miniatura|Dos mascles adults de laboratori Paraphidippus aurantius durant una trobada agonística en una fulla d'una planta. El comportament agonístic és qualsevol comportament social relacionat amb la lluita. El terme té un significat més ampli que el comportament agressiu perquè inclou amenaces, exhibicions, retirades, pacificació i conciliació. El terme "comportament agonístic" va ser definit i utilitzat per primera vegada per J.P Scott i Emil Fredericson l'any 1951 al seu article "The Causes of Fighting in Mice and Rats" a Physiological Zoology. El comportament agonístic s'observa en moltes espècies animals perquè els recursos, com ara menjar, refugi i parella, sovint són limitats.
Algunes formes de comportament agonístic es donen entre individus que competeixen per accedir als mateixos recursos, com ara menjar o parella. Altres vegades, implica proves de força o exhibició d'amenaça que fan que els animals semblin grossos i més en forma física, una exhibició que pot permetre'ls obtenir el recurs abans que tingui lloc una batalla real. Tot i que el comportament agonístic varia segons les espècies, la interacció agonística consisteix en tres tipus de comportaments: amenaça, agressió i submissió. Aquests tres comportaments estan interrelacionats funcionalment i fisiològicament, però queden fora de la definició estreta de comportament agressiu. Tot i que qualsevol d'aquestes divisions de comportaments es pot veure sola en una interacció entre dos animals, normalment es produeixen en seqüència des del principi fins al final. Depenent de la disponibilitat i la importància d'un recurs, els comportaments poden anar des d'una baralla fins a la mort o un comportament ritualista molt més segur, encara que els comportaments rituals o d'exhibició són la forma més comuna de comportaments agonístics.
Estudi en rosegadors Scott i Fredericson descriuen que el comportament agonístic es mostra en una varietat de circumstàncies diferents en resposta a diferents estímuls. Scott i Fredericson van estudiar ratolins i rates i van classificar tres categories principals de comportament agonístic que presenten aquests animals, que inclouen el comportament preliminar, l'atac i el comportament defensiu i d'escapament. La conducta preliminar descriu els comportaments que mostren aquests rosegadors si la baralla no comença immediatament. Aquests poden incloure comportaments involuntaris, com ara eriçar el pèl, on el pèl del rosegador s'aixeca de punta en una regió concreta del cos, o el moure la cua on la cua del rosegador experimenta contracció muscular i s'agita d'un costat a l'altre, fent un so fort si es colpeja contra un objecte dur. Un altre comportament agonístic preliminar dels ratolins és quan els ratolins encerclen l'oponent abans no comenci la baralla. La lluita en sí es classifica com un dels patrons de comportament que es produeix i implica violència física entre rosegadors. Finalment, el comportament defensiu i d'escapament es produeix normalment immediatament després de la lluita i es mostra pel ratolí que és derrotat en la lluita. El ratolí derrotat, si se li deixa espai, fugirà i intentarà amagar-se del ratolí victoriós. Si no és possible que el ratolí pugui córrer i escapar físicament perquè no hi ha espai disponible, el ratolí vençut s'aixecarà sostenint-se amb les potes posteriors i mantindrà les potes davanteres aixecades d'una manera que es caracteritza com una "posició de submissió". Aquests són exemples de comportaments físics que són respostes al conflicte en ratolins.
Evolució i ecologia del comportament agonístic: Estomatòpodes (gamba mantis religiosa) El comportament agonístic és el resultat de l'evolució, i això es pot estudiar en una sèrie d'espècies que s'enfronten a diferents pressions ambientals. Tot i que els comportaments agonístics es poden observar i estudiar directament en un entorn de laboratori, també és important entendre aquests comportaments en un entorn natural per comprendre completament com han evolucionat i, per tant, difereixen sota diferents pressions selectives. Les gambes mantis, crustacis depredadors, són un exemple d'organisme agressiu i territorial el comportament agonístic del qual ha estat estudiat en un context ecològic i evolutiu.
Les gambes mantis es troben entre els crustacis més agressius del món. Aquestes criatures marines són sigil·losos i reservats, però estan molt alerta i són uns depredadors mol actius que habiten caus i cavitats al llarg dels esculls de corall, les costes rocoses i les costes fangoses d'aigües tropicals i subtropicals.
Roy Caldwell i Hugh Dingle van dur a terme investigacions sobre gambes mantis i altres estomatòpodes que es van centrar en l'evolució del comportament agonístic i com s'aplica a l'ecologia d'aquests organismes. El comportament agonístic ha evolucionat conjuntament amb factors biòtics com la morfologia corporal, la competència tant dins de la pròpia espècie com contra altres espècies i els hàbitats en què habiten aquestes gambes. Els estomatòpodes van sorgir dels leptostracis, tal com indiquen les proves fòssils, fa aproximadament 400 milions d'anys. La morfologia dels estomatòpodes és coherent amb la majoria dels malacostracis, ja que tenen tres segments corporals principals: el cèfalon, el tòrax i l'abdomen. L'abdomen està format per sis segments, cinc dels quals posseeixen un parell de pleopodis, que s'utilitzen per a la respiració i la natació. miniatura|Imatge parcial d'un galateoïdeus que mostra els segments de la primera pota. L'apèndix clau que utilitzen els estomatòpodes per combatre es coneix com l'apèndix raptor, que en realitat és un parell de segons maxil·lípedes engrandits just darrere de les maxil·les. A més de la lluita, aquests forts maxil·lípedes s'utilitzen amb finalitats de captura de preses. Aquest apèndix, particularment el «propodus» i el «dactylus», s'estenen cap endavant de tal manera que s'assembla a l'apèndix sorprenent d'una mantis religiosa, li dona el nom a aquest crustaci. Caldwell et al. va classificar l'apèndix raptor en dues categories segons el propòsit funcional: apèndix destructor i apèndix arpó. L'apèndix destructor el posseeixen membres de les famílies dels gonodactílids en que l'apèndix arpó conté espines petites. L'apèndix arpó el posseeixen membres de les famílies dels squillidae, lysiosquillidae, bathysquillidae i un parell de gonodactílids; l'últim grup conté tant l'apèndix destructor com l'arpó.
Els que posseeixen l'apèndix destructor són capaços d'utilitzar la força per matar competidors de la mateixa espècie d'un sol cop. Caldwell et al. descriu com dos estomatòpodes mostren un comportament de lluita agressiva quan es troben tant individus de la mateixa espècie com de diferent i els mascles i les femelles mostren el mateix nivell d'agressivitat excepte en l'època de reproducció. La majoria de les espècies d'estomatòpodes, independentment del tipus d'apèndix, solen donar cops amb el dàctil tancat durant les trobades agonístiques. Quan el «dactylus» està obert, el resultat sol ser una lesió greu o la mort de l'oponent. Aquests crustacis poden donar cops amb el «dactylus» obert, però generalment només en situacions de lluita extremadament intensa, que són rars entre la majoria de les espècies.
El comportament agonístic que és comú durant els encontres, és el fet d'exhibir l'apèndix raptor, que és un comportament comú a molts tàxons. El fet d'exhibir o expandir l'apèndix raptor es realitza per tal de fer que l'animal sembli més gros i, per tant, més amenaçador per als competidors en èpoques de trobades agonístiques. En altres tàxons, aquest comportament seria exhibir les dents en els canins o les banyes els ungulats. Aquest comportament de visualització és un comportament conservat evolutivament en visualitzacions agonístiques.
Les diferències evolutives són clares en els estomatòpodes "destructors" i "arponers" que habiten en diferents substrats i que hi fan cau o no. Caldwell et al. va descriure aquestes diferències pel que fa a una exhibició de comportament anomenada "comunicació meral". Aquests investigadors descriuen aquest comportament com el més extrem de les mostres d'apèndix raptor i es defineix per l'elevació del cefalotòrax i les antenes i les antènules, mentre que l'apèndix raptor està en posició elevada i estesa. Curiosament, aquesta comunicació meral es pot mostrar dotzenes de vegades durant una trobada agonística i Caldwell et al. explica que s'utilitza com a mètode per inhibir la violència física real.
Els estomatòpodes "destructors", que són espècies que tendeixen a habitar cavitats dins de les roques o el corall, tenen taques merals de colors brillants que ajuden a fer que la taca sigui més visible durant aquestes mostres de comunicació meral en baralles. Aquestes taques són de colors vius: grogues, blaves, vermelles o blanques i estan delimitades per un pigment negre conspicu. Per contra, els estomatòpodes "arponers" o algunes espècies aixafadores que no habiten les cavitats de roques o coralls, tenen taques merals molt més apagades. Aquesta correlació suggereix als investigadors que hàbitat i coloració de les taques merals han coevolucionat i els que habiten els caus posseeixen aquests punts brillants i aquelles espècies que no hi habiten tenen taques apagades. Això demostra com l'ecologia i l'evolució dels organismes dins del mateix ordre afecten directament el comportament agonístic.
Influència hormonal El comportament agonístic està influenciat per l'acció d'hormones com la vasopressina, que és un petit pèptid sintetitzat al cervell per les neurones magnocel·lulars. El propi comportament agonístic es pot dividir en dues categories: ofensiu o defensiu. Cadascuna d'aquestes categories és el resultat de diferents vies neuroconductuals i el comportament agonístic ofensiu i defensiu és provocat per diferents estímuls.
El comportament agonístic ofensiu s'ha estudiat específicament en estudis que utilitzen rosegadors com a subjectes de prova en el context de les interaccions amb intrusos. Per exemple, quan un hàmster mascle desconegut es col·loca a la gàbia d'un mascle coespecífic, segueix un conjunt estereotipat de comportaments agonístics. El mascle resident s'acosta a l'intrús i l'ensuma atentament, amenaça l'intrús amb una postura erecta i finalment inicia un atac físic contra l'intrús. El mascle resident ataca el ventre del mascle intrús i intenta capgirar l'intrús sobre la seva esquena. miniatura|Dos mascles de dragons aquàtics bruns d'Austràlia (Physignathus lesueurii) lluitant. És una lluita lenta on col·loquen les galtes juntes i tots dos giren en cercle. Brisbane, Queensland, Austràlia Els estudis han demostrat que el comportament ofensiu que mostren els hàmsters es pot modular a causa de la presència de vasopressina. Concretament, la investigació realitzada per Ferris et al. (1990) suggereix que quan s'injecta un antagonista del receptor de vasopressina a l'hipotàlem anterior del mascle resident, disminueix la tendència a atacar els mascles intrusos a mesura que augmenta la dosi d'antagonista. Se sap que aquest antagonista disminueix la tendència a l'agressió ofensiva mitjançant injeccions a l'hipotàlem ventrolateral, per tant és capaç d'actuar sobre múltiples regions del cervell i presentar els mateixos efectes de compensar aquest comportament agonístic.
Si bé la vasopressina té un paper en l'agressivitat ofensiva en el comportament agonístic, la serotonina també té un paper en el comportament agressiu en rosegadors, així com en efectes similars en humans. La investigació ha demostrat que l'augment dels nivells de serotonina o l'estimulació dels receptors serotònics en rosegadors es correspon amb una disminució del comportament agonístic, com ara comportaments com atacar i mossegar.