Semiramide és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en la tragèdia Sémiramis de Voltaire (1748), que al seu torn es basava en la llegenda de Semíramis d'Assíria.Raymond Monelle 1992, Semiramide redenta: archetipi, fonti classiche, censure antropologiche nel melodramma, Music & Letters, 73(3), p. 448–450Marita P. McClymonds 1993, Semiramide redenta: archetipi, fonti classiche, censure antropologiche nel melodramma. Notes (2nd series), 50(1), p. 139–141. S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 3 de febrer de 1823, sense entusiasmar. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 20 d'abril de 1826.

Semiramide va ser l'última òpera italiana de Rossini i, segons Richard Osborne, "podria anomenar-se Tancredi revisada". Com a Tancredi, el llibret de Rossi es basava en una tragèdia de Voltaire. La música va prendre la forma d'un retorn a les tradicions vocals de la joventut de Rossini, i va ser un melodrama en què "recreava la tradició barroca del cant decoratiu amb una habilitat inigualable".Guido Johannes Joerg 1991, Booklet accompanying ArtHaus DVD, p. 27 Les escenes de conjunt (sobretot els duos entre Arsace i Semiramide) i els cors són d'alt nivell, així com l'escriptura orquestral, que aprofita plenament una gran orquestra.

És l'última òpera que Rossini va escriure per a Itàlia abans d'instal·lar-se a París. A part d'Il viaggio a Reims, que encara es troba en italià, les seves últimes òperes van ser composicions originals en francès o adaptacions reelaborades al francès d'òperes italianes anteriors.

Amb una estructura molt complexa i amb aproximadament quatre hores de durada -alguna escena supera els vint minuts-, Semiramide era l'òpera més llarga que fins al moment havia escrit Rossini. Només la va superar Guillaume Tell (1829), que amb cinc actes i ballet estava sotmesa a les demandes de l'Òpera de París. És un exemple clar del belcantisme i també la que més reptes vocals planteja, alhora amb una impecable factura orquestral i vocal. El jove Bellini quan, encara estudiant, va conèixer l'obra va exclamar: «Val la pena escriure més música?» Representa també el comiat de Gioachino Rossini d'Itàlia, motivat per la recepció més aviat freda que el públic venecià va donar a una òpera que, paradoxalment, és potser la més completa del seu catàleg i una de les que millor revela la seva capacitat dramàtica.

La trama de Semiramide se centra en la figura de la reina de Babilònia, immersa en una història marcada per la venjança i els secrets. Tot comença amb la mort del seu espòs, Nino, envoltada d’incertesa sobre qui en va ser el responsable. Anys després, ja consolidada en el poder, Semiramide s’enamora d’Assur, un heroi valent, sense saber que ell és, en realitat, el fill del seu marit assassinat. Una part essencial del conflicte dramàtic de Semiramide es fonamenta en un malentès profund: la reina de Babilònia està convençuda que Arsace correspon als seus sentiments, mentre que ell interpreta que Semiramide vol concedir-li la mà de la seva estimada, Azema. Tot plegat es complica encara més quan surt a la llum la veritat: que, en realitat, són mare i fill.

Història de la composició miniatura|esquerra|Gioachino Rossini, el compositor Després de deixar la seva empremta amb una sèrie d'òperes còmiques brillants (sobretot Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola, Il turco en Italia i L'italiana in Algeri), Rossini es va dedicar cada cop més a l'òpera seriosa (opere serie). Durant els anys 1813 (quan Rossini va compondre Tancredi) fins al 1822, en va escriure una sèrie considerable, sobretot per al Teatro di San Carlo de Nàpols.

Una de les raons del seu nou interès pel gènere seriós va ser la seva connexió amb la gran soprano dramàtica Isabella Colbran, que primer va ser la seva amant, després la seva dona. Va crear els papers femenins principals a Elisabetta, regina d'Inghilterra (1815), Otello (1816), Armida (1817), Mosè in Egitto (1818), Maometto II (1820) i altres cinc òperes de Rossini fins i tot incloent la seva aportació final al gènere, Semiramide, que també va ser escrita amb Colbran en el paper principal.

En 1822, Rossini passà tres mesos a Viena, on experimentà l'èxit triomfal de la seva òpera Zelmira. Durant la seva estada a Viena, presencià la finalització del seu contracte amb el Teatro San Carlo de Nàpols i les negociacions per un nou contracte amb La Fenice de Venècia. El 22 de juliol de 1822, Rossini deixà Viena, però ja havia començat la seva exitosa carrera internacional, amb plans de viatges a Londres i París. La seva estada a la capital austríaca li aportà reconeixement i estabilitat econòmica. Després de molts anys de treball i tensions, semblava que Rossini podia encarar el futur amb una relativa tranquil·litat.

El 13 d'agost de 1822, Rossini va subscriure un contracte mitjançant el qual venia els seus drets sobre Semiramide, de tal manera que la partitura passava a ser propietat del teatre. Això implica que renunciava als seus drets sobre els beneficis futurs de l'obra, però ja no havia de gestionar directament la difusió de l'òpera negociant amb teatres i editors. El fet que el preu acordat per a aquests drets fos significativament elevat incentivava la difusió de la seva música amb l'esperança de rendibilitzar la inversió. miniatura|esquerra|Voltaire va escriure Sémiramis, obra en la que es va basar el llibretista Rossini es va instal·lar a casa dels seus pares a Castenaso, prop de Bolonya, per iniciar la composició de Semiramide per La Fenice de Venècia. El 9 d'octubre va convocar al llibretista Gaetano Rossi a Castenaso per començar a treballar en el llibret de la nova òpera i van fer canvis significatius respecte a la versió original de Voltaire. Rossi va utilitzar curiosament el text de Voltaire com a font del seu llibret, tot i que hi havia el precedent més operístic de la versió de Semiramide de Metastasio. La història original de Voltaire narra l'evolució posterior del personatge de Semíramis, reina de Babilònia, que havia matat el seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. No obstant això, la tendència a favor dels finals feliços va portar a eliminar la mort (accidental) de la reina i, implícitament perdonada pels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

Rossini va trigar només 33 dies a completar la partitura. La grandesa i excel·lència de l'obra evidencien que el geni creatiu del compositor estava assolint un dels seus moments més àlgids.

Rossini va triar la mateixa combinació que tant d'èxit li havia aportat ambTancredi: el mateix teatre, el mateix llibretista, la mateixa base literària, una tragèdia neoclàssica basada en la història antiga de Voltaire, i el mateix gènere musical de l'òpera seriosa, amb una estructura rígida, àries da capo i el canto fiorito.

La història de Voltaire ens parla de l'evolució posterior del personatge de Semíramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. Però la moda dels finals feliços va fer que s'eliminés la mort (accidental) de la reina, implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

Historial de representacions miniatura|Isabella Colbran, creadora de Semiramide Segle XIX Després de la seva estrena, l'òpera es va oferir vint-i-vuit vegades durant la resta de la temporada a Venècia (i, en algun moment, durant quatre nits seguides) i va passar a presentar-se arreu d'Itàlia i Europa, incloent-hi París el 1825, Milà el 1829 i 1831 i Viena el 1830. Va arribar a Londres el 15 de juliol de 1824. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 20 d'abril de 1826. Es va estrenar als Estats Units al St. Charles Theatre de Nova Orleans l'1 de maig de 1837, però va trigar fins al 3 de gener de 1845, abans de ser representat a Nova York.

Al voltant de 1825 van sorgir altres prima donna en els papers principals, ja que els poders vocals de Colbran havien disminuït molt en el moment de les actuacions de l'estrena a Venècia i ella "no estava en estat de tornar a cantar el paper". Durant 25 anys després de 1830, Giulia Grisi va triomfar en el paper, sobretot a Sant Petersburg el 1849 i a Nova York el 1854.

A finals del 1800, l'òpera pràcticament havia desaparegut del repertori. No obstant això, va ser escollida l'any 1880 per inaugurar el Teatro Costanzi, nova seu de la companyia de l'Òpera de Roma, i va aparèixer en el marc del Festival d'Òpera de Cincinnati de 1882 al qual va assistir Oscar Wilde i que va comptar amb la famosa diva Adelina Patti que va escollir l'ària "Bel raggio lusinghiero" per la seva actuació de comiat."Patti in Cincinnati", oscarwildeinamerica.org El Metropolitan Opera va reviure Semiramide el 1892, el 1894 (amb Nellie Melba) i el 1895.

Segle XX i més enllà Va trigar fins a 1932 fins que l'òpera va reviure (en una traducció alemanya) a Rostock, i després va reaparèixer amb Tullio Serafin al Maggio Musicale Fiorentino de 1940.

Les presentacions a La Scala de Milà el desembre de 1962 amb Joan Sutherland i Giulietta Simionato van requerir el remuntatge de tota la partitura de l'autògraf de Rossini, ja que no se'n coneixia cap altre text. miniatura|Montserrat Caballé cantant Semiramide al Festival d'Ais de Provença el 1980 El musicòleg Philip Gossett va assenyalar que entre 1962 i 1990 "uns setanta de teatres d'òpera han inclòs l'obra en una o més temporades". Un renaixement important al Festival d'Ais de Provença el 1980 va ser dirigit per Pier Luigi Pizzi i va comptar amb Montserrat Caballé en el paper principal i amb Marilyn Horne com a Arsace. A continuació, la mateixa posada en escena va ser interpretada pel Teatre Carlo Felice de GènovaAngelo Foletto, "È madre e regina: ama, uccide, ma soprattutto canta", la Repubblica, 7 March 1981. The opera was performed in the period venue of the Teatro Carlo Felice, the Cinema Teatro Margherita. i pel Teatro Regio de ToríMassimo Mila, "Una bella «Semiramide» rilancia il Regio" (surtitles: "Bravissime la Valentini e la Ricciarelli, splendida la scena di Pizzi"), La Stampa, 26 April 1981. que l'havia coproduït, protagonitzada respectivament per Lella Cuberli/Martine Dupuy i Katia Ricciarelli/Lucia Valentini Terrani. No va ser fins al renaixement del Met l'any 1990 després de gairebé 100 anys que es va muntar una producció basada en una nova edició crítica. Va alternar Lella Cuberli i June Anderson en el paper principal amb Marilyn Horne de nou com a Arsace.: He recounts the entire history of the creation of the critical edition and how it was used in the 1990 production. Entre altres actuacions, l'obra va ser a càrrec del Rossini in Wildbad Festival l'any 2012, que va ser gravada amb Alex Penda com a protagonista.Performances listed on operabase.com since 1 January 2012 El novembre de 2017, la Royal Opera House de Londres va muntar la seva primera producció de l'òpera des de la dècada de 1890, amb Joyce DiDonato al paper principal.

Argument Temps: Antiguitat o "Uns 2.000 anys abans de l'era cristiana" Lloc: Babilònia

Obertura

Semiramide té la seva pròpia obertura, que gairebé segurament va ser composta l'últim moment. A diferència de moltes obertures operístiques de l'època, va agafar en préstec idees musicals de la mateixa òpera, per la qual cosa no la va fer servir amb una altra partitura. El ventall i l'equilibri d'idees musicals, des de l'obertura silenciosa i rítmica a través de l'Andantino per a quatre trompes (tret de la mateixa òpera) i la repetició amb contramelodies de pizzicato a les cordes fins a l'allegro animat, fan de l'obertura de Semiramide sigui una de les millors contribucions de Rossini al gènere i merescudament una de les més populars.

Acte I miniatura|Interior del temple de Baal, Babilònia (acte I, escena 1); escenografia d'⁣Alessandro Sanquirico per a Semiramide posada en escena a La Scala de Milà, 1824 Temple de Baal, Babilònia