La col·lecció Orleans fou una col·lecció de pintures reunida inicialment per Felip d'Orleans, regent de França. Constava d'uns 500 quadres de mestres italians i, en menor mesura, d'artistes flamencs i holandesos, i va arribar a ser coneguda a tota l'Europa del segle XVIII com la major i més impressionant col·lecció d'art mai creada per una família que no fos una monarquia governant.
La col·lecció d'art es formà a partir de diverses fonts. L'origen principal foren les pintures de la col·lecció d'art de Cristina de Suècia. Altres obres provingueren de Felip II d'Espanya i el cardenal Richelieu. Contenia bones pintures alemanyes, holandeses i flamenques, i obres encara més importants d'artistes italians i francesos. Actualment la col·lecció d'Orleans es troba dispersa per tot el món. Les seves pintures estan exposades en llocs tan allunyats com la National Gallery de Londres, la Col·lecció Frick a Nova York, la Galeria Reial de Pintures Mauritshuis a l'Haia, el Museu J. Paul Getty de Los Angeles i el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
El creador de la col·lecció miniatura|Felip d'Orleans amb la seva amant, la senyora de Parabere.
Lluís XIV de França, el rei Sol, va reiniciar la dinastia ducal d'Orleans atorgant el títol de duc d'Orleans al seu germà petit, Felip de França en el 1660. A part del patrimoni heretat, el nou duc va saber rendibilitzar la fusta produïda per l'explotació dels seus boscos, construint el canal d'Orleans, el qual li permetia traslladar la fusta fàcilment a París i obtenir-ne un bon preu, bastint els fonaments de la vasta fortuna familiar. També va rebre del seu germà en el 1692 un important patrimoni, entre el qual s'incloïa el Palau Reial de París. Felip de França va construir un gran palau a la localitat de Saint-Cloud, propera a París, que es convertiria en la residència de la dinastia Orleans.
El seu fill, Felip d'Orleans, nascut el 1674, va ser el creador de la col·lecció. A la mort del seu pare el 1701, va heretar el títol de duc d'Orleans. Va participar com a militar en la guerra dels Nou Anys i en la guerra de Successió Espanyola, encara que el seu oncle, el rei Lluís XIV de França, va evitar que promocionés a posicions d'alt comandament militar. Com a represàlia, Felip d'Orleans, va negligir deliberadament a la seva esposa, Francesca Maria de Borbó, la filla legitimada favorita del rei. Va ser pare d'un nombre important de fills fora del seu matrimoni, es sospitava que practicava rituals de màgia negra i que intrigava amb els anglesos, als quals admirava profundament. També destacà en diversos camps artístics, com la composició d'òperes en cooperació amb els seus professors. Després de la mort de Lluís XIV de França el 1715, el duc d'Orleans fou nomenat regent únic plenipotenciari. Durant el primers anys de la seva regència Felip d'Orleans va impulsar reformes econòmiques agosarades a instàncies de l'economista escocès John Law que no van sortir bé, com l'establiment el 1716 de la Banque Générale, banc a Paris amb la capacitat d'emetre paper moneda, la creació de la Companyia del Mississipi el 1717 i de la Companyia de les Índies el 1719, amb la intenció que aquesta última absorbís tot el deute públic francès.
La regència durà fins al 1723, quan Lluís XV de França va assolir la majoria d'edat. A la mort del primer ministre, el cardenal Dubois, el 10 d'agost d'aquell mateix any, el jove rei va oferir al duc el càrrec, en el qual va romandre fins que morí uns mesos més tard.
Les primeres adquisicions miniatura|Sibil·la, de Domenico Zampieri Felip d'Orleans començà les primeres compres d'art el 1692, l'any en que es casà. S'inicià amb la pintura "Sant Joan al desert", pensant que era de Rafael, però posteriorment es descobrí que era una còpia. Felip d'Orleans va dedicar-se més seriosament a col·leccionar art quan va morir el seu pare, el juny de 1701. En primer lloc, va heretar la col·lecció del seu pare, composta per unes 550 pintures, encara que es considerava que la seva qualitat era baixa. Es salvaven “La troballa de Moisés”, de Francesco Salviati i “Moisés als joncs”, un quadre atribuït a Velázquez que resultà ser del pintor holandès Gerard van Honthorst.
El 1702 va heretar algunes pintures que el Chevalier de Lorraine li deixà en el seu testament, i que incloïen obres de Domenico Zampieri, Pietro da Cortona i de l'escola de pintura de Ticià. L'any següent adquirí un parell de pintures paisatgistes d'Annibale Carracci. El 1703 també va comprar set pintures de la col·lecció del marquès de Hautefeuille, entre les que s'incloïa l'obra mestra "Sibil·la" de Domenico Zampieri. A l'abat de Camps va comprar "La Madonna d'Orleans" de Rafael i "La presentació de Jesus al Temple" de Guercino.
Felip d'Orleans començà la seva col·lecció amb els gustos convencionals de l'època; d'autors italians, de l'escola bolonyesa, de caràcter manierista.
L'estada a Espanya El duc d'Orleans encara no havia adquirit un criteri propi, el qual es desenvolupà a partir de les seves estades a Espanya a partir de 1707, a rel de la guerra de Successió Espanyola, on contribuí en l'assassinat de catalans en el setge de Lleida el 1707 i al setge de Tortosa el 1708. Felip d'Orleans tenia comportaments que demostraven un caràcter infantil i que eren incoherents en un home d'estat. En una ocasió, se li oferir la possibilitat de copiar una pintura allotjada al monestir de l'Escorial. No tenint-ne prou en copiar-la, d'amagat va intentar intercanviar la còpia per l'original. Aviat es descobrí l'embrollat, i els monjos del monestir volien fer comparèixer a Felip d'Orleans davant la Inquisició. Aviat tot quedà en res, excepte el record del fet com a definitori del caràcter de Felip II d'Orleans.
Retornat a França, el 1712 va comprar al marquès de Seignelay nou pintures, entre les que es trobaven "La pietat amb les tres Maries" d'Annibale Carracci i "El camí del Calvari" de Domenico Zampieri. També comprà pintures de la galeria del duc de Modena i de la col·lecció del cardenal Mazzarino.
Les poesies de Ticià miniatura|El rapte d'Europa, de Ticià
El pintor venecià Ticià havia creat entre 1553 i 1562 una sèrie de sis pintures, anomenades les poesies, les quals representaven escenes mitològiques de les Metamorfosis d'Ovidi, encarregades pel rei Felip II d'Espanya. Les obres es van enviar a Madrid i exposades al palau reial. El 1704, Felip V d'Espanya va regalar Diana i Acteó, Diana i Cal·listo, juntament amb El rapte d'Europa, a l'ambaixador francès, el duc de Gramont, el qual les lliurà al duc d'Orleans. Aquestes obres ja apareixien en el primer catàleg de la col·lecció Orleans el·laborat el 1727 pel historiògraf i secretari de la Acadèmia Reial de Pintura i Escultura, Dubois de Saint-Gelais.
Prèviament l'obra Perseu i Andròmeda havia estat regalada per Felip II al seu secretari Antonio Pérez, i a través de vàries transaccions acabà en el 1723 també formant part de la col·lecció Orléans.
La compra de les pintures de Cristina de Suècia L'adquisició més important de Felip d'Orleans fou les pintures de la col·lecció d'art de Cristina de Suècia.
Els orígens de la col·lecció miniatura|Saviesa i Força, de Veronese La col·lecció d'art de Cristina de Suècia tenia diversos orígens. El primer nucli estava format a partir de les col·leccions de Rodolf II, sacre emperador romanogermànic, constituït per les seves adquisicions, l'herència del seu pare, Maximilià II en el 1576 i la compra de la col·lecció d'art del seu oncle, Ferran II d'Habsburg en el 1595. El mateix any Rodolf II també va heretar del seu germà, Ernest d'Àustria i governador dels Països Baixos, la seva col·lecció d'art, la qual es transportà a Viena, on fou dispersada per les col·leccions imperials de la ciutat i Praga.
Rodolf II morí el 1612. Després de la seva mort, la col·lecció va romandre al castell de Praga, exceptuant algunes peces que foren dutes a Viena, ciutat a la que s'havia traslladat la cort imperial. El 1648, en la que seria la darrera acció bèl·lica de la guerra dels trenta anys, l'exèrcit suec ocupà la ciutat de Praga, i se’n du les col·leccions de Rodolf II a Estocolm. La reina Cristina de Suècia apreciava molt la pintura renaixentista italiana, mentre que no sentia cap admiració per la majoria d'artistes formats en el nord d'Europa. Cristina de Suècia va ampliar la col·lecció amb noves adquisicions, a través d'una una extensa xarxa d'agents, els quals viatjaven per Europa per comprar obres d'art.
El juny de 1654 Cristina de Suècia va abdicar del tron suec i inicià el viatge de canvi de residència cap a Roma. Va seleccionar setanta pintures, dinou escultures de bronze, setanta‐dos tapissos, cinquanta instruments científics instruments, i sis mil llibres. Les pintures escollides es dividien en un grup d'unes quaranta-cinc obres del Renaixement italià procedents de les col·leccions de Rodolf II i la resta, unes vint-i-cinc, eren retrats d'amics i família. Un cop a Roma, Cristina desenvolupà una doble activitat, com a compradora d'obres d'art i com a mecenes de pintors, encara que no va demostrar massa imaginació ni criteri. Al final de la seva vida, la col·lecció d'art de Cristina de Suècia estava constituïda per unes 275 pintures i uns 2.000 dibuixos, així com unes 120 estàtues de marbre, d'origen grec i romà. Cristina va morir l'abril de 1689, i va deixar totes les seves possessions al seu confident, el cardenal Decio Azzolini, el qual va morir el vuit de juny del mateix any. Seguidament, la col·lecció va passar al nebot del cardenal, el marqués Pompeo Azzolini, el qual en va vendre la major part el 1692 a Livio Odescalchi, noble romà i comandant de l'exèrcit papal, el qual morí el 1713. A la seva mort, Livio Odescalchi posseïa sis vegades més pintures i cinc vegades més dibuixos, a més d'un immens fons de tapissos, estàtues antigues, columnes, monedes i intaglios. La col·lecció de gemmes i monedes tenia 6.292 peces.
Primers intents de compra miniatura|El naixement de Bacus, de Giulio Romano Quan Cristina de Suècia morí en el mes d'abril de 1689, deixà tots els seus béns, incloent la seva col·lecció d'art, al cardenal Azzolino. Aquest morí una mica més tard, en el mes de juny. L'hereu fou el seu nebot, Pompeo Azzolino, el qual va optar per vendre les pintures de la col·lecció. En primer lloc les va oferir a Lluís XIV de França, doncs considerava que a Itàlia ningú li podria oferir un bon preu. Però en aquells moments el monarca francès estava força endeutat i lluitant contra la Gran Aliança i va declinar l'oferiment. Però qui va comprar la col·lecció d'art de Cristina de Suècia fou l'aristòcrata romà príncep Livio Odescalchi en el 1692.
El 7 de setembre de 1713 morí a Roma Livio Odescalchi i pocs dies després, Pierre Claude Nivelle de La Chaussé, el cònsol francès a Roma ho notificà a Felip d'Orleans, coneixedor de l'interès del duc d'Orleans per adquirir la col·lecció. Si bé el cònsol intentà contactar amb els hereus, no se'n sortí. El 1714 Felip d'Orleans encomanà al seu amic Pierre Crozat, que s'anava de viatge a Roma i tenia bones connexions amb el món eclesiàstic, d'intentar una aproximació amb els hereus amb l'objectiu de comprar la col·lecció. Pierre Crozat va arribar a Roma el novembre de 1714, i pogué visitar la col·lecció en el mes de gener de 1715. Crozat quedà impressionat pels continguts de la col·lecció, però es trobà que el preu que demanaven els nebots, el cardenal Benedetto Odelaschi i Baldassare Odelaschi, potser perquè desconeixien el mercat de l'art, excedia de llarg el marge del que era raonable. Davant les demandes inflexibles dels venedors, Crozat se'n tornà a França. L'u de setembre de 1715 morí Lluís XIV de França, i Felip d'Orleans es convertí en el regent de França.
La compra de la col·lecció