El verb txuvaix és una característica essencial de la gramàtica txuvaixa. Com en totes les llengües turqueses, té una gran varietat de formes. La separació primerenca de la branca búlgara o ogúrica, a la qual pertany el txuvaix, del tronc comú turquès i, en grau més baix, el contacte prologat del txuvaix amb les llengües finoúgriques veïnes l'ha portat a desenvolupar formes a vegades notablement diferents de les altres llengües de la seva família. A més, malgrat ser una llengua aglutinant, les nombroses regles fonètiques de la llengua provoquen sovint canvis en els morfemes fins al punt que, en alguns casos, és difícil de destriar-los d'un morfema veí.
Estructura general Els verbs es construeixen combinant morfemes en un ordre establert. Bàsicament es formen afegint a l'arrel:
Possiblement, el morfema causatiu (-tAr) Possiblement, el morfema potencial (-Ay) Possiblement, el morfema negatiu (-mA(s)) Un morfema de temps, de gerundi o de participi Després d'un morfema de temps, possiblement, un de plural Després d'un morfema de temps o de plural, un de persona Després d'un morfema de participi, es poden afegir els morfemes que poden rebre els substantius
TxuvaixCatalàkil-venirkil·ter-fer venirkil·ter·ey-poder fer venirkil·ter·ey·me(s)-no poder fer venirkil·ter·ey·mes·t-no poder ara fer venirkil·ter·ey·mes·t·ĕpno puc fer venirkil·ter·ey·mes·t·p·ĕrno podem fer venir Aquesta aglutinància del txuvaix, típica de les llengües turqueses, s'amalgama amb una sèrie de canvis fonètics regulars, però complexos, que a vegades fan difícil delimitar cadascun dels morfemes. A més, alguns morfemes, per raons històriques, han pres diferents formes depenent dels temps verbals: per exemple, el morfema de la 1a persona a vegades és ǎp i, a vegades, ǎm.
En els diccionaris, la forma lèxica en què es presenten els verbs és la seva arrel, que correspon a l'imperatiu de la segona persona del singular.
Quant al morfema causatiu, cal assenyar que en txuvaix n'hi ha dos:
-t: no productiu, que es troba només en un cert nombre de verbs. Per exemple: vĕren («aprendre») › vĕrent («ensenyar», literalment «fer aprendre»); hăpar («aixecar-se, millorar(-se)») › hăpart («aixecar, millorar (transitiu)») -tAr: productiu, que es pot afegir a pràcticament qualsevol verb. Per exemple: śır («escriure») › śırtar («fer escriure»); ĕśle («treballar») › ĕśleter («fer treballar»)
Morfemes de persona i nombre Els morfemes de persona i nombre són molt semblants als de possessió, excepte per a la segona persona del singular i en la majoria de casos de l'imperatiu. Tenen, però, diferents formes segons el temps. Bàsicament, es poden dividir en tres paradigmes, depenent del temps o mode, tot i que en cada temps o mode concret hi poden haver algunes diferències: +ParadigmaI (passats, condicional)II (present, futur, optatiu)III (imperatiu)singularpluralsingularpluralsingularplural1a persona -Ăm -ĂmĂr -Ăp -ĂpĂr -Am -Ar2a persona -Ăn -Ăr -Ăn -Ăr -Ø -Ăr3a persona -'ĕ -'ĕś -ĕ -ĕś -tĂr -ççĂr En general, les gramàtiques txuvaixes presenten els morfemes Ăm/Ăp com de primera persona; el morfema Ăn, com de segona persona (amb un al·lomorf buit en el plural); i el morfema Ăr, com de plural (però que funciona només per a la primera i segona persona). D'aquesta manera, per exemple, en comptes de -ĂmĂr i -Ăr del paradigma I de la taula, proposen l'anàlisi descomposta -Ăm·Ăr i -Ø·Ăr.
Temps i modes Present El present es construeix amb el morfema (A)t. Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvula («llegir»)śır («escriure»)ĕśle («treballar»)kil («venir»)PersonaAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiu1а sgvulatăpvulamastăpśıratăpśırmastăpĕśletĕpĕślemestĕpkiletĕpkilmestĕp2а sgvulatănvulamastănśıratănśırmastănĕśletĕnĕślemestĕnkiletĕnkilmestĕn3а sgvulat'vulamast'śırat'śırmast'ĕśletĕślemestkiletkilmest1а plvulatpărvulamastpărśıratpărśırmastpărĕśletpĕrĕślemestpĕrkiletpĕrkilmestpĕr2а plvulatărvulamastărśıratărśırmastărĕśletĕrĕślemestĕrkiletĕrkilmestĕr3а plvulaśśĕvulamaśśĕśıraśĕśırmaśśĕĕśleśśĕĕślemeśśĕkileśśĕkilmeśśĕ Cal assenyalar que en els verbs que acaben en les vocals i, u o bé ü, es produeixen els canvis fonètics típics del txuvaix en presència d'una altra vocal per evitar tenir dues vocals seguides. Així, a la primera persona del singular, el verb śi («menjar») es conjuga śiyetĕp; tu («fer»), tăvatăp; i tü («moldre»), tĕvetĕp.
A la tercera persona del singular, es pot notar que cau el morfema ĕ, típic d'aquesta persona, però es manté la palatalització de la consonant prèvia que provoca aquesta vocal per ser anterior (vulat', vulamast'). Aquesta palatalització no s'indica explícitament en els verbs amb vocals anteriors a l'arrel (kilet, kilmest) perquè la vocal anterior prèvia ja palatalitza la t final, segons les regles fonètiques de la llengua.
Habitualment, en la llengua oral, la t final de síl·laba, davant d'una oclusiva, cau i gemina l'oclusiva. Per això, per exemple, vulatpăr s'acostuma a pronunciar [ʋuˈlɑpːər].
Futur El futur es construeix sense morfema de temps. Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvulaśırĕślekilPersonaAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiu1а sgvulăpvulamăpśırăpśırmăpĕślĕpĕślemĕpkilĕpkilmĕp2а sgvulănvulamănśırănśırmănĕślĕnĕślemĕnkilĕnkilmĕn3а sgvulĕvulamĕśırĕśırmăĕślĕĕślemĕkilĕkilmĕ1а plvulăpărvulamăpărśırăpărśırmăpărĕślĕpĕrĕślemĕpĕrkilĕpĕrkilmĕpĕr2а plvulărvulamărśırărśırmărĕślĕrĕślemĕrkilĕrkilmĕr3а plvulĕśvulamĕśśırĕśśırmăśĕślĕśĕślemĕśkilĕśkilmĕś Els verbs que acaben en les vocals i, u o bé ü, pateixen els canvis fonètics habituals: en la primera persona del singular, el verb śi («menjar») es conjuga śiyĕp; tu («fer»), tăvăp; i tü («moldre»), tĕvĕp.
Passat simple El passat simple es construeix amb el morfema r. En els verbs que acaben en r, l o n es produeix la mutació habitual dr en t. Aquesta t, al seu torn, es transforma en ç davant del morfema ĕ de la tercera persona, com també passa en els noms amb el possessiu de tercera persona, que és igual a la terminació verbal de la tercera persona (śır·r·ĕ › śır·t·ĕ › śır·ç·ĕ). Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvulaśırĕślekilPersonaAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiu1а sgvularămvulamarămśırtămśırmarămĕślerĕmĕślemerĕmkiltĕmkilmerĕm2а sgvularănvulamarănśırtănśırmarănĕślerĕnĕślemerĕnkiltĕnkilmerĕn3а sgvularĕvulamarĕśırçĕśırmarĕĕślerĕĕślemerĕkilçĕkilmerĕ1а plvularămărvulamarămărśırtămărśırmarămărĕślerĕmĕrĕślemerĕmĕrkiltĕmĕrkilmerĕmĕr2а plvularărvulamarărśırtărśırmarărĕślerĕrĕślemerĕrkiltĕrkilmerĕr3а plvularĕśvulamarĕśśırçĕśśırmarĕśĕślerĕśĕślemerĕśkilçĕśkilmerĕś En deu verbs monosíl·labs acabats en r es produeix, com en el cas general, la mutació dr en t del morfema de passat simple, però alhora lr final de l'arrel també cau. D'aquesta manera, la primera persona del passat simple de kĕr («entrar») és kĕtĕm (kĕr·r·ĕm › kĕr·t·ĕm › kĕ·t·ĕm).
El passat simple denota una acció en què el mateix parlant va presenciar o participar, o que sap exactament de què parla. Per aquesta raó alguns gramàtics l'anomenen «passat categòric» o «passat evidencial».
Passat indefinit En oposició al passat simple, el passat indefinit s'utilitza en casos en què el parlant no ha presenciat l'acció, per la qual cosa alguns gramàtics l'anomenen passat no evidencial. Tanmateix, s'utilitza també en casos en què el narrador es distancia de l'acció. Això el fa molt habitual en el llenguatge administratiu i periodístic, com a signe d'objectivitat.
Es tracta, de fet, d'un participi passat, per la qual cosa no té formes diferents segons la persona. A més del seu ús com a participi, però, té un ús predicatiu: epĕ śırnă, «vaig escriure».
Es forma amb el morfema nĂ. La forma negativa esdevé mAn. Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvulaśırĕślekilAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuvulanăvulamanśırnăśırmanĕślenĕĕślemenkilnĕkilmen A aquesta forma verbal s'hi pot afegir el morfema de passat ççĕ, obtenint una mena de plusquamperfet: epĕ śırnăççĕ, «havia escrit».
Passat imperfet L'imperfet es construeix amb el morfema (A)t(t). Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvulaśırĕślekilPersonaAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiu1а sgvulattăm(ççĕ)vulamastăm(ççĕ)śırattăm(ççĕ)śırmastăm(ççĕ)ĕślettĕm(ççĕ)ĕślemestĕm(ççĕ)kilettĕm(ççĕ)kilmestĕm(ççĕ)2а sgvulattăn(ççĕ)vulamastăn(ççĕ)śırattăn(ççĕ)śırmastăn(ççĕ)ĕślettĕn(ççĕ)ĕślemestĕn(ççĕ)kilettĕn(ççĕ)kilmestĕn(ççĕ)3а sgvulatçĕvulamastçĕśıratçĕśırmastçĕĕśletçĕĕślemestçĕkiletçĕkilmestçĕ1а plvulattămăr(ççĕ)vulamastămăr(ççĕ)śırattămăr(ççĕ)śırmastămăr(ççĕ)ĕślettĕmĕr(ççĕ)ĕślemestĕmĕr(ççĕ)kilettĕmĕr(ççĕ)kilmestĕmĕr(ççĕ)2а plvulattăr(ççĕ)vulamastăr(ççĕ)śırattăr(ççĕ)śırmastăr(ççĕ)ĕślettĕr(ççĕ)ĕślemestĕr(ççĕ)kilettĕr(ççĕ)kilmestĕr(ççĕ)3а plvulatçĕśvulamastçĕśśıratçĕśśırmastçĕśĕśletçĕśĕślemestçĕśkiletçĕśkilmestçĕś El morfema de passat ççĕ es pot trobar a la primera i segona persona sense canvi de significat.
Es produeixen els canvis fonètics habituals en els verbs que acaben en les vocals i, u o bé ü. Així, a la primera persona del singular, el verb śi («menjar») es conjuga com śiyettĕm; tu («fer»), tăvattăm; i tü («moldre»), tĕvettĕm.
Plusquamperfet El plusquamperfet es construeix amb el morfema sAtt. Prové de la composició del gerundi passat (sA) i l'imperfet (Att), però té realitzacions lleugerament diferents, per exemple en la tercera persona (-tçĕ i -ççĕ). Verbs amb vocal posteriorVerbs amb vocal anteriorArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalArrel amb vocal finalArrel amb consonant finalvulaśırĕślekilPersonaAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiuAfirmatiuNegatiu1а sgvulasattăm(ççĕ)vulamasattăm(ççĕ)śırsattăm(ççĕ)śırmasattăm(ççĕ)ĕślesettĕm(ççĕ)ĕślemesettĕm(ççĕ)kilsettĕm(ççĕ)kilmesettĕm(ççĕ)2а sgvulasattăn(ççĕ)vulamasattăn(ççĕ)śırsattăn(ççĕ)śırmasattăn(ççĕ)ĕślesettĕn(ççĕ)ĕślemesettĕn(ççĕ)kilsettĕn(ççĕ)kilmesettĕn(ççĕ)3а sgvulasaççĕvulamasaççĕśırsaççĕśırmasaççĕĕśleseççĕĕślemeseççĕkilseççĕkilmeseççĕ1а plvulasattămăr(ççĕ)vulamasattămăr(ççĕ)śırsattămăr(ççĕ)śırmasattămăr(ççĕ)ĕślesettĕmĕr(ççĕ)ĕślemesettĕmĕr(ççĕ)kilsettĕmĕr(ççĕ)kilmesettĕmĕr(ççĕ)2а plvulasattăr(ççĕ)vulamasattăr(ççĕ)śırsattăr(ççĕ)śırmasattăr(ççĕ)ĕślesettĕr(ççĕ)ĕślemesettĕr(ççĕ)kilsettĕr(ççĕ)kilmesettĕr(ççĕ)3а plvulasaççĕśvulamasaççĕśśırsaççĕśśırmasaççĕśĕśleseççĕśĕślemeseççĕśkilseççĕśkilmeseççĕś El morfema de passat ççĕ es pot trobar a la primera i segona persona sense canvi de significat.
Imperatiu L'imperatiu té formes per a totes les persones i una construcció complexa, sense que s'hi pugui apreciar un morfema de temps o mode específic, que a vegades falta del tot. A la segona persona del singular no hi ha ni morfema de temps ni de persona: correspon sempre a l'arrel verbal, que és la forma en què es presenten els verbs en els diccionaris.
La negació en la segona i tercera persona és molt anòmala en txuvaix. L'adverbi an que es posa precedint el verb és un manlleu de les llengües pèrmiques de la branca finoúgrica de la família uraliana, que van ser desplaçades al nord quan van arribar els protobúlgars a la regió del Volga mitjà (udmurt i komi, «en»).