La donzella de neu (en rus Снегурочка, transliterat Snegúrotxka) és una òpera amb pròleg i quatre actes de Nikolai Rimski-Kórsakov, composta entre 1880 i 1881, amb llibret en rus del mateix compositor basat en l'obra homònima d'Aleksandr Ostrovski (per la qual Txaikovski havia escrit música incidental el 1873). Es va estrenar al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 29 de gener de 1882 sota la direcció d'Eduard Nápravník. El 1898 fou revisada a l'edició coneguda actualment, i el compositor va expressar diverses les preferències per aquest treball.
És la tercera òpera de les quinze que va compondre Rimski-Kórsakov, la més popular en vida del compositor i que s'ha mantingut com un element bàsic del repertori operístic a Rússia fins al dia d'avui.
La història tracta de l'oposició de forces eternes de la naturalesa i implica les interaccions de caràcters mitològics (gebrada, primavera, esperits del bosc) amb personatges reals (Kupava, Mizguir), i aquells que estan al mig, meitat mítics i meitat reals (la donzella de neu, Lel, Berendei). El compositor va voler distingir musicalment cada grup de caràcters amb els seus propis leitmotiv associats. A més a més d'aquestes distincions, Rimski-Kórsakov va caracteritzar especialment als ciutadans amb melodies folklòriques.
Origen i context miniatura|esquerra|Nikolai Rimski-Kórsakov A Occident, el nom de Rimski-Kórsakov s’associa sobretot a les seves pàgines orquestrals més brillants —Capritx espanyol, La gran Pasqua russa, Shéhérazade—, que han esdevingut veritables clàssics del repertori simfònic. A Rússia, en canvi, és vist primordialment com un compositor d’òpera: en va crear quinze, i bona part continuen vives als escenaris del país. Les diferències lingüístiques i culturals han fet difícil que aquestes obres arrelessin als teatres occidentals, però molts fragments han transcendit en forma de suites i passatges orquestrals que sí han trobat una difusió internacional.
A cavall del canvi de segle, Rimski-Kórsakov va confeccionar diverses suites o «quadres musicals» basades en les seves òperes, generalment concebudes com a recopilacions de moments destacats. En el cas d’aquesta òpera, però, tot indica que el compositor potser no va intervenir en la preparació de la suite: no figura entre les seves obres catalogades ni tampoc apareix esmentada a l’autobiografia La meva vida musical. miniatura|esquerra|Aleksandr Ostrovski (1823–1886) autor de l'obra La donzella de neu (1873), en la qual es basa l'òpera. Retrat de Vassili Perov
La noia de neu és una obra singular dins la producció dramàtica d'Aleksandr Ostrovski: una faula teatral inspirada tant en les fantasies del venecià Carlo Gozzi com en Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. Estrenada a Sant Petersburg el 1872, va arribar a Moscou l’any següent, quan el director dels Teatres Imperials encarregà a Txaikovski una música incidental composta a contrarellotge en només tres setmanes. Pocs anys després, el 1881, Rimski-Kórsakov va quedar fascinat per la peça d’Ostrovski i en va crear una òpera que acabaria eclipsant la respectable —encara que sovint oblidada— partitura incidental de Txaikovski.
L’obra d’Ostrovski va topar amb una recepció ferotgement hostil tant en el moment de la seva aparició com en la primera posada en escena. La crítica la va desqualificar com una «fantasia absurda, farcida de pallassades i entremaliadures», i amb prou feines va resistir nou representacions entre 1873 i 1874. Al cap de poc temps, va desaparèixer completament dels escenaris dramàtics. En les dècades següents, l’interès creixent pel folklore i l’etnografia va capgirar la percepció de La donzella de neu. L’obra va començar a fascinar artistes com Víktor Vasnetsov i Mikhaïl Vrúbel, fins que finalment va atreure l’atenció de Rimski-Kórsakov. L’any 1900 va tornar als escenaris amb un èxit inesperat, representada simultàniament en tres teatres. La crítica, ara entusiasta, la va exalçar com una joia de la literatura russa i la va definir com un «conte de fades nacional». Aquest gir en el reconeixement es deu en bona part a l’òpera que Rimski-Kórsakov havia estrenat el 1881, basada en el text d’Ostrovski amb només petits ajustos i supressions. miniatura|esquerra|Mússorgski, la seva mort va aturar la composició d'aquesta òpera. Rimski-Kórsakov va voler posar ordre a les seves composicions Rimski-Kórsakov va descobrir La donzella de neu d’Ostrovski l’any 1874, en un moment en què el dramaturg ja era una figura indiscutible del teatre rus gràcies als seus melodrames i drames de crítica social. El compositor acabava de presentar La donzella de Pskov, la seva primera òpera, que el situava com un dels renovadors més agosarats del gènere dins l’òrbita de Balàkirev. L’obra d’Ostrovski bevia de diverses rondalles russes i les fusionava en una visió romàntica i molt estilitzada de la mitologia popular. La protagonista, una criatura de neu que apareix miraculosament a uns ancians sense fills, provenia de contes breus explicats als infants. Ostrovski va transformar aquell material modest en un drama extens, afegint figures mitològiques i una trama paral·lela centrada en els habitants del llegendari poble dels Berendei.
Rimski-Kórsakov, interessat a traslladar a l’escenari líric el relat dramàtic d’Alexandr Ostrovski, li sol·licità formalment l’autorització per transformar-ne el guió en un llibret operístic. Durant l’estiu de 1880, instal·lat amb la família en una casa de camp llogada a Steliovo, el compositor inicià la redacció musical de La donzella de neu. Aquest període, corresponent als primers anys del seu matrimoni, es caracteritzà per un ambient de serenor domèstica i vitalitat creativa, circumstàncies que afavoriren la gestació d’obres d’esperit lleuger i refinat, entre les quals destaquen la citada òpera i la seva obra afí en to i temàtica, La nit de maig. El compositor, profundament captivat per la representació del paganisme ancestral rus que impregnava el relat, elaborà un esbós complet de la partitura en un termini aproximat de tres mesos, culminant-lo abans d’agost. La fase d’orquestració s’estengué al llarg dels mesos posteriors i fou duta a terme a Sant Petersburg, on Rimski-Kórsakov consolidà la versió definitiva de l’obra.
L’òpera fou finalitzada l’abril de 1881. Un cop conclosa, Rimski-Kórsakov interrompé la seva activitat compositiva durant un període de dos anys. La mort de Mússorgski el març de 1881 el dugué a assumir l’ambiciosa empresa d’ordenar i revisar els manuscrits del seu col·lega, amb la finalitat de deixar-los en condicions adequades per a la seva futura publicació.
Representacions miniatura|esquerra|Escenari del segon acte d'Ivan Bilibin miniatura|Vestits per a La donzella de neu dissenyats per Vasnetsov L’estrena de l’òpera tingué lloc al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 29 de gener de 1882, sota la batuta d'Eduard Nápravník. Tot i que inicialment no assolí un èxit immediat, l’obra anà guanyant gradualment reconeixement i popularitat al llarg de la dècada de 1880 fins a consolidar-se com un gran triomf en tot el territori rus. La seva recepció favorable resulta comprensible si es considera que l’argument s’inspira en un dels contes de fades russos més cèlebres, per al qual Txaikovski també compongué música incidental en una altra versió.
Tres anys després de la seva estrena original, l’òpera fou representada a Moscou per l’Òpera privada de Rússia, amb la direcció d'Enrico Bevignani i amb destacats dissenys escènics a càrrec de Viktor Vasnetsov, Isaac Levitan i Konstantin Korovin. Posteriorment, el 1893 arribà al Teatre Bolxoi, i el 1898 Rimski-Kórsakov revisà l’obra per establir la versió que encara avui es representa.
Pel que fa a Catalunya, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona acollí l’estrena de l’òpera el 24 de gener de 1922, gairebé quaranta anys després de la seva creació. Es tractava d’una de les primeres òperes russes que es podien veure al Liceu, però l’acollida inicial fou freda: l’obra semblava remetre a les antigues fórmules de l’òpera italiana, generant una percepció de regressió. La reestrena de 1931 no alterà significativament aquesta impressió, tot i que algunes seccions de la partitura i les danses van captivar el públic, que arribà a exigir la seva repetició amb aplaudiments.
Argument miniatura|Ievguénia Zbrúieva com a Lel(Teatre Bolxoi, Moscou, 1894) miniatura|esquerra|Leonid Sóbinov com a Berendei(Teatre Bolxoi, Moscou, 1911) Filla del rei Glaç i de la fada Primavera, Snegúrotxka, coneguda com la donzella de neu, posseeix un cor fred com el gel, immune als raigs del sol. Un dia, des del bosc on habita, sent els cants de Lel, un jove pastor. Fascinada per la bellesa de la seva veu i pel contingut de les cançons, Snegúrotxka sol·licita als seus pares poder viure entre els humans.
Acollida per una parella de pagesos, comença a compartir la seva vida quotidiana. Durant una de les seves trobades amb Lel, el jove li demana un petó com a recompensa per les seves melodies; ella, però, només li ofereix una flor. Lel fuig llavors amb altres noies que també el reclamaven. Snegúrotxka rep consol de Kupava, una noia propera al casament amb el pastor Mizguir. Quan aquest apareix, tot i estar compromès, acaba enamorant-se profundament de Snegúrotxka.
Després de l’abandonament, Kupava recorre a la justícia del tsar Berendei, que es mostra rodejat pels seus músics i cortesans, els quals es queixen persistentment del fred intens. El tsar decideix organitzar una gran cerimònia nupcial i estableix un premi per a qui aconsegueixi captivar el cor de Snegúrotxka, conscient que només així s’aturarà el gel que envolta la noia. Durant la festa, Lel torna a interpretar les seves cançons i se li concedeix, com a recompensa, un petó de la noia que ell esculli; sorprenentment, tria Kupava, contràriament a les expectatives de Snegúrotxka.
Aleshores, la donzella de neu invoca l’ajut de la seva mare, qui li concedeix el poder d’estimar qui l’estimi sincerament. Snegúrotxka entrega llavors el seu afecte a Mizguir, fet que provoca que finalment el seu cor de gel es fon, escalfat pel sol de l’amor. En un gest de desesperació, Mizguir es llança al riu, mentre el tsar i tota la seva cort celebren la tornada de la llum amb una gran festa.
Anàlisi musical miniatura|Entre el cercle de Balàkirev, l'òpera va provocar certa ambivalència Per a Rimski-Kórsakov, La donzella de neu representava més que un simple èxit creatiu: era l’obra amb la qual se sentia completament realitzat i, segons la seva opinió, la seva òpera més acabada. Alhora, assenyala un punt de partida en l’erosió de la unitat estilística del Grup dels Cinc. Composta el 1880 i estrenada poc després de la mort de Modest Mússorgski el 1881, l’òpera destacava per l’ús de recitatius, àries i cavatines amb formes poc tradicionals, provocant opinions diverses dins del cercle de Balàkirev. No obstant això, els cors d’arrel popular i les harmonies emotives del compositor van ser àmpliament admirats. D’aquesta manera, la trajectòria de l’obra ofereix una visió singular de la seva relació amb els companys del grup: per a Rimski-Kórsakov, l’òpera funcionava com una afirmació de la seva autonomia artística i de la seva visió estètica personal, mantenint, però, vincles amb Balàkirev, Mússorgski i els ideals que representaven.
Encara que sovint se’l percep com el membre més conservador del cercle de Balàkirev, Rimski-Kórsakov fou un compositor d’innovació significativa. Dissatisfet amb la prosòdia naturalista que caracteritzava l’estil de Mússorgski, així com amb els recursos emprats per ell mateix en la seva primera òpera, La donzella de Pskov, el compositor desenvolupà un llenguatge propi que combinava recitatius melòdics, melodies populars russes i cromatisme romàntic tardà. Aquesta síntesi original li va valer un lloc destacat entre els principals creadors d’òpera russos, reconeixement que ha perdurat fins avui.