miniatura|431x431px| Coets R-1 i R-2 El coet R-2 (nom d'informació de l'OTAN SS-2 Sibling) va ser un míssil balístic de curt abast soviètic desenvolupat a partir i amb el doble d'abast que el míssil R-1 (en si mateix una còpia del V-2 alemany). Desenvolupat entre 1946 i 1951, l'R-2 va entrar en servei en nombres el 1953 i es va desplegar en unitats mòbils a tota la Unió Soviètica fins al 1962. Un derivat del coet sonador, l'R-2A, va provar un prototip de la càpsula que transportava gossos volada a l'Sputnik 2 el 1957. El mateix any, l'R-2 va rebre llicència per a la producció a la República Popular de la Xina, on va entrar en servei com a Dongfeng 1 .

Història El 1945 els soviètics van capturar diverses instal·lacions clau de producció de coets A-4 (V-2), i també van obtenir els serveis d'alguns científics i enginyers alemanys relacionats amb el projecte. Sota la supervisió de la Comissió Tècnica Especial (OTK) establerta per la Unió Soviètica per supervisar les operacions de coets a Alemanya, es van muntar i estudiar els A-4. Això va provocar el decret del 13 de maig de 1946 del Consell de Ministres soviètic per al desenvolupament, en part, d'una còpia soviètica de l'A-4, que seria el primer míssil balístic de producció nacional. Un altre decret el 16 de maig va convertir la planta MI Kalinin núm. 88, que havia produït artilleria i tancs durant la Segona Guerra Mundial en NII-88, encarregada de gestionar els programes de coets de llarg abast de la Unió Soviètica.L'abril de 1947 Josef Stalin va autoritzar la producció del míssil R-1, la designació per a la còpia soviètica del V-2. El dissenyador en cap de NII-88 Sergei Korolev va supervisar el desenvolupament de l'R-1.Les proves de l'R-1 van procedir de 1948 a 1950,i el sistema de míssils R-1 va entrar en servei a l' exèrcit soviètic el 28 de novembre de 1950.

A la segona meitat de 1946, Korolev i l'enginyer de coets Valentin Glushko, amb una àmplia aportació d'enginyers alemanys, havien esbossat un successor de l'R-1 amb un bastidor estès i un nou motor dissenyat per Glushko.L'R-2 tindria una autonomia de, el doble que l'R-1, mantenint una càrrega útil similar d'uns.

Korolev va proposar l'inici del projecte R-2 el gener de 1947, però va ser rebutjat pel govern soviètic, que va afavorir el desenvolupament de l'R-1 més conservador tecnològicament.A més, el desenvolupament de l'R-2 estava en competència directa amb el míssil G-1 desenvolupat simultàniament per Helmut Gröttrup, cap d'un equip d'enginyers alemany. Tot i que el G-1 era un disseny convincent, capaç d'aixecar una càrrega útil tres vegades més pesada que la de l'A-4, i amb una precisió més alta i un temps de preparació del llançament més curt, era políticament inviable deixar el programa de míssils soviètic a les mans. dels alemanys. Així, el 14 d'abril de 1948, el mateix decret que autoritzava la producció operativa de l'R-1 també sancionava el desenvolupament de l'R-2. Finalment, el G-1 no es va completar mai.

Descripció Igual que el seu predecessor, l'R-1, l'R-2 era un míssil d'una sola etapa que utilitzava etanol com a combustible i oxigen líquid com a oxidant.Amb una durada de 17.65 m (57,9 peus) i una massa de 19,632 kg (43.281 lb), l'R-2 era de 2.5 m (8 peus 2 in) més llarg i el pes sec de 4,528 kg (9.983 lb) era d'uns 500 kg (1.100 lb) més pesat que l'R-1. El diàmetre màxim del cos es va mantenir en 1.65 m (5 peus 5 in), el mateix que el R-1,i en interès del conservadorisme, l'R-2 va conservar les aletes estabilitzadores de grafit de l'R-1, tot i que van reduir la capacitat d'elevació i van causar problemes d'escalfament i estrès.

El disseny del R-2 va incloure quatre millores importants respecte al R-1:

L' ogiva es separava del coet abans de la reentrada atmosfèrica, millorant la força de l'estructura (una de les majors debilitats del V-2/R-1)i augmentant l'abast. El tanc de propulsor es va convertir en l'estructura de càrrega principal del coet, en contrast amb el casc de càrrega de l'R-1. Això va reduir el pes total del marc espacial. L'R-2 tenia una guia de comandament molt millorada, i l'accés a la unitat es va facilitar per reduir el temps de preparació abans del llançament. El motor RD-101 era un 50% més potent que el RD-100 utilitzat per l'R-1. Aquest rendiment augmentat es va fer possible augmentant la pressió de combustió i augmentant la concentració de combustible d'etanol.

Desenvolupament Els llançaments de prova d'una versió experimental de l'R-2, designada R-2E, van començar el 25 de setembre de 1949. Cinc d'aquests una mica més curts (17 m (56 ft) ) es van llançar coets des de Kapustin Yar, tres d'ells amb èxit. L'R-1A, una variant de l'R-1 desenvolupada en gran manera per provar el concepte d'ogiva separable que s'utilitzaria a l'R-2, també va ser provat el 1949. Els llançaments de l'R-2 a gran escala van començar el 21 d'octubre de 1950, l'últim es va disparar el 20 de desembre. Cap dels 12 vols d'aquesta sèrie va complir els seus objectius principals a causa de fallades del motor, errors de trajectòria de l'ogiva i mal funcionament dels sistemes de guia.

Una segona sèrie de proves es va dur a terme entre el 2 i el 27 de juliol de 1951. L'R-2 s'havia fet més fiable per llavors, i dotze dels tretze vols van assolir amb èxit els seus objectius.Una sèrie posterior de 18 llançaments el 1951 va tenir 14 èxits.Per una ordre del 27 de novembre de 1951, l'R-2 va ser adoptat formalment com a armament operatiu per a la Unió Soviètica,i la producció es va autoritzar a la fàbrica 586 de Dnepropetrovsk tres dies després. La producció en sèrie va començar en aquesta fàbrica el juny de 1953. Igual que amb l'R-1, la fiabilitat es va mantenir subòptima. En una sèrie de 14 R-2 operatius llançats a prova el 1952, només 12 van assolir el seu objectiu.

Ús militar L'R-2 es va desplegar a les brigades d'enginyers de la Reserva del Comandament Suprem (RVGK)format per tres divisions equipades cadascuna amb dos coets i equip de llançament mòbil. Es va requerir una tripulació d'11 persones per al llançament de cada míssil, els preparatius dels quals van durar sis hores, inclosos 15 minuts per a la programació del sistema de guia. Després de la preparació, un coet podria estar a punt per disparar durant 24 hores abans que necessitis el desgast de combustible i els preparatius renovats. L'R-2 es va llançar operativament a temperatures que van des de −40 °C (−40 °F) a 50 °C (122 °F), suportant velocitats de vent de fins a 15 m/s (34 mph).

Les dues primeres unitats militars R-2, les brigades 54 i 56, es van formar per als llançaments de prova de 1952. A partir de 1953, les divisions van ser desplegades a Zhitomir; Kolomiya;, província de Novgorod; Kamyshin, óblast de Volgograd; Siauliai, RSS de Lituània; Dzhambul, RSS de Kazakhstan; i Ordzhonikidze, i a l'Extrem Orient. L'R-2 es va retirar del servei actiu el 1962.

Igual que l'R-1, la utilitat de l'R-2 estava limitada per la petitesa de la seva ogiva. L' ogiva radiològica Geran (Eng: Geranium), que dispersaria líquid radioactiu com a pluja tòxica al voltant del punt d'impacte, es va proposar per utilitzar-la amb l'R-2. Tanmateix, aquesta ogiva finalment mai es va desenvolupar.

L'oest va obtenir les seves primeres fotografies de l'R-2 (que van designar SS-2 "germà") el desembre de 1959 quan la vigilància aèria va retornar imatges dels coets desplegats a Kapustin Yar. Aquests van confirmar les dimensions del coet i van revelar molta informació sobre l'organització de les brigades RVGK.

Coet sonda R-2A miniatura|400x400px| R-2A amb càpsula de gossos i beines científiques (al costat de R-5 (míssil) ) La sonda R-2 tenia una altitud màxima de 200 km (120 mi), una millora doble respecte a la de la R-1. Això el va convertir en un vehicle molt més desitjable per sondejar l'espai exterior. L'OKB-1 va desenvolupar un esborrany de pla per al coet sonda R-2A el 1956. Aquest nou vehicle portava una càpsula per allotjar dos gossos de 1,340 kg (2.950 lb) i també dues càpsules amb corretja de 430 kg (950 lb) per a experiments científics.

Una primera sèrie de cinc llançaments, cadascun amb una parella de gossos, es va dur a terme del 16 de maig de 1957 al 9 de setembre. Durant aquests vols, els animals van experimentar diversos minuts d'ingravidesa. Només dos mesos després, l'Sputnik 2 va ser llançat a l'òrbita que contenia un passatger caní dins d'una càpsula derivada de la utilitzada a l'R-2A.Els vols de coets sonadors van continuar fins al 1960 amb paquets biològics i ionosfèrics.

Originàriament, OKB-1 també va treballar en una adaptació de la càpsula R-2A per a vols de prova humans. Això es va suposar que un vol orbital humà no seria factible fins a mitjans dels anys 60. Amb la finalització de l'MBI R-7 Semiorka, però, va quedar clar que una missió tripulada en òrbita es produiria molt abans i el pla va ser abandonat.

Versió xinesa (Dongfeng 1) El 6 de desembre de 1957 es va signar un acord per llicenciar la producció de l'R-2 a la Xina, que es va produir com a Dongfeng 1. L'agost de 1958, un grup d'enginyers superiors OKB-1 i diversos míssils R-2 van ser enviats a la Xina en ajuda del programa de míssils balístics d'aquest país.Aquest equip va ser enviat a casa el 2 d'agost de 1960 enmig de l'augment de la tensió entre la Unió Soviètica i la Xina.

Operadors

Exèrcit soviètic

Referències

Categoria:Forces Armades de la Unió Soviètica