La Simfonia núm. 17, op. 137, de Mieczysław Weinberg va ser composta entre 1982 i 1984. Està dedicada al director Vladímir Fedosséiev. qui la va estrenar amb l'Orquestra Simfònica de la radiotelevisió russa a Moscou l'1 de novembre de 1984.

També és coneguda com a Memòria perquè porta la dedicatòria «En memòria dels caiguts en la Gran Guerra Patriòtica». És la primera d'una trilogia (amb les simfonies 18 i 19) sobre la Segona Guerra Mundial.

La simfonia anava precedida d'un lema d'Anna Akhmàtova (1898-1966), que, com l'autor, havia patit la política antisemita de Ióssif Stalin. El lema era:

Moviments Allegro sostenuto Allegro molto Allegro moderato Andante

Origen i context En els seus últims anys creatius, Weinberg va concebre una trilogia simfònica sota el títol general Al llindar de la guerra. Aquest cicle pretenia donar forma musical als traumes viscuts per la Unió Soviètica durant la Gran Guerra Patriòtica (1940–45) —traumes que ell mateix havia conegut també de manera indirecta arran de la seva fugida forçada de Polònia el setembre del 1939—, alhora que responia a l’exigència ideològica, encara vigent gairebé fins a la fi del règim soviètic, que la creació artística contribuís a inscriure l’eventual victòria socialista en una narrativa heroica.

Anàlisi musical D’entre les tres simfonies que constitueixen el cicle, la dissetena és la de dimensions més àmplies. Tot i estar articulada en quatre parts, el recorregut formal no respon a cap esquema previsible i comparteix la llibertat estructural que caracteritza la producció simfònica tardana de Weinberg.

El moviment inicial arrenca amb una sonoritat greu de les cordes que preludia un plany cada cop més intens, amb la línia rítmica que es va flexibilitzant i augmenta la càrrega expressiva. Aquest teixit s’esvaeix per donar pas a intervencions velades de la fusta i del registre baix de les cordes, que gradualment recuperen tensió fins que un solo de clarinet s’alça amb discreció, integrat en una nova onada de creixement controlat. Quan l’energia acumulada cedeix, el moviment es dissol en un final calmat però inquietant, on la fusta aporta un contrapunt esquerdat dins d’una textura ja esmicolada.

El segon moviment —molt extens— arrenca amb un ostinato precipitat al piano que actua de sòcol per a diàlegs tensos i dissonants entre la fusta i les cordes greus. Quan les trompes i les cordes prenen protagonisme, l’impuls acumulat es fa més palpable; el mecanisme motor de l’ostinato es manté però ara és contestat per un metall cada cop més expansiu. Tot i un breu retorn de la fusta amb un to més contingut, el teixit es torna a tensar fins a un clímax on les timbales amplifiquen el pols rítmic i el metall accentua l’empenta general. Tot seguit, irromp un passatge de timbre més clar, amb les cordes agudes suspeses sobre un ostinato traslladat al clavicèmbal, i la densitat s’afluixa fins a una successió de vacil·lacions entre fusta i cordes. Aquesta calma fràgil és trencada per una incisiva intervenció dels violins al límit del registre, que reactiva un teixit rítmic mutable abans d’un desenllaç ambigu.

El tercer moviment, tot i la seva brevetat, és d’una energia concentrada. Conformat essencialment per un impuls vehement de les cordes, reforçat per les trompes, genera un flux nerviós que es dissipa momentàniament en un episodi més recollit conduït per la fusta. Aquest material torna a projectar-se sobre un rerefons de cordes en pizzicato, que serveix de pont cap a la reactivació del vigor inicial. L’entrada progressiva de la percussió acaba precipitant un final sec i peremptori.

L’extens moviment final s’obre amb una textura continguda, sostinguda per un discret pizzicato de les cordes sobre el qual intervenen, primer amb prudència i després amb més vehemència, els violins, les trompes i el registre greu de les cordes. El discurs deriva tot seguit cap a una escriptura més capriciosa de fusta i cordes, fins que la combinació d’aquestes amb el metall i les timbales imposa un viratge cínic i un impuls sostingut que desemboca en el clímax central, on diversos motius prèviament insinuats convergeixen en una declamació aspra i condensada.

La massa sonora s’interromp de manera abrupta, deixant el vent i les cordes agudes en diàleg amb la celesta i el registre més fosc de les cordes. A partir d’aquí, el conjunt de cordes desencadena una darrera explosió densa i compacta, amplificada pel metall i la percussió en una sèrie d’acords martellejats. Un llarg glissando d'arpa —quasi un sospir que esguerra l’aire— acumula tensió abans dels compassos finals, de caràcter brutal i sense concessió.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1984 17 Weinberg 17