La Casa de la Contractació d'Índies va ser una institució de la Corona de Castella que es va establir el 1503. Va ser creada per fomentar la navegació amb els territoris espanyols a ultramar.
Va establir un asiento que va donar com a fruit un monopoli de comerç espanyol amb les Índies. Alguns períodes entre el segle i el va arribar a rebre 270.000 kg de plata i 40.000 kg d'or. Era l'organisme rector del comerç entre la metròpoli i els Regnes d'Índies.
Primer va tenir la seu a Sevilla i posteriorment a Cadis. Comptava amb atribucions fiscals i judicials, essent també un centre impulsor dels estudis científics relacionats amb la carrera d'Índies.
Creació i funcions Des del segon viatge de Colom el 1493 tots els assumptes concernents al Nou Món havien estat en mans de Juan Rodríguez de Fonseca, ardiaca de la catedral de Sevilla, capellà i home de confiança d'Isabel la Catòlica. Aquest clergue més tard seria promogut a les seus episcopals de Badajoz, Palència i Burgos. Tot i això, deu anys després es feia palès que no podien estar en mans d'una sola persona tots aquests assumptes, per la qual cosa es decideix crear una institució col·legiada que és la Casa de Contractació. Encara que Fonseca perdria aquest poder unipersonal com a superintendent es mantindria a la cort amb un càrrec equivalent al de Ministre de les colònies, com diu l'historiador Clarence H. Haring, fins que es crea el Consell d'Índies el 1524.
Des de mitjans de 1502 hi ha constància documental del procés de creació d'una Casa de Contractació i l'historiador Ernesto Schaffër creu que va poder ser promoguda en origen pel genovès Francisco Pinelo, per ser un veí de Sevilla molt coneixedor dels assumptes indians.
El 20 de gener de 1503, Ferran i Isabel signen una Reial Provisió a Alcalá de Henares per la qual s'aproven les primeres 20 Ordenances per a la Casa de Contractació de Sevilla, per a les Índies, les illes Canàries i l'Àfrica atlàntica. Entre les seves finalitats s'especifica:
El govern de la Casa estaria a càrrec de tres oficials reials: el factor, el tresorer i el comptador-escrivà, que van ser nomenats per Isabel la Catòlica per Reial Cèdula el 14 de febrer de 1503, signada també a Alcalá de Henares. Tenien la missió saber quantes mercaderies i vaixells enviar a les Índies, i per això havien de mantenir comunicació amb altres oficials reials que ja hi eren i conèixer les necessitats dels colons, triar els capitans i escrivans per als viatges, lliurar-los instruccions per escrit i decidir quines mercaderies comprar per portar cap allà.
Per al càrrec de tresorer va ser nomenat el doctor Sancho Ortiz de Matienzo, natural de la Valle de Mena (Burgos), lletrat, bon jurista, canonge de la catedral de Sevilla i que va ser primer abat de Jamaica des de 1512 a proposta de Ferran el Catòlic i que va exercir de la seva tasca a la Casa fins al desembre de 1521. El comptador-escrivà va ser Jimeno de Briviesca, que era gran coneixedor dels assumptes indians per haver participat en els preparatius dels viatges de Colom, i que va ocupar el càrrec durant 7 anys. El primer factor seria Francisco Pinelo, amic personal de Colom i col·laborador seu i que va ocupar el càrrec fins a la seva mort el 1509.
Es decideix que, encara que també es poden utilitzar vaixells de la Corona, aquests es poden obtenir també mitjançant requisa i arrendament a particulars. La Casa de Contractació també tenia una tasca fiscalitzadora, perquè havia de comprovar que les mercaderies que arribaven a Sevilla eren les mateixes que s'havien embarcat a les Índies. A aquests tres oficials reials se'ls coneixeria posteriorment com a jutges oficials, per diferenciar-se dels anomenats jutges lletrats que entrarien posteriorment. En 1508 es crea la figura del pilot major de les Índies, nomenant Ferran el Catòlic com a primer amb aquest càrrec a Amerigo Vespucci. El pilot major havia de ser un autèntic expert en navegació, ja que la seva missió consistia en la preparació i el resultat de les expedicions, examinar i graduar els pilots i censurar les cartes i instruments de navegació. Per fer les seves funcions comptava amb l'ajuda d'altres pilots així com del cosmògraf de la Casa. Amerigo Vespucci va ser succeït més tard per Juan Díaz de Solís i Sebastià Cabot.
El 1509, Ferran el Catòlic va demanar un informe detallat de totes les ordenances, instruccions especials, aranzels, etcètera, que operaven a la Casa per disposar de la redacció d'unes noves ordenances. Les noves ordenances, de 36 capítols, van ser expedides a Monzón el 15 de juny de 1510 i es van completar el 1511 amb 17 articles més.
Les ordenances de 1510 són més extenses i minucioses que les de 1503. S'especifiquen les hores de treball, es determinen els llibres de registre que cal portar, es regula l'emigració, es tracta de les relacions amb mercaders i navegants, es disposa allò relatiu als béns dels morts a les Índies (que a partir de 1550 seran administrats per l'anomenat Jutjat general de béns de difunts, present a totes les Reials Audiències indianes), i se li incorpora el matís científic en incloure's dins de la Casa de la Contractació al pilot major (creat el 1508), encarregat d'examinar els pilots que desitgen fer la carrera, i de traçar els mapes o cartes de navegació i el padró reial o mapa model del Nou Món on s'anaven registrant tots els descobriments, fins al 1519 en què es crea el lloc de cartògraf. La Casa custodiava la informació nàutica i la cartografia de manera secreta per evitar que la informació caigués en mans de potències estrangeres.
A mitjan segle, la Casa de l'Oceà (com li agradava anomenar-la a Mártir de Anglería) era un organisme ben reglamentat, amb capella i presó pròpia. El 1557 es va crear el càrrec de president, al qual van estar subordinats el comptable, el factor i el tresorer.
El cronista oficial de la Casa escrivia la història de l'Amèrica espanyola i el seu desenvolupament tecnològic i científic. Els que violaven el reglament de la Casa, queien sota la seva jurisdicció i per això es va crear un tribunal especial el 1583.
A més d'aquests càrrecs, la Casa de la Contractació va anar augmentant el nombre dels seus funcionaris, a mesura que es va anar incrementant també la importància del trànsit americà. Els oficials de comptadoria, nombrosos escrivans, van fer d'aquesta institució una de les més complexes de totes les existents.
Per l'estructura que es dona a la Casa s'endevina una relació estreta amb la Hisenda Reial. Difícilment hauria pogut ser altrament ja que el tresor de la Corona ocupava una part essencial dels assumptes indians. D'una banda, servia per finançar la compra i transport de la majoria dels bastiments i proveïments que eren portats a Índies. Molts dels colonitzadors gaudien de salari a càrrec del tresor. De l'altra, els seients per a la formació de tota nova expedició incloïen expressament clàusules mitjançant les quals s'assegurava l'interès de la Hisenda Reial en els beneficis econòmics del viatge. A aquest efecte, eren comissionats funcionaris que acompanyarien els descobridors en les seves aventures i vetllarien per la satisfacció adequada dels drets reials.
El 1539 i 1552 es van tornar a reunir totes les lleis i disposicions existents en relació amb la Casa de Contractació per ser publicades. De la mateixa manera es van tornar a imprimir el 1585 i es van convertir a la base del Llibre Novè de les Lleis d'Índies.
El retorn de Juan Sebastián Elcano des de les illes de les espècies el 1522, després d'haver fet la volta al món, va portar que Carles I planegés una nova expedició a aquestes illes i que creés aquell mateix any una institució específica: la Casa de Contractació de l'Especieria. Aquesta va tenir la seu a La Corunya, per la proximitat geogràfica amb Flandes, per a la distribució als mercats d'Anglaterra, França, Alemanya, Escòcia, Dinamarca i Noruega. La següent expedició a les illes de les espècies va tenir lloc en 1525, sent Juan Sebastián Elcano pilot major i amb Jofré de Loaisa com a capità general de l'Armada i governador general de les illes Moluques.
No obstant, després del Tractat de Saragossa de 1529 la Casa de l'Especieria va deixar d'existir en haver-se perdut aquest mercat, que va quedar en mans de Portugal per un acord respecte al Tractat de Tordesillas de 1494. Aquell mateix any Carles I va permetre que els ports de La Corunya, Baiona, Avilés, Laredo, Bilbao, Sant Sebastià, Cartagena i Màlaga podien exportar productes a les Índies, encara que els vaixells de tornada havien de passar per Sevilla. Al regnat de Felip II aquests territoris de les Índies Orientals van passar de nou a control espanyol. El 1561 Felip II va ratificar a aquests ports el seu privilegi amb excepció que no podien transportar viatgers. El 1573 Felip II va revocar el permís ja que els vaixells que tornaven no passaven per la Casa de Contractació de Sevilla, sinó que passaven per ports portuguesos o per altres.
La seu Primer va tenir la seu a Sevilla i posteriorment a Cadis.
Sevilla L'elecció de Sevilla com a primera seu de la Casa de Contractació durant 214 anys no va ser casual. Cadis era pràcticament una ciutat-illa, que aleshores estava massa poc desenvolupada i, a més, era extremadament insegura per donar al mar. De fet Cadis seria atacada repetides vegades: el 1587, 1596, 1625 i 1797. Però arribar a Sevilla amb vaixell era un recorregut a través del Guadalquivir i la ciutat podia protegir-se millor, i tenia millors comunicacions per terra, a més de certes infraestructures. L'elecció de Sevilla com a ciutat amb monopoli en el comerç amb les Índies va possibilitar que al voltant de 1540 Sevilla desbanqués Anvers com a centre financer d'Europa. A més, Sevilla, ja des del era un focus comercial i financer de gran importància, que canalitzava els fluxos mercantils que venien del Nord d'Àfrica, rebent part de l'or del Sudan que sortia al Mediterrani, comerciava amb places italianes i de l'Atlàntic Nord, i disposava de focus financers que recolzaven aquest comerç.
La seva primera seu van ser les Drassanes Reials de Sevilla, però com que era un lloc exposat a les riuades i nociu per a les mercaderies, aviat va ser traslladada a les dependències del Reial Alcàsser, on va quedar instal·lada, a l'oest del palau de Pere I, a la zona anomenada dels Almiralls, local «sa, i alegre», amb bon pati i una porta orientada cap al riu. Entre 1503 i 1506 es va enderrocar la part de la cambra de l'Almirall i es va tornar a aixecar, amb una façana principal cap al riu. Posteriorment es van construir magatzems i cases a la zona de l'actual plaça de la Contractació.
La primera fase de les obres, que va tenir lloc entre 1503 i 1506, va ser realitzada pel mestre major d'obres i fusteria de l'Alcàsser Juan de Limpias, i es va crear un portal de pedra llaurada per Alonso Rozas, mestre major de la catedral.
Quan es va realitzar l'obra, la Corona va demanar que es realitzés una edificació simple, sense gran sumptuositat, perquè ja hauria temps d'ampliar-la o millorar-la en el futur. Després de la primera fase va haver-hi una segona, entre 1506 i 1515 on es va crear una segona planta i es van ampliar les instal·lacions cap a una zona que era coneguda com a cambra dels Quatre Palaus. El 1553 es va ampliar la superfície disponible comprant un edifici contigu anomenat Hospital de Santa Isabel.
La veritat és que, des del començament l'edifici es va quedar petit, i encara que la instal·lació completa tenia una extensió de 600 m², Amerigo Vespucci, quan va ser nomenat pilot major el 1508, va haver de fer classes al seu domicili particular, i quan es va crear a la institució la càtedra de Cosmografia va haver d'assignar-se com a aula la capella.