Pachacamac (quítxua: Pacha Kamaq) va ser una ciutat i el principal santuari de la costa andina durant més de mil cinc-cents anys. Actualment, és un jaciment arqueològic a 30 quilòmetres al sud-est de Lima, Perú, proper a l'oceà Pacífic. L'àrea monumental es constitueix per més de 50 estructures arquitectòniques, construïdes a base de pedra tallada, tova i tàpia. L'espai és visitable sota la infraestructura del Museo de sitio Pachacamac (MSPAC) promogut pel Ministeri de Cultura del Perú. Obert des de 1965 i que es tornà a inaugurar el 2016. Pachacamac és un dels extrems del camí Xauxa - Pachacamac. Aquest camí ingressà a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 21 de juny de 2014, com a part del bé transfronterer seriat conegut com el Qhapaq Ñan.
Emplaçament i vulnerabilitats Es troba a la costa central del Perú, proper a les tres valls dels rius: Chillón, Rímac i Lurín i a quatre quilòmetres de la ciutat de Lurín. Damunt d'una esplanada dominada per quatre promontoris rocosos, situats molt a prop de la desembocadura del riu Lurín. Al llarg del litoral de la regió es troben planícies de pedra soterrada, formades per antics fons marins, que s'han elevat gradualment a causa del desplaçament de la placa de Nazca contra la placa Sud-americana. Una d'aquestes planícies és a la base de part del jaciment. El clima és el característic de la costa central del Perú: àrid, semicàlid i humit. La zona intangible del Santuari Arqueològic cobreix unes 465 hectàrees de terreny. D'aquesta extensió, el 40% és monumental i pot ser visitada pels turistes, mentre que el 60% restant està reservat a la recerca. Una gran part de les dues àrees es troben cobertes per sorra eòlica. És el complex arqueològic més gran i important de la ciutat de Lima. Es considera com l'únic lloc arqueològic de la Lima metropolitana que manté la unitat arquitectònica de la zona monumental. La vulnerabilitat dels materials constructius, terra i pedra, es veu afectada per fenòmens d'erosió natural. Les condicions mediambientals, la proximitat al litoral marítim i el vent, provoquen erosió a la base de les estructures i el despreniment de la pintura mural. S'han trobat evidències que el fenomen del Niño i els sismes han afectat el Santuari. A més, l'activitat humana exerceix una forta pressió sobre ell: des del saqueig dels conqueridors espanyols fins als nostres dies, amb el creixement urbà no controlat i l'interès per canviar l'ús del sòl dels terrenys al voltant del perímetre. El trànsit de vehicles motoritzats a l'àrea arqueològica monumental afecta les estructures i a altres elements arqueològics i fins i tot, l'activitat que genera el jaciment provoca deteriorament, per la gran quantitat de visites turístiques.
També s'ha qüestionat la idoneïtat del traçat del circuit de visita, perquè s'empra de manera massa intensiva i no afavoreix la comprensió del conjunt arqueològic.
Història Pachacamac és un conjunt monumental amb una complexa evolució arquitectònica, urbana i política. Les evidències suggereixen que el lloc va ser habitat durant el Període Formatiu.
En el Període Intermedi Primerenc (200 – 600 dC), la Cultura Lima va ser responsable de la primera gran ocupació de Pachacamac, constituint una fase de desenvolupament significatiu. El lloc ja era un centre religiós local, la Cultura Lima li va conferir un primer apogeu. La gran similitud entre les ceràmiques i els dissenys decoratius a les diferents valls de la Costa Central s'ha interpretat com una prova important de l'existència d'una política comuna durant l'estil Lima. La vall de Lurín va ser ocupada en un moment de complexitat política per a la Cultura Lima. Es creu que Pachacamac no era un dels indrets principals d'aquesta cultura, sinó un lloc que es veieren forçats a ocupar en el seu desplaçament cap al sud.
miniatura| Grif de Pachacamac (Cultura Wari), animal mitològic amb cap i ales d'un ocell i les potes de felí. El Període Mitjà (600 – 1100 dC) evidencia la preséncia de la Cultura Wari, provinent d'Ayacucho i considerat el primer imperi andí. És molt probable que les sequeres del segle VI i l'augment de les precipitacions, causades per l'esdeveniment dEl Niño al segle VII dC, estimulessin l'expansió Wari. Establir-se a les valls de Lima, va determinar la caducitat de centres cerimonials com els de Maranga i Pucllana a la vall del Rímac. Limitant-se a servir com a cementiris d'elit, mentre que Pachacamac i Cajamarquilla es convertiren en seus de temples majors. Després de la capital a Wari, Pachacamac exercí com a una mena de segona capital de l'imperi, amb una influència que abastava la costa peruana des de Piura fins a Arequipa, així com la serra. Ser elegida com a seu principal pot associar-se al prestigi que ja tenia com a centre religiós i com a oracle. Durant l'Horitzó Mitjà, Pachacamac es va convertir en un punt central d'influència a l'imperi Wari, atraient pobles de la costa, serra i selva. Això es fa notori, especialment mitjançant objectes litúrgics, materials recuperats per Uhle i els conservats al Museu Etnològic de Berlín. Tot i que no hi ha consens sobre les causes exactes del col·lapse de l'Imperi Wari, aquest va patir guerres internes, revoltes, inestabilitat política i una possible sequera. Això va portar a l'abandó de la capital i la migració a zones altes, marcant una era d'inestabilitat a la regió.
El Període Intermedi Tardà (1100 – 1470 dC) La instauració del Senyoriu Ichma es forjà després de la caiguda de la Cultura Wari. S'establí un sistema polític que es desenvolupà a la costa central, abastant les valls de Lurín i Rímac. Pachacamac va ser el centre d'aquesta unitat, amb una forta presència administrativa, política i cerimonial. La importància de Pachacamac radicava a ser un centre cerimonial que unificava als grups Ychsma, malgrat la seva poca integració política. El seu prestigi va persistir fins a l'arribada dels espanyols. En aquesta època es van construir diverses piràmides amb rampa a la zona central del santuari. Són palaus o edificis que estan emmarcats per dues avingudes que divideixen l'espai en quatre sectors: una té direcció Nord-Sud i l'altra Est-Oest. La denominació Ichma és quítxua i designa l'arxiota, un colorant corporal d'ús generalitzat.
Període Horitzó Tardà, Ichma tardà i Període Inca (1470 – 1533 dC). Sota el regnat de Túpac Yupanqui i l'arribada dels inques del Cusco, els sacerdots del santuari es van subordinar al nou poder. El govern incaic va definir una nova traça urbanística per a tot el conjunt, va imposar els seus símbols i la seva arquitectura Pachacamac no comptava amb un gran nombre de població civil. Primordialment, les construccions tenien un ús cerimonial i per a allotjar als peregrins.
miniatura| El cronista Guamán Poma documenta el sacrifici d'un nen. Període Colonial (1533 -1572 dC). Els primers cronistes espanyols deixen constància que, quan ells van arribar, ja hi havia construccions en ruïnes; que hi havia un sistema de quatre muralles que protegien el lloc i que en gran part estaven en mal estat de conservació. El terratrèmol devastador del 1512, així com unes pluges d'inusual intensitat, van suposar un fort impacte, que encara no s'havia superat. Pachacamac fou saquejat pels conqueridors espanyols el 1532 dC. Malgrat això, l'assentament es va continuar ocupant fins al 1572. Patint modificacions en un grau desconegut per el tambo colonial i per l'interès d'esborrar el que es consideraven idolatries. El Santuari va ser el primer gran centre cerimonial actiu que va ser pres, saquejat, desarticulat i cristianitzat pels europeus a Amèrica del Sud. Entre 1570 i 1575, el virrei Toledo visità el Perú, un dels seus objectius fou concentrar a la població indígena en reduccions, allunyant-los dels seus espais d'adoració. El 1572 es fundà el poble San Salvador de Pachacamac.
L'arqueòleg Max Uhle va ser el primer investigador a realitzar un treball sistemàtic. Va arribar al Perú l'any 1896 i els seus primers estudis es van enfocar a Pachacamac, on va desenvolupar una exploració detallada. Va elaborar un plànol pioner i precís del lloc. Va excavar al Temple del Sol, on va identificar un cementiri vinculat a nens i dones sacrificades amb ofrenes d'estil cusqueny que incloïen aríbals, plats i tasses amb pedestal. Aquesta col·lecció es troba al Museu de la Universitat de Pensilvània. A la zona inferior del Temple Pintat va excavar l'anomenat Cementiri Uhle. El Museu Etnològic de Berlín custòdia 9.000 teixits de Pachacamac que es creu que eren d'aquest cementiri. Els resultats d'aquelles activitats van ser recollits a una monografia, Pachacamac, publicada el 1903, que va destacar per la seva metodologia rigorosa i va contribuir a l'avanç del coneixement sobre l'arqueologia prehispànica. Aquest treball va marcar una fita en l'estudi de les tradicions culturals andines, consolidant Pachacamac com un cas rellevant dins del patrimoni històric peruà. Pel seu treball a Pachacamac, Uhle va poder confeccionar la primera seqüència cronològica d'Amèrica del Sud, basada en l'esquema pre-Wari / Wari / post-Wari / Inca. Aquest esquema continua vigent avui, encara que amb molts afegits i precisions.
miniatura|Pachacamac és el Déu creador i qui anima el món. El 1938 es dugueren a terme tasques d'adequació del Santuari de Pachacamac en preparació per al XXVII Congrés Internacional d'Americanistes, que se celebraria al Perú el 1939. Durant les operacions de neteja i descombrament del Temple Pintat, l'arqueòleg Albert Giesecke va identificar l'Ídol de Pachacamac, una figura de fusta bifront, així com les restes d'una porta decorada amb closques del tipus Spondylus princeps. Segons els cronistes, Hernando Pizarro va profanar i destruir el Temple Pintat; es menciona una talla de fusta bifront i una porta adornada amb closques en un lloc que coincideix amb les descobertes el 1938. Al període colonial, l'ídol es va trobar clavat a terra i estava tallat amb una figura fera que imposava respecte. Era adorat i temut a tota la costa per ser la deïtat de la nit i dels terratrèmols. En aquell moment, existien diverses còpies de l'ídol. Segons Francisco de Jerez, Pizarro va destruir l'ídol principal de Pachacamac en un intent d'erradicar els cultes andins. Un relat mític explica que la divinitat Pachacamac va revelar el seu nom a Túpac Yupanqui. Pachacamac significa “el que anima la terra”. A aquell lloc s'erigí un temple; amb el mateix nom. A l'arribada dels inques, l'antiga vall d'Ichma es va ser anomenar de Pachacamac. En realitat el santuari no va ser aixecat sinó que el Temple Ichma passà a anomenar-se Temple Pachacamac i l'ídol Ichma passà a anomenar-se Pachacamac. Esculpit entre els segles X i XI dC, correspon a un estil de la fase 2 de la Cultura Wari i, per tant, és anterior a la Cultura Inca. És l'única imatge que es conserva d'un déu andí del culte vigent en temps dels inques, al segle XVI, quan els espanyols van arribar al Perú. És per això que és considerada una de les peces arqueològiques més importants del Perú. Encara que també per les dimensions, els aspectes decoratius, la integritat i el bon estat de conservació de la peça. A la part superior, mostra un personatge bifront de trets humans; es desdobla en dos, amb un front associat als fruits del blat de moro i l'altre a animals marins i caps de serp, és a dir a les esferes de l'agricultura i la mar. S'assumeix que un és masculí i l'altre femení. Sota el qual es desenvolupen escenes de caràcter sagrat que simbolitzen el món i els elements còsmics.
miniatura|Zona intangible i zona d'amortiment en context.