Es coneix com a drets de la natura, drets de la naturalesa o drets de la terra, una teoria jurídica i jurisprudencial que descriu els drets inherents als ecosistemes i les espècies, similar al concepte de drets humans fonamentals. El concepte dels dret de la natura desafia la dinàmica econòmica del segle XX que, generalment, es basa en un afany depredador del planeta Terra com un recurs natural que s'ha de posseir, usar i degradar. Els seus defensors argumenten que les lleis basades en els drets de la natura encaminen la humanitat a actuar conscientment i de manera consistent amb la ciència, fet que demostra que els humans i el món natural estan fonamentalment interconnectats.
Aquest corrent de pensament se sustenta en dues línies bàsiques de raonament. Primer, atès que el reconeixement dels drets humans es basa en part en la creença filosòfica que aquests drets emanen de la pròpia existència de la humanitat, lògicament també els drets inherents de la natura sorgeixen de la pròpia existència del món natural. Un segon argument, més pragmàtic, afirma que la supervivència dels éssers humans depèn d'ecosistemes saludables i, per tant, la protecció dels drets de la natura, promou alhora els drets humans, el benestar i la qualitat de vida.
Des de la perspectiva dels drets de la natura, la majoria de les lleis ambientals del segle XX es basen en un marc obsolet que considera que la natura està composta de parts separades i independents, en comptes de concebre-la com un tot major. Una crítica més significativa és que aquestes lleis tendeixen a estar subordinades als interessos econòmics i apunten a reaccionar i mitigar parcialment la degradació ambiental impulsada per l'economia de mercat, en lloc de situar el dret a la prosperitat humana com el principal objectiu d'aquestes lleis. Aquesta crítica de les lleis ambientals existents és un component important de tàctiques com els litigis sobre el canvi climàtic que busquen forçar l'acció social per a frenar-lo.
El 2024, existien almenys 495 lleis de drets de la natura a nivell local i nacional en 40 països, que prenen la forma de disposicions constitucionals, acords de tractats, estatuts, ordenances locals i decisions judicials.
Principis bàsics miniatura|Thomas Berry El suport als drets de la natura també es sosté en l'argument utilitarista que la humanitat només pot prosperar a llarg termini si accepta la coexistència integrada dels humans amb el món natural. L'historiador cultural Thomas Berry va assenyalar que el concepte de benestar humà derivat de sistemes naturals sense dret fonamental a existir és inherentment il·lògic, i que en protegir els drets de la natura, els humans promouen el seu propi interès.
Primer, s'argumenta que si els drets humans inherents sorgeixen de l'existència humana, lògicament també els drets inherents de la natura sorgeixen de la pròpia existència del món natural. Els drets humans i els deures associats per a protegir aquests drets han estat ampliats amb el temps. En particular, l'adopció el 1948 per part de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) que va formalitzar el reconeixement d'àmplies categories de drets humans inalienables. Els redactors de la DUDH van expressar la seva convicció que el concepte de drets humans fonamentals no va sorgir de «la decisió d'un poder mundà, sinó del fet d'existir». Alguns acadèmics han sostingut a partir d'aleshores que, atès que els drets humans bàsics emanen de la pròpia existència dels humans, els drets de la natura sorgeixen de manera semblant de l'existència semblant de la natura i, per tant, els sistemes legals dels humans haurien de continuar ampliant-se per a reconèixer els drets de la natura.
Alguns defensors notables d'aquest enfocament inclouen l'advocat sud-africà Cormac Cullinan, la física índia Vandana Shiva, i el relator especial de les Nacions Unides per als drets humans i el medi ambient David Boyd. Thomas Berry va introduir un concepte de filosofia i ètica del dret anomenat «jurisprudència de la Terra» que identifica les lleis de la Terra com a primàries i, per tant, té el dret intrínsec de ser i d'evolucionar. La jurisprudència de la Terra ha estat cada vegada més reconeguda i promoguda a tot el món per acadèmics legals, l'ONU, legisladors, filòsofs, economistes ecològics i altres experts com a base per a una governança centrada en la Terra.
Els defensors dels drets de la natura argumenten que, així com els drets humans han estat reconeguts cada cop més en les lleis, els drets de la natura s'haurien de reconèixer i incorporar a l'ètica i les lleis humanes. Aquesta afirmació se sustenta en dues línies de raonament: que la mateixa ètica que justifica els drets humans també justifica els drets de la natura, i que la supervivència dels humans depèn d'ecosistemes saludables.
El concepte legal i filosòfic dels drets de la natura ofereix una alternativa a la concepció de la natura com a propietat a consumir. Aquest corrent de pensament té com a objectiu seguir el mateix camí que han seguit els moviments de drets humans, on al principi el reconeixement dels drets dels sense drets semblava «impensable», però després la idea va madurar fins a convertir-se en una cosmovisió àmpliament adoptada.
Desenvolupament Crítica dels sistemes jurídics antropocèntrics Els defensors d'un canvi a un sistema legal protector del medi ambient sostenen que els sistemes legals i econòmics actuals fallen perquè consideren la naturalesa fonamentalment com una propietat que pot malmetre's per a obtenir guanys segons el desig humà. Assenyalen que la perspectiva de la natura com a recurs econòmic ja ha degradat alguns ecosistemes i espècies de manera tan significativa fins al punt que s'arriba a examinar estratègies de classificació d'espècies en perill d'extinció per a decidir quines espècies es deixaran desaparèixer, en lloc de revertir l'economia que impulsa aquesta degradació. Si bé les lleis ambientals dels segles XX i XXI brinden cert nivell de protecció als ecosistemes i les espècies, s'argumenta que aquestes proteccions són insuficients i no aconsegueixen aturar el deteriorament ambiental general, perquè la naturalesa està, per definició, subordinada als interessos antropogènics i econòmics en lloc de al benestar biocèntric.
Els defensors dels drets de la natura sostenen que reconsiderar les lleis ambientals actuals des del marc dels drets de la natura demostra les limitacions dels sistemes legals actuals. Per exemple, la Llei d'espècies en perill d'extinció dels Estats Units d'Amèrica prioritza la protecció dels interessos econòmics existents activant-se només quan les poblacions d'espècies es dirigeixen cap a l'extinció. Per contra, una Llei d'espècies saludables prioritzaria l'assoliment de poblacions d'espècies pròsperes i facilitaria els sistemes econòmics que impulsen la conservació de les espècies.
Com a exemple, la Directiva Marc de l'Aigua del 2000 de la Unió Europea (UE) de 2000, «àmpliament acceptada com la baula més substancial i ambiciosa de la legislació mediambiental europea fins ara», es basa en un objectiu d'«estatus bo» de totes les aigües de la UE, que inclou la consideració dels cursos fluvials ecològics necessaris. Tot i això, dècades després de l'adopció de la directiva, malgrat els avenços científics en la identificació de les relacions cabal-ecologia, no existeix una definició de la UE de cabal ecològic, ni un criteri comú de com s'ha de calcular. Un marc de drets de la natura reconeixeria no només l'existent dret humà a l'aigua per a satisfer les necessitats bàsiques, sinó que també reconeixeria els drets de les vies fluvials a cabals d'aigua nets, adequats i oportuns, i definiria, en conseqüència, aquestes necessitats ecològiques bàsiques de cabal hidràulic.
Fonaments científics i ètics Les lleis ambientals modernes van començar a sorgir a la dècada del 1960 a partir d'una perspectiva fonamental del medi ambient com a administrat en parts per separat. Per exemple, lleis estatunidenques sobre l'aigua, l'aire, les espècies en perill d'extinció o els mamífers marins, van començar a adoptar-se a principis de la dècada del 1970 per abordar diversos elements del món natural, independentment d'altres elements. Algunes lleis, com la Llei de Política Ambiental dels Estats Units d'Amèrica, sol·licitaven una anàlisi més holística dels projectes d'infraestructura proposats i reclamaven la divulgació dels impactes ambientals negatius esperats. Això no obstant, no requeria que es prenguessin mesures per abordar aquests impactes per tal de garantir la salut dels ecosistemes i les espècies. Aquestes lleis reflectien la ciència de l'època, basada en una anàlisi reduccionista del món natural. El primer text important sobre ciències ambientals que descrivia el món natural com un sistema en lloc d'una col·lecció de diferents parts no es va publicar fins al 1983. Això no obstant, la hipòtesi Gaia, que oferia una visió científica del món com un sistema complex autoregulat, va sorgir per primera vegada en la dècada del 1970. De manera similar, la dinàmica de sistemes va començar a evolucionar per incloure sistemes socioeconòmics i naturals a partir de la dècada del 1970. Des de llavors, les disciplines científiques han anat convergint i avançant en el concepte que els éssers humans vivim en un món dinàmic i interdependent que «nega la possibilitat de l'aïllament».
Mentre que la ciència a finals del va canviar a una perspectiva basada en sistemes, descrivint els sistemes naturals i les poblacions humanes com a fonamentalment interconnectats en un planeta compartit, les lleis ambientals en conjunt no van evolucionar amb aquest canvi i no van arribar a adoptar la ciència sistèmica moderna.
El lingüista i erudit del Edward Payson Evans, considerat un dels primers teòrics dels drets de la natura i autor de la primera declaració extensa d'ètica ambiental, va escriure que cada ésser humà és «veritablement una part i un producte de la naturalesa com qualsevol altre animal» i que «l'intent de situar-lo en un punt aïllat fora d'ell és filosòficament fals i moralment perniciós». Per part seva, Thomas Berry va proposar que les lleis de la societat haurien de derivar de les lleis de la naturalesa, explicant que «l'univers és una comunió de subjectes, no una col·lecció d'objectes». Des d'aquesta perspectiva científica, la consideració de la vida com una xarxa de relacions que es remunten a una ascendència compartida confereix a tots els estatus de subjecte, inclosos els drets inherents associats amb aquest estatus. Les lleis basades en el reconeixement del valor moral intrínsec del món natural creen una nova guia moral social que dirigeix les interaccions de la societat amb la natura de manera més eficaç cap al benestar de tothom. miniatura|Aldo Leopold Altres científics que van escriure de manera similar en suport del desenvolupament moral humà ampliat i l'obligació ètica inclouen el naturalista John Muir i el científic i silvicultor Aldo Leopold. Aquest darrer va expressar que «quan veiem la terra com una comunitat a la qual pertanyem», en lloc d'«un bé que ens pertany», podem «començar a fer-la servir amb amor i respecte». Leopold va oferir una guia d'implementació afirmant que «una cosa està bé quan tendeix a preservar la integritat, l'estabilitat i la bellesa de la comunitat biòtica. Està malament quan tendeix al contrari». El metge i filòsof Albert Schweizer va definir les accions correctes com aquelles que reconeixen una reverència per la vida i la «voluntat de viure».