Lleó XI; nascut Alessandro di Ottaviano de' Medici di Ottajano (Florència , 2 de juny de 1535 - Roma , 27 d'abril de 1605), va ser el 232è Papa de l'Església Catòlica i governant dels Estats Pontificis des de l'1 d'abril de 1605 fins a la seva mort. Pertanyia a una branca secundària de la gran família florentina"List of Popes," Catholic Encyclopedia (2009); retrieved 2013–3–15. i era nebot del papa Lleó X. El seu pontificat, que va durar només vint-i-sis dies, és el novè pontificat més curt de la història de l'Església Catòlica.
Durant la seva carrera serví com a ambaixador de Ducat de Florència davant del Papa, bisbe de Pistoia, arquebisbat de Florència, legat pontifici a França; i com a cardenal exercí com a Prefecte de la Congregació dels Bisbes i Regulars. Com a papa, va declarar "l'octonomàsia", mitjançant la qual els reis i grans nobles podien celebrar la seva onomàstica oficialment els vuit dies anteriors i posteriors al dia en qüestió, per tal de poder reunir més personalitats i evitar les dificultats de les grans distàncies de l'època.
A la profecia de Sant Malaquies és anomenat Undosus vir, "Home ondulat, ondulós".
Biografia Formació Alessandro de Mèdici va néixer a Florència, fill d'Ottaviano de Mèdici (gonfalonier de justícia de la República de Florència) i senyor d'Ottaiano) i Francesca Salviati, el més jove de quatre fills i únic fill. El seu pare pertanyia a una branca col·lateral de la prestigiosa i poderosa família florentina, mentre que la seva mare era la néta materna de Llorenç el Magnífic de la branca principal. La família Mèdici ja havia donat dos papes a l'Església: Lleó X (1513-1521) i Climent VII (1523-1534). La seva mare era la néta de Lleó X. Cap als deu anys, Alessandro va perdre el seu pare.
Va rebre un fort testimoni de fe del dominic Vincenzo Ercolani, a qui el jove Alessandro va escoltar a la propera església de Sant Marc.Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 269. Va decidir convertir-se en sacerdot, però no va trobar el suport de la seva mare, que esperava un destí diferent per al seu únic fill. El seu oncle (germà gran de la seva mare) també va intentar dissuadir-lo. Tots dos el van confiar a Cosme de Mèdici, cosí segon d'Alessandro, amb l'esperança que oblidés la seva conversió.
El 1560, Alessandro va acompanyar Cosme en un viatge a Roma. Allà va conèixer Felip Neri (el futur sant), que el va impressionar molt. En tornar a Florència, va tornar a freqüentar la cort dels Mèdici. Mentre la seva mare va viure, Alessandro no li va preocupar res. Però el 1566, quan va morir, va decidir rebre els ordes sagrats. El 22 de juliol de 1567, l'arquebisbe de Florència, Antonio Altoviti, el va ordenar prevere. Poc després, Cosme I el va nomenar cavaller de l'Orde de Sant Esteve.
Inicialment es va dedicar a diversos estudis eclesiàstics, però sense brillar-hi a causa del seu temperament més pràctic que especulatiu.Vita del cardinal di Firenze in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 269. Nel El 1569, nomenat ambaixador del Gran Duc de Toscana Cosme I davant la Santa Seu, es va traslladar de Florència a Roma. A Roma va ser protegit per Ferran de Mèdici, més jove que ell però ja cardenal des del 1565. Guglielmo Sirleto, cardenal de la cúria, el va introduir a la vida romana,B.A.V., Vat. lat. 6183, c. 50. mentre que el cardenal Francesco Pacheco el va presentar al papa Pius V. El pontífex va apreciar les seves qualitats i el va nomenar protonotari apostòlic el 1569.
El període romà miniatura|esquerra|El cardenal Ferdinando de Mèdici El primer expedient en què el cardenal de Florència va treballar com a diplomàtic va tractar sobre la guerra de religió que s'estava duent a terme a França. El 3 d'agost de 1569, va informar al seu cosí Cosme I que el Papa estava extremadament insatisfet amb el rei Carles IX de França, que no havia derrotat completament els hugonots després de la batalla de Jarnac.Aviat també va demostrar ser extremadament astut a l'hora de navegar per les intrigues de les corts, tant la papal com la florentina. Primer, va difondre el rumor que el seu secretari no estava satisfet amb el tracte que estava rebent, i els oponents de Cosme aviat es van posar en contacte amb ell per informar-lo de les seves intrigues contra el duc. Poc després, l'arrest d'un soldat perdut d'Arezzo, prop de Vitorchiano, va estar a punt de causar un greu conflicte diplomàtic, que Alessandro va desactivar. L'home va declarar que havia estat enviat per Cosme per assassinar el cardenal Alessandro Farnese: interrogat i torturat a Viterbo per Farnese, va confessar coses que eren impossibles de ser certes,Vita del cardinal di Firenze in Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 270. tant és així que Alessandro va poder convèncer tant el Papa com el cardenal que s'enfrontaven a una trampa destinada a desacreditar Cosme I.
Va donar suport a la política profrancesa de Cosme, guanyant-se així l'enemistat de Castella. El 12 d'agost de 1571, seguint el consell i acompanyat del seu cosí Antonio Maria Salviati, va defensar davant del papa Pius V l'anul·lació del matrimoni entre Enric III de Navarra i Margarida de Valois, filla d'Enric II de França i Caterina de Mèdici. Després de diverses reunions, però, el papa no va canviar d'opinió, anunciant que primer era necessària la conversió del rei de Navarra i l'almirall Gaspard de Coligny, líder dels hugonots. Alessandro creia que un dels principals obstacles al matrimoni era el nunci papal a París, Flavio Mirto Frangipani, i juntament amb l'ambaixador dels Mèdici a la cort francesa, Giovanni Maria Petrucci, va decidir debilitar la seva posició. A París, el cardenal va difondre el rumor que estava a sou de la família Guisa i de Felip II de Castella, a Roma Petrucci va difamar que Frangipani estava més lligat a la política de la reina Caterina que a la del Papa, i que odiava Florència perquè era pagat pels ducs de Ferrara. La maniobra, però, va acabar en fracàs amb la victòria de Lepant, després de la qual el partit castellà a Roma es va tornar encara més influent i escoltat: el 19 d'octubre, Alessandro va confessar a Cosimo que la posició de Frangipane era sòlida i Antonio Maria Salviati va haver d'ajornar la idea d'assumir el càrrec d'ambaixador a la Cort de França.Archivio di Stato di Firenze, Mediceo del Principato, filza 3290, c382v.
En aquests anys, Alessandro es va fer amic íntim de Filippo Neri fins al punt de ser un convidat habitual a l'Oratori, tot i que el sant era profrancès i revaloritzava la figura de Girolamo Savonarola. La familiaritat entre tots dos va ser tal que els Mèdici van tenir l'honor de posar la primera pedra de la Chiesa Nuova el 1575, que després consagraria el 1599. Posteriorment, amb el cardenal Federico Borromeo, va fer exhumar les restes de Neri per transferir-les a un sarcòfag més digne que aquell en què havia estat enterrat: la tomba comuna de la seva congregació. Durant una segona exhumació el 1599, va col·locar un anell de safir a la mà del cadàver. Segons el que estava escrit als Annals de Cesare Baronio, el sant també va predir la tiara per a l'eclesiàstic florentí.Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 270.
miniatura| El papa Gregori XIII, que va nomenar el cardenal Mèdici A la mort de Pius V, Cosme I va enviar el seu secretari Bartolomeo Concini i Belisario Vinta a Roma per influir en els cardenals, sense esperar encara que Alessandro fos elegit. El cardenal de Florència, com el duc, esperava l'elecció d'Ugo Boncompagni, i per aquesta raó va treballar per boicotejar Alessandro Farnese. Després de la victòria de Boncompagni com a nou papa, prenent el nom de Gregori XIII, dos dels seus electors, Ferran de Mèdici i Concini, van reclamar un gran mèrit, esperant el reconeixement del pontífex. Alessandro, però, més escèptic davant d'aquesta estratègia, va utilitzar la seva amistat amb un home de la cúria, Diomede Leoni, per obtenir accés al nou datari, Matteo Contarelli. D'aquesta manera, va arribar a conèixer el nou papa abans que el seu cosí Ferran, i això li va servir bé quan la diòcesi de Pistoia va quedar vacant. Ferran va intentar dissuadir-lo al·legant que era un càrrec sense importància, però Alessandro ho va veure com una oportunitat per distanciar-se del càrrec d'ambaixador i de les pressions relacionades de Cosme i Ferran.Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 271.El 9 de març de 1573 el Papa el va nomenar bisbe de Pistoia. En aquesta ocasió, Giorgio Vasari va escriure a Vincenzo Borghini que Alessandro és [sic] un home que Déu el farà elevar més amuntDer literarische Nachlass Giorgio Vasari, pp 760-761.
El període toscà miniatura|L'escut d'armes col·locat per Alessandro de Mèdici al Palau Arquebisbal de Florència|150 px|right Mentre va romandre a Roma, a través del seu cosí Bastiano de' Medici, Alessandro de' Medici va ser molt actiu en la reorganització de la diòcesi de Pistoia: va fer complir els decrets tridentins (especialment el relatiu a l'obligació de residència per als sacerdots parroquials) i va reduir les tensions amb el prebost de Prato.
El 27 de desembre de 1573, Ferran de Mèdici va comunicar al papa Gregori XIII que l'arquebisbe de Florència, Altoviti, estava greument malalt: de fet, l'home va morir dos dies després. Posteriorment, va escriure que Cosme I hauria rebut amb satisfacció el nomenament d'Alessandro per a aquest càrrec, i per correu retornat, el 4 de gener de 1574, el cardenal Tolomeo Gallio va comunicar al Gran Duc que el Papa hi estava a favor. L'únic que no estava content amb aquest nomenament va ser el mateix Ferran, que va trobar el seu cosí no només com a controlador, nomenat pel seu pare, sinó també com a rival en la seva carrera eclesiàstica.Matteo Sanfilippo, Enciclopedia dei Papi, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, vol. III, Roma, 2000, p. 272.
El 15 de gener de 1574 va ser consagrat arquebisbe metropolità de Florència. Alessandro, però, va romandre a la ciutat, confiant el govern de la diòcesi al seu cosí Bastiano de' Medici i a Monsenyor Alfonso Binnarino, bisbe de Camerino. Malgrat la seva absència física, va supervisar contínuament la seva arxidiòcesi des de Roma: va nomenar curats, va reorganitzar els arxius, va prescriure vestimentes per al clergat i va restaurar el Palau Arquebisbal, que havia estat greument danyat per un incendi el 1533; el seu escut d'armes encara es troba avui al palau, en una cantonada de la Via de' Cerretani. L'arquebisbe es va encarregar de la reforma del clergat regular i secular, va promoure una visita pastoral el 1575 (dirigida pel canceller de Pistoia Paolo Ceccarelli), es va enfrontar amb els canonges de la Catedral i els seus privilegis, i es va trobar en contra dels partidaris de l'ideal religiós de Savonarola, que als seus ulls eren culpables sobretot de soscavar l'autoritat religiosa i civil. Les tensions van continuar fins que el general de l'Orde Dominicà, Fra Sisto Fabbri, va visitar personalment la ciutat de Florència i el convent local de San Marco el 1585.
Mentrestant, amb la mort de Cosme I, el seu fill Francesc I de Mèdici havia ascendit al tron gran ducal, aleshores immersa en una relació amb la seva amant Bianca Cappello, amb qui aviat es casaria. Alessandro no va ofendre el seu nebot ni va plantejar objeccions morals a la seva vida, com feia el cardenal Ferdinando, que veia en l'actitud del seu oncle una estratègia per assegurar-se un capel cardenalici. Això el va empènyer a donar suport als canonges de la Catedral contra l'arquebisbe amb tanta vehemència que finalment Gregori XIII es va posar del seu costat i posteriorment, el 12 de desembre de 1583, el va crear cardenal. El Papa Climent VIII|upright=0.7|esquerra|miniatura