LInstitut Mèdic Valencià és una corporació científica que va ser promoguda per metges i farmacèutics encapçalats per Lluís Bertran i Besante, i fundada oficialment el 31 de març de 1841. Van ser membres de l'Institut els que es van encarregar d'estudiar de manera oficial el problema de la lepra al Regne de València, a més de ser la corporació científica que va estar a l'origen de la creació del Sanatori de Fontilles.
Context històric La situació de la medicina valenciana del era de preocupació; va patir amb especial severitat pel període bèl·lic, així com per la repressió de l'activitat científica durant el regnat de Ferran VII, tal com va passar a tot l'estat. Els corrents innovadors de finals del no van tindre continuïtat i les institucions llavors fundades van desaparèixer o van col·lapsar, mentre la medicina europea progressava amb decisió.
Arran la mort de Ferran VII, el període comprés entre el 1834 i el 1868, es va caracteritzar per l'augment de les publicacions mèdiques, el retorn de nombrosos científics exiliats, la recuperació del mètode científic i el naiximent d'institucions de caràcter professional, científic o assistencial. Aquesta recuperació va culminar a les últimes dècades del segle. A València, ni la Reial Acadèmia de Medicina, ni la Facultat de Medicina, van propiciar el marc institucional adient perquè s'afermara aquesta recuperació, fita que sí va aconseguir l'Institut Mèdic Valencià.
El 1837, les Corts van emetre un dictamen que eliminava l'ensenyament d'anatomia a València. Aquesta decisió va generar intenses protestes institucionals a la ciutat. Al dictamen, es destacava l'elevat nivell científic de la Facultat de Medicina i la disponibilitat d'excel·lents recursos pel desenvolupament de la docència, una situació que no es donava en altres ciutats. La Universitat de València va mantenir un registre impressionant de 415 matriculats durant un mateix curs, malgrat les dificultats causades per les guerres carlines, que van reduir significativament el nombre d'estudiants a les aules universitàries. Finalment, el dictamen no es va aplicar.
Anuncis a la premsa i el Reglament El 6 de març, va aparèixer als diaris valencians un anunci que deia:
A la reunió del 8 de març convocada per Bertran, van acudir trenta metges i farmacèutics, i altres onze representades, a qui els va exposar el seu projecte. La primera llista de socis incloïa cent seixanta noms que es va incrementar a dos-cents trenta-sis en finalitzar el primer any de la seva existència. Allà mateix acorden iniciar la redacció del projecte, que es concretarà una setmana després, tot just el 15 de març, quan el Reglament que van preparar Chinchilla, Rafel Campos i Fillol, Almazán, Andreu, Santa Maria, i Monserrat es va aprovar. miniatura|Reglament de l'Institut Mèdic Valencià (1849) Al Reglament figura també la composició de la primera Junta directiva: President: Lluís Bertran i Besante Vicepresident: Andrés Miguel Magín Alegret y Mesa Secretari de govern: Josep Monserrat Secretari de correspondència estrangera: Tomàs Mir Comptador: Tomàs Mir Tresorer: Ramon Noguera i Martínez, substituït aviat per Ignasi Montesinos
S'establia que els socis foren de tres tipus: residents i corresponsals, llicenciats en Medicina, Cirurgia, Farmàcia o Ciències auxiliars, segons residiren a València o fora, i socis agregats, quan només foren batxillers en les ciències esmentades. Per ser admès n'hi havia prou amb la sol·licitud que, una vegada informada, havia de ser aprovada en junta general, que se celebrava dues vegades per mes. Les Juntes científiques de les diferents seccions tenien lloc diverses vegades al mes.
Tant els Estatuts com el Reglament van anar canviant amb el temps. El desembre del 1841, per exemple, es va reduir el nombre de seccions, es va crear la figura de soci de mèrit i es va proposar oferir un premi general per concurs a l'autor de la millor dissertació sobre un punt determinat de la ciència. Es va reduir també el nombre de sessions perquè aquestes guanyaren en durada i profunditat.
Alhora es constituïen altres instituts semblants per tot l'estat: Àlaba, Guipúscoa, LLucena, Múrcia, Pamplona i Madrid, entre d'altres. Eixe va ser el començament de lInstitut Mèdic Valencià, institució extra-acadèmica que, a diferència de la majoria d'institucions semblants, que van anar desapareixent amb el temps, es va mantenir salvant molts obstacles, fins a l'actualitat.
Dies després, el 30 de març de 1841, a la pàgina 6 de la revista mèdica Boletín de Medicina, Cirujia i Farmacia apareixia la següent notícia:
La creació de l'entitat El 31 de març es fa oficial la inauguració de l'Institut Mèdic Valencià amb vuitanta-dos socis fundadors al Paraninf de la Universitat de València. Un mes després, es publica el Butlletí de l'Institut Mèdic Valencià, el seu òrgan d'expressió. Les primeres sessions de l'Institut es van celebrar els dies 6 i 7 d'abril al que fora convent de la Companyia per manca d'un local propi. miniatura|Estatuts de l'Institut Mèdic Valencià (1866) S'hi consigna com a objecte de la corporació:
La principal via per assolir els fins va ser la discussió a les sessions científiques de punts ardus de la ciència, prèviament il·lustrats per comissions especials, i d'un assortit gabinet de lectura. Es van organitzar cinc comissions de treball —Medicina i cirurgia teòrica, Medicina i cirurgia pràctica, Medicina legal, Higiene pública i Policia sanitària, Farmàcia teòric-experimental i Ciències auxiliars—, totes formades per un president, un secretari i un redactor, als quals s'adscrivien a voluntat els socis per a col·laborar.
A l'editorial del primer número del Butlletí, Bertran (jpg) exposa com la decadència de la classe sanitària, ha arribat fins a la misèria, i atribueix al liberalisme una pressió fiscal ruïnosa pels metges, una legislació relativa als cirurgians volàtil, o els problemes dels farmacèutics amb intrusos com ara droguers, confiters i empírics.
Dos anys després de la fundació de l'Institut, el 1843, Pere Mata va concebre un pla d'estudis que eliminava totes les facultats de medicina excepte les de Madrid i Barcelona. El pla convertia la Facultat de València en Col·legi de Medicina, que oferia el títol de «Pràctic de l'art de guarir», que sols permetia exercir la Cirurgia menor i l'Obstetrícia, i l'Institut va criticar la divisió de la medicina en doctors per a rics i pràctics per a pobres, que el nou pla d'estudis instaurava. Des de l'Institut es va lluitar conjuntament amb l'Ajuntament, la Diputació, la Societat Econòmica d'Amics del País i el Claustre de la Universitat de València perquè es retirara eixa planificació formativa, que només atorgava una titulació de segona classe.
El 1845, l'Institut va sol·licitar que hi haguera llicenciats en Medicina i llicenciats en Cirurgia; que tots dos tingueren la mateixa categoria; que els estudis teòrics foren els mateixos però no els estudis pràctics; que es permetera l'opció a ambdues llicenciatures però havent realitzat primer una; que qui tinguera els dos títols tinguera la mateixa categoria que el que en tenia un; que es respectaren els drets adquirits pels professors existents; i que es conservara el grau acadèmic de Doctor. La Universitat de València va recuperar la Facultat de Medicina gràcies al pla Pidal, que també va crear l'escalafó unificat de catedràtics. La situació de l'ensenyament es va estabilitzar el 1857 amb la llei Moyano, que fixava una estructura que es va mantindre pràcticament inalterable durant més d'un segle.
Els canvis d'Estatut i Reglament van continuar al llarg del segle i es coneix l'edició de nous al 1844, 1849, 1857, 1866, 1885 i 1899.
L'Institut, després d'un primer període d'estructuració comprés entre el 1841 i el 1868, va viure una etapa d'esplendor des del 1869 fins al 1885, per començar als anys següents una etapa de decadència, degut sobretot a una forta crisi econòmica i a la desaparició de les seues principals figures científiques, procés que continuà el 1893 quan es va fusionar amb l'Associació Mèdic-Farmacèutica per esdevindre l'«Institut Mèdic Valencià-Col·legi de Metges de València». El 19 de desembre del 1894, es concedeix el caràcter oficial a l'Institut Mèdic Valencià-Col·legi de Metges de València, gràcies al treball del Dr. Cantó, que des de l'antic Institut Mèdic Valencià, aconseguí l'oficialitat per «Real Orden». El període decadent va culminar arran la publicació el 12 d'abril del 1898 del «Real Decreto sobre los Estatutos para el Régimen de los Colegios de Médicos», de col·legiació obligatòria, signat per la Regent, i per Trinitario Ruiz Capdepón, Ministre de la Governació. L'Institut quedarà deslligat corporativament de la part oficial del «Col·legi de Metges de València» —embrió de l'actual Col·legi Oficial de Metges de València—, però continuarà la seva missió científica.
El 1891 va deixar de publicar-se La Crònica Mèdica, i el Butlletí el 1896, cosa que indicava una desintegració del grup experimentalista valencià. L'activitat de l'Institut va experimentar un període de letargia fins a la seva refundació el 1978. Des de llavors, els membres de l'Institut han treballat per reviure l'activitat reminiscent de la seva època més destacada. IMV
Àmbits d'actuació La seua activitat va abastar tres camps: el social, l'higiènicosanitari i el científic; tot ben arreplegat al Butlletí pels articles originals o de les actes de les sessions sobre temes monogràfics celebrades a l'Institut.
Àmbit social Defensa de l'estament professional Ajuda a companys. L'Institut va ajudar sempre metges i farmacèutics amb problemes proporcionant-los auxili moral i material. El 1853 es va crear l'Associació de Socors Mutus de l'Institut, que no sols es limitava a atendre els metges, sinó que fins i tot, va atendre els afectats per les inundacions a les riberes del Xúquer.
Economia. A mitjans de , l'abús dels municipis que obliguen els facultatius a practicar autòpsies i altres diligències legals sense abonar després els corresponents honoraris, és un fet habitual. A l'agost del 1842, La Junta general de l'Institut denuncia davant la Diputació de València i la Junta Suprema de Sanitat del Regne, eixes pràctiques comeses contra professionals valencians.
Política. L'Institut Mèdic sap del gran desconeiximent dels diputats, de les pretensions dels metges i els motius que els impulsen, i per això, hauria de crear comissions i posar en joc les relacions i influencies personals.
Moral. Es presenta un projecte per reformar moralment la professió, i amonestar els professionals que ultrapassen les seves facultats i que exercisquen inapropiadament la professió, i si persisteixen fer públic noms i faltes.
Lluita contra l'intrusisme. Altra de les funcions de l'Institut va ser defensar els professionals dels intrusos i xerraires, tasca que va exercir fins a la creació l'any 1894, del Col·legi de Metges de València que va fer-se càrrec d'aquests assumptes. Una de tantes notícies sobre curanderisme apareguda el 13 de setembre de 1908 a Las Provincias.
miniatura|Las Provincias
Organització de la Medicina rural Els abusos que es cometien a l'exercici de la medicina rural van ser denunciats al llarg del i part del per diferents grups. L'Institut considerava el metge rural l'exponent més genuí de la manifestació mèdica vocacional i, per tant, els més dignes d'auxili i protecció.