La història de la cirurgia és la branca de la història de la ciència que estudia la cirurgia. La cirurgia (del grec, χειρ: mà i έργον: treball) és la branca de la medicina que manipula físicament les estructures del cos amb finalitat diagnòstica, preventiva o curativa. Ambroise Paré, cirurgià francès del li atribueix cinc funcions: "Eliminar el superflu, restaurar el que s'ha desllorigat, separar el que s'ha unit, reunir el que s'ha dividit i reparar els defectes de la natura".
Des que l'ésser humà fabrica i maneja eines ha emprat el seu enginy per desenvolupar de tècniques quirúrgiques cada vegada més sofisticades. No va ser fins a la revolució industrial quan es van vèncer els tres principals obstacles amb els quals es va trobar aquesta especialitat mèdica des dels seus inicis: l'hemorràgia, el dolor i la infecció. Els avanços en aquests camps han transformat la cirurgia, passant de ser un "art" arriscat (i menyspreat per això), a una disciplina científica capaç dels més sorprenents resultats.
En general, el cirurgià ha estat considerat el tècnic, mentre que el metge (més relacionat històricament amb el sacerdot o el xaman) era el sanador. Durant el desenvolupament de la medicina moderna, l'ensenyament d'ambdues disciplines es va agrupar en una mateixa formació acadèmica que en la majoria de països desenvolupats permet l'obtenció d'una titulació conjunta de llicenciatura en medicina i cirurgia. Bona part de la seva història, en qualsevol cas, està íntimament relacionada amb la història de la medicina en general. Les noves tecnologies aplicades a l'arqueologia confirmen que el seu origen es remunta al mateix origen de lHomo sapiens, la vida del qual a l'aire lliure era objecte de nombrosos accidents, ferides i hemorràgies, susceptibles de tractament quirúrgic mitjançant tècniques rudimentàries. miniatura|Extracció de la pedra de la bogeria, de Hieronymus Bosch.
Orígens Les primeres tècniques quirúrgiques es van emprar per al tractament de les ferides i traumatismes produïts en el curs de la vida a la intempèrie. La combinació d'estudis arqueològics i antropològics (en tribus la manera de vida de les quals s'assembla al dels primers éssers humans) ofereix informació sobre mètodes rudimentaris de sutura, amputacions, drenatges o cauteritzacions de ferides amb instruments candents. Existeixen nombrosos exemples: una barreja de salnitre i sofre abocada a les ferides i a la qual es calava foc, emprada per algunes tribus asiàtiques; les tècniques de drenatge dels indis dakota, mitjançant l'ocupació d'una canya de ploma "connectada" a una bufeta animal per succionar el material purulent; la troballa d'agulles de l'edat de pedra que podrien haver-se emprat en sutures (els massai empren agulles d'acàcia amb la mateixa finalitat); o l'enginyós mètode desenvolupat per algunes tribus de l'Índia i Amèrica del Sud, segellant les ferides menors mitjançant l'aplicació de tèrmits o escarabats als quals, després de mossegar les vores aproximades de la ferida, se'ls retorcia el coll per deixar els caps rígidament enganxats en forma de grapes.W. J. Bishop, The early history of Surgery. Hale, Londres, 1960
miniatura|Crani datat al Neolític, 3500 aC, trepanat possiblement amb sílex i després del qual es creu que el pacient va sobreviure, conservat en el Museu d'Història Natural de Lausana
Entre alguns tractaments aplicats pels asteques, segons descriuen texts espanyols durant la conquesta de Mèxic, es trobava aquesta recomanació per tractar les fractures: "…l'os trencat ha de ser encanyat, estès i ajustat, i si això no fos suficient es farà una incisió en els extrems de l'os, inserint una branca d'avet a la cavitat de la medul·la…".Lucena SM. America 1492 Retrat d'un Continent fa cinc-cents anys. Anaya Editores Milano 1990 La medicina contemporània va desenvolupar aquest mètode de fixació òssia en el que actualment s'anomena "fixació medul·lar".
Existeixen troballes arqueològiques de cranis amb signes evidents de trepanació (perforació dels ossos del cap per accedir a l'encèfal) datats entorn de l'any 3000 aC. en els quals es postula la supervivència del pacient després de la intervenció. Els més antics s'han trobat a la conca del Danubi, però existeixen troballes similars en excavacions a Dinamarca, Polònia, França, Regne Unit, Suècia o Espanya. Folke Henschen, metge i historiador suec, afirma que les troballes arqueològiques soviètiques de la ribera del riu Dnièper en la dècada dels seixanta demostren l'existència de trepanacions en cranis datats al Mesolític, el que deixaria la data entorn de l'any 12.000 aC.The human skull. A cultural history. Folke Henschen, Frederick A. Praeger, New York, 1995
Les proves que donen suport la teoria de la supervivència de molts d'aquests individus trepanats inclouen la formació de nou teixit ossi o calls ossis al voltant de l'orifici del trepà. En alguns estudis les taxes de supervivència superen el 50%.La tribu Yanto en el Perú. Manuel Antonio Muñiz y W. J. Mc. Gree. En aquest estudi es trobaren 250 de 400 cranis amb proves de supervivència després de la trepanació.
Una altra tècnica quirúrgica de la qual existeixen proves des de fa milers d'anys és l'anestèsia. L'alcohol (àrab al-khwl الكحول, o al-ghawl الغول) és possiblement un dels anestèsics més antics. Existeix constància de la seva utilització, diversos milers d'anys abans de la nostra era.Powell, M.A. "Wine and the Vine in Ancient Mesopotamia: The Cuneiform Evidence." Food and Nutrition in History and Anthropology 11 (1995), 97-122. També es coneix l'ús de l'opi des de fa mil·lennis (alguns cilindres babilonis i baixos relleus mesopotàmics mostren caps de cascall), amb usos anestèsics, a més dels recreatius.Teofrasto, siglo III a. C, Historia plantarum (Història de les plantes) Altres substàncies emprades des de l'antiguitat a aquest efecte són l'extracte de Cànnabis sativa, el ginebre comú (Juniperus communis), l'acònit, la planta dErythroxylum coca o la mandràgora.
miniatura|Hirudo medicinalis, sangonera per a sagnies. Una altra tècnica de notable antiguitat és la de la sagnia, o flebotomia, testificada en nombroses societats al llarg de la història (inques peruans, Índia (Ayurveda), grecs (Hipòcrates)…), mitjançant instruments tallants o sangoneres. En el Papir Kahun s'esmenta la tècnica de la sagnia emprada per alguns veterinaris egipcis. Aquesta tècnica es va estendre amb gran èxit en occident, de manera que al Renaixement podien trobar-se Calendaris de Sagnia, que recomanaven la seva utilització en moments determinats de l'any. Ha estat emprada per a la curació d'entitats tan dispars com inflamacions, infeccions, ictus cerebrals, en fases maníaques d'algunes psicosis i fins i tot com a mètode preventiu de moltes altres malalties.La sangria
Mesopotàmia Berós, filòsof caldeu del . recull múltiples tradicions escrites sobre Babilònia (principalment dels arxius de Borsippa) i arriba a afirmar que quan el déu Oannes va ensenyar al poble sumeri tot el conegut sobre la civilització, res de nou s'ha inventat. Aquesta sorprenent afirmació deixa de semblar tan hiperbòlica quan s'analitzen les tauletes sumèries i s'evidencia tot el que la civilització mesopotàmica va desenvolupar o inventar diversos milers d'anys abans de la nostra era. Uns 4000 anys abans de la nostra era s'estableix a Mesopotàmia (entre els rius Tigris i Eufrates) la civilització sumèria, posseïdora de la forma d'escriptura més antiga coneguda. De les 30.000 tauletes cuneïformes descobertes, unes 800 tracten algun tema mèdic (una d'elles, la primera recepta coneguda). El nom del primer cirurgià conegut és Urlugaledin, del 2300 aC., el segell personal del qual mostra dos ganivets envoltats de plantes medicinals. Aquest segell es troba al museu del Louvre de París.
miniatura|Al codi d'Hammurabi s'inclouen algunes lleis referides específicament a la cirurgia. El model de salut-malaltia entre els sumeris es basava en una concepció teosòfica de la malaltia. Aquesta era un càstig diví imposat per diferents dimonis després de la ruptura d'algun tabú. D'aquesta manera el primer que havia de fer el metge era identificar quin dels, aproximadament, 6000 possibles dimonis era el causant del problema. Per a això, empraven tècniques endevinatòries basades en l'estudi del vol de les aus, de la posició dels astres o del fetge d'alguns animals. D'aquesta manera, la medicina estava íntimament lligada al sacerdoci, quedant la cirurgia relegada a especialitat mèdica de segona categoria.La historia empieza en Sumer. Samuel Noah Kramer, Círculo de lectores, 1975
No obstant això, el desenvolupament de les tècniques quirúrgiques és notable: a Nínive s'han trobat instruments de bronze i obsidiana d'elegant factura: bisturís, serres, trepans, etc. El codi de Hammurabi, per altra banda, empara sota la seva profusa legislació, l'especialitat de la cirurgia. Una pedra d'aquest codi que tracta específicament sobre medicina es va trobar a Susa (Iran) i pot contemplar-se, també, al museu del Louvre:"Código de Hammurabi"
Egipte miniatura|Ferramentes quirúrgiques al temple de Kom Ombo, Egipte. Entorn de l'any 3100 aC. comença el període d'esplendor de la civilització egípcia, quan Narmer, el primer faraó, estableix la capital a Memfis. Igual que ocorre amb la civilització sumèria i l'escriptura cuneïforme es conserven una àmplia gamma de documents sobre aquesta civilització gràcies a l'ocupació de l'escriptura jeroglífica. De la primera època monàrquica (2700 aC.) data el primer tractat de cirurgia, escrit per Imhotep, visir del faraó Necherjet Dyeser, sacerdot, astrònom, metge i primer arquitecte de qui es té notícia. Tal va ser la seva fama com a sanador que va acabar deïficat, considerant-se el déu egipci de la medicina.Laín Entralgo P: Historia de la Medicina. Salvat. Barcelona, 1982. Altres metges notoris de l'Imperi Antic (del 2500 al 2100 aC.) van ser Sachmet (metge del faraó Sahure) o Nesmenau, que tenia un càrrec semblant a director mèdic de la seva època.
miniatura|Gravat representant una circumcisió a Sakkara, Memfis. En un dels brancals de l'entrada del temple de Memfis es troba el gravat més antic d'una intervenció quirúrgica: una circumcisió. Dels molts papirs que es conserven, se'n coneixen nou sobre matèries mèdiques, dels quals el més conegut i important és el batejat amb el nom del seu descobridor, Georg Ebers.
El papir Ebers El papir Ebers, conservat a la universitat de Leipzig, és considerat un dels tractats de medicina més antics coneguts. La seva elaboració es data entorn de l'any 1534 aC i la seva longitud és d'uns 20 metres. Inclou receptes, una farmacopea i la descripció de nombroses malalties, així com alguns tractaments cosmètics. Sobre cirurgia existeixen alguns esments al tractament de les mossegades de cocodril o de les cremades. Recomanava el drenatge de les inflors grasses, encara que advertia que determinades patologies de la pell no havien de ser tocades.
El papir Edwin Smith El papir Edwin Smith és un document, una mica menys conegut, datat l'any 1600 aC. i de tan sols 5 metres. És un manual de cirurgia traumàtica de sorprenent qualitat per a l'època. En l'annex final d'aquest manuscrit es descriu amb detall com tractar una dislocació de mandíbula, i conté exhaustives descripcions anatòmiques, el possible origen de les quals estaria a la depurada tècnica d'embalsamament, que no seran superades fins molts segles més tard. Com a exemple, una aproximació diagnòstica interessant després d'un traumatisme crani-encefàlic:
Xina miniatura|Mapa de punts d'aplicació d'acupuntura. Dinastia Ming. Des de la segona meitat del la medicina occidental accepta un model de salut-malaltia basat en un paradigma ambiental o integral: la malaltia és el resultat de la desaparició de l'equilibri natural entre l'ésser viu i el seu entorn, el medi ambient que l'envolta. Aquest desequilibri o falta d'harmonia entre l'individu i l'ambient constitueixen l'eix principal del mil·lenari model oriental.