicacions que no s'ajusten al dogma catòlic.
Decisions sobre qüestions litúrgiques El febrer de 1765 Climent XIII va autoritzar el culte litúrgic al Sagrat Cor de Jesús per a tota Polònia i per a l'Arxiconfraria romana de Sant Teodor;