Lídia

Lídia (en lidi 𐤮𐤱𐤠𐤭𐤣𐤠 Śfarda; en Lȳdíā) va ser una regió històrica i un regne situat a l'oest de la península d'Anatòlia, corresponent a les actuals províncies turques d'Esmirna i Manisa. El regne de Lídia va durar des de la caiguda de l'Imperi Hitita fins a la conquesta persa, segons unes fonts des del 1300 aC i, segons unes altres, des del 718 aC fins al 546 aC.Farr, Edward; History of the Assyrians, Chaledeans, Medes, Lydians and Carthaginians (1850).Problema de la fecha según la Crónica de Nabonido (en inglés)

Va destacar com a potència comercial, i va ser, a més, coneguda per la seva riquesa en or, que extreien del riu Pactol i de les mines de la muntanya Tmolos.Livius: articles on ancient history. Lydia (en inglés). Artículo por Jona Lendering (Último acceso - 20 de septiembre de 2008). Actualment es creu que la seva riquesa provenia més de la fertilitat dels seus camps, i també de la superioritat comercial respecte als grecs.Weatherford, Jack; Historia del dinero

Va ser un dels primers llocs on es va encunyar moneda, abans fins i tot que a la Xina o l'Índia. Les primeres monedes daten del regnat de Giges, a la segona meitat del , cap a l'any 620 aC, i fins i tot abans, durant el regnat d'Ardis II (652 aC-621 aC).Antiguas civilizaciones de Mesopotamia, J. M. Walker, Edimat Libros S.A. 2002; pàgina 144 (cronologia comparada: any 700 a. C.) Els coneixements actuals es recolzen en les troballes de monedes d'electre i or blanc, que tenen els jaciments principals a Efes, a la costa egea.

A causa de l'expansió per les costes jònies i a l'enorme influència cultural dels jonis, molts historiadors consideren Lídia com una civilització altament hel·lenitzada. Aquesta aculturació va ser mútua, encara que la influència lídia sobre la cultura hel·lènica de la zona va ser molt menor, de manera que els avenços musicals, comercials i fins i tot la literatura i els jocs populars lidis van ser adoptats pels grecs, mentre que l'arquitectura, la religió i la indumentària dels hel·lens van influir en els lidis. No obstant això, sempre van existir diferències entre grecs i lidis, una de les més destacades va ser el tracte atorgat a la dona per part dels homes, molt més equànime en la societat lídia.Mujer y sociedad: Análisis de un fenómeno reaccionario; Lidia Falcón, 1973. Autors clàssics com Estrabó, observant més diferències que similituds, van concloure que els lidis no eren part dels pobles grecs.

Sota domini romà tenia al nord la Mísia o Frígia Hel·lespòntica de la que estava separada pel riu Hermos i al nord-est la Frígia, a les muntanyes de Temnos, a l'est la Frígia, i al sud la Cària amb el riu Meandre i la serralada de Mesogis com a límit. Per l'oest tenia la mar Egea, però la Jònia, estrictament parlant formava un districte diferenciat.

Nom L'endònim Śfard, que és com els lidis s'anomenaven a si mateixos, sobreviu en inscripcions bilingües i trilingües de l'Imperi Aquemènida sota noms com: Satrapia de Sparda,(en persa antic), Saparda, Sapardu (en accadi babiloni), Išbarda (en elamita) i סְפָרַד [ʃˈfarˌɛd] (en hebreu). En la tradició grega, tots aquests topònims han estat associats amb Sardes, capital del rei Giges, erigida al .

Llengua

El lidi era una llengua indoeuropea de la branca anatòlica, emparentada amb el luvi i l'hitita. S'estima que cap al es va convertir en una llengua morta, després de segles d'hel·lenització. Estrabó menciona que a la seva època () el lidi es conservava encara com a llengua parlada fora del territori de Lídia, fortament hel·lenitzat, a Kibyra (l'actual Gölhisar) al sud-oest d'Anatòlia, i portada allà pels descendents de colonitzadors lidis que havien fundat la ciutat.

Geografia Els límits de la Lídia històrica van variar al llarg dels segles. Primer limitava amb Mísia, Cària, Frígia i Jònia. Més tard, els regnats d'Aliates II i Cresos van expandir el territori del regne de Lídia, tot incorporant tota l'Àsia Menor a l'oest del riu Halis, excepte Lícia. Després de la conquesta persa, el riu Meandre va servir de límit meridional. Durant l'època romana imperial, Lídia s'estenia des de Mísia i Cària d'una banda fins a Frígia i el mar Egeu de l'altra.

Muntanyes, rius i llacs Les muntanyes principals del país eren: les muntanyes de Mesogis la serralada de Tmolos les muntanyes de Dracon i l'Olímp de Mísia amb el puig de Sipilos

Els rius més importants eren: Caïstre Hermos Pactol

El llac més important era el Gygaea Lacus al nord de l'Hermos, i d'altres més petits als voltants d'Efes, especialment rics en peixos.

Segons Xenofont,Xenofont. Ciropèdia, VI, 2, 21 el país era un dels més fèrtils del món, fins i tot es cultivaven els vessants de les muntanyes. El seu clima era suau i saludable, però el territori sofria constantment importants terratrèmols.

Economia La situació estratègica de Lidia li permetia el control sobre les rutes comercials entre la mar Mediterrània i el Pròxim Orient i va arribar a ser una potència comercial marítima a la mar Egea. Sardes va ser, sens dubte, un gran centre comercial entre els grecs i els anatolis. Els lidis, com els egipcis, exportaven llana i productes manufacturats que intercanviaven per metalls i fusta, especialment amb la península Itàlica, Sicília i els ports de la mar Egea i la mar Negra. Sembla que la venda d'esclaus era també un dels productes comercials dels lidis, i al mercat de Sardes hi feien cap els tractants d'esclaus, dels territoris veïns, de les tribus nòmades i fins i tot els grecs i els romans. El nom més comú d'un esclau a l'antiguitat clàssica era Lidi, és a dir, nascut a Lídia.

Les seves produccions principals eren el vi, el safrà, l'ònix, la mica i l'or. La riquesa del rei Cresos, llegendària, era suposadament deguda a l'or de les arenes del riu Pactol i de les mines del Tmolos, però s'ha comprovat que ambdues produïen molt poc or. Estrabó diu que l'or que en sortia tot just arribava per pagar els treballadors que l'extreien. Les planes de la vall de l'Hermos i del Caïstre eren les parts més fèrtils exceptuant el districte costaner de Jònia. Aquestes planes i valls portaven noms característics i els principals eren: La vall Cilbiana La vall Caïstriana La vall Hircània I la plana de Catacecaumene.

Costums Els lidis van adoptar institucions semblants a les dels grecs, en un grau menor que els caris o els licis, perquè van viure sempre sota una monarquia i no van instaurar un règim democràtic. Ells i els caris conreaven les arts. Abans de ser conquerits pels perses, eren un poble treballador, valent i guerrer, i la cavalleria lídia era considerada com la millor en aquella època.Heròdot. Històries, I, 79 Cir II el Gran va destruir expressament el seu esperit bèl·lic, els va prohibir l'ús de les armes i els va fer practicar la dansa i el cant, prohibint-los-hi les arts de la guerra.Heròdot. Històries, I, 154Justí. Justini Historiarum Philippicarum, I, 8 Es van dedicar a la música i segurament aquest va ser el motiu pel qual els grecs els van atribuir la invenció dels jocs gimnàstics.Heròdot. Històries, I, 94 El mode de vida que els van imposar els conqueridors els va portar a poc a poc a un grau d'efeminació que després els va fer notoris. Van mantenir el comerç sota el domini persa, i els va proporcionar una gran prosperitat.Heròdot. Històries, I, 14, 25, 51 En els seus costums, els lidis es diferenciaven molt poc dels grecs, encara que tenien alguns trets diferents: les noies lídies obtenien generalment els seus dots mitjançant la prostitució pública, sense que això perjudiqués la seva reputació.Heròdot. Històries, I, 93 La moral de les dones lidies quedava en entredit per aquest costum, i els autors grecs antics en parlaven amb menyspreu.Estrabó. Geografia, XI, 533 De la religió dels lidis se'n sap molt poc. La seva divinitat principal sembla que era Cíbele, però també adoraven Àrtemis i Dionís,Ateneu de Nàucratis, El sopar dels erudits, XIV, 636 i segurament estava molt estès el culte al fal·lus, perquè es troben fal·lus enormes a les tombes lidies. Es diu que els lidis van ser els primers que van establir fondes per als viatgers.

Història Meònia i Lídia Lídia va aparèixer després del declivi de l'imperi hitita, al . Durant l'Imperi, el nom de la regió hauria sigut Arzawa. Segons les fonts gregues, el nom original de la regió de lídia era Meònia (Μαιονία). HomerHomer. Ilíada, II, 865; V, 43; XI, 431 es refereix als habitants de Lídia pel nom de meonis (Μαίονες).As for the etymologies of Lydia and Maionia, see H. Craig Melchert "Greek mólybdos as a Loanword from Lydian" , University of North Carolina at Chapel Hill, p. 3, 4, 11 (fn. 5). Homer també descriu que la capital dels meoniss no era pas Sardes, sinó Hida,Homer. Ilíada, XX, 385 que podria haver sigut un dels districtes en els quals se situava la ciutat.

Més endavant, HeròdotHeròdot. Històries, I, 7 afegeix que els meonis van passar a ser anomenats lidis pel seu rei Lidos (Λυδός), fill d'Atis, durant l'època mítica de la dinastia heràclida. L'exònim hebreu, Lûḏîm (לודים), tal com es troba en el llibre de Jeremies (46.9) es pensa, ja des de Flavi Josep, que deriva de Lud, fill de Sem; malgrat tot, Hipòlit de Roma (234) ofereix una opinió alternativa que diu que els lidis eren descendents de Ludim, fill de Misraim.

Segons Plini el Vell i Hièrocles, a la seva època encara quedaven reductes meonis a la part alta del riu Gediz, entre els quals una ciutat anomenada Meònia.

Lligams etruscs La relació entre els etruscs els lidis ha estat durant molt de temps objecte de conjectures. Alguns historiadors, com ara Heròdot, creien que els etruscs eren originaris de Lídia, mentre que d'altres, com Dionisi d'Halicarnàs, argumentaven que els etruscs eren un poble indígena de la península itàlica. Dionisi va apuntar que l'historiador Xantos de Lídia, del , que era considerat com una font i autoritat important per a la història de Lídia, mai va vincular els etruscs a Lídia ni va qualificar el llegendari rei Tirrè com a governant lidi.

Actualment, la hipòtesi lídia ha estat desacreditada pels etruscòlegs, a la vegada que argumenten que el relat d'Heròdot es basava en etimologies errònies. Michael Grant argumenta que els etruscs podrien haver propagat aquesta narració per facilitar el comerç amb l'Àsia Menor, quan moltes ciutats, i els mateixos etruscs, estaven en guerra amb els grecs. L'erudit francès Dominique Briquel sosté que «la història d'un èxode de Lídia a Itàlia va ser una fabricació política deliberada creada en l'entorn hel·lenitzat de la cort de Sardes a principis del ». En última instància, aquests relats d'autors grecs sobre els orígens etruscs són només l'expressió de la imatge que els aliats o adversaris dels etruscs volien divulgar i no s'han de considerar històrics.Dominique Briquel, Le origini degli Etruschi: una questione dibattuta sin dall’antichità, in M. Torelli (ed.), Gli Etruschi [Catalogo della mostra, Venezia, 2000], Bompiani, Milan, 2000, p. 43–51 (Italian).

L'evidència arqueològica no dona suport a la idea de la migració lidia a Etrúria. La primera fase de la civilització etrusca, la cultura de Villanova, que va sorgir al voltant de l'any 900 aC, no té vincles amb Àsia Menor o el Pròxim Orient.

Pel que fa a la lingüística, un dels arguments utilitzats a favor de l'origen anatòlic dels etruscs era el lemni, una llengua emparentada (o possiblement dialecte de) l'etrusc trobat en inscripcions a l'illa de Lemnos. Aquest argument ha quedat avui en dia desfasat, ja que el més probable és que es tractés d'una colònia comercial etrusca. A més, el lidi és una llengua indoeuropea, mentre que l'etrusc, juntament amb el lemni i el rètic, és una llengua paleoeuropea que forma la seva pròpia família lingüística anomenada tirrènica.

Encunyació de moneda pròpia