Karl Wilhelm Julius Hugo Riemann (Großmehlra, prop de Sondershausen (Turíngia),Geburtsanzeige in Fürstlich Schwarzb. Regierungs- und Intelligenz-Blatt vom 28. Juli 1849, S. 357. 18 de juliol,e 1849 - Leipzig (Saxònia), 10 de juliol, 1919), va ser un teòric de la música, historiador de la música, professor de música i lexicògraf musical alemany. Probablement la seva obra més coneguda, el Riemann Music Lexicon, encara és una obra estàndard reconeguda avui dia.
Origen Els pares d'Hugo Riemann eren el propietari de la mansió i agutzil en cap Robert Riemann (1824–1896)Robert Riemann war Angehöriger des Corps Guestphalia Jena. i la seva esposa Luise Kleemann (1827–1910), filla de l'arrendatari del domini Wilhelm Kleemann. El germà d'Hugo, Otto (1853–1936) es va convertir en tinent general, el seu germà Paul (1864–1909) també es va convertir en propietari d'una mansió; la seva germana Anna (1852-1924) es va casar amb el predicador de la cort i conseller del consistori Arnold Zahn (1842-1928).
Biografia joventut Hugo Riemann va rebre la seva primera formació musical del seu pare, el propietari i alcalde Robert Riemann, que era un amant de la música i que va interpretar algunes cançons, peces corals i l'òpera Bianca Siffredi a Sondershausen. El seu primer professor de teoria va ser el director de banda de Sondershausen Heinrich Frankenberger. També va rebre lliçons d'August Bartel, hartleb i l'estudiant de Liszt, Edmund Theodor Ratzenberger. Riemann va assistir a l'escola secundària a Sondershausen i Arnstadt i a l'escola del monestir de Roßleben, on va rebre una sòlida educació intel·lectual científica amb coneixements de llengües i literatures clàssiques. El 1868 Hugo Riemann va aprovar l'examen de finalització de l'escola a l'escola secundària d'Arnstadt. Després de completar la seva formació escolar humanística i els seus coneixements de música, així com la seva formació al piano, Riemann va veure el seu futur professional com a escriptor o compositor.
Temps d'estudi Riemann va estudiar dret, alemany i història a Berlín des de 1868. Riemann va rebre l'important impuls de l'historiador cultural Wilhelm Scherer per dedicar-se al treball científic-art. Va continuar els seus estudis a Tübingen el 1869. El 1870 va ser nomenat membre del cos "Suevia Tübingen".Kösener Corpslisten 1960, 129/254 Va estudiar filosofia amb Christoph von Sigwart, història amb Julius Weizsäcker, història de l'art amb B. von Kugler i estètica amb Karl Reinhold von Köstlin. A Tübingen es va trobar amb dos llibres fonamentals que el van donar forma, la naturalesa dels harmònics i la mètrica de Moritz Hauptmann i la teoria de les sensacions tonals de Hermann von Helmholtz. Riemann es va dedicar a la poesia des dels 9 anys. Tanmateix, l'intent de publicar una obra de dos volums de poesia amb l'editorial Cotta'schen Verlagsbuchhandlung va fracassar. El 1870 van aparèixer els primers treballs d'escriptura musical altament teòrica sobre Richard Wagner i Gaspare Spontini, que es van publicar amb pseudònim a la "Neue Zeitschrift für Musik", i que van ser seguits el 1872 per altres articles en el camp de la teoria musical, que van aparèixer sota el nom Hugibert Ries. Després de la seva participació en la guerra francoprussiana de 1870/71, va decidir dedicar-se exclusivament a la música. Va estudiar al Conservatori de Leipzig i a la Universitat de Leipzig, entre altres coses, solfeig amb Ernst Friedrich Richter, composició amb Carl Reinecke i història de la música amb l'hegelià Oscar Paul, que va rebutjar la seva tesi presentada a la universitat. El mateix any, Riemann va presentar la seva tesi doctoral al filòsof Rudolf Hermann Lotze i a l'estudiós de música Eduard Krüger a la Universitat Georg-August de Göttingen. El 30 de novembre de 1873 es va doctorar en filosofia a Göttingen.Dissertation: Über das musikalische Hören.
Formació professional Des de 1874, Hugo Riemann va treballar com a professor de piano i director a Bielefeld, on també va publicar escrits sobre lliçons de piano, sintaxi musical i harmonia. Aquí, l'any 1876, Riemann es va casar amb Elisabeth Bertelsmann, que provenia d'una família industrial, i amb qui va tenir cinc fills. Sota l'expert Philipp Spitta, que també va intentar donar-li suport en els anys següents, Riemann va completar la seva habilitació a la Universitat de Leipzig a la tardor de 1878 amb estudis sobre la història de la notació musical. Fins i tot després de la seva habilitació i dels seus projectes compositius, no va aconseguir la consolidació professional i la carrera universitària que pretenia. Aleshores Riemann va treballar breument a Bromberg el 1880, on es va fer càrrec de l'associació de cors mixts com a director i també va treballar com a professor de música. Al mateix temps, Riemann va ser professor privat a Leipzig de 1878 a 1880. Riemann va treballar com a professor de totes les assignatures teòriques i de tocar el piano entre 1881 i 1890 al conservatori d'Hamburg, on va conèixer a Johannes Brahms, entre d'altres. Al conservatori príncep de Sondershausen, on va treballar durant tres mesos el 1890, Max Reger es va convertir en el seu alumne, que el va seguir a Wiesbaden, on Riemann va treballar com a professor de piano i teoria al conservatori d'Albert Fuchs durant els cinc anys següents fins al 1895. Hans Pfitzner va prendre breument lliçons allà de Riemann. Aleshores Riemann va tornar finalment a Leipzig. El 1901 va ser nomenat professor associat i el 1905 professor titular a la Universitat de Leipzig. Finalment, l'any 1908, va esdevenir director de l'institut musicològic que va fundar (Collegium musicum). El 1911, Riemann esdevingué professor honorari a Leipzig i, finalment, el 1914, director de l'"Institut Estatal de Recerca de Musicologia de Saxó", que va fundar. Riemann va ser membre honorari de l'Acadèmia Santa Cecilia de Roma des de 1887, de la Reial Acadèmia de Florència des de 1894 i de l'Associació Musical de Londres des de 1900. A Leipzig també esdevingué membre de la Lògia maçònica de Phoenix. La Universitat d'Edimburg va nomenar Riemann professor honorari el 1899. El 1905, el "Collegium Musicum", que ell havia iniciat, va interpretar per primera vegada els seus propis arranjaments de música de cambra del barroc tardà i clàssica. Tot i que Riemann va intentar aconseguir una càtedra de musicologia a Leipzig, Berlín, Praga i Viena, aquesta convocatòria no es va materialitzar, tot i que Hermann Kretzschmar, que inicialment va rebutjar fermament Riemann personalment i objectivament, va defensar-lo a Berlín. Amb motiu del seu 60è aniversari el 1909, Riemann va rebre una publicació commemorativa dels seus estudiants, que incloïen tant investigadors musicals com intèrprets. Riemann va reduir molt les seves activitats compositives a partir de 1903, però la seva escriptura i producció editorial es van mantenir constants durant molt de temps. En els últims anys de la seva vida, Riemann va dependre d'una cadira de rodes a causa de dos cops i va morir als 69 anys.
Fets interessants Productivitat laboral Fins al 1905, per tal de subsistir econòmicament a la seva família, Riemann va haver de treballar com a professor particular de piano, cant i teoria a més dels petits ingressos de les seves activitats docents com a professor particular. També hi havia nombroses i àmplies publicacions de Riemann en forma de ressenyes, textos diversos, gloses, articles d'enciclopèdies, guies musicals, adaptacions i traduccions d'escrits musicològics d'altres autors i edicions musicals.
Aquesta productivitat, que no té precedents quant a quantitat, ja no es pot reconstruir amb precisió avui dia. Va ser possible gràcies a una jornada laboral de 18 hores que començava a les 4 de la matinada i exigia un alt nivell d'autodisciplina per part de Riemann, la qual cosa el posava en el paper d'un foraster i suposava una distància de la vida que no era propicia per als seus estudis acadèmics. Riemann ho va compensar amb una observació històrica precisa del tema i, a més, amb el seu comentari humorísticament sarcàstic sobre la seva idiosincràsia. El 1898, per exemple, Riemann va publicar un tractat medieval de ficció que inclou comentaris pseudocientífics.
Mètode d'ensenyament Hugo Riemann va defensar un ensenyament d'alta qualitat que intentava integrar els diferents aspectes de la música amb l'esperit d'un enfocament holístic. Va veure les lliçons de piano com a classes de música integrals, que, a més dels aspectes purament tècnics de tocar, també incloïen l'entrenament de l'oïda, l'harmonia, el fraseig i el desenvolupament del sentit de la interpretació polifònica. Les seves idees progressistes per desenvolupar la tècnica de tocar el piano van ampliar l'èmfasi unilateral en l'entrenament de la tècnica dels dits cultivat per la metodologia més antiga. La descripció sistemàtica dels tipus de tacte, l'ús de pedals i altres elements de tocar el piano van ser influents en el desenvolupament d'un ensenyament modern de tocar el piano. Tot i que les seves edicions de fraseig no van tenir un èxit durador i van provocar polèmiques, també va ser un estimulador influent en l'àrea descuidada del fraseig, malgrat tota la unilateralitat de la seva teoria. Les lliçons de composició de Riemann van començar amb l'anàlisi de les obres mestres. A continuació, van seguir intents progressius d'imitar models ideals i finalment la pràctica i el desenvolupament de la imaginació musical, és a dir, la imaginació creativa.
Feina La propietat d'Hugo Riemann va romandre en gran part en poder de la família. Va ser destruït per un atac aeri l'any 1943. Només s'han conservat parts de la correspondència de Riemann i les notes personals del seu fill gran, l'historiador literari Robert Riemann.Die Autobiographie von Robert Riemann mit einem Kapitel zu Hugo Riemann ist in Auszügen auf der Homepage der Familie veröffentlicht. (Digitalisat; PDF; 149 kB) Cartes d'Hugo Riemann del període 1873 a 1916 es troben a la col·lecció de l'editor musical de Leipzig C.F. Peters als Arxius Estatals de Leipzig.
Honor Un carrer del barri musical de Leipzig porta el nom d'Hugo Riemann. Va viure a les proximitats immediates de l'actual Riemannstrasse (antiga Albertstrasse), que també recorre parcialment el districte.Vgl. Lexikon Leipziger Straßennamen. Hrsg. vom Stadtarchiv Leipzig, Verlag im Wissenschaftszentrum Leipzig, 1995, ISBN 3-930433-09-5, S. 178
La tomba d'Hugo Riemann es trobava al cementiri sud de Leipzig i des de llavors ha estat tancada.Musikwissenschaftler Prof. Hugo Riemann und Nachfahren. Abgerufen am 10. Februar 2024.
Família El 1876 es va casar a Gadderbaum amb Elisabeth Bertelsmann (1856–1930), filla de l'industrial i president de la Cambra de Comerç de Bielefeld Konrad Bertelsmann (1828–1901) i la seva dona Ferdinande Heuell. La parella va tenir tres fills i dues filles:
Robert Conrad Viktor (1877–1962), germanista ⚭ Marie Elisabeth Grossmann (1885–1961) Elsa (1879–1922), mestra superior a Hamburg Conrad (1880–1955), doctor a l'Alta Silèsia ⚭ N.N. Hans (1882–1953), conseller oficial ⚭ Thea Lindenberg (1892–1953) Ferdinandine (1895–1947), professora superior
Significat