El setge de Leningrad, també conegut com el blocatge de Leningrad (rus: блокада Ленинграда; transcripció: blokada Leningrada) va tenir lloc per part de l'Alemanya nazi sobre la ciutat de Leningrad (avui Sant Petersburg) durant la Segona Guerra Mundial; es tracta del setge més llarg de la història sobre una ciutat. El pla alemany tenia el nom clau dOperation Nordlicht (Operació Llum del Nord), i el mariscal Wilhelm Ritter von Leeb buscava conquerir ràpidament la ciutat; els soviètics, però, van construir una intricada defensa al voltant de la ciutat, camuflant edificacions històriques amb xarxes que impedien determinar el seu perfil, i van arribar a omplir tot el subsòl d'explosius per volar la ciutat si aquesta finalment era conquerida, incloent-hi tant els enemics com la població civil.
Hitler, però, davant la perspectiva d'haver de mantenir una població enemiga de més de 3.000.000 d'habitants, ordenà que Leningrad fos assetjada i que es deixés morir la població de fam i de fred. El setge s'estengué gairebé 900 dies, entre el 8 de setembre de 1941 fins al 27 de gener de 1944, i la població russa va ser sotmesa a la més increïble lluita per a la supervivència, on l'exhauriment dels aliments portà una part de la població al canibalisme. Famílies senceres van morir de fam i fred a les seves llars; els habitants de la ciutat van acabar amb els coloms, gats i rates; i Leningrad va estar a punt de morir si no hagués estat pel corredor que s'establí a través del llac congelat Làdoga, per on arribava un magre ajut als assetjats. Els morts van superar els 2.200.000 fins a l'alliberament de la ciutat.
Fortificacions i ofensiva alemanya El 27 de juny de 1941, l'administració del Consell de Diputats de Leningrad decidí mobilitzar centenars de civils per la construcció de fortificacions. Es construïren moltes defenses. Una de les fortificacions anava des del riu Luga a Chudovo, Gàtxina, Uritsk, Pulkovo i llavors pel riu Neva. L'altre passava a través de Peterhof a Gàtxina, Pulkovo, Kolpino i a Koltushy. Durant la dècada dels 30 s'havia construït una altra línia defensiva contra els finesos (KaUR) als suburbis del nord de la ciutat, i ara es tornaria a emprar. En total, hi havia 190 km de blocats de fusta, 700 km de trinxeres antitancs, 5.000 emplaçaments de terra i fusta i 25.000 km de trinxeres obertes construïts pels civils. Fins i tot, els canons del creuer "Aurora" van ser muntats sobre els turons de Pulkovskiye al sud de Leningrad. Els bombardeigs alemanys van matar milers de civils a Leningrad.
Quan les tropes soviètiques del Front Nord-oest van ser derrotades a les Repúbliques Soviètiques Bàltiques els darrers dies de juny, la Wehrmacht va forçar la marxa cap a Ostrov i Pskov. El 10 de juliol, ambdues ciutats van ser conquerides i els alemanys arribaren a Kunda i a Kingisepp, des d'on van dirigir-se cap a Leningrad des de Narva, i des del sud-est i també cap al nord i sud del Llac Ilmen per tal d'aïllar Leningrad des de l'est i unir-se als finesos a la ribera est del Llac Ladoga. La darrera connexió ferroviària de Leningrad va ser anul·lada el 30 d'agost, quan els alemanys van arribar al Riu Neva. El setge de Leningrad començà formalment el 4 de setembre. El 8, la darrera connexió terrestre de l'assetjada ciutat va tancar-se quan els alemanys arribaren al Llac Ladoga a Orekhovets. Els bombardeigs del 8 de setembre causaren 178 incendis. A inicis d'octubre, els alemanys van refusar l'assalt a la ciutat, que es preveia llarg i costos en vides i material, i la directiva de Hitler del 7 d'octubre, signada per Alfred Jodl, recordava que no acceptessin la capitulació.
Tot i que Espanya no entrà oficialment a la guerra, aportà tropes voluntàries a Alemanya a l'anomenada Divisió Blava, amb l'objectiu de lluitar contra el comunisme. Durant el setge de la ciutat, aquesta divisió formà part del XVI Exèrcit alemany, provocant greus pèrdues als soviètics. Entre l'octubre de 1941 i l'agost de 1942 van servir als afores de Nóvgorod, i després serviren al sud-est del cèrcol, fins a l'octubre de 1943.
Ofensiva finesa a Carèlia A l'agost, els finesos reconqueriren l'Istme de Carèlia, amenaçant Leningrad des de l'oest, i avançant per Carèlia a l'est del Llac Ladoga, amenaçant Leningrad pel nord. En qualsevol cas, les forces fineses s'aturaren a les fronteres de 1939. L'Alt Comandament finès rebutjà les demandes alemanyes que realitzessin atacs aeris contra Leningrad i que no avancessin cap al sud del riu Svir a l'ocupada Carèlia Oriental. Al sud, els alemanys capturaren Tikhvin el 8 de novembre i avançaren al nord, connectant amb els finesos al riu Svir. Un contraatac soviètic forçà els alemanys a retirar-se de Tikhvin el 9 de desembre pel riu Volkhov.
miniatura|El Front Oriental a l'inici del Setge de Leningrad.
El 4 de setembre, Jodl provà de persuadir a Mannerheim perquè prosseguís l'ofensiva finesa, però Mannerheim ho refusà. Després de la guerra, l'expresident finès Ryti digué: "El 24 d'agost de 1941 vaig visitar el quarter general del mariscal Mannerheim. Els alemanys ens animaven a creuar l'antiga frontera i a continuar l'ofensiva cap a Leningrad. Vaig dir que la captura de Leningrad no era el nostre objectiu i que no prendríem part en allò. Mannerheim i el ministre de la guerra Walden estaven d'acord amb mi i van rebutjar els oferiments dels alemanys. El resultat va ser una situació paradoxal: els alemanys no eren capaços d'apropar-se a Leningrad des del nord...". Més tard es comprovà que no hi havia hagut un bombardeig sistemàtic o setge des del territori finès.
Pel seu costat, els soviètics no en sabien res del que havien parlat Ryti i Mannerheim amb els alemanys, i ningú no sabia del cert si les seves paraules eren per sempre o només fins que la victòria alemanya estigués a les mans. En qualsevol cas, la mera amenaça d'un atac finès complicava la defensa soviètica de Leningrad. Per exemple, en un punt el Comandant de Front Markian Popov no podia enviar certes reserves contra els alemanys perquè eren necessàries per reforçar la defensa de l'istme de Carèlia per part del 23è exèrcit. Mannerheim ordenà el 31 d'agost aturar l'atac quan s'hagués arribat a la frontera de 1939, a la vora del Golf de Finlàndia i del Llac Ladoga. Quan els finesos van començar a arribar a aquell punt durant els primers dies de setembre, Popov advertí que els finesos afluixaven la pressió ràpidament i el 5 de setembre envià dues divisions al front alemany. Posteriorment, a l'estiu de 1942, un Destacament Naval K especial va ser format sota el comandament operatiu finès. El seu propòsit era patrullar les aigües del llac Ladoga, tot i que dificultaria la ruta dels subministraments de Leningrad al Ladoga sud amb l'assistència de forces navals alemanyes i italianes.
Subministraments Menjar miniatura|esquerra|Una víctima de la fam a Leningrad, patint distròfia al 1941.miniatura|Cupons del racionament del paminiatura|esquerra|Leningrad rep subministraments de gra al 1942 El 2 de setembre, les racions es van veure reduïdes: els treballadors manuals tenien 600 grams de pa al dia; els empleats de l'estat, 400 grams, i els nens i la gent dependent, 300 grams al dia.
Després que el bombardeig massiu de la ciutat comencés el 8 de setembre de 1941, gairebé tots els magatzems de menjar van ser destruïts, per la qual cosa moltes reserves de menjar com gra, sucre i farina van desaparèixer en bombardeigs i incendis. Els incendis van continuar per tota la ciutat, car els nazis van bombardejar la ciutat sense descans durant mesos, utilitzant tota mena de bombes incendiàries i bombarders pesants durant el 1941 i el 1942.
Als primers dies després que el setge comencés, la gent deixà d'anar als restaurants, que feien servir un 12% dels greixos i un 10% de la carn consumida a la ciutat. Ben aviat, els restaurants van tancar, s'inicià el racionament de menjar com a única forma de salvar vides, i els diners van ser obsolets.
El 12 de setembre de 1941 es calculà que les provisions tant per als soldats com per als civils durarien com segueix:
gra i farina 35 dies avena i macarrons 30 dies carn 33 dies greixos 45 dies sucre 60 dies
El mateix dia tingué lloc una nova reducció de menjar: els treballadors rebrien 500 grams de pa; els empleats i els nens, 300 grams; i els dependents, 250 grams. Les racions de carn també es veieren reduïdes, però les de sucre i greixos augmentaren. L'Exèrcit i la Flota del Bàltic portaren racions d'emergència, però no van ser suficients, i es van allargar durant setmanes. La flotilla del llac Ladoga no estava equipada per a la guerra, i gairebé va ser totalment destruïda per l'aviació alemanya. Moltes barcasses amb gra van ser enfonsades al Llac Ladoga només al setembre de 1941. Una part significativa d'aquest gra va poder ser rescatat per submarinistes. Aquest gra va poder ser portat de nit a la ciutat i usat per coure pa. Quan la ciutat es quedà sense reserves de farina de malta, es van emprar altres substituts, com cel·lulosa o cotó. També s'utilitzà la civada dels cavalls, mentre que els animals menjaven serradures.
Durant el primer any del setge, la ciutat patí 5 reduccions de menjar: dues al setembre del 1941, una a l'octubre del 1941 i dues al novembre del 1941. La darrera reducció deixà el consum diari a 250 grams per als obrers i 125 grams als civils. Els informes de canibalisme van començar a aparèixer a l'hivern de 1941-42, després que tots els ocells, rates i mascotes fossin menjats pels supervivents. El racionament s'alleujà quan molts jardins es convertiren en horts oberts a la ciutat el 1943.
Electricitat i energia Atesa la manca de subministrament d'energia, moltes fàbriques van tancar i, al novembre, tot el transport públic va tancar (la primavera de 1942, algunes línies de tramvia van reactivar-se, però els autobusos i els trolebusos van restar inoperatius fins al final de la guerra). L'ús de l'electricitat va ser prohibida a tot arreu, excepte al Quarter General de l'Estat Major General, Smolny, els comitès de districtes, les bases de defensa aèria i en algunes altres institucions. Al final de setembre, els subministraments de carbó i petroli es van acabar: l'única opció per crear energia eren els arbres. El 8 d'octubre, el comitè executiu de Leningrad i el comitè executiu regional decidiren començar a tallar fusta al districte de Pargolovo i també al districte de Vsevolzhskiy al nord de la ciutat; per al 24 d'octubre, només un 1% del pla de tallar fusta s'havia portat a terme.
Pèrdues miniatura|Canons antiaeris protegint la Catedral de Sant Isaac dels avions de la Luftwaffe el 1941.
Prop d'1.300.000 persones van aconseguir fugir de la ciutat assetjada de Leningrad entre setembre de 1941 i novembre de 1943. Uns altres 1,2 milions van morir a la ciutat. Només van quedar-hi 700.000 persones d'una població de 3 milions abans de la batalla. Entre tots els que van deixar la ciutat hi havia soldats, treballadors, dones i nens. Dels 700.000 supervivents, 300.000 eren soldats que van venir de tots els racons del país per ajudar a l'assetjada ciutat de Leningrad.
86 indústries estratègiques van ser evacuades de la ciutat. Moltes indústries, màquines, equipament elèctric, eines i instrumental van ser traslladats pels treballadors. Algunes indústries de defensa, com la LMZ, les drassanes de l'almirallat i la Planta Kirov, entre altres indústries, van romandre a la ciutat i van seguir produint armament i munició per als defensors.
Els nazis van aconseguir tallar gairebé tots els subministraments a Leningrad, per això gairebé tot el menjar desaparegué, les indústries tèxtils van tancar, i moltes escoles i molts serveis públics esdevingueren obsolets, causant un èxode massiu de dones i nens. Centenars d'edificis, escoles públiques, hospitals i indústries van ser destruïts pels bombardeigs nazis i pels atacs aeris.