Iójik v tumáne (en ciríl·lic: Ёжик в тумане; lit. L'eriçó a la boira) és una pel·lícula d'animació soviètica filmada per Iuri Norxtein el 1975 a l'estudi Soiuzmultfilm. L'obra es basa en el conte de fades homònim de l'escriptor i poeta Sergei Kozlov, revisat significativament en l'elaboració del guió. La pel·lícula explica la història d'un eriçó de camí cap al seu amic l'osset, però es perd entre la boira i acaba en un món misteriós en el qual es topa amb un mussol, un cargol, un ratpenat i un cavall blanc. Entre els mitjans tècnics utilitzats per Norxtein i el càmera de la pel·lícula, Alexander Jukovski, hi consta l'ús de diversos escenaris escalonats, gràcies als quals es va poder realitzar l'"efecte boira". El personatge principal, com la resta de la pel·lícula, va ser dibuixat per l'artista Frantxesca Iarbusova. El fons musical va ser creat pel compositor Mikhail Meerovitx. Els actors Maria Vinogradova (Eriçó), Viatxeslav Nevinni (Osset) i Alexei Batàlov (veu del narrador) van participar en el doblatge.
Els investigadors assenyalen que l'estil de la pel·lícula fou influenciat per les tradicions culturals de diferents països i pobles (incloent el teatre i la pintura d'Orient, i les obres de Paul Klee, Andrei Rubliov i Iuri Vasnetsov). Així mateix, la pel·lícula conté referències a algunes obres del cinema. El film d'animació fou molt ben acollit per la crítica i va rebre nombrosos premis en festivals internacionals de cinema, com per exemple a Teheran, Gijón, Chicago o Melbourne. El 1979, el càmera Jukovski i la il·lustradora Iarbusova van ser guardonats amb el Premi Estatal de l'URSS en l'àmbit de la literatura, l'art i l'arquitectura per les pel·lícules d'animació Lisa i zaiats (Лиса и заяц, lit. La guineu i la llibre, 1973) i Tsaplia i jurabl (Цапля и журавл, lit. La garsa i la cigonya, 1974). L'any 2003, al Festival Internacional d'Animació de Laputa del Japó, basat en una enquesta a 140 crítics i animadors de cinema de diferents països, Iójik v tumáne va ser reconegut com el millor dibuix animat de tots els temps.
Història de la realització El 1974, quan Iuri Norxtein estava treballant en la pel·lícula animada La garsa i la cigonya, l'escriptor Sergei Kozlov el va cridar. Després d'haver-se presentat, Kozlov va dir que havia vist la pel·lícula d'animació La guineu i la llebre i li agradaria oferir els seus contes de fades al director. D'entre diverses dotzenes d'obres portades per l'escriptor, Norxtein va triar L'eriçó a la boira, un conte de fades els personatges del qual parlen en el llenguatge de l'absurd avantguardista, que recorda els diàlegs infantils del llibre de Kornei Txukovski De dos a Cinc: «que bé que t'hagin trobat -va dir l'osset-. He arribat. T'imagines si no hi fossis? - Però vet aqui que he arribat. On eres? No era».
Segons el director, quan va llegir per primera vegada Eriçó a la boira li van venir al cap associacions que no estaven directament relacionades amb el text. Per exemple, un ramat de vaques mugint que es movia entre la boira, l'esquena de les quals s'assemblava a un riu sinuós. Aquesta imatge no es va incloure al dibuix animat, però es va convertir en el "primer eco" que va determinar l'estil de la futura pel·lícula: «Simplement vaig sentir el conte de fades espacialment […] És com si en algun lloc llunyà, darrere de la fina amalgama de la pantalla, hi hagués una esfera des d'on el so arriba aquí i es converteix en imatge». El conte de fades original, que és una sèrie d'escenes amb diàlegs i comentaris de l'autor, va soferir moltes transformacions en el seu camí cap a la pantalla. Durant l'obra, el guió escrit per Kozlov i Norxtein també va anar canviant, i també els plans de muntatge previstos, els esbossos de personatges o la composició de plans. Per exemple, inicialment Norxtein havia dibuixat amb detall l'escena "en el pou", on des de la foscor es podien veure "troncs coberts de floridura vellutada" i es podia escoltar "la remor de la terra caient", però durant l'edició aquests detalls foren abandonats. En contrapartida, la pel·lícula va incorporar elemets com les fulles seques de la tardor o la "boca calenta d'un gos", absents en el conte original de l'autor. La imatge de la "boca que respira", segons el director, fou incorporada després de llegir el conte "Brutus" de l'escriptor txec Ludvík Aškenazy.
El final de la pel·lícula no coincideix amb el pla original del director. Al final de la cinta, quan l'eriçó ja ha arribat a l'osset, escolta el seu amic i pensa en el cavall, la imatge del qual se li havia anat apareixent al llarg del camí: «Com està? la boira...» Segons Norxtein, una resposta peculiar als pensaments i records del protagonista a l'escena "ombrívol" hauria d'haver estat el xiullet de l'òliba al pou. D'aquesta manera el final hauria estat més imperssionant. Tanmateix, durant l'edició va resultar que el metratge i el temps de pantalla s'havien superat una mica, per la qual cosa es va haver d'eliminar aquest final. Els treballs també va anar acompanyats de problemes tècnics: a causa del fet que l'estudi no proporcionés a l'equip de filmació una màquina de rodatge, els creadors de la pel·lícula van fer de manera independent tant l'estructura del trípode com de la bastida des de la qual poder mirar la càmera. Tal com va assenyalar irònicament Norxtein, «probablement s'hauria d'ensenyar a tots els directors a fer plataformes, planificar taules i clavar claus».
En una reunió del consell artístic de l'estudi, on es va parlar de Eriçó a la boira, se li va preguntar a Norxtein per què havia triat un tal conte de fades, sense pretensions, per plasmar-lo a la pantalla. Com a resposta, el director va reproduir les primeres línies de la Divina comèdia de Dante: «Havent acabat la meitat de la meva vida terrenal, / em vaig trobar en un bosc fosc». El dia previst de l'estrena de la pel·lícula, va resultar que els treballs estaven seriosament endarrerits: l'equip només havia rodat el vint per cent del material que se suposava que s'havia d'incloure a la pel·lícula. Malgrat tot, el consell artístic de l'estudi va quedar tan impressionat del material elaborat, que van permetre al director de completar la resta, per passar seguidament al pròxim film: Skazka skazok (Сказка сказок, lit. Conte de contes).
Argument L'eriçó va a visitar el seu amic l'osset per beure te amb melmelada de gerds i comptar les estrelles. Pel camí, el protagonista travessa camps deserts i matolls forestals. A la boira del vespre, el món sembla misteriós i de tant en tant apareixen imatges estranyes davant de l'eriçó, que es topa amb un mussol, un cargol que pren proporcions gegantesques, un ratpenat d'envergadura extraordinària o un gos que li retorna el seu farcell amb el pot de melmelada que havia perdut. El cavall blanc impressiona particularment a l'eriçó, la silueta borrosa del qual sobresurt entre la boira.
Obra d'artista A través de la boira, periòdicament s'escolta la veu de l'osset cridant a l'eriçó. Corrent per tal de respondre el crit, l'eriçó cau al riu. El seu salvador és en un misteriós personatge que el condueix fins a la costa. Un cop arribat finalment a casa de l'Osset, l'eriçó escolta el seu amic, que diu que ja ha posat el samovar al porxo per prendre el te de la nit, ha recollit branques de ginebre «perquè hi hagi fum» i ha pres les cadires més còmodes: «Al cap i a la fi, qui més a part de tu comptarà les estrelles?».</ref>
esquerra|miniatura|220x220px|"El Salvador totpoderós", d'Andrei Rubliov. La dissenyadora de producció de la pel·lícula L'eriçó a la boira fou la dona de Norxtein, Frantxesca Iarbusova, graduada a la Universitat Panrusa Gueràsimov de Cinematografia. Iarbusova, va dir que quan va començar a treballar a L'eriçó a la boira, Norxtein li havia planejat filmar un simple conte de fades. Tanmateix, en comptes de la suposada facilitat, va resultar ser un experiment molt sever, durant el qual es van utilitzar per primera vegada moltes tècniques innovadores. Així, a les pàgines dibuixades per Iarbusova s'hi va col·locar aigua mitjançant un projector, que per tal d'aconseguir una textura unificada de la imatge, es va processar amb traços.
Concebre la imatge definitiva de l'eriçó fou el que més temps va consumir a l'artista. En començar el rodatge, tots els demés personatges ja estaven ben perfilats i les escenografies acabades. En canvi, el personatge principal no va funcionar. La idea de com havia de ser el personatge clau va sorgir durant el passeig nocturn de Norxtein i Iarbusova, en observar una dona al carrer que portava un eriçó de mascota. Tornant a casa, Iarbusova va dibuixar el personatge d'un sol traç, i immediatament va obtenir claredat. Per tal d'aconseguir l'expressivitat infantil del personatge, el director va lligar la mà dreta de Iarbusova, que amb l'esquerra va crear l'eriçó.
Alguns investigadors han trovat en l'eriçó els trets físics de la dramaturga Liudmila Petruixévskaia, que juntament amb Norxtein escriuria el guió de la pel·lícula Skazka skazok (Сказка сказок, lit. Conte de contes). La mateixa Petruxévskaia va parlar de les possibles similituds en el llibre Històries de la meva pròpia vida, recordant que a mitjans dels anys 70 el director, en una conversa telefònica, li havia preguntat si estaria en contra de l'ús del seu perfil com a imatge del personatge principal. «Llavors vaig respondre que, com que ja m'has pres (sense permís) el meu nas per una garsa, també el pots prendre per un eriçó». No obstant això, dècades més tard, Norxtein va desmentir que ni ell ni Iarbusova haguessim pres a Petruixévskaia com a referència, tot i que durant el procés de recerca això prodria haver passat «a nivell inconscient».
Al mateix temps, el sentiment de la "universalitat de l'heroi" observat per l'audiència (l'animador Nikolai Serebriakov el va anomenar "l'home de Déu") probablement es deu al fet que durant el rodatge de "L'eriçó..." Norxtein i Iarbusova van mirar sovint la icona d'Andrei Rubliov "El Salvador Totpoderós" ("Zvenigorodski Txin"). Com va dir el director més tard, la silueta del Salvador de Rubliov simplement hi és present: "Aquesta icona en si és increïble, amb tanta força, tanta dinàmica […] fins i tot quan estàvem fent L'eriçó a la boira, vaig parlar a Iarbusova del "Salvador" de Rubliov".
Avaluant l'obra de Iarbusova, el crític d'art Sergei Asenin va remarcar la capacitat de l'artista de dotar els animals dels seus dibuixos animats amb qualitats humanes: aquest toc especial d'antropomorfisme en els personatges s'entreveu a través dels ulls, els moviments i gestos dels animals. L'animadora Lana Azarkh va assenyalar que fou Iarbusova qui «va donar visibilitat al món de Norxtein».
Els personatges Segons Norxtein, sempre s'ha sentit atret pels personatges animats muts que, a diferència dels actors, durant el rodatge no poden oposar-se al director. Al mateix temps, «tenen una característica cruel: són absolutament impecables», va subratllar el director. La figura de l'eriçó, que feia uns quinze centímetres d'alçada, va ser feta pels cineastes a partir de diverses capes de cel·luloide recobertes d'oli i pintura acrílica. Gràcies a les capes, la silueta semblava texturada i voluminosa. Per separat, s'hi van adjuntar detalls com els ulls del personatge, les seves potes i un farcell de melmelada. Les espines, que vibraven durant el moviment, van ser pintades per Iarbusova amb calç i cobertes amb aquarel·les. L'obra es va realitzar amb un toc de pinzell ràpid i sense correccions, imitant la tècnica de l'art xinès i japonès. L'eriçó és ingenu i curiós: en el camí crida al pou, toca la boira amb les potes i imita les arnes voladores. Amb el seu comportament, s'assembla a un nen que descobreix la diversitat del món per primera vegada.