miniatura|Distribució de la península entre sueus, vàndals i alans entre 409 i 429. L'autoritat imperial únicament s'exerceix a la província Tarraconense, i els visigots es concentren a la Gàl·lia. Àmplies zones de la serralada Cantàbrica queden fora de tot control, precisament on la presència de pobles preromans havia tingut major continuïtat (principalment vascos i càntabres). lang=ca|miniatura|Distribució de la península entre sueus i visigots cap a mitjans del . Es reflecteixen els assentaments romans d'Orient al sud i els pobles preromans de la serralada cantàbrica. Les invasions germàniques de la península Ibèrica (o invasions bàrbares) sorgeixen al , en el context de les grans migracions, conegudes com a invasions bàrbares, que van alterar la distribució dels pobles a Europa i van precipitar el final de l'Imperi Romà d'Occident. La península ibèrica, en particular, va patir la ruptura de l'organització política i administrativa que l'Imperi Romà havia adoptat, en les diferents províncies en què es dividia administrativament Hispània. En 409 van arribar diverses onades de pobles germànics, denominats vàndals i sueus, a més dels alans, ètnicament irànics, desplaçats pels huns. Els alans eren oriünds de la regió del Caucas, els vàndals de l'actual Polònia; els sueus, també germànics, estaven emparentats amb els angles i els saxons que en aquest temps es van instal·lar a Anglaterra.
Encara que els romans van reconèixer els fets, arribant a acords per a l'assentament d'aquests pobles a diferents zones d'Hispània, els sueus van ser els únics que van assolir una estabilitat més gran i es van organitzar políticament. Segons Orosi, prevere de Braga, «ràpidament van canviar l'espasa per l'arada i es van fer amics». Van crear un regne que abastava Galícia i la zona nord de l'actual Portugal, amb capital a Braga. El regne es va expandir després cap al sud del Duero.
Els visigots, poble també germànic que havia arribat a un foedus (aliança o federació) amb l'Imperi, van concertar amb aquest acabar amb els invasors i reincorporar Hispània a l'autoritat romana, encara més bé van actuar com a autoritat substitutiva de la romana i independent a la pràctica, amb una major intensitat d'ocupació a la zona central de la península ibèrica, on els visigots arrians haurien arribat, expulsats de la Narbonense, per la pressió de els francs catòlics.
Aquests grups de bàrbars no semblen haver estat nombrosos; encara que van poder sotmetre a les províncies romanes, sense autoritat i ordre, amb gran rapidesa i, després d'instal·lats, no van trobar grans resistències per part de les poblacions, fet que es relaciona amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Un desastre econòmic acabaria amb les classes mitjanes de les ciutats i agreujaria les condicions dels camperols. La fi de les conquestes pròpies del període de l'Alt Imperi havia dificultat l'obtenció d'esclaus des de la crisi del segle III, i era en aquests en què s'assentava l'economia romana. D'aquesta manera, ja havia començat el procés de feudalització, que convertia les classes altes en una aristocràcia prefeudal i les baixes, tant si provenien d'esclaus com si provenien d'homes lliures sotmesos a colonats, en una nova classe precedent dels servents feudals, en una situació de semiesclavitud.
Amb les invasions van acabar tots els sistemes organitzatius estatals, tot i que es va mantenir l'organització eclesiàstica. La major part de la població hispanorromana era cristiana.
Evolució dels fets Hispània a les albors de les invasions (406-411) El context polític de l'Imperi Romà d'Occident en els anys de les invasions dels pobles germànics va ser molt convuls i prolix en rebel·lions en les quals sempre Hispània va estar relacionada. Segons narren les fonts va ser el 31 de desembre de l'any 406 quan alans, vàndals i sueus creuen el limes del Rin, que es trobava congelat, a l'alçada de Magúncia. Entre els anys 406 al 409 van caminar a gust per les Gàl·lies realitzant diverses incursions, fins que finalment van travessar els Pirineus pel port de Somport, el general Geronci facilitaria la seva entrada a la península ibèrica.
Encreuament dels limes del Rin (406)
La nit del 31 de desembre de 406, bandes de quades, vàndals, sàrmates, alans, gèpids, hèruls, saxons, burgundis, alamans i sueus, units a provincials pannonis, bandejaren les aigües gelades del Rin entre Mogoncíacum (Magúncia) i Argentoratum (Estrasburg). Aquest fet no va ser un succés aïllat i casual, sinó que va respondre a una sèrie de successos produïts a l'Imperi d'Occident. A fins de 405, el bàrbar Radagais va envair Itàlia amb un important contingent bàrbar, per la qual cosa Estilicó es va veure obligat a desplaçar les tropes apostades en els limes renà per fer front a la incursió. A l'estiu següent Estilicó va aconseguir una important victòria a les portes de Florentia (Florència) gràcies al suport de Sarus i Uldin i a la no-intervenció d'Alaric en la batalla.
Usurpació de Constantí III Les tropes de limitanei desplaçades per Estilicó fins a Itàlia mai van tornar als seus llocs fronterers al limes. La defensa de la frontera va ser encarregada al poble germà dels pobles francs. Aquesta decisió no va ser vista amb bons ulls entre l'aristocràcia gal·loromana que es va sentir abandonada pel govern de Ravenna. L'encreuament del limes dels pobles germànics i les seves ràtzies per les riques Vila de la Prefectura de les Gàl·lies va ser el detonant perquè sorgissin grups de poder local que es van prendre les armes per oposar-se a Ravenna i organitzar la seva defensa davant la inestabilitat generada per les invasions.
A partir de 407, la diòcesi de Britània va suposar un nucli d'inestabilitat militar. Els mateixos soldats i els provincials van fomentar la rebel·lió i l'alçament dels antiemperadors, ja que se sentien abandonats pel govern de Ravenna, sobretot a partir del 402 quan Estilicó va evacuar de l'illa gran part dels destacaments acantonats a la província britànica. I van arribar a nomenar-se en poc temps tres antiemperadors, si bé, només Flavi Claudi Constantí va aconseguir refermar-se en el poder.
Constantí va abandonar la Britània per desembarcar a Bolonya (Boulogne), amb l'expectativa de prendre el control de la prefectura de les Gàl·lies. El clima que s'hi va trobar va ser molt favorable i va comptar amb el suport de l'aristocràcia gal·loromana. Després d'una primera derrota de la seva avançada, finalment els seus generals Edobic i Geronci, van aconseguir posar en fugida a Sarus i el camí va quedar net fins a Arelate (Arles), capital de la praefectura praetorio Galliarum, on va establir la base l'usurpador.
Les seves primeres decisions van ser enfortir els passos dels Alps i els Pirineus, per evitar accions d'Estilicó a Itàlia i dels teodosians a Hispània. També va caldre arribar a una entesa amb els burgundis –que va establir a Germania Secunda– i amb part dels alans. La resta de pobles es va veure obligat a baixar per la pressió que va exercir Constantí en el seu descens cap al sud de la Gàl·lia i es van veure bloquejats a la Novempopulania per la barrera natural dels Pirineus. Finalment, i amb el desig de fundar una dinastia, va obligar el seu fill Constant a abandonar la vida monàstica i el va nomenar Cèsar. Per atreure's a la població gal·loromana ho va casar amb una aristòcrata.
El clan teodosià A finals d'estiu o principis de tardor del 407, Constantí va prendre la decisió d'endinsar-se a Hispània,OROSI VII 40.7. amb la finalitat de trencar la possibilitat de ser escanyat per una acció comuna de Ravenna i Mèrida. L'enviament de tropes a Pampilona (Pamplona) per Honori en el 408 així ho testifiquen. El poderós exèrcit de comitatencs germànics (honoriaci) al comandament del Cèsar Constant, el praefectus praetorio Apolinar, el magister officiorum Decimi Rústic i els generals Terenci i Geronci, va penetrar a Hispània per dirigir-se a la capital de la Diòcesi Augusta Emerita (Mèrida). En l'avenç de l'exèrcit amb prou feines hi va haver resistència i només alguns burgari van presentar batalla.
Dídim i Veridià, cosins d'Honori i principals membres de l'anomenat "Clan Teodosià" a Hispània, van decidir emprendre una resposta a l'atac i van armar un exèrcit propi a partir de la lleva de colons en els seus extensos fundi en els denominats Campi Palentini (Tierra de Campos) al llarg de la calçada romana que unia Burdigala (Bordeus) amb Asturica (Astorga). La trobada no va tenir un clar vencedor, per la qual cosa Constante va decidir retirar-se cap a la Tarraconense a l'espera de reforços d'Arles. Els teodosians van avançar cap al nord i van obligar a presentar batalla a Constant, que finalment va aconseguir una aclaparadora victòria capturant fins i tot els capitostos teodosians. Després de la batalla, les restes de l'exèrcit teodosià es van refugiar en alguns nuclis emmurallats com Pampilona, seu de l'exèrcit de comitatencs enviats per Honori el 408.Constant finalment va reduir aquest nucli i va castigar la zona de la Tierra de Campos permetent el saqueig dels honoraci que va establir definitivament als Pirineus. Finalment es va dirigir a la trobada amb el seu pare a Arles i va deixar com a lloctinent a Geronci a Caesaraugusta (Saragossa).
Usurpació de Màxim: el pas dels Pirineus de sueus, vàndals i alans La situació política a l'Imperi va fer un tomb amb l'execució d'Estilicó el 408 i la deserció de Sarus. Honori, abandonat a la seva sort, es va veure en l'obligació de reconèixer Constantí com a coemperador el 409 davant l'avenç visigot i els consells del magister equitum Alòbic, nou home fort d'Honori. Entre els termes del tractat figurava la substitució de Geronci pel general Just al comandament de les tropes destacades a Hispània. Davant la marxa de Just i Constant sobre Geronci, aquest es va rebel·lar i va nomenar emperador a Màxim al que es va instal·lar a Tàrraco. Màxim va pactar amb alans, sueus i vàndals —que saquejaven Aquitània— perquè travessessin els Pirineus per les calçades romanes de Somport i Roncesvalles, mentre que Geronci llança les seves tropes contra Constantí i aconsegueix diverses victòries sense arribar a aniquilar per complet els exèrcits rivals.
El tractat o foedus amb els pobles bàrbars va consistir en la seva instal·lació a la Península com a forces d'ocupació al servei del nou usurpador Màxim. Hidaci a la seva crònica ho nomena com a tyranicus exactor,HIDACI, 48. prova de l'augment de la recaptació d'impostos per al pagament dels mercenaris bàrbars. El saqueig i la rapinya del qual se'n fan ressò les fonts va ser causat per la incapacitat de Màxim a fer front al pagament dels seus federats, per la qual cosa els va permetre el pillatge com a forma de cobrament.BERNÁRDEZ: 2004 p. 57.
Aquesta sèrie de fets van ser observats des de la distància per Honori ocupat en la invasió de la península itàlica per Alaric, que va arribar a saquejar Roma en 410 i va capturar a la germana de l'emperador Gal·la Placídia. No obstant això, la mort del rei visigot i l'arribada del general Anteni amb un exèrcit enviat per Constantinoble van permetre a Honori prescindir d'Alobic —principal valedor de Constantí III a Ravenna— i fer front a l'usurpador en el seu avenç cap a Itàlia, per això es va veure obligat a acantonar-se a Arles. En 411 Honori va passar a l'ofensiva i els seus generals Flavi Constanci —futur emperador Constanci III— i Úlfilas van assetjar a l'usurpador a la seva seu d'Arles.