(en alemany: Heinrich; en italià: Arrigo), va ser Rei dels Romans de 1308 a 1312, i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic a partir de 1312.

El primer dels tres emperadors de la casa Casa de Luxemburg, quan va ser coronat havien passat 62 anys des de l'últim emperador Frederic II. Va treballar per fer resorgir el poder imperial enfrontant-se al papat i a la monarquia francesa.

Biografia Va néixer vers l'any 1275 a Valenciennes,Cf. the new Regesta Imperii Kurt-Ulrich Jäschke, Peter Thorau: Die Regesten des Kaiserreichs unter Rudolf, Adolf, Albrecht, Heinrich VII. 1273–1313. 4. Abteilung: Heinrich VII. 1288/1308–1313, 1. Lieferung: 1288/1308 – August 1309. Böhlau, Vienna 2006, Regest a (online). fill del comte Enric VI de Luxemburg i Beatriu d'Avesnes.Georgina R. Cole-Baker, The Date of the Emperor Henry VII's Birth, in: The English Historical Review, Vol. 35, No. 138 (Apr. 1920), p. 224–231, here pg. 227. Criat a la cort francesa, va ser senyor de propietats relativament petites en una part perifèrica i predominantment francòfona del Sacre Imperi Romanogermànic. Va ser simptomàtic de la debilitat de l'imperi que durant el seu govern com a comte de Luxemburg acceptés convertir-se en vassall francès, buscant la protecció del rei Felip el Bell de França.Jones, pg. 517 Durant el seu govern de Luxemburg, va governar eficaçment, especialment mantenint la pau en les disputes feudals locals.Kleinhenz, pg. 494

A la mort del seu pare el 1288 va heretar el comtat de Luxemburg. Com a vassalls del rei de França, la seva llengua materna era el francès i fou educat a la cavalleria gal·la, però Enric va governar de forma força independent i aconseguint èxits notables. El 1292 es va casar amb Margarida de Brabant, amb qui tindria tres fills, acabant així amb l'enemistat entre les dues respectices cases que durava des de la batalla de Worringen.

Enric es va veure atrapat en les maquinacions polítiques internes del Sacre Imperi Romanogermànic amb l'assassinat del rei Albert I l'1 de maig de 1308.Kleinhenz, pg. 494 Gairebé immediatament, el rei Felip de França va començar a buscar agressivament suport perquè el seu germà, Carles de Valois, fos elegit el proper rei dels Romans.Jones, pg. 529 Felip pensava que tenia el suport del papa francès Climent V (establert a Avinyó) i que les seves perspectives de portar l'imperi a l'òrbita de la casa reial francesa eren bones. Va repartir generosament diners francesos amb l'esperança de subornar els electors alemanys.Jones, pg. 530 Tot i que Carles de Valois tenia el suport d'Enric, arquebisbe de Colònia, un partidari francès, molts no estaven interessats en veure una expansió del poder francès, i menys Climent V.

L'any 1308 el rei Albert I dels Habsburg va morir assassinat i es van reunir a Frankfurt els set prínceps electors del regne per tal d'escollir el seu successor. Els set electors eren: miniatura|Els set electors, identificables pels escuts: d'esquerra a dreta són els arquebisbes de Colònia, Magúncia i Trèveris, el comte palatí del Rin, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el rei de Bohèmia. L'arquebisbe de Colònia Enric de Virneburg L'arquebisbe de Magúncia Pere d'Aspelt L'arquebisbe de Trèveris Balduí de Luxemburg El comte palatí del Rin Rodolf I El duc de Saxònia Rodolf I El marcgravi de Brandenburg Waldemar El rei de Bohèmia Enric I de Bohèmia Donat el seu origen, tot i que era vassall de Felip el Bell,Jones, pg. 530 Enric estava unit per pocs vincles nacionals, un aspecte de la seva idoneïtat com a candidat de compromís entre els electors,Comym, pg. 410 els grans magnats territorials que havien viscut sense un emperador coronat durant dècades i que no estaven contents ni amb Carles ni amb Rodolf. El germà d'Enric, Balduí, arquebisbe de Trèveris, va convèncer diversos electors, inclòs l'arquebisbe de Colònia, a canvi d'algunes concessions substancials. En conseqüència, Enric va negociar hàbilment el seu camí cap a la corona, elegit amb sis vots a Frankfurt el 27 de novembre de 1308. L'únic elector que no el va recolzar va ser Enric, rei de Bohèmia. Posteriorment, Enric va ser coronat a Aquisgrà el 6 de gener de 1309.

L'elecció d'Enric de Luxemburg va ser una sorpresa, ja que el candidat amb més opcions era el fill del rei de França Carles de Valois. L'elecció d'Enric s'ha interpretat com una reacció anti-francesa per evitar que la monarquia germana caigués sota el control de França, però sens dubte també hi tingué el paper important que entre els electors s'hi trobés el seu germà Balduí de Luxemburg.

El juliol de 1309, el papa Climent V va confirmar l'elecció d'Enric.Jones, pg. 531 Va acceptar coronar Enric emperador personalment a la Candelera de 1312, ja que el títol havia estat vacant des de la mort de Frederic II.Jones, pg. 532 Enric, a canvi, va fer un jurament de protecció al Papa, va acceptar defensar els drets i no atacar els privilegis de les ciutats dels Estats Pontificis, i també va acceptar anar a la croada un cop coronat emperador.Kleinhenz, pg. 494 Tot i això, el rei recentment coronat tenia assumptes locals per tractar abans de poder sol·licitar la corona imperial. Part de la noblesa bohèmia i alguns eclesiàstics importants i influents es van acostar a Enric per intervenir a Bohèmia. Descontents amb el govern d'Enric de Caríntia i recelosos de les pretensions dels Habsburg, que tenien algun dret legítim sobre la corona, van convèncer Enric perquè casés el seu fill Joan I, comte de Luxemburg, amb Elisabet, la filla de Venceslau II, i així establir un dret a la corona bohèmia. El juliol de 1310 va orquestrar la destitució d'Enric de Caríntia.

Poc després de ser coronat rei d'Alemanya, el 15 d'agost de 1309, Enric va anunciar la seva intenció de dirigir-se a Roma per ser coronat emperador, després d'haver enviat els seus ambaixadors a Itàlia per preparar la seva arribada, i per tant esperava que les seves tropes estiguessin a punt per viatjar l'1 d'octubre de 1310. Abans de marxar d'Alemanya, va intentar suavitzar les relacions amb els Habsburg, que s'havien vist obligats contra la seva voluntat a acceptar l'ascens del fill d'Enric a Bohèmia, intimidats per les amenaces de fer dependre el Ducat d'Àustria de la corona bohèmia. Per tant, els va confirmar en els seus feus imperials l'octubre de 1309; a canvi, Leopold d'Habsburg va acceptar acompanyar Enric en la seva expedició italiana i proporcionar també un cos de tropes.Jones, pg. 531

Enric sentia que necessitava obtenir una coronació imperial papal, en part a causa dels orígens humils de la seva casa, i en part a causa de les concessions que s'havia vist obligat a fer per obtenir la corona alemanya en primer lloc.Kleinhenz, pg. 494 També ho veia, juntament amb les corones d'Itàlia i Arles, com un contrapès necessari a les ambicions del rei francès.Jones, pg. 531 Per assegurar l'èxit de la seva expedició italiana, Enric va iniciar negociacions amb Robert, rei de Nàpols, a mitjans de 1310, amb la intenció de casar la seva filla, Beatriu, amb el fill de Robert, Carles, duc de Calàbria.Jones, pg. 532 S'esperava que això disminuís les tensions a Itàlia entre els güelfs antiimperials, que buscaven el lideratge en el rei de Nàpols, i els gibel·lins proimperials. Les negociacions es van trencar a causa de les excessives demandes monetàries de Robert, així com per la interferència de Felip, que no volia que aquesta aliança tingués èxit.Jones, pg. 532

El títol que havia estat vacant des de la mort de Frederic II el 1250. Aconseguiria el seu objectiu el 29 de juny de 1312, quan va ser coronat a Roma pels llegats papals de Climent V (que s'havia traslladat a Avinyó).Comyn, pg. 448Jones, pg. 534

El 1310 va aconseguir que el seu fill Joan de Luxemburg fos escollit rei de Bohèmia. La Casa de Luxemburg es mantingué en el tron bohemi durant més d'un segle.

Com a emperador tenia la intenció de restituir la glòria de l'antic Sacre Imperi, i de fet va aconseguir recuperar el poder imperial en parts del nord d'Itàlia, lluitant contra la ciutat rebel de Florència. També es va enfrontar amb el rei Robert de Nàpols i amb el papa Climent V. Quan es dirigia a fer una campanya de càstig contra Robert per la seva deslleialtat (tècnicament era vassall d'Enric), va morir prop de Siena, el 24 d'agost de 1313.Jones, pg. 537 El seu cos va ser portat a Pisa. Les grans esperances d'un poder imperial efectiu a Itàlia van morir amb ell.Jones, pg. 536

Després de la mort d'Enric, dos rivals, Lluís de Baviera de la casa Wittelsbach i Frederic el Bell de la casa d'Habsburg, van reclamar la corona. La disputa va culminar el 28 de setembre de 1322 a la Batalla de Mühldorf, en la que Lluís resultà vencedor.History 1963:72.

Família miniatura|Armes personals, formades per l'àguila del Sacre Imperi amb les armes de Luxemburg a l'escussó. Avantpassats

Núpcies i descendents Va casar-se a Tervuren el 9 de juliol de 1292 amb Margarida de Brabant, filla del duc Joan I de Bravant, amb la que fou pare de:Gades, pg. 119 Joan de Luxemburg (10 d'agost de 1296 - 26 d'agost de 1346). Maria (1304 - 26 de març de 1324), casada a París el 21 de setembre de 1322 amb el rei Carles IV de França. Beatriu (1305-11 de novembre de 1319), casada el 1318 amb el rei Carles I d'Hongria.

Referències

Bibliografia

Categoria:Emperadors romanogermànics Categoria:Reis germànics Categoria:Reis d'Itàlia Categoria:Casa de Luxemburg Categoria:Comtes de Luxemburg Categoria:Persones de Valenciennes Categoria:Morts a la Toscana Categoria:Morts de malària Categoria:Polítics dels Alts de França Categoria:Nascuts al segle XIII