LAssociació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme és una entitat dedicada a la recuperació de la memòria històrica de les persones i les organitzacions que van lluitar contra el franquisme pel restabliment de la democràcia a Catalunya i l'Estat espanyol.
Va ser fundada l'any 1975 per ajudar els presos polítics que sortien de les presons i col·laborar amb els moviments ciutadans que lluitaven per aconseguir l'Amnistia i la fi de la dictadura. Ja en democràcia, l'associació ha continuat defensant els drets i la memòria dels qui van patir la repressió franquista, impulsant lleis que els indemnitzessin econòmicament i promulgant el seu reconeixement moral i polític.
El seu president d'honor és el president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat pel fraquisme.
Nom de l'associació Al llarg de la seva història l'entitat ha utilitzat diversos noms, si bé tots han mantingut una semblança evident. Així, si a l'acta fundacional de 1976 es denominava Associació Catalana d'Ex-Presos Polítics de Barcelona poc després utilitzaria públicament el nom Associació Catalana d'Ex-Presos Polítics i Socials, i en la inscripció legal de 1979 optà per registrar-se com a Associació Catalana d'Ex-Presos Polítics, la seva denominació més coneguda. Tanmateix, els estatuts de 1985 canviaren el nom a Associació d'Ex-Presos Polítics i Resistents Antifeixistes de Catalunya per evitar que els excombatents del bàndol feixista de la Guerra Civil poguessin fer-se'n membres.
Amb el nou canvi d'estatuts de 2001 l'entitat adoptà la seva denominació actual, provocant desavinences entre alguns membres històrics que haurien preferit l'epítet «Expresos Polítics Antifeixistes».
Semblantment, el butlletí de l'associació s'anomenà Llibertat fins a l'any 1990, moment en què canvià la capçalera històrica per Catalunya Resistent per tal de no confrondre's amb altres publicacions memorialistes de l'Estat que anys enrere havien demanat permís per copiar-ne la denominació en vistes a la constitució d'una futura coordinadora estatal que mai no va arribar a produir-se.
Història Antecedents Els orígens de l'associació cal trobar-los en la resistència democràtica clandestina i en les iniciatives per combatre els efectes que la repressió tenia sobre les persones i les organitzacions que la formaven. L'any 1969, en ple estat d'excepció, tingué lloc la creació d'una Comissió de Solidaritat emparada pel mossèn Joan Carrera i Planas, vinculat a la Joventut Obrera Cristiana i les HOAC, a la qual ràpidament s'incorporarien membres del PSUC, l'organització hegemònica de l'antifranquisme a Catalunya. En paral·lel a aquest procés, el novembre del mateix any es va posar en marxa la Comissió Catalana d'Amnistia liderada per un grup d'advocats —entre ells Joan Colomines— que lliurà a la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona una petició perquè aquest sol·licités formalment a les autoritats la concessió d'una àmplia amnistia política. En els anys posteriors totes dues comissions realitzarien nombrosos actes, recollides de signatures i tota mena d'iniciatives de solidaritat amb els presos i represaliats.
L'any 1971 naixeria l'Assemblea de Catalunya, plataforma unitària de l'antifranquisme formada per individus i organitzacions d'un ampli ventall ideològic. En aquells moments, les Comissions de Solidaritat (CS) ja s'estenien com una taca pel territori, sobretot dins l'àmbit metropolità vinculat a la implantació i creixement dels moviments d'oposició com les Comissions Obreres i altres. S'ocupaven, a més dels actes reivindicatius, a proporcionar tota mena de suport material i anímic als presos i els seus familiars, fins i tot de cobrir les despeses sanitàries dels infants d'aquestes famílies o d'enviar-los a passar els estius de colònies a França, Romania, Itàlia o la República Democràtica Alemanya. Dins d'aquesta lògica va fundar-se l'Associació de Familiars de Presos Polítics, que el novembre de 1976 llançaria la campanya «Per Nadal, tots a casa» juntament amb una dotzena d'entitats més de tot l'Estat, entre elles la ja constituïda ACPEF.
Les dissonàncies internes entre els corrents polítics que convivien dins les CS i els efectes de l'amnistia de juliol de 1976 i les mesures de gràcia de març de 1977 provocarien un cert estancament del moviment. Finalment, a ulls del PSUC i d'altres forces polítiques, l'aprovació de la Llei d'Amnistia el 15 d'octubre de 1977 deixà sense utilitat les comissions, que foren dissoltes malgrat l'oposició d'alguns dels seus integrants.
Fundació i inicis: els anys de la Transició El procés de fundació de l'ACEPF s'ha de contextualitar en el trànsit de la clandestinitat a l'acció pública del moviment de solidaritat a partir de mitjan de 1975, moment en què un grup d'expresos polítics van fer de la seva condició personal un nou actiu en la lluita per la democràcia i l'amnistia. L'associació no nasqué com a derivació de les CS ni pretenia substituir-les, sinó complementar-les. Les primeres accions consistiren en l'enviament de cartes col·lectives exigint la retirada de les condemnes a mort pendents d'execució i l'abolició de la pena capital, que foren trameses tant a dirigents de la dictadura, com el llavors president Carlos Arias Navarro, l'encara príncep Joan Carles de Borbó o fins i tot el mateix general Franco, així com a mitjans de comunicació i a organitzacions de l'estranger com Amnistia Internacional.
Aquest grup que ja era actiu de feia uns mesos fundà oficialment l'Associació Catalana d'Ex-presos Polítics de Barcelona el 12 de febrer de 1976 a la seu de l'Associació d'Amics de les Nacions Unides del carrer Fontanella de Barcelona. Els seus fudadors foren Joan Colomines Puig, metge analista que n'assumí la presidència; Agustí de Semir, advocat que exercirà de secretari; Narciso Julián Sanz, ajustador mecànic; Antonio Campos Crespo i Joan Antoni Cuadrado i Diago, dedicats al comerç; Jordi Carbonell i de Ballester, catedràtic; Manuel Vázquez Montalbán, periodista; Jordi Conill Vall, químic; Miquel Núñez González, traductor i dirigent emblemàtic del PSUC; Joaquim Boix Lluch, enginyer industrial; Pedro León Martínez, agent comercial; Víctor Ríos Vidal, administratiu; Catalina Juárez Solano, metal·lúrgica; Francisco Benages Tomás, dibuixant; Francisco García Nieto, agent de comerç; Juan Mayarol Villarrubia, mecànic; Carlos Pradas Bergés, dedicat al sector dels espectacles; Maria Assumpta Cabré Mascorda, assistenta social; i Adoni González Mateo, administratiu. Els seus objectius eren, a més d'assistir solidàriament els expresos polítics, la lluita per l'amnistia sense exclusions, l'elaboració d'un Estatut de presos polítics, promoure una Reforma Penitenciària general, aconseguir l'abolició de la pena de mort i desterrar l'ús de la tortura en les actuacions policials i penitenciàries. Cinc dies després es presentà una instància demanant-ne la legalització, que tanmateix quedà sense resposta.
En aquell moment l'entitat xifrava en 107 els presos polítics a tot l'Estat, 40 dels quals eren catalans. En aquesta primera època l'ACEPF publicà el butlletí Llibertat i donà suport a les iniciatives de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, tals com l'acte del 29 de juliol de 1976 que aplegà dotze mil persones a favor de l'amnistia al Pavelló d'Esports de Barcelona, o la convocatòria de la històrica Diada de l'Onze de Setembre d'aquell mateix any a Sant Boi de Llobregat, la primera legal d'ençà de 1938. L'activitat fou molt intensa i ràpidament s'establiren delegacions a ciutats com Mataró, Lleida Manresa o Tortosa, dirigides per una Comissió Gestora. L'associació participà també de les reunions de la Coordinadora Estatal d'associacions d'expresos i cridà a l'abstenció pel referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política del 15 de desembre.
Un àmbit en què fou especialment activa fou el de les relacions internacionals, fins al punt d'organitzar, encara en l'interregne de la Transició, dos esdeveniments que traspassaren fronteres. El primer fou la Trobada Internacional d'Ex-presos i Ex-deportats Polítics, que tingué lloc l'any 1977 a la Fundació Miró de Barcelona, organitzada conjuntament amb l'Amical de Mathausen i amb la presència de delegacions de tot l'Estat espanyol i d'Europa. L'any següent foren unes Jornades Internacionals d'Associacions d'Expresos i Exrepresaliats Polítics, que tingueren lloc el 3 i 4 de juny de 1978 al Paranimf de la Universitat de Barcelona i comptaren amb el patrocini de la Coordinadora Estatal. Novament hi prengueren part delegacions vingudes de la resta de l'Estat espanyol i d'Europa i rebé l'adhesió de més de mig centenar d'entitats catalanes, espanyoles i internacionals. Totes dues ocasions representaren, just al llindar democràtic, un reconeixement pioner a tantes víctimes i una afirmació de voluntat reconciliadora. Fruit d'aquests contactes, el 1979 l'associació demanà d'entrar a la Federació Internacional de Resistents (FIR), organisme internacional que aplega entitats de lluitadors antifeixistes d'arreu del món i que finalment n'acceptà l'ingrés el setembre de 1981.
El nou escenari democràtic i la demanda de reparacions miniatura|Homenatge a la Resistència 1939-1980. Estela de Josep Maria Subirachs realitzada per encàrrec de l'ACEPF i lliurada al Parlament de Catalunya el 15 d'octubre de 1981. D'una manera esquemàtica, hi apareix l'emblema heràldic de Catalunya: les quatre barres caient verticalment sobre unes cadenes, símbol de l'esclavitud. Amb l'aprovació de la Constitució de 1978 i la recuperació de les institucions democràtiques l'entitat afrontà nous reptes. El primer de tots, aconseguir la legalització definitiva, que encara no s'havia produït d'ençà de la sol·licitud de 1976 i que no arribaria definitivament fins al gener de 1980. Poc després, l'11 de maig del mateix any organitzà un acte al Saló del Tinell de gran solemnitat per retre homenatge als resistents antifranquistes catalans, el primer que es faria en democràcia. Les principals institucions i entitats del país hi foren presents o enviaren telegrames de suport. El president Pujol —que com a represaliat i expres era membre de l'associació— no hi va assistir però sí que ho feu el conseller adjunt de la Presidència, Miquel Coll i Alentorn, que llegí un escrit en nom seu. També hi va ser present el president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. L'acte va ser presidit per una cadira buida coberta per una senyera amb un crespó negre com a símbol del martirologi dels represaliats per la dictadura.
El 15 d'octubre de 1981, coincidint amb l'aniversari de l'assassinat el president Lluís Companys, l'associació lliurà al Parlament de Catalunya una estela commemorativa de bronze que havia encarregat a l'escultor Josep Maria Subirachs, amb la inscripció «L'esforç dels homes i les dones de la Catalunya resistent, símbol de llibertat i democràcia 1939-1980». Aquest monument fou la primera escultura en homenatge a l'oposició antifranquista a Catalunya i avui és visible en un dels murs del pati de la Biblioteca de la seu parlamentària catalana.
Durant aquests primers anys de la nova democràcia l'ACEPF mostrà també la seva solidaritat amb les persones preses per la seva relació amb organitzacions anarquistes i independentistes, molts d'ells acusats d'accions armades, com els militants de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) o els membres de la CNT acusats del muntatge policial del Cas Scala. També donà suport al periodista Xavier Vinader, condemnat per l'Audiència Nacional per haver realitzat reportatges sobre la guerra bruta contra l'organització basca ETA. L'any 1981 es posicionà en contra de l'entrada d'Espanya a l'OTAN.