Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 17 de gener de 1888 - l'Ametlla del Vallès, 5 de desembre de 1973) fou un periodista cosmopolita, diplomàtic de carrera i traductor poliglot (parlava set llengües i n'escrivia cinc) que visqué la major part de la seva vida fora de Catalunya fent de corresponsal a Europa durant els convulsos anys de la Primera i la Segona Guerra Mundial.
Va treballar com a corresponsal a Buenos Aires, París, Madrid, Londres, Berlín, Washington DC o Ginebra i va viatjar a Itàlia, Rússia o Àustria entre d'altres. Com a corresponsal va col·laborar principalment amb mitjans catalans escrivint en català, com ara La Publicitat, La Veu de Catalunya o la revista Mirador, una activitat complementada amb col·laboracions en castellà a mitjans sud-americans i amb el diari madrileny Ahora. El seu domini de les llengües li va permetre treballar com a traductor per a organismes internacionals com l'ONU, l'OMS, el Banc Mundial i la FAO.
L'estada més llarga va ser a Berlín, entre 1922 i 1936, durant la república de Weimar, quan Xammar va publicar l'any 1923 una suposada entrevista amb Hitler, la primera que es coneix del futur Führer, on explicava com s'estava covant el que ell va anomenar «l'ou de la serp». Vuitanta anys després la veracitat d'aquesta entrevista va ser qüestionada per Lluís Permanyer i Albert Sánchez Piñol. Són uns anys en què coincideix amb Josep Pla, que també feia de corresponsal i amb qui mantindrà una amistat tota la vida. Des de Berlín va narrar les repercussions de la Primera Guerra Mundial sobre la població alemanya, que van propiciar el desenvolupament del nazisme i l'arribada de Hitler al poder.
Sempre compromès amb la República i amb el govern de la Generalitat de Catalunya, del qual va ser representant a París durant la postguerra al servei del president Irla, el seu compromís li suposaria la represàlia franquista i l'extradició, així com la desaparició del seu nom i la seva obra com a referents del periodisme avançat que va practicar. Això el va fer invisible per a tota una generació d'estudiants fins que no es van publicar les seves memòries pòstumes a mitjan anys 1970.
Xammar es definia a si mateix com un demòcrata, republicà i catalanista. Afirmà: «Tractant-se de Catalunya, jo no he pres mai precaucions». Va ser molt crític amb aquells que, partint de posicionaments com el seu, van ser «no bel·ligerants» amb el règim franquista de postguerra, com ara els intel·lectuals col·laboradors de la revista Destino, tot i ser considerada un referent liberal, catalanista i democràtic de l'època.
Biografia miniatura|Can Xammar després de la reforma que va fer el següent propietari de la masia medieval, de la qual es conserva l'estructura basilical, la portalada adovellada i les finestres gòtiques Tot i néixer a Barcelona, el 1900 es va traslladar amb la seva mare i el seu germà Josep Maria a la casa pairal de Can Xammar de Dalt de l'Ametlla del Vallès. La possessió, que havia estat la tercera en importància del municipi, havia estat assolada per la fil·loxera quan la va heretar sa mare, vídua de Ramon Xammar.
La mare va mirar de salvar la propietat, de caràcter eminentment rural, llogant cambres a gent de Barcelona que passava l'estiu fora, una pràctica que es va estendre i va convertir l'Ametlla en un destí d'estiueig el primer terç del . Però no va ser suficient i, dos anys després d'haver arribat, l'encara adolescent Eugeni Xammar havia de decidir si acceptava el repte que li proposava sa mare de fer de pagès tota la vida i aixecar el negoci. El seu temperament inquiet l'allunyava de cap vocació de terratinent i li respongué que «fer de pagès, o d'amo de casa de pagès, tant se val, a l'Ametlla, tota la vida, no m'abelleix ni poc ni molt».
Quan va complir catorze anys, la mare li comunicà que acabarien de passar l'hivern a l'Ametlla i tot seguit començaria a treballar a Barcelona, a la indústria cotonera Sucesores de B. Brutau. Quatre anys més tard, sa mare va haver de malvendre la finca a un altre industrial cotoner, Joan Millet i Pagès, germà del director de l'Orfeó Català, Lluís Millet. Des d'aquell moment, la finca va ser rebatejada amb el nom de Can Millet. Aquest no va ser l'únic canvi, ja que el nou propietari va encarregar una remodelació de la masia a Manuel Joaquim Raspall, l'arquitecte modernista de moda a la zona. Xammar quedaria estupefacte en veure'n la nova imatge i va escriure: «Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua incomestible que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles».
Des del 17 de setembre del 1903 fins al 23 de setembre del 1904 Xammar, avalat per Bartomeu Terrades, formarà part de la junta directiva del F.C. Barcelona. El desembre de 1907 va ser un dels fundador de l'Associació Nacionalista Catalana. L'agost de 1909 va aprofitar les 1.500 pessetes que sa tia li havia donat per a pagar el servei militar per a emprendre un viatge a París amb l'objectiu de millorar el francès, mentre feia feines inversemblants per a sobreviure. No queda clar si va anar-hi per a trencar amb l'ambient de la Barcelona de la Setmana Tràgica, que ell ja reflectia a les seves columnes d'El Poble Català, o per a evitar d'anar al servei militar.
Va tornar de París passant fugaçment per Catalunya abans d'anar-se'n a l'Argentina, un país que trobà angoixant i que deixà tres mesos després per a tornar altre cop a París, on va residir dos anys, entre 1910 i 1912, fent vida bohèmia.
Posteriorment, va començar a fer de corresponsal, va fer estada en diversos països, i no va tornar a Barcelona fins al 1917 a causa de la greu malaltia de sa mare, una estada que va durar fins a l'agost de 1918. Entre 1918 i 1936 va viure a París, Madrid, Ginebra i Berlín.
Matrimonis Es va casar a finals de l'any 1922 a Berlín amb l'alemanya Amanda Fürstenwerth Goetsche, una dona culta amb qui va estar fins a la mort d'aquesta l'any 1969, després d'una operació de fèmur.
Els darrers anys de matrimoni, Xammar va tenir una amant francesa quaranta anys més jove, Francine Mesne, funcionària de la UNESCO a París, que es convertiria en la seva segona esposa el 2 de maig de 1970 a Santa Maria de Llerona (Vallès Oriental). Al casament hi van assistir els pocs amics que tenia, entre els quals Josep Badia i el músic Josep Maria Ruera i Pinart, el qual va interpretar Els Segadors a l'entrada a l'església. La parella es va instal·lar a París, però al cap de pocs mesos la salut d'Eugeni Xammar va quedar afectada per un atac violent d'herpes zòster que derivaria en unes neuràlgies intercostals dures i llargues. Al cap de pocs mesos, el 22 de febrer de 1971, va ensopegar i es va trencar el coll del fèmur. El van operar a París quan ja tenia 83 anys i la seva esposa Francine, poc disposada a tenir cura d'un vell, el va enviar cap a casa seva a l'Ametlla. Ella va restar a París i només el va visitar alguna vegada abans que morís.
Darrers anys a l'Ametlla miniatura|Can Feliu (l'Ametlla del Vallès), on va passar els seus darrers anys. A part de la curta estada jovenívola a l'Ametlla del Vallès, va mantenir sempre el contacte amb aquesta població quan, enmig dels seus viatges, parava a Catalunya. Sempre va tenir clar que volia acabar en aquest municipi, on va renunciar a tenir una vida de pagès que li hauria limitat la llibertat de moviments. Pensava, però, que aconseguiria aquest objectiu al cap de pocs anys de voltar pel món, tal com explicava al seu amic Josep Pla en una carta de finals dels anys 1920: «Per tancats que semblin els camins, jo tinc la impressió que d'aquí a tres anys a tot estirar les coses hauran canviat i ens podrem tornar a trobar a Catalunya. Jo aquest any penso estalviar 12.000 marcs per dedicar-los a comprar terres a l'Ametlla ... I us vull fer la confidència del fet que començo a enyorar-me. L'any que ve vull tornar a Catalunya sigui com sigui pagant la quinta prèviament, és clar i, si pogués quedar-m'hi, m'hi quedaria». Tot i no tenir casa pròpia a l'Ametlla, aprofitava qualsevol oportunitat per a fer conèixer la vila, com l'any 1931, quan va portar el governador civil del nou govern republicà Carlos Esplá acompanyat del també periodista Francisco Madrid a fer una excursió a l'Ametlla.
El seu somni no es va complir fins al 1932, any en què va comprar la finca de Can Feliu, amb un petit mas i quatre quarteres de terra, a la rodalia del nucli urbà. La compra coincidí amb el començament de la república, un fet que Xammar destaca quan descriu la casa a les seves memòries. La descripció presenta una tros de terra petit, una casa menuda i gairebé enderrocada, i acaba manifestant les ganes que tenia de tornar: «Però tot això era poca cosa al costat de tornar a ésser propietari a l'Ametlla del Vallès i veí del poble amb dret a pagar contribució (poca) i amb dret de vot quan venien les eleccions». A partir d'aquest moment, va començar un període amb visites més freqüents a Catalunya i de recuperació dels seus companys i amics de joventut.
A l'inici de la guerra civil es trobava a Berlín i l'octubre de 1940, un jutge de Barcelona va ordenar la confiscación de todos los bienes y el extrañamiento perpetuo del territorio nacional del señor Eugenio Xamnar por rojo y catalanista. Aquest fet el condemnà a un llarg exili fins al 1950 i a la pèrdua de la seva desitjada finca a Catalunya. Anys més tard, Fèlix Millet i Maristany, nou propietari de Can Xammar de Dalt, el va ajudar a recuperar-la. A partir de 1960 la vida de Xammar va transcórrer bàsicament a l'Ametlla en una mena d'exili interior, renunciant a escriure com a mostra de fidelitat a una Catalunya sense llibertat. És un període que alterna amb algunes estades a dispesa a la Fonda Europa de Granollers, de la família Parellada, amb la qual tenia una gran amistat. Per casa seva van passar alguns dels seus companys de generació, com Jaume Miravitlles o Avel·lí Artís-Gener, que el visitaven per a reconèixer el seu mestratge professional i l'exemple de la seva independència ideològica. Explica Ramon Parellada, actual propietari de l'Europa, que era un nen quan el va conèixer, l'alt nivell intel·lectual dels dinars de Nadal quan s'ajuntaven Xammar i la seva primera esposa Amanda, Pla, Fernando Cottet i la seva família i els Vinyamata, comtes d'Alba de Liste. Pla i Xammar s'instal·laven a la fonda a mitjan desembre fins ben passat Reis i els temes de conversa anaven de la història a l'economia mundial. L'estreta relació que va mantenir amb la família Parellada la va reconèixer nomenant-los marmessors seus al testament.
Els seus darrers anys es caracteritzen per la lluita contra el dolor que li produïa l'herpes i les seves limitacions de mobilitat. Tal com ho descriu a les seves memòries: «Jo cada dia amb menys ganes de moure'm, sobretot a l'hivern, vaig i vinc d'un llit molt còmode a un seient que també ho és força i d'una cambra de dormir espaiosa a una cambra de bany suficient». Econòmicament sempre havia patit escassetat, però els seus darrers anys va tenir seriosos problemes econòmics. Un cop més va ser Josep Badia qui el va ajudar aconseguint que un prohom local, Maties Barres, li donés una pensió vitalícia per la seva casa de Can Feliu i, amb això, va poder viure els últims temps.
Va morir a l'Ametlla del Vallès, on és enterrat, el 5 de desembre de 1973.
Activitat professional miniatura|Seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona.