La Sinfonietta núm. 1, op. 41, va ser composta per Mieczysław Weinberg durant el mes de març de 1948 i estrenada el 13 de novembre del mateix any per l'orquestra de la Societat Filharmònica de Kíev dirigida per Natan Rakhlin. Té una durada aproximada de 23 minuts.

Moviments I Allegro risoluto II Lento III Allegretto IV Vivace

Origen i context Pocs treballs de Weinberg han generat tantes especulacions i polèmiques com la seva Sinfonietta núm. 1. Composta ràpidament al març del 1948, en menys de trenta dies, l’obra portava inicialment una dedicatòria a l’Amistat dels Pobles de l’URSS (Druzh-be narodov SSSR) i una cita destacada del seu sogre, Solomon Mikhóels, referida a la igualtat de drets dels jueus a Rússia. Segons va explicar anys després la seva esposa Natalia Vovsi Mikhóels, Weinberg volia denunciar, a través d’aquesta dedicatòria, l’assassinat de Mikhóels, defensant que ningú no hauria de morir per la seva identitat jueva. No obstant això, quan la partitura es va publicar, tant el lema com la cita de 60 paraules van desaparèixer. Hi constava originalment: «Als camps de kolkhoz també va començar a sonar una cançó jueva; no una cançó del passat, plena de tristesa i desgràcia, sinó una nova i feliç cançó de creació i treball.»

La interpretació que Natalia fa d’aquesta dedicatòria pot no ser del tot fiable. Les paraules de Mikhóels tenen un to clarament propagandístic, fidel al llenguatge soviètic de l’època, i no es pot descartar que Weinberg les incorporés com a gest d’adaptació al règim. Dit això, és cert que el record dels èxits col·lectius dels kolkhoz jueus a Crimea encara era viu, i potser tant Mikhóels com Weinberg hi creien realment. Una altra possibilitat és que el compositor jugues amb l’ambigüitat: oferir un emblema oficialment acceptable —una obra de sabor folklòric dedicada a un ideal soviètic— però alhora deixar, per als qui el coneixien, una pista d’homenatge i de resistència silenciosa.

Malgrat aquest context, la Sinfonietta va superar sense obstacles la revisió de la Unió de Compositors i va rebre llum verda per ser interpretada. La primera audició pública va tenir lloc el 13 de maig de 1948 davant d’una comissió presidida pel compositor Boris Xekhter, que la va lloar gairebé unànimement pel seu equilibri formal, l'orquestració i el llenguatge musical. Les interpretacions es van multiplicar i la peça va circular ràpidament per les sales de concerts soviètiques.

La influència més recognoscible en aquesta Sinfonietta núm. 1 és la música jueva, reelaborada per Weinberg sota una òptica propera al tractament folklòric de Bartók. L’irònic és que, en un moment en què el antisemitisme es feia cada cop més evident dins de la Unió Soviètica, l’obra va obtenir elogis del mateix Tíkhon Khrénnikov, acabat de nomenar president de la Unió de Compositors Soviètics. Khrénnikov va declarar: «Recorrent a les fonts de la música popular jueva, [Weinberg] va crear una brillant i optimista obra dedicada al tema de la brillant i lliure vida laboral del poble jueu a la terra del socialisme».

Aquest tipus d’afirmacions, en el context soviètic, podien ser profundament ambigües. Allò que un dia era elogiat com un exemple de música popular i socialista, l’endemà podia esdevenir sospitós de formalista o modernista. I efectivament, mentre la Sinfonietta continuava acumulant interpretacions, les mateixes qualitats jueves de la seva escriptura acabaren perjudicant Weinberg, fins al punt que Khrénnikov va acabar qualificant-lo de compositor dominat per «música modernista que maltractava el seu indubtable talent».

És difícil no veure-hi un cinisme profund: la mateixa obra que Khrénnikov va descriure com a «brillant i optimista [...] sobre la vida laboral radiant i lliure del poble jueu a la terra del socialisme» havia estat creada en plena repressió antijueva i en un règim que censurava els compositors dissidents. Tot i això, el govern la va acceptar perquè el seu caràcter obertament melòdic i comunicatiu semblava compatible amb els ideals oficials, i perquè no s’hi percebien aquells trets formalistes que havien estat retrets a Weinberg anteriorment. Malgrat aquesta façana tradicional, però, la peça era subtilment innovadora i avançada en el seu temps, i darrere la intensitat de la seva música popular jueva s’hi amagava un treball estructural d’una sofisticació notable.

Anàlisi musical La Sinfonietta núm. 1 presenta una marcada influència de la música jueva al llarg dels seus quatre moviments. Elements característics de la tradició klezmer es manifesten en el tractament melòdic i modal dels temes principals, fet que situa aquesta obra entre les més representatives d’aquesta filiació dins el catàleg de Weinberg.

El primer moviment destaca per una alternança de temes rítmicament ben definits. El tema inicial, construït sobre segones augmentades, s'associa a un ambient de caràcter ídix, amb un acompanyament de tipus umpapa. Un segon tema incorpora una síncope de reminiscències de ragtime. En lloc d’una recapitulació extensa, el compositor opta per una represa fragmentària dels materials temàtics.

El segon moviment, de tempo lent, s’estructura al voltant d’una cantilena que primer interpreta l'oboè i posteriorment el violí. El passatge està emmarcat per una introducció i una conclusió a càrrec d’un solo de trompa, que aporta un caràcter de meditació solemne.

El tercer moviment, concebut com un scherzo basat en una sèrie de variacions breus, conclou amb l’ús d'instruments de metall amb sordina, un recurs tímbric que remet a procediments habituals en l’obra de Mahler.

El moviment final recupera el protagonisme de les segones augmentades en un tema de caràcter enèrgic, contrastat amb un episodi de textura coral confiada al metall. Igual que en el primer moviment, no s’hi desenvolupa una recapitulació completa, sinó una reaparició fragmentada del material inicial.

Referències

Bibliografia

Categoria:Simfonies de Mieczysław Weinberg Categoria:Composicions musicals del 1948 Weinberg S1 Categoria:Sinfoniettas