Merrily We Roll Along és un musical estatunidenc de 1981 amb música i lletres de Stephen Sondheim i un llibret de George Furth. Es basa en l'obra homònima de 1934 de George S. Kaufman i Moss Hart.
L'espectacle explica la història de com la vida i l'amistat de tres amics canvien al llarg de vint anys; se centra especialment en Franklin Shepard, un talentós compositor de musicals que, durant aquests vint anys, abandona els amics i la carrera com a compositor per fer-se en productor de pel·lícules de Hollywood. Igual que l'obra en què es basa, la història de l'espectacle es mou en cronologia inversa, començant el 1976 en el moment més baix dels amics i acabant el 1957, en el seu millor moment juvenil.
Merrily es va estrenar a Broadway el 16 de novembre de 1981, en una producció dirigida pel col·laborador habitual de Sondheim Hal Prince, amb un repartiment gairebé exclusivament d'adolescents i adults joves. Tanmateix, l'espectacle no va ser l'èxit que havien tingut les col·laboracions anteriors de Sondheim–Prince: després d'una sèrie caòtica de funcions prèvies, es va obrir a crítiques molt negatives i es va tancar després de 16 funcions i 44 prèvies.
En els anys posteriors, l'espectacle s'ha reescrit àmpliament i ha gaudit de diverses produccions notables, inclosa un revival a l'Off-Broadway el 1994 i una estrena a Londres el 2000 que va guanyar el premi Laurence Olivier al millor musical nou. La producció de l'Off-Broadway del 2022 escenificada al New York Theatre Workshop es va traslladar a Broadway a la tardor del 2023, protagonitzada per Jonathan Groff, Daniel Radcliffe i Lindsay Mendez, dirigida per Maria Friedman. Se'n desenvolupa una adaptació cinematogràfica protagonitzada per Paul Mescal, Beanie Feldstein i Ben Platt.
Rerefons i producció original La idea de Merrily va sorgir a partir d'un suggeriment de la dona d'Hal Prince, Judy, que fes un espectacle sobre adolescents; va decidir que una versió musical de l'obra de 1934 de George S. Kaufman i Moss Hart Merrily We Roll Along seria una bona opció, i quan va trucar a Sondheim per la idea, Sondheim «va dir que sí per telèfon».
L'obra original explica la història de «Richard Niles, que es revela a la nit d'estrena de la seva darrera obra [el 1934] com un dramaturg pretensiós de comèdies lleugeres d'èxit però oblidables", i al llarg de l'obra, avança gradualment cap enrere en el temps fins a arribar «a la seva graduació universitària [el 1916], citant amb tot el fervor de la joventut idealista les paraules de Poloni: 'Així sobretot, sigues veritat a tu mateix'». L'obra va tractar, en conjunt, «tres amics, les seves ambicions artístiques, el preu de la fama i els canvis en la societat nord-americana des de la Primera Guerra Mundial fins a la Depressió».
Per a l'adaptació musical, la història es va revisar per tenir lloc entre 1955 i 1980, i es van canviar els personatges: «Richard Niles", un dramaturg, era ara Franklin Shepard, un compositor; «Jonathan Crale", un pintor, era ara Charley Kringas, lletrista i dramaturg; i «Julia Glenn", novel·lista, ara era Mary Flynn, periodista i, finalment, crítica.
George Furth va ser contractat per escriure el llibret del musical, fent de Merrily una reunió per a Sondheim, Furth i Prince, que havien treballat tots junts en l'emblemàtic musical Company de 1970 . Merrily es va estrenar a l'Alvin Theatre de Broadway, on Company s'havia estrenat.
Com a part de la idea original de fer un espectacle sobre adolescents, i per tal, com va dir l'historiador del teatre Ken Mandelbaum, «potenciar les ironies de la història",Mandelbaum, Ken (1991). Not Since Carrie: Forty Years of Broadway Musical Flops. p. 131. Prince va fer l'espectacle completament amb adolescents i adults joves, que van interpretar els seus personatges tant en la joventut com en la mitjana edat. Prince i Sondheim havien concebut l'espectacle com «un vehicle per a joves intèrprets", i Prince també estava encantat per, com va dir en aquell moment, «els inicis de l'art [del repartiment], la rudesa del seu ofici, la seva inexperiència em va encantar com l'infern [.]"
El disseny de producció de l'espectacle també es va basar en aquesta noció: el conjunt consistia en un grup de grades mòbils folrats amb taquilles i una pantalla on es mostraven projeccions «per establir l'ambient i l'època"/ La idea original de Prince per a la posada en escena havia estat » no tenen escenografia", sinó «penjadors de roba i aquests nens entrarien semblant nens petits, i es feien passar per els seus pares tal com els veien", però això es va descartar a causa de la percepció de Prince del que el públic de Broadway pagava. Els preus de Broadway, acceptarien d'un espectacle (com va dir més tard, «[]endevina que? Em faltava el coratge.»)
La partitura de Sondheim era una barreja d'allò tradicional i no convencional. En la forma i el so bàsics, les cançons van ser escrites a l'estil de la música tradicional d'espectacles de Broadway dels anys 50 (on «va començar») la història de Merrily i abans, una clara allunyada de la complexitat musical del seu treball anterior. Però la partitura també es va escriure per encarnar l'estructura endarrerida de l'espectacle en el seu ús i repetició de determinades seccions de la música. Per exemple, «Not a Day Goes By» s'escolta per primera vegada en la seva «repetició", cantada amargament per Frank després del seu divorci de Beth, abans de ser escoltada en la seva forma «original» al final del segon acte, cantada per Frank (mentre ell es casa) i Mary (veient amb enyora que en Frank es casa). A més, «Good Thing Going» es va deconstruint gradualment al llarg del musical abans d'arribar a la seva forma final, però «inicial", cap al final de l'espectacle, com «Who Wants to Live in New York?». Aquesta tècnica s'utilitzava de vegades, va dir Sondheim, per mostrar com «les cançons que havien estat importants en la vida dels personatges quan eren més joves tindrien diferents ressonàncies a mesura que envelleixen"; també va utilitzar algunes d'aquestes repeticions musicals per representar els «corrents subterranis de la memòria» en els personatges en els seus darrers anys. A causa de les restriccions que Sondheim va aplicar a la seva escriptura, la partitura de Merrily va ser una de les més difícils d'escriure de la seva carrera.
Per raons pressupostàries, Merrily no va obtenir una producció de proves fora de la ciutat, i, en canvi, la producció va fer més de 40 funcions de proves —que en realitat eren prèvies— a Broadway abans de l'estrena.— Les proves, que van començar el 8 d'octubre de 1981, van tenir una mala acollida, amb el públic sortint. El 21 d'octubre, The New York Times va informar que el protagonista original James Weissenbach havia estat substituït per Jim Walton (que va aparèixer en el paper a partir del 19 d'octubre). i l'estrena de Broadway s'havia ajornat. El coreògraf d'assaig Ron Field va ser substituït per Larry Fuller. L'estrena es va retardar una segona vegada, del 9 de novembre al 16 de novembre de 1981. Mirant enrere en aquell «mes dolorós", va recordar Sondheim, «aquell mes de fervent activitat histèrica va ser el més divertit que he tingut mai en un sol espectacle». A la nit d'estrena, l'equip de producció «pensava que havíem arreglat l'espectacle", però en retrospectiva només ho havien «millorat, no arreglat» i la resposta de la crítica va ser «despietada».
La producció de Broadway, dirigida per Prince i coreografiada per Fuller, es va estrenar el 16 de novembre de 1981 a l'Alvin Theatre. Va rebre crítiques majoritàriament negatives. Tot i que la partitura va ser àmpliament elogiada, tant la crítica com el públic van considerar que el llibret era problemàtic i els temes els deixaven un sabor agre a la boca. Obstaculitzat per diverses crítiques publicades abans de la seva estrena oficial, així com d'altres més negatives publicades després, va tenir 16 funcions i 44 funcions prèvies.
Al New York Times, Frank Rich va escriure: «Com probablement tots hauríem d'haver après ara, ser un fan de Stephen Sondheim és tenir el cor trencat a intervals regulars».Rich, Frank (November 17, 1981). Stage: A New Sondheim, 'Merrily We Roll Along'". The New York Times. p. C9. Clive Barnes va escriure: «Sigui el que hàgiu sentit sobre això, aneu a veure-ho per vosaltres mateixos. És un musical massa bo per ser jutjat per aquells dos tribunals cangurs de boca a boca i consens crític.»Zadan, p. 279. El repartiment incloïa Jim Walton (Franklin Shepard), Lonny Price (Charley Kringas), Ann Morrison (Mary), Terry Finn (Gussie), Jason Alexander (Joe), Sally Klein (Beth), Geoffrey Horne (Franklin Shepard de 43 anys), David Loud (Ted), Daisy Prince (Meg), Liz Callaway (cambrera de discotecaTonya Pinkins (Gwen), Abby Pogrebin (Evelyn), and Giancarlo Esposito (valedictorian).Merrily We Roll Along. sondheimguide.com. accessed July 13, 2018. Judith Dolan va dissenyar el vestuari per a la producció.
El públic va tenir problemes per seguir la història. En conseqüència, tots els actors van acabar portant dessuadores amb els noms dels seus personatges. Segons Meryle Secrest, «Prince […] va vestir tothom amb dessuadores i pantalons idèntics. Després va haver d'afegir noms estampats a les dessuadores perquè el públic tenia dificultats per distingir els actors»."She Still Relishes 'Role', Interview with Abbigail Pogrebin" New York Post. February 10, 2012.Banfield, Stephen. "Merrily We Roll Along", Sondheim's Broadway Musicals, University of Michigan Press, 1993 (reprint, revised), , p.323 Sondheim va recordar més tard: «M'ha agradat més aviat; al públic que paga no». El fracàs de Merrily va significar que els «dies de glòria» de la col·laboració Sondheim-Prince havien acabat, i els dos no van tornar a treballar junts fins a Bounce (2003).
Historial de produccions posteriors Al llarg dels anys, amb el permís de Furth i Sondheim, el musical s'ha posat en escena amb nombrosos canvis. Sondheim ha contribuït amb noves cançons a diverses de les encarnacions del programa, sobretot «Growing Up", afegida a la producció de La Jolla de 1985."Songs G" sondheimguide.com, retrieved January 21, 2019Gerard, Jeremy (June 13, 1994). "Merrily We Roll Along". Variety.
Off-Broadway El 26 de maig de 1994 es va estrenar el 26 de maig de 1994 al York Theatre de l'església de St. Peter's, i va tenir 54 funcions. El repartiment incloïa Malcolm Gets com a Frank, Adam Heller com a Charley i Amy Ryder com a Mary. Varèse Sarabande va publicar una gravació del repartiment."Merrily We Roll Along". Music Theatre International. Retrieved June 15, 2015.
Una altra nova producció a l'Off-Broadway, dirigida per Noah Brody amb coreografia de Lorin Latarro, va començar el 12 de gener de 2019, s'estrenava el 19 de febrer i s'havia previst originalment fins al 7 d'abril de 2019 (ampliat fins al 14 d'abril de 2019), per la companyia resident de Roundabout Theatre. , Teatre Fiasco, al Teatre Laura Pels. El repartiment reduït incloïa Manu Narayan, Brittany Bradford, Jessie Austrian, Ben Steinfeld, Paul L. Coffey i Emily Young.
San Diego i Washington DC Una producció dirigida per James Lapine es va estrenar el 16 de juny de 1985 a La Jolla Playhouse de San Diego , on va tenir 24 funcions. El repartiment incloïa John Rubinstein com Frank, Chip Zien com Charley, Marin Mazzie com Beth i Heather MacRae com Mary.
Una producció d'Arena Stage , dirigida per Douglas C. Wager i coreografiada per Marcia Milgrom Dodge , es va estrenar el 30 de gener de 1990 al Kreeger Theatre de Washington, DC , on va durar una mica més de dos mesos. El repartiment incloïa Victor Garber, David Garrison, Becky Ann Baker i, com a San Diego, Marin Mazzie com Beth. En la seva ressenya de la producció, Rich va escriure: «Molts dels principals defectes del Merrily de 1981, començant pel seu famós ambient de gimnàs, fa temps que s'han rebutjat o rectificat en versions intermèdies produïdes a La Jolla, Califòrnia, i a Seattle. » Va qualificar la puntuació d'"excepcional».