La Porta Beulé és una porta fortificada, construïda en el període romà, que condueix als propileus de l'Acròpolis d'Atenes. Es va construir quasi totalment amb materials reutilitzats () presos del Monument corègic de Nícies, un monument construït al segle IV abans de la nostra era i demolit entre els segles II i IV. La inscripció dedicatòria del Monument de Nícies encara és visible en l'entaulament de la Porta Beulé.
La porta s'integrà en la muralla postheruliana, una fortificació tardoromana que reforçà l'Acròpoli com a fortalesa militar en els anys posteriors al saqueig de la ciutat pels germans hèruls al 267. La seua construcció marcà el començament d'una nova fase en l'ús de l'Acròpoli, en què passà a ser vista com una potencial posició defensiva en comptes dels usos religiosos del període clàssic. Durant l'edat mitjana, la porta es va fortificar encara més, abans de ser construïda amb un bastió en temps de la Grècia otomana.
El monument, el va descobrir l'arqueòleg francés Charles Ernest Beulé el 1852 i l'excavaren entre 1852 i 1853. Els arqueòlegs i comentaristes grecs van criticar els mitjans agressius —en particular l'ús d'explosius de gran potència— amb què Beulé havia dut a terme l'excavació. En temps moderns, la porta ha servit sobretot com a eixida per als turistes de l'Acròpoli.
Descripció La Porta Beulé és al peu d'una escala monumental que conduïa als propileus, aproximadament a a l'est. L'escalinata es construí a la fi del segle I, segurament per l'emperador Claudi (41-54). La porta consta de dos pilons, torres semblants, que sobreïxen uns de l'estructura. Aquestes torres estan unides per murs a les terrasses superiors, inclosa la del Temple de Nice Àptera. La porta es troba en un mur de marbre i està alineada amb la ruta principal pels propileus.
Inscripció de l'entaulament miniatura|Detall del mur sobre la porta, que mostra blocs reutilitzats del Monument corègic de Nícies i part de la inscripció dedicatòria La inscripció visible en l'entaulament era originàriament la inscripció dedicatòria del Monument corègic de Nícies, una estructura construïda poc després del 320 ae per a commemorar al coreg atenés Nícies i la seua victòria en les competicions corègiques d'aquest any.La inscripció es troba en IG II 2 3055. Diu així:
«Nícies, fill de Nicomedes, del demos de Jipet, el va preparar per haver guanyat com a coreg en el cor de xiquets per a Cecròpides. Pantaleó de Sicília tocà l'aulos. La cançó interpretada fou Elpènor de Timoteu de Milet. Neecmos n'era arcont epònim».
El Monument de Nícies fou construït en forma de temple grec d'ordre dòric, amb un naos quadrat amb un pronaos pròstil hexàstil (és a dir, un pòrtic frontal amb sis columnes). La inscripció s'hauria col·locat a l'arquitrau del Monument de Nícies, i representa una de les darreres inscripcions d'aquesta mena del període hel·lenístic d'Atenes. Sota el mandat de Demetri de Falèron, que governà Atenes entre 317 i 307 ae, les lleis sumptuàries per a controlar les despeses ostentoses dels aristòcrates impediren la construcció de més monuments corègics.
Datació miniatura|Plànol de l'Acròpoli d'Atenes: la Porta Beulé és el núm. 19 El descobridor de la porta, Charles Ernest Beulé, creia erròniament que es tractava de l'entrada original a l'Acròpoli. Les recerques posteriors, com ara la de l'arqueòleg Paul Graindor del 1914, van establir que pertanyia al període de l'Imperi Romà tardà (c. 284-476), però l'opinió dels erudits continua dividida quant a la data exacta de la construcció. Les torres que flanquegen la porta són anteriors a la fase principal de la construcció; daten de mitjan i són contemporànies de l'escalinata situada més enllà de la porta.
La Porta Beulé està construïda gairebé íntegrament amb marbre procedent del Monument corègic de Nícies, que fou demolit en una data incerta: l'arqueòleg Wilhelm Dörpfeld en suggereix l'any 161, basant-se en la creença que uns fonaments descoberts sota l'Odèon d'Herodes Àtic, construït en aquest any, havien pertangut originàriament al monument. L'historiador de l'arquitectura William Bell Dinsmoor suggerí que la demolició se'n podria datar de finals del segle III o principis del IV.
Una pedra reutilitzada en les fortificacions otomanes de l'Acròpoli conserva una inscripció que commemora Flavi Septimi Marcel·lí per haver construït «la porta de l'Acròpoli amb els seus propis recursos». La inscripció atribueix a Marcel·lí el rang de lamprotatos (, un títol equivalent al clarissimus llatí i emprat habitualment, després de principis del , per a referir-se als individus de rang senatorial.Una lectura més antiga i obsoleta donava el rang parcial per al o ), ambdós títols sacerdotals. També l'identifica com un antic agonòteta (ἀγωνοθέτης), un funcionari que havia presidit un dels Jocs Panhel·lènics (les competicions atlètiques sagrades obertes a tots els estats grecs) o el festival religiós i dramàtic atenés anomenat Dionísies.Malgrat que el significat literal de "panhel·lènic" era obert a tots els grecs, aquests concursos només estaven oberts a qui gaudia de plens drets cívics i polítics, i açò excloïa en particular les dones i els esclaus. La inscripció s'ha datat de mitjan , després del 325; en general, se suposa que està associada amb la construcció de la Porta Beulé. Altres dates proposades per a la porta inclouen el regnat de l'emperador romà Valerià (r. 253-260) i el període al voltant del saqueig d'Atenes pels hèruls el 267 o 268, una mica abans o uns deu anys després.
La Porta Beulé mostra similituds arquitectòniques, com l'ús de filades alternes de marbre de diferents colors, amb la muralla postheruliana, construïda al voltant de l'Acròpoli unes dues dècades després del saqueig del 267 o 268. Tot i que no se sap amb certesa la data de construcció de la porta, en general es considera que la demolició del Monument corègic de Nícies, la construcció de la muralla postheruliana i l'edificació de la porta Beulé foren si fa no fa contemporànies. La majoria d'erudits moderns consideren que la porta es construí després del saqueig. L'arqueòloga Judith Binder ha suggerit que potser la va construir Dexip, el general atenés que va defensar amb èxit l'Acròpoli contra els hèruls durant la invasió.
Construcció L'arqueòleg Walter Miller suggerí al 1893 que la porta es podria haver construït per a reemplaçar una porta més antiga, ara perduda, que hauria estat menys fortament fortificada. Es creu que l'objectiu de la porta era protegir l'accés a la Font Clepsidra, una deu de l'Acròpoli que li proporcionava un subministrament segur d'aigua en cas de setge. esquerra|miniatura|Reconstrucció de l'Acròpoli en el , mostrant la Porta Beulé (primer pla, centre) amb els Propileus darrere Durant la demolició del Monument corègic de Nícies, les parts estructurals es numeraren mentre eren in situ, la qual cosa va permetre tornar a muntar-les correctament dins de la porta. El fris dòric del Monument corègic, construït amb pedra calcària i marbre, es va reconstruir al llarg de la part superior de la Porta Beulé, tot i que l'arquitrau del Monument corègic, que formava una única biga horitzontal, es va dividir en dues parts, una per damunt i una altra per sota del fris de la porta. L'arqueòleg Jeffrey M. Hurwit descrigué la reutilització del Monument corègic com un «classicisme narrat dues vegades», ja que el monument primer estava inspirat en els Propileus, per la qual cosa la seva reutilització creava una harmonia arquitectònica entre la Porta Beulé i els propileus cap a on duia.
Hurwit qualificà la construcció de la porta de «punt d'inflexió» en la història de l'Acròpoli, perquè representà un renovat èmfasi en la funció de l'Acròpolis com a fortificació estratègica, més que no pas com un santuari, i convertí l'indret en «una fortalesa amb temples». Durant el segle III o IV es construí una teulada de fusta al llarg de la cara interior de la porta; sota l'emperador Justinià I (r. 527-565) s'afegí una llinda a la porta, i es va reduir d'alçada. La porta continuava sent l'entrada principal a l'Acròpoli durant el període romà d'Orient mitjà (c. 843-1261): llavors, es va afegir una teulada de fusta a tota l'estructura, i es construí una volta de canó, de nord a sud, contra el costat interior (est) de les torres i el mur de la porta. Tanoulas ha suggerit que aquesta obra la podria haver fet Lleó, el metropolità d'Atenes entre el 1060 i 1069.
El 1204, després de la Quarta Croada, l'Imperi Romà d'Orient es va repartir entre Venècia i els dirigents croats. Atenes esdevingué el centre del Ducat d'Atenes, senyoriu inicialment en mans de l'aristòcrata borgonyó Odó I de la Roche. Entre els segles i , els governants francs de la ciutat refortificaren l'Acròpoli, i tancaren la Porta Beulé i els Propileus, que es va reforçar encara més amb la Torre Franca en una data incerta.
L'anterior funció de la porta com a entrada a l'Acròpolis després la feu la porta situada al peu occidental del gran bastió clàssic damunt del qual es va construir el Temple d'Atena Niké. El notari medieval Niccolò da Martoni, que visità Atenes el 1395, escrigué un relat que suggereix que la Porta Beulé encara era visible, tot i que ja no s'usava. Durant el període otomà (1458-1827), les torres de la porta s'alçaren i es va construir un bastió al damunt: Beulé va datar el bastió otomà de la fi del segle XV. Aquest bastió es veia en els dibuixos realitzats per l'antiquari britànic William Gell el 1801-1806. Quan Charles Ernest Beulé va excavar el bastió, trobà proves que la porta havia estat danyada per bombes abans de la construcció del bastió. Al es perdé el coneixement de l'existència de la porta.
Excavació miniatura|Plànol de Beulé de l'entrada a l'Acròpoli d'Atenes. La porta Beulé es troba a la part inferior (sud) de la imatge La porta duu el nom de Charles Ernest Beulé, membre de l'Escola Francesa d'Atenes, que la va descobrir al 1852. La primera de les escoles estrangeres d'arqueologia d'Atenes, l'Escola Francesa, s'havia fundat al 1846 amb l'objectiu de realitzar excavacions i estudis clàssics. Beulé s'incorporà a l'Escola Francesa el 1849, i va descobrir la porta mentre excavava l'accés als Propileus sota la direcció de Kyriakos Pittakis, historiador grec clàssic. L'historiador Jean-Michel Leniaud qualificà l'excavació com «la primera de les grans transformacions arqueològiques» dutes a terme a l'Acròpoli; Tanoulas la va descriure com el projecte arqueològic més important de mitjan en el jaciment.
L'existència d'una ruta inferior als Propileus s'havia fet evident durant les operacions de neteja i reparació dels monuments de l'Acròpoli després d'acabada la Guerra d'Independència grega del 1829. El 1846, l'arqueòleg Philippe Auguste Titeux començà a traure a la llum l'escala que duia als Propileus, però els arqueòlegs en general no havien considerat pas que n'hi hagués una segona porta al davall. Titeux va morir el 1846 amb el seu treball en l'escala inacabat: el 1850, Pittakis completà el treball de buidar-la i reconstruir-ne parcialment els graons.