és una pel·lícula d'acció japonesa del 2000 dirigida per Kinji Fukasaku, i escrit pel seu fill Kenta Fukasaku, basat en la controvertida novel·la de 1999 de Koushun Takami. Protagonitzada per Tatsuya Fujiwara, Aki Maeda, Tarō Yamamoto i Takeshi Kitano, la pel·lícula segueix un grup d'estudiants de secundària forçats a lluitar fins a la mort pel govern totalitari japonès. La pel·lícula va generar controvèrsia i va ser prohibida o exclosa de la distribució a diversos països;Ito, Robert. "Lesson Plan: Kill or Be Killed." The New York Times. July 9, 2006. Toei Company es va negar a vendre la pel·lícula a cap distribuïdor dels Estats Units durant més d'una dècada per preocupacions sobre possibles controvèrsies i demandes, fins que Anchor Bay Films finalment va adquirir la pel·lícula el 2010 per a un llançament directe a vídeo.

La pel·lícula es va projectar per primera vegada a Tòquio en més de 200 pantalles el 16 de desembre de 2000, amb una qualificació R15+, que poques vegades s'utilitza al Japó. Va ser la pel·lícula en japonès més taquillera durant sis setmanes després del seu llançament inicial, i més tard es va estrenar a 22 països del món, recaptant 30 milions de dòlars a deu països. La pel·lícula va obtenir l'aclamació de la crítica i, especialment amb els seus llançaments en DVD, va aconseguir un gran nombre de seguidors de culte mundial. Sovint es considera una de les millors pel·lícules de Fukasaku i una de les millors pel·lícules dels anys 2000. El 2009, el cineasta Quentin Tarantino va elogiar Battle Royale com la seva pel·lícula preferida de les dues últimes dècades.

Battle Royale va ser l'última pel·lícula dirigida per Kinji Fukasaku. També va començar a treballar en la seqüela titulada Battle Royale II: Requiem, però va morir de càncer de pròstata el 12 de gener de 2003, després de rodar només una escena amb Kitano. Kenta Fukasaku, que també va escriure Rèquiem, va completar la pel·lícula aquell mateix any. La seqüela es va considerar inferior a la seva predecessora.

La pel·lícula destaca per comptar amb molts actors joves desconeguts que es van convertir en estrelles més tard. La pel·lícula va generar el gènere Battle Royale, inclosos els jocs Battle Royale, anime, còmics, pel·lícules, manga i programes de televisió.

Argument Després d'una recessió de la dècada perduda, el govern japonès aprova una llei per frenar la delinqüència juvenil, enviant una classe de secundària aleatòria a participar en un joc anomenat Battle Royale. Mentre l'estudiant de secundària Shuya Nanahara lluita per processar el suïcidi del seu pare, el seu amic Yoshitoki Kuninobu apunyala el seu professor Kitano, que posteriorment renuncia. La companya de classe de Shuya, Noriko Nakagawa, guarda en secret el ganivet de Kuninobu.

Un any després, la classe de Shuya és portada a una illa remota. Kitano explica que van ser escollits per participar al Battle Royale anual; tenen tres dies per lluitar a mort fins que en surt un vencedor. Els collarets explosius mataran els estudiants que no col·laborin o els que es troben dins de zones prohibides. A cada alumne se li proporcionen racions, un mapa, subministraments i una arma aleatòria. Aleshores, Kitano mata dos dels estudiants, inclòs en Kuninobu.

Dotze estudiants moren en les primeres sis hores, quatre per suïcidi. Mitsuko Souma, la misteriosa i maltractada solitària, i el psicòpata de secundària Kazuo Kiriyama es converteixen en els jugadors més despietats. L'estudiant de transferència Shogo Kawada salva a Shuya després de matar un estudiant, mentre que Shuya en mata un altre accidentalment. El jugador de bàsquet Shinji Mimura recluta altres per ajudar-lo a piratejar el sistema informàtic per interrompre el programa.

Enmig de lleialtats canviants i enfrontaments violents, Shuya promet mantenir la Noriko segura, ja que en Kuninobu sentia per ella. Finalment són rescatats de Mitsuko per Kawada, qui revela que va guanyar un Battle Royale anterior a costa de la seva xicota, que es va sacrificar quan eren els dos últims que quedaven. Es va oferir voluntari al joc Battle Royale actual per venjar-la guanyant i matant els responsables. Kiriyama finalment ataca i fereix Shuya amb la seva Uzi.

Shuya es desperta al far de l'illa, embenat per Yukie Utsumi. Cinc noies més s'hi amaguen després d'haver fet un pacte per no participar en el joc. Yuko Sakaki, després d'haver estat testimoni de la mort accidental de Shuya a mans Tatsumichi Oki, intenta enverinar el seu menjar. Tanmateix, una altra noia, Yuka, se la menja, provocant un enfrontament entre el grup que resulta en un tiroteig. Tots menys Yuko són assassinats; culpable, salta a la seva mort. La Shuya, la Noriko i la Kawada es van proposar trobar en Mimura.

Mentrestant, Kiriyama mata en Mitsuko després d'una baralla. Mimura i dos més s'infiltren amb èxit al sistema informàtic, que Kitano restableix manualment. Kiriyama arriba i els mata, però Mimura utilitza la seva bomba casolana per fer volar la base, destruint totes les proves i matant en Kiriyama. Quan el trio arriba a la base, en Kawada participa en un tiroteig amb Kiriyama, que va sobreviure a l'explosió però tenia els dos ulls cremats. Kawada és ferit per l'Uzi de Kiriyama, mentre que Kawada aconsegueix detonar el collar de Kiriyama.

L'últim dia, el trio es desperta a la platja. Kawada, conscient dels micròfons interns dels collarets, fingeix matar Shuya i Noriko. Creient que Kawada ha guanyat, Kitano el porta a la base, però s'adona que Kawada ha piratejat el sistema mesos abans, el que significa que Mimura i el seu equip eren innocents. Kawada també havia desactivat els dispositius de seguiment de la Shuya i la Noriko; els dos arriben a la sala de control. Kitano revela una pintura de la classe massacrada, que representa a Noriko com la vencedora. Explica que no va poder suportar l'hostilitat dels seus alumnes, després d'haver estat rebutjat per la seva pròpia filla, i que, com que la Noriko no li va faltar mai el respecte, la veu com una filla. Li demana que el mati, però Shuya li dispara després que els amenaça amb una pistola (més tard es va revelar que era una pistola d'aigua). Kitano sembla que mor, però respon al seu mòbil quan sona. Després d'una última conversa telefònica amb la seva filla, Kitano sucumeix a les seves ferides.

El trio abandona l'illa en un vaixell, però Kawada mor a causa de les seves ferides. Un temps després, la Noriko li dona a Shuya el ganivet que en Kuninobu havia utilitzat per ferir en Kitano. Shuya i Noriko són declarats fugitius pel govern japonès, vists per última vegada fugint cap a l'Estació de Shibuya a primera hora del matí de Tòquio.

A l'epíleg, Shuya somia amb Kuninobu, que li diu que segueixi amb la seva vida i que tot anirà bé. La Noriko reflexiona sobre el moment en què li posa a la Kitano un gelat després de l'atac del ganivet. Quan li diu que té el ganivet de Kuninobu en la seva possessió, Kitano respon: "En aquest moment, què hauria de dir un adult a un nen?" Repartiment

Tatsuya Fujiwara com a Shuya Nanahara Aki Maeda com a Noriko Nakagawa Tarō Yamamoto com a Shogo Kawada Takeshi Kitano com a Kitano Masanobu Andō com a Kazuo Kiriyama Kou Shibasaki com a Mitsuko Souma Chiaki Kuriyama com a Takako Chigusa Takashi Tsukamoto com a Shinji Mimura Sousuke Takaoka com a Hiroki Sugimura Eri Ishikawa com a Yukie Utsumi Hitomi Hyuga com a Yuko Sakaki Yukihiro Kotani com a Yoshitoki Kuninobu Sayaka Ikeda com a Megumi Eto Takayo Mimura com a Kayoko Kotohiki Yutaka Shimada com a Yutaka Seto Minami com a Keiko Onuki Yūko Miyamura com a noia de vídeo d'entrenament

Producció Càsting Aproximadament 6.000 actors van audicionar per a la pel·lícula, que es va reduir a 800 membres potencials del repartiment. Aquests finalistes van ser sotmesos a un període d'entrenament físic de sis mesos sota la supervisió del director, Kinji Fukasaku, que finalment va treure 42 dels 800.

Tot i que els personatges eren estudiants de secundària, Aki Maeda, Yukihiro Kotani, Takayo Mimura, Yukari Kanasawa eren els quatre únics que tenien entre 15 i 16 anys. La resta de membres del repartiment s'havien graduat tots els estudis secundaris, i Tarō Yamamoto i Masanobu Andō eren els més grans entre els actors, amb 25 anys.

L'actor-director-comediant Takeshi Kitano (també conegut com Beat Takeshi) va ser elegit en el paper del professor. El seu càsting va servir per diversos propòsits. Com una de les celebritats japoneses més reeixides de les últimes dècades, tant a nivell nacional com internacional, va ajudar a atraure una gran audiència a la pel·lícula. I més clarament, va ser un autèntic presentador de gameshows, conegut per acollir shows de videojocs japonesos populars com ara Takeshi's Castle (1986–1990), que va afegir una sensació de realisme potencial al concepte d'espectacle de jocs extrems de la pel·lícula.

Procés creatiu Kinji Fukasaku va declarar que va decidir dirigir la pel·lícula perquè la novel·la de la qual va ser adaptada li va recordar la seva època com a treballador amb 15 anys d'una fàbrica de municions durant la Segona Guerra Mundial. En aquella època, la seva classe va ser obligada a treballar en una fàbrica de municions. El juliol de 1945, la fàbrica va ser sota el foc d'artilleria dels vaixells de guerra de la marina estatunidenca. Els nens no podien escapar, així que es van capbussar l'un sota l'altre per protegir-se. Els membres supervivents de la classe havien de disposar dels cadàvers. En aquell moment, Fukasaku es va adonar que el govern japonès estava mentint sobre la Segona Guerra Mundial, i va desenvolupar un odi aferrissat cap als adults en general que va mantenir durant molt de temps després.

Beat Takeshi va dir a un equip de documental durant el rodatge que creu que "la feina d'un actor és satisfer el director... Em moc com em diuen. Intento mirar com em diuen. Jo no sé gaire sobre el costat emocional", abans d'afegir: "El senyor Fukasaku em va dir que jo m’interpretés a mi mateix. Realment no ho vaig entendre, però em va dir que fos jo mateix, com ho faria normalment! Només estic intentant fer el que em deia."

Quan se li va preguntar en una entrevista a The Midnight Eye si la pel·lícula és "un avís o un consell per als joves", Kinji Fukasaku va respondre descrivint les paraules "advertència" i "consell" com a "sonant molt fort per a mi" com si fossin accions que hom intenta dur a terme; per tant, la pel·lícula no seria "particularment un avís o un consell". Fukasaku va explicar que la pel·lícula, que descriu com "una faula", inclou temes com ara delictes juvenils, que al Japó "són qüestions modernes molt reals". Fukasaku va dir que no tenia manca de preocupació ni d'interès; va utilitzar els temes com a part de la seva rondalla. Quan l'entrevistador va dir a Fukasaku que va fer la pregunta específicament a causa de la paraula "córrer" al text final, que l'entrevistador va descriure com "molt positiu", Fukasaku va explicar que va desenvolupar el concepte al llarg de la pel·lícula. Fukasaku va interpretar que la pregunta de l'entrevistador tenia "un significat més fort" que "un missatge simple". A més, va explicar que la pel·lícula només conté les seves "paraules per a la propera generació", de manera que l'espectador hauria de decidir si les pren com a consell o com a advertència."Kinji Fukasaku", Midnight Eye

Música La banda sonora de Battle Royale va ser composta, organitzada i dirigida per Masamichi Amano, interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Varsòvia i inclou diverses peces de la música clàssica occidental juntament amb les composicions originals d'Amano. El moviment coral utilitzat en l'obertura i el tràiler original de la pel·lícula és el "Dies Irae" del Rèquiem de Giuseppe Verdi.

La cançó utilitzada durant els crèdits finals, "Shizuka na Hibi no Kaidan o" de la banda de rap rock Dragon Ash, no està inclosa ni a l'edició japonesa ni a la francesa de la banda sonora.

Estrena cinematogràfica Controvèrsies