miniatura|Ala delta just després del llançament des de Salève, França El vol amb ala delta (en anglès: hang gliding), és un esport aeri o una activitat recreativa en què un pilot fa volar una aeronau lleugera, no motoritzada i més pesada que l'aire, anomenada ala delta amb forma d'ala. L'enlairament i l'aterratge s'efectuen a baixa velocitat, per la qual cosa és possible fer-los a peu.Página de la RFAE , contiene información sobre modalidades de competición
Descripció Normalment, el pilot porta un arnès suspès del fuselatge i controla l'aeronau desplaçant el pes del cos respecte a un marc de control. La majoria de les ales delta modernes estan fetes d'un aliatge d'alumini amb un marc compost cobert amb tela de vela sintètica
Les primeres ales delta tenien una baixa relació sustentació-resistència, per la qual cosa els pilots es limitaven a planar per petits turons. A la dècada de 1980, aquesta relació va millorar notablement i, des de llavors, els pilots poden volar durant hores, guanyar milers de metres d'altitud en corrents tèrmics ascendents, realitzar acrobàcies aèries i poder planar centenars de quilòmetres camp a través. La Federació Aeronàutica Internacional i les organitzacions nacionals que regulen l‟espai aeri controlen alguns aspectes normatius de l‟ala delta. Obtenir els avantatges de seguretat que suposa rebre instrucció és molt recomanable i, de fet, un requisit obligatori a molts països.
Història del vol amb planador miniatura|250x250px| Otto Lilienthal en vol El 1853, George Cayley va inventar un planador pilotat llançat en pendent. La majoria dels primers dissenys de planadors no garantien un vol segur; el problema era que els primers pioners del vol no comprenien prou els principis subjacents que feien funcionar l'ala d'un ocell. A partir de la dècada de 1880 es van produir avenços tècnics i científics que van donar lloc als primers planadors realment pràctics, com els desenvolupats als Estats Units per John Joseph Montgomery. A la dècada de 1890, Otto Lilienthal va construir planadors controlables amb els quals podia remuntar crestes de turons. El seu treball, rigorosament documentat, va influir en dissenyadors posteriors, convertint Lilienthal en un dels pioners de l'aviació més influents. La seva aeronau es controlava per desplaçament del pes i és semblant a una ala delta moderna. esquerra|miniatura|240x240px| Jan Lavezzari amb un parapent de doble espelma. El vol amb ala delta va veure la llum el 1904, quan Jan Lavezzari va fer volar una ala delta doble a la platja de Berck, França. El 1910, a Breslau, el marc de control triangular amb el pilot d'ala delta penjat darrere del triangle en una ala delta, es va començar a emprar en les activitats d'un club de vol sense motor. El biplà amb ala delta es va donar a conèixer molt a les revistes públicant plànols per a la seva construcció; aquests biplans d'ala delta van ser construïts i utilitzats en diverses nacions des de que Octave Chanute va fer demostracions dels seus biplans d'ala delta amb cua. L'abril de 1909, un article d'instruccions de Carl S. Bates va resultar ser un article fonamental sobre l'ala delta que, segons sembla, va afectar els constructors fins i tot de l'època contemporània. Molts constructors farien la seva primera ala delta seguint els dibuixos del seu article. El 1940, Volmer Jensen, amb un biplà ala delta anomenat VJ-11 va permetre un control segur en tres eixos d'una ala delta llançat a peu. miniatura|Planador Paresev de la NASA en vol amb cable de remolc. El 23 de novembre de 1948, Francis Rogallo i Gertrude Rogallo van sol·licitar una patent d'estel per a una ala de estel totalment flexible amb reivindicacions aprovades per als seus usos de rigidesa i planejament; lala flexible o ala Rogallo, que l'any 1957 l'agència espacial americana NASA va començar a provar en diverses configuracions flexibles i semirígides per tal d'utilitzar-la com a sistema de recuperació de les càpsules espacials Gemini. Els diferents formats de rigidesa i la senzillesa de disseny i facilitat de construcció de l'ala, juntament amb la seva capacitat de vol lent i les seves característiques d'aterratge suau, no van passar desapercebuts pels entusiastes de les ales delta. El 1960-1962 Barry Hill Palmer va adaptar el concepte d'ala flexible per fer ala delta llançada a peu amb quatre disposicions de control diferents. El 1963 Mike Burns va adaptar l'ala flexible per construir un estel delta remolcable que va anomenar Skiplane. El 1963, John W. Dickenson va adaptar el concepte d'ala flexible per fer un altre planador d'esquí aquàtic; per això, la Fédération Aéronautique Internationale va concedir a Dickenson el Diploma de Ala delta (2006) per la invenció de l'ala delta "moderna". Des d'aleshores, l'ala Rogallo ha estat el perfil aerodinàmic més utilitzat de les ales delta.
Una altra dada interessant és que a la dècada de 1970, moltes companyies per tot el món van començar a fer còpies de l'ala delta de Dickenson, i el vol lliure es va tornar popular com a esport de diversió i de competició a moltes parts del món, especialment a Europa, Austràlia, Nova Zelanda i EE. UU. Els primers campionats del món es van celebrar el 1976, a Àustria.
Components Tela miniatura|Ala delta moderna. L'ala delta consta d'una superfície de tela molt àmplia, amb forma de delta, i es llança des de llocs elevats per poder planar. La tela sol estar feta de polièster impregnat amb resina, material lleuger i molt durador, o de composite laminats, que són menys elàstics i mantenen millor la forma de l'ala. Aquest darrer tipus es reserva per a ales d'alt rendiment perquè minimitza la torsió. Per protegir l'ala de la radiació ultraviolada, l'extradós es recobreix amb una pel·lícula amb algun pigment com TiO 2.
Tela de polièster teixida
La tela de polièster teixida és un teixit molt dens de fibres de polièster de petit diàmetre que s'ha estabilitzat mitjançant la impregnació en calent d'una resina de polièster. La impregnació de resina és necessària per proporcionar resistència a la distorsió i a l'estirament. Aquesta resistència és important per mantenir la forma aerodinàmica de la vela. El polièster teixit proporciona la millor combinació de lleugeresa i durabilitat en una espelma, amb les millors qualitats generals de maneig.
Tela laminada
Els materials per a teles laminades que utilitzen films de polièster aconsegueixen un rendiment superior en utilitzar un material menys elàstic que manté millor la forma de la vela, però segueix sent relativament lleuger de pes. Els desavantatges dels teixits de films de polièster són que la seva menor elasticitat sota càrrega sol traduir-se en un maneig més rígid i amb menor capacitat de resposta, i que els teixits laminats de polièster no solen ser tan duradors o resistents com els teixits.
La tela se sustenta en una estructura d'alumini (o titani) al centre del qual va suspès el pilot per mitjà d'un arnès i normalment adopta una posició d'estesa, dirigint l'ala delta per mitjà de canvis de posició pendular amb la qual cosa desplaça el centre de gravetat. Les dues formes d'enlairament més utilitzades són remolcats, ja sigui per un torn o mitjançant aero-towing, i l'enlairament a peu, el qual es realitza corrent per un pendent, fins que l'ala aconsegueix la sustentació necessària o despenjant-se en picada uns metres per obtenir la velocitat necessària.
Marc de control triangular En la majoria de les ales delta, el pilot està instal·lat en un arnès suspès del fuselatge, i exerceix el control desplaçant el pes del cos en oposició a un marc de control estacionari, també conegut com a marc de control triangular, o «A-frame ». El bastidor de control consta normalment de 2 «tubs descendents» i una barra de control/barra base/tub base. Cada extrem de la barra de control està unit a un tub vertical oa un puntal més aerodinàmic (un «tub descendent»), on tots dos s'estenen des del tub base i es connecten al vèrtex de l'estructura de control/quilla del parapent. Això crea la forma d'un triangle o A-frame. En moltes d'aquestes configuracions es poden suspendre rodes addicionals o altres equips de la barra inferior o dels extrems de les varetes.
Les imatges que mostren un marc de control triangular a l'ala delta d'Otto Lilienthal de 1892 mostren que la tecnologia d'aquests marcs existia des dels primers dissenys d'ales delta, però ell no ho va esmentar a les seves patents. Als dissenys d'Octave Chanute també apareixia un marc de control per al desplaçament del pes del cos. Va ser una part important de l'ara comú disseny d'ales delta de George A. Spratt des de 1929. El més simple de les carcasses a A, atirantat, va ser demostrat en una trobada d'ales delta del club de planadors de Breslau en una ala delta de sabre llançable amb els peus l'any 1908 per W. Simon; l'historiador d'ales delta Stephan Nitsch ha recopilat exemples també de la carcassa de control a U usat en la primera dècada de 1900; la U és una variant del marc de control amb forma d'A.
Entrenament i seguretat miniatura|256x256px| Ala delta Atès l'escàs historial de seguretat dels primers pioners d'ala delta, aquest esport s'ha considerat tradicionalment insegur. Els avenços en la formació dels pilots i en la construcció de les ales han millorat molt la seguretat. Les ales delta modernes són molt resistents quan es construeixen segons les normes de l'Associació de Fabricants d'Alas delta, la BHPA (per les sigles en espanyol), la Deutscher Hängegleiterverband o altres normes certificades, utilitzant materials moderns. Tot i la seva lleugeresa, es poden fer malbé fàcilment, ja sigui per un mal ús o per un ús continuat en condicions meteorològiques i de vent poc segures. Tots els planadors moderns porten incorporats mecanismes de recuperació en picat, com línies de gràtil als planadors amb pal, o sprogs als planadors sense pal.
Els pilots volen amb arnesos que subjecten el cos. Hi ha diversos tipus d'arnesos. Els arnesos Pod es col·loquen com una jaqueta i la part de les cames queda darrere del pilot durant l'enlairament. Un cop a l'aire, els peus s'introdueixen a la part inferior de l'arnès. Es tanquen a l'aire amb una corda i es descorden abans d'aterrar amb una altra corda. Durant l'enlairament, es col·loca un arnès tipus capoll sobre el cap i davant de les cames. Després de l'enlairament, els peus s'hi introdueixen i la part posterior queda oberta. Un arnès amb penjador per als genolls també es col·loca sobre el cap, però la part dels genolls s'embolica al voltant dels genolls abans de l'enlairament i recull la cama del pilot automàticament després de l'enlairament. Un arnès supí, és un arnès assegut. Les corretges de les espatlles es posen abans de l'enlairament i després d'enlairar-se el pilot llisca cap enrere al seient i així pot volar assegut.
Els pilots porten un paracaigudes inclòs a l'arnès. En cas de problemes greus, el paracaigudes es desplega manualment (a mà o amb un assistent balístic) i porta a terra tant el pilot com el parapent. Els pilots també porten casc i, en general, altres elements de seguretat, com ganivets (per tallar la brida del paracaigudes després de l'impacte o les cordes i corretges de l'arnès en cas d'aterratge en un arbre oa l'aigua), cordes lleugeres (per despenjar-se dels arbres i pujar eines o cordes d'escalada), ràdios (per comunicar-se amb altres pilots o amb el personal de terra) i equip de primers auxilis.
La taxa d'accidents de vol a ala delta ha disminuït dràsticament gràcies a la formació dels pilots. Els primers pilots d'ala delta van aprendre aquest esport per assaig i error, i de vegades els planadors es construïen a casa. Els programes d'entrenament s'han desenvolupat per al pilot d'avui amb èmfasi en el vol dins de límits segurs, així com la disciplina de deixar de volar quan les condicions meteorològiques són desfavorables, per exemple: excés de vent o risc d'aspirar núvols.