El coll de lo Noier (en francès col du Noyer) és un port de muntanya dels Alps al massís de Devolui, a una alçada de 1.664 m. Administrativament es troba al departament dels Alts Alps, a la regió de Provença-Alps-Costa Blava. El coll comunica mitjançant la carretera D 17T les valls de Champsaur, a l'est, i de Devolui, a l'oest. Els punts de partida els formen les localitats de Lo Noier i Sant Estève de Devolui, respectivament. El coll travessa l'aresta oriental del massís calcari de Devolui, i està situat entre els cims de la Tête du Collier, de 2.568 m, al nord, i el Pic Ponsin, de 2.335 m, al sud.

Història miniatura|esquerra|Refugi Napoleó, situat al coll La carretera del coll es va construir l'any 1850 a partir d'un camí de bast que en aquella època era molt utilitzat per accedir a la vall de Devolui. Per aquesta via se subministrava amb tota mena de productes la citada vall durant tot l'any. A l'hivern, les condicions eren particularment difícils a causa de l'abundància de neu i dels vents gèlids. Fins a l'any 1900 hi va haver traginers que feien el trajecte d'anada i tornada, d'uns 50 km, diàriament entre les localitats de Sant Bonet i Sant Estève de Devolui, transportant tot tipus de mercaderies, correu, diners i comunicacions orals. A més, també feien de guies. Amb l'obertura, a finals del , del coll du Festre, situat a la part oest del massís, l'ús del coll de lo Noier va anar perdent importància. Al cim del coll s'hi troba un dels sis refugis Napoleó que hi ha als Alps, el qual es va inaugurar el 1858. Va ser destruït per un incendi el 1947 i posteriorment reconstruït, tot i que no idèntic a l'original.

Detalls de l'ascensió L'ascensió pel vessant est comença a la localitat de Lo Noier, a la cruïlla entre les carreteres D 17 i D 17T. Té una longitud de 6,3 km, amb un pendent mitjà del 8,6 %, i un desnivell a superar de 540 m. Els primers 500 m són els més planers, amb un pendent mitjà del 5 %, mentre que a partir d'aquest punt els dos terços següents de l'ascensió presenten un pendent mitjà del 8 %. Entre els quilòmetres 4 i 4,5 el pendent se suavitza fins al 6 %, per, a partir d'aquí, iniciar-se la secció amb més pendent del coll, amb trams de fins al 12 % de pendent mitjà.

L'ascensió pel vessant oest s'inicia a la localitat de Le Pré, al municipi de Devolui, té 7,5 km de longitud, un pendent mitjà del 5,2 % i supera un desnivell de 390 m. El seu inici es troba al creuament de les carreteres D 17 i D 18B. El primer quilòmetre presenta un pendent moderat (3 %), fins que poc abans d'arribar al llogarret de Truziaud augmenta fins al voltant del 6 %, per després tornar a disminuir al 2,5 % a l'entorn d'aquesta població. A partir d'aquí el pendent se situa al voltant del 7 %, amb alguna rampa del 8 %, fins a arribar a la zona anomenada Pra la Souche, on hi ha un tram més planer d'un quilòmetre amb un pendent a l'entorn del 3 %. Finalment, els darrers dos quilòmetres són els més difícils de l'ascensió, amb pendents mitjans d'entre el 7 % i el 9 %.

Ciclisme Tour de França miniatura|Ascensió pel vessant est miniatura|Ascensió pel vessant oest miniatura|Darrers metres pel vessant est El coll de lo Noier s'ha superat sis vegades al Tour de França, tres pel vessant est, en què es va classificar de primera categoria al Gran Premi de la Muntanya, i les tres restants pel vessant oest, considerat de segona categoria.

La primera vegada que es va incloure al Tour de França fou en la tretzena etapa de l'edició del 1970, amb inici a Grenoble i final a Gap. En aquella ocasió es va utilitzar el vessant est i es va classificar de primera categoria. El francès Raymond Delisle fou el primer al cim.

Només un any més tard es va tornar a franquejar el coll, en l'onzena etapa de l'edició del 1971 entre Grenoble i l'estació d'esquí d'Orcières-Merlette. En aquesta ocasió es va utilitzar el menys exigent vessant oest, de manera que es va classificar de segona categoria. En aquesta etapa, el líder de la classificació general, el neerlandès Joop Zoetemelk, juntament amb l'espanyol Luis Ocaña, el belga Lucien Van Impe i el suec Gösta Pettersson es van escapar en la primera dificultat muntanyosa de la jornada, la côte de Laffrey, en persecució del portuguès Joaquim Agostinho, que havia saltat primer i que mantenia un petit avantatge al cim d'aquesta primera ascensió. Tots aquests corredors, excepte el suec Pettersson que no va poder seguir el ritme, van formar un grup que avantatjava en més de dos minuts al gran grup on es trobava el belga Eddy Merckx, vencedor de les dues darreres edicions de la prova. Aquest grup d'escapats es va mantenir unit fins que Ocaña va atacar al peu del coll de lo Noier, a més de 60 km de línia d'arribada, on va marxar en solitari i va acabar guanyant l'etapa amb gairebé sis minuts d'avantatge sobre Van Impe i més de vuit respecte Merckx i Zoetemelk, fet que li va permetre vestir el mallot groc per primer cop en la seva carrera.

La tercera ocasió en què es va superar el coll va ser en la quinzena etapa del Tour de França de 1982, amb inici a Manòsca i final a Orcières-Merlette. Es tractava de la tercera dificultat muntanyosa de la jornada, d'un total de sis, i es va utilitzar el vessant oest, classificat de segona categoria. El primer en superar el coll fou el francès Pascal Simon.

No va ser fins a l'any 2010 en què el Tour de França va tornar a incloure aquest coll en el seu recorregut. En aquest cas, es va ascendir pel vessant oest durant la desena etapa entre Chambèri i Gap, i el primer al cim fou el belga Mario Aerts.

Catorze anys més tard, en la dissetena etapa de l'edició de 2024, es va tornar a superar el coll pel vessant est. Aquesta etapa es va iniciar a Sant Paul de Tricastin i va acabar a l'estació d'esquí de SuperDévoluy, sent el coll de lo Noier el penúltim pas de muntanya de la jornada. L'equatorià Richard Carapaz va superar el coll en primera posició i es va assegurar la victòria d'etapa en solitari.

Finalment, en l'edició de 2026, el coll de lo Noier es va tornar a escalar pel vessant est, i es va incloure en la part inicial de la dinovena etapa entre Gap i l'Aup d'Uès. El primer al cim fou el francès Valentin Paret-Peintre, que, formant part d'un grup d'escapats, lluitava per la primera posició a la classificació del Gran Premi de la Muntanya junt amb l'equatorià Richard Carapaz, també membre de l'escapada. Tot i que el primer va posar-se provisionalment líder d'aquesta classificació, fou el segon qui l'encapçalà al final de la jornada, només un punt per davant del fins llavors primer classificat, l'eslovè Tadej Pogačar. Aquest darrer s'endugué la victòria d'etapa en solitari.

+Guanyadors del Gran Premi de la Muntanya al Tour de FrançaAnyEtapaCategoriaIniciFinalPrimer al cimVessant1970131GrenobleGapEst1971112GrenobleOrcières-Merlette24px|Espanya Luis Ocaña Oest1982152ManòscaOrcières-MerletteOest2010102ChambèriGapOest2024171Sant Paul de TricastinSuperDévoluyEst2026191GapAup d'UèsEst

Tour Auvergne-Rhône-Alpes miniatura|Punt culminant del coll El coll de lo Noier s'ha superat en dues ocasions al Tour Auvergne-Rhône-Alpes, quan aquest s'anomenava Critèrium del Dauphiné, ambdues pel vessant est i classificades de primera categoria.

La primera vegada que es va incloure en aquesta prova fou en la penúltima etapa del Critèrium del Dauphiné 2013, en la qual l'espanyol Samuel Sánchez va passar en primera posició i també fou el primer a la línia d'arribada. En aquella ocasió, l'etapa va sortir de Pont-de-Claix i finalitzà a l'estació d'esquí de SuperDévoluy.

En la darrera jornada del Critèrium del Dauphiné 2016, també entre Pont-de-Claix i l'estació d'esquí de SuperDévoluy, es va tornar a utilitzar el vessant est i el britànic Steven Cummings, que acabaria guanyant l'etapa, va ser el primer al cim.

+Guanyadors del Gran Premi de la Muntanya al Tour Auvergne-Rhône-AlpesAnyEtapaCategoriaIniciFinalPrimer al cimVessant201371Pont-de-ClaixSuperDévoluyEst201671Pont-de-ClaixSuperDévoluyEst

Referències

Categoria:Geografia dels Alts Alps Categoria:Ports de muntanya del ciclisme Categoria:Colls de França Categoria:Colls dels Alps