Henri VIII és una òpera en quatre actes de Camille Saint-Saëns, amb llibret de Léonce Détroyat i Armand Silvestre, basat en El cisma en Inglaterra (1627) de Pedro Calderón de la Barca. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 5 de març de 1883.
El llibret aborda l’episodi històric en què el rei Enric VIII d'Anglaterra decideix separar-se de la reina Caterina d'Aragó arran de la seva infatuació per Anna Bolena, dama d’honor de la sobirana. La negativa del Vaticà a concedir la nul·litat matrimonial sol·licitada pel monarca, condició necessària per legitimar unes noves noces amb Bolena, desencadenà finalment el Cisma de l'Església d'Anglaterra, amb la consegüent ruptura de la corona anglesa amb Roma. Henri VIII construeix una imatge profundament dignificada de Caterina d'Aragó, descrita com una figura íntegra, fidel al seu deure i acceptant amb serenitat el seu destí. En contrast, el rei hi apareix delineat amb els atributs d'hedonisme i duresa que la tradició historiogràfica li ha atribuït, ressaltant-ne tant l’ambició personal com la manca d’escrúpols en els seus afers sentimentals i polítics.
El primer encàrrec que l'Opéra de Paris confià a Camille Saint-Saëns és una obra farcida d’interminables arioso, fidel a la millor tradició de lopéra-lyrique i construïda amb tots els ingredients propis de la grand-opéra per satisfer el públic parisenc d’aleshores, amb els corresponents ballets i divertissements incorporats.
Origen i context miniatura|esquerra|Camille Saint-Saëns, autor de la música Camille Saint-Saëns encarna una tradició sòlida que recorre i fa evolucionar la música francesa al llarg del segle XIX. El seu interès per temàtiques exòtiques i orientalitzants, tot i aportar un toc distintiu, el col·loca en una posició més aviat conservadora i classicista respecte d’altres creadors del seu temps, malgrat el gran prestigi que ja va assolir en vida. Exercí com a organista titular de la Madeleine de París, la seva ciutat natal, impartí classes de piano a l’Escola Niedermeyer —on formà alumnes com Gabriel Fauré i André Messager— i contribuí decisivament a la vida musical francesa impulsant la fundació de la Société Nationale de Musique. miniatura|esquerra|Armand Silvestre, llibretista de l'òpera Saint-Saëns va tenir ocasió de familiaritzar-se amb els ambients britànics i preparar-se, gairebé sense voler-ho, per a la futura òpera quan es va haver de refugiar a Anglaterra durant la guerra francoprussiana de 1870.
El 1880, Auguste Vaucorbeil, director de l'Òpera de París, va entregar a Saint-Saëns un llibret que inicialment s’havia concebut per a Gounod: La cisma de Inglaterra, basat en l’obra de Calderón de la Barca. Mentre avançava en la composició va ser elegit, el 1881, membre de l’Acadèmia de Belles Arts. Els assaigs de l’òpera van començar a la tardor de 1882. Saint-Saëns va dedicar un esforç remarcable a la gestació dHenri VIII i, fins i tot, va fer treball de recerca a la biblioteca de manuscrits antics de la Corona anglesa per incorporar cançons tradicionals a la partitura. D’aquesta manera, va incorporar una antiga cançó trobada entre els documents, tot i que va admetre que la melodia original quedava pràcticament eclipsada per les ornamentacions vocals assignades a la protagonista.
L’òpera aborda el divorci d’Enric VIII amb Caterina i la seva relació amb Anna Bolena, oferint un ric ventall de matisos psicològics. Inspirada en les obres de teatre de Pedro Calderón de la Barca i William Shakespeare—La cisma de Inglaterra (1627) i The life of Henry VIII (1613)—, la peça tracta la figura del monarca de les sis esposes, fundador de l'Església d’Anglaterra, amb un enfocament historicista. A diferència dels romàntics Rossini i Donizetti, Saint-Saëns intenta recrear amb fidelitat l’ambient i els estils musicals del Renaixement anglès dins d’un marc formal propi de la grand opéra meyerbeeriana. L’obra reflecteix l’era dels grans muntatges escènics, on es requerien decorats espectaculars, amplis cossos corals i un cos de ball de primer nivell per complir les expectatives del públic.
En aquest context, la grand opéra, ja gairebé en decadència, es proposa tractar temes d’interès contemporani mitjançant la recreació del passat; així, el llibret reflecteix qüestions centrals de la ideologia republicana de la dècada de 1880, com l’afirmació de la laïcitat i la legitimació del divorci, tot modulant-ho segons les convencions musicals i dramàtiques que condicionaven la creació de Saint-Saëns.
Història de la composició esquerra|miniatura|Fragment de la partitura representada a Saint-Saëns (1914) per Lucien Augé de Lassus En un esforç per evocar el context històric, Saint-Saëns va investigar la música anglesa de l'època i va incorporar diverses melodies populars angleses, escoceses i irlandeses a la seva partitura, així com dos àreies de William Byrd, continguts. a The Will Forster Virginal Book (1624), el "Carman's Whistle" i una secció d'una melodia anomenada "The New Medley". També es va inspirar en el Virginal Book de Benjamin Cosyn (1620), utilitzant l'obertura de la melodia "Mr Beauins Service", juntament amb Te Deum. Enric VIII va morir el 1547, uns 70 anys abans de la publicació d'aquestes composicions.
Historial de representacions miniatura|esquerra|Gabrielle Krauss, creadora del paper de Catherine d'AragonHenri VIII va ser estrenada el 5 de març de 1883 per l'Òpera de París al Palais Garnier de París. La coreografia va ser de Louis Mérante, el vestuari va ser dissenyat per Eugène Lacoste, i els escenaris van ser d'Antoine Lavastre i Eugène Carpezat (acte I), Jean-Baptiste Lavastre (acte 2 i acte 4, escena II), i Auguste Alfred Rubé i Philippe Chaperon (acte III, escena 2, i acte IV, escena 1).Wolff, Stéphane (1962). "Henry VIII", p. 111–112, in L'Opéra au Palais Garnier (1875–1962). Paris: L'Entr'acte. . Paris: Slatkine (1983 reprint) L'òpera va ser reviscuda en tres actes el 19 de juliol de 1889 amb el ballet organitzat per Joseph Hansen. Una nova producció en la versió original en quatre actes, dirigida per Paul Stuart, es va estrenar el 18 de juny de 1909, amb coreografies de Léo Staats, vestuari de Charles Bianchini i decorats de Carpezat, Marcel Jambon i Alexandre Bailly. Enric VIII va romandre en el repertori de l'Opéra fins al 1919. esquerra|miniatura|Escenografia acte III de Chaperon També es va veure a la Royal Opera House de Londres el 1889 amb Maurice Renaud en el paper principal, Lina Pacary com a Catherine d'Aragon i Meyriane Héglon com a Anne Boleyn. Va ser reviscuda el 1991 al Théâtre Impérial de Compiègne en una producció de Pierre Jourdan, amb Philippe Rouillon com a Henri VIII, Michèle Command com a Catherina d'Aragon i Lucile Vignon com a Anne Boleyn. La producció va ser enregistrada en vídeo.
En la reposició de l’obra presentada a l'Opéra el maig de 1903, Debussy va dedicar la seva columna setmanal al Gil Blas a una anàlisi especialment incisiva, que sintetitza amb precisió la valoració que un representant destacat de la nova escola podia oferir tant de Saint-Saëns com d’aquesta òpera en concret. En aquell text, Debussy situava Henri VIII en el final d’una tradició escènica d’òpera històrica i, alhora, establia comparacions amb la figura predominant de Meyerbeer. L’autor destacava que Saint-Saëns, malgrat no tenir una inclinació natural pel teatre musical, evitava els recursos efectistes habituals en el gènere i es mantenia fidel a una sinceritat artística que, segons ell, Meyerbeer no havia posseït. Debussy subratllava també que determinats passatges, com les cavatines d’Enric VIII, responien a decisions deliberades del compositor. La crítica culminava amb la seva coneguda observació irònica: «És bo celebrar respectuosament la reposició d'''Henri VIII, és potser la darrera òpera històrica que s'hi representa! Això esperem, almenys, i, d'altra banda, sembla difícil fer-ho millor que Meyerbeer. Aquestes paraules no volen insinuar que el senyor Saint-Saëns s'hagi equivocat escrivint Henri VIII. És més músic que home de teatre, no utilitza els efectes fàcils que són lícits en aquesta forma dramàtica. Aporta, per la resta, una sinceritat que mai va tenir Meyerbeer. I si Enric VIII canta unes cavatines empallegoses és, creguin-me, perquè Saint-Saëns ho ha volgut. Tothom sap, d'altra banda, que fins i tot el tigre amb la sang més alterada pot proferir uns udols capaços d'entendrir un nen».
Altres estrenes importants van ser les de Frankfurt (1887), Covent Garden de Londres (1893), La Scala de Milà (2 de desembre de 1895 i en italià), Moscou (1897), Londres (14 de juliol de 1898 al Covent Garden i Mònaco (21 de març de 1908 a l'Òpera de Montecarlo). El 1917 i el 1919 l’obra tornà a ser presentada a l’Òpera de París. A partir d’aquest moment, i amb l’excepció de Samson et Dalila, la producció operística de Camille Saint-Saëns s’enfonsà progressivament en la indiferència, fet que inaugurà un llarg període d’absència escènica. No fou fins a les funcions en versió de concert programades pel Festival de Radio France a Montpeller durant l’estiu de 1989 que es produí un primer intent, encara modest, de restituir l’obra al panorama musical contemporani.
L'estrena als Estats Units va ser presentada per Bel Canto Opera a la ciutat de Nova York el 27 d'abril de 1974 amb Jason Byce, Francesca Lawton-Sherman i Katherine Basler, sota la direcció musical de Susan Peters.
Es va estrenar al Liceu de Barcelona l'any 2002 on va ser presentada per Pierre Jourdan amb Montserrat Caballé, Simon Estes i Nomeda Kazlaus, amb José Collado a la direcció.
Es va oferir un concert al Bard College Music Festival, Annandale-on-Hudson, el 20 d'agost de 2012, amb Ellie Dehn, Jason Howard i Jennifer Holloway. León Bottstein va dirigir."Leon Botstein Mounts Saint-Saëns' Henry VIII / Ellie Dehn as Catherine Wins at Bard", berkshirefinearts.com Botstein també va dirigir una interpretació completa de l'obra al festival Bard Summerscape 2023.
Argument Acte I Londres, 1530, sala al Palau de Westminster. L'ambaixador espanyol, Gómez, reconeix al Duc de Norfolk que està bojament enamorat d'Anne Boleyn, un fet del qual la reina Catherine és conscient. Afegeix que ell té en el seu poder una carta d'Anne en què confessa el seu amor per ell. Norfolk li diu que vagi amb compte perquè el rei Henri està enamorat dels encants d'Anne. Arriben notícies que el rei Henri ha condemnat el Duc de Buckingham a morir. Quan el rei entra, tots excepte Gómez, Norfolk, i Surrey abandonen la sala. Henri parla de la nova dama d'honor, Anne Boleyn, amb la gran consternació de Gómez. Hi ha un canvi d'escena. Henri conversa amb Surrey sobre la manca de voluntat del papa a concedir-li el divorci. Es convoca a Catherine, que s'atreveix a intercedir per Buckingham. El rei s'hi nega; ella el reprèn per la seva falta de consideració cap a ella mateixa, amb la qual cosa ell respon que la seva unió matrimonial ha anat malament des del principi. Quan Anne Boleyn es presenta, el rei es desfà en atencions cap a ella i la fa marquesa de Pembroke. Des de fora venen els sons de la marxa fúnebre de Buckingham, que acaba de ser executat. Anne diu que això és un presagi funest.
Acte II Al parc de Richmond, apareix Gómez, seguit d'Anne acompanyada d'una sèrie de dames. Ella expressa el seu amor per Gómez. Però el rei la persuadeix a ella i al seu seguici. Anne li contesta que es casarà amb ell si vol que sigui la seva reina. El rei li ho promet. La reina Catherine reprova fermament a Anne per la seva ambició sense límits. Un missatger reial arriba a correcuita de Roma i porta males notícies. No obstant això, Henri posposa la recepció del seu missatge fins a l'endemà i ordena als presents gaudir del moment amb balls i banquets.
Acte III